dimecres, 31 de desembre del 2008

BERLÍN EN LA MIRADA DE PASQUAL MAS

Pasqual Mas i Usó un dia de l’any 2004 es va posar les esportives, els texans i una samarreta, es va penjar la càmera fotogràfica al coll i acompanyat de la seua inseparable companya, Lola Torres, es va decidir a donar una volta per Berlín. Després, a Almassora, assegut al seu estudi, havent digerit el viatge, ens ha relatat amb un llenguatge senzill, de vegades col·loquial, la seua experiència, i ara, finals del 2008, l’ha publicada a la col·lecció Mnemosine (memòries, biografies, viatges, estudis) de l’editorial Emboscall de Vic sota el títol Ecos de Berlín.
L’amic i escriptor Pasqual Mas, quan viatja, encara que duga la maleta buida, porta sempre amb ell el bagatge cultural que ha anat adquirint al llarg dels anys a través dels seus viatges per l’interior dels llibres, dels teatres, dels cinemes, de les sales d’exposició i museus, però també a través d’un gran nombre de geografies (Pasqual, et resta algun continent per trepitjar?). El viatge per aquest escriptor tot terreny és una menja exquisida per a nodrir l’esperit. Pasqual passeja per Berlín amb tot aquest bagatge que li serveix per a entendre aquesta ciutat que no debades és el cor d’Europa, els ecos que sent són els de totes les veus (artistes, intel·lectuals...) que li serveixen per a construir el puzle de l’ànima berlinesa, de l’ànima alemanya i fins i tot de l’ànima europea.
Hi ha un tema transversal en tot el llibre, que també és transversal en tota la seua obra, la guerra. A Ecos de Berlín Pasqual se centra en la Segona Guerra Mundial i les conseqüències que aquesta produí a la ciutat de Berlín. La història es pot oblidar però amb una mica d’atenció podrem sentir com batega sota les llambordes. Visita museus, estadis olímpics, passeja per jardins, menja en diversos tipus de locals (en un, fins i tot, venen cotxes), va amunt i avall a peu, en autobús, en metro, ens parla de la fauna humana amb la qual ensopega, descobreix en el paviment dels carrers les cicatrius del mur, reflexiona sobre tot allò que veu i sent i quan s’asseu i descansa encara li resten forces per a fer una escapada cap al seu interior i en un to reflexiu parlar-nos de la seua relació amb la literatura com a lector i com a escriptor i què el va motivar a escriure alguns dels seus llibres i la seua vida entre la gent de la faràndula.
Ecos de Berlín és un llibre amb una prosa àgil, amena, plena de referències culturals, que li afegeix un assequible to didàctic. Un llibre que ens descobreix una ciutat en l’esguard d’un bon escriptor.

dimarts, 30 de desembre del 2008

MICROCONTES (El carrer dels Bonsais)


(Dibuix de Miquel Albarracín, 1986.)


FRAGMENTS DE CONVERSES ESCOLTADES AL BAR DE LA CANTONADA (I)

Li van preguntar:
–Té hora?
–Sí, realment tots tenim una hora. Després el temps se’ns acaba.
***
FRAGMENTS DE CONVERSES ESCOLTADES AL BAR DE LA CANTONADA (II)

–Era un tros de pa.
–I tant! En un món que es basa en una cadena alimentària, un sempre és un tros de pa per a un altre.

DE L'AMOR I LA TRAÏCIÓ EN TEMPS DE GUERRA

(Reunió jurats Premis Literaris Ciutat de Sagunt; Joan Garí, Pasqual Mas, Josep Vicent Frechina, Rafael Català i Manuel Bellver)
A Joan Garí li agrada dir-se assagista, no debades ha publicat diversos llibres d’aquest gènere, entre els quals destaca Un cristall habitat (Tàndem edicions), i com a tal ha estat reconegut amb diversos premis com ara el de la Mancomunitat de la Ribera Alta pel dietari Les hores fecundes (Bromera) o el dels Escriptors Valencians pel llibre d’articles Un ofici del segle (7 i mig editorial de poesia). Però també compta amb una trajectòria interessant com a poeta, cal recordar aquell magnífic llibre titulat Física dels límits (7 i mig editorial de poesia) i fins i tot ha fet incursions en el món de la traducció amb la popular La lletra escarlata de Hawthorne (Editorial 3 i 4).
Amb On dormen les estrelles (Bromera) va obtindre el Premi Constantí Llombart de Narrativa en Valencià. Es podria parlar molt sobre aquest premi, ben dotat però que ha estat sovint víctima de les batalles lingüisticopolítiques més mediocres i escatològiques que ha patit el cap i casal, caient durant anys en el desprestigi més absolut. No ho faré.
Des de fa uns anys (no sé si ho he dit en una altra banda) estem assistint a l’aparició en les nostres lletres de tot un seguit de novel·les que tracten d’una manera directa la qüestió de la guerra civil i, de retruc, la postguerra. Són els néts dels que van viure el drama, que no creuen en aquell pacte de silenci que es va fer durant la transició i que des dels seus textos demanen un espai per a la memòria, però, també, per a la justícia. El darrer en adherir-se a aquest diguem-ne moviment ha estat Joan Garí.
Però Garí –que sempre ha tingut una forta voluntat de singularitzar-se dins de les nostres lletres i de la seua generació– l’aborda, com no, des d’una òptica diferent. El crim que rememora és comés pels exaltats del bàndol republicà. La narració està dividida en dos plans temporals, un durant els primers mesos de la guerra civil i l’altre en l’actualitat. El protagonista és un professor universitari que és requerit pels membres d’una associació que busca restablir la memòria històrica. L’aparició d’una xicota li farà remembrar els primers mesos de la contesa en el seu poble. Uns mesos que viu com el despertar a l’adolescència i a l’amor, a l’amistat i a la traïció.
Personalment, sempre m’han agradat l’estil i la prosa de Joan Garí. I eixos són un dels millors elements que té el llibre. També que és un text carregat d’imatges, el lector visualitza cada escena. M’agrada el dibuix que fa de certs personatges, com ara l’alcalde de la població, i la manera d’actuar que la nostra classe política té davant d’alguns temes. I com no, algunes parts de la novel·la com la de l’inici, on ens parla de la gent que és afusellada i on apareixen les millors ràfegues de l’assagista.
On dormen les estrelles és una novel·la que, com a primera, té algunes mancances, potser li falta una mica més de «garra», la història acaba sent al meu gust massa amable, com si l’autor tinguera por de trencar algun plat. En qualsevol cas, és un bon llibre que fins i tot es pot convertir en la base per a un excel·lent guió cinematogràfic. Per cert, crec que algunes de les grans pel·lícules que s’han fet darrerament sobre la guerra civil deixen entreveure la seua influència en la novel·la de Garí (o almenys de les obres que el serviren com a base argumental) més que cap llibre dels autors valencians que han publicat sobre el tema.

dilluns, 29 de desembre del 2008

QUATRE RATLLES SOBRE LA CÒLERA DE MART DE RAMON PASTOR

(Taula redona sobre Ciència Ficció a la biblioteca de Sagunt. D'esquerra a dreta Ramon Pastor, Teresa Alegre (moderadora) Carles Bellver i Emili Gil)
Ramon Pastor i Quirant (Sant Vicent del Raspeig, 1953) és un escriptor atípic dins de la narrativa que es fa al País Valencià, ja que envida per gèneres poc conreats en la nostra llengua. Si en la seua primera novel·la, L’esmaragda (7 i mig editorial de poesia), ho feia pel fantàstic, en La còlera de Mart ( 7 i mig editorial de poesia) s’atrevix amb la ciència ficció.
La ciència ficció pren força en la segona meitat del segle passat a partir del fantàstic, i és als Estats Units on se’n crea la principal i més influent escola, que no tan sols abasta la literatura sinó el món del cinema i del còmic. La narrativa del nostre autor n’és deutora de tots ells. Ramon Pastor pertany a una generació que ha passat llargues vesprades de diumenges al cinema, tot rosegant pipes mentre seguia les agosarades peripècies dels seus herois en cinemascope. Una generació que ha matat el tedi amb un grapat de còmics en les mans.
Encara que a principis del segle xx es parlava de la influència de la literatura sobre el cinema, a hores d’ara, amb unes quantes generacions criades a l’ombra de l’audiovisual, la influència és de l’univers de la imatge sobre el literari. Pastor no n’és cap excepció. El cinema traspua en la seua obra pels quatre costats. De vegades, aquesta passió cinematogràfica el traïx –es diu que un autor naix pels ulls, però també que pot morir pels ulls–, intentant abastar amb les seues descripcions massa detalls en perjuí del ritme, oblidant-se del lema que féu famós el mestre Orson Welles: «Si en una història ix un clau és perquè s’hi penge el protagonista…».
No prou content amb el risc assumit en transitar per camins poc recorreguts en la novel·lística valenciana, Ramon Pastor fa un volantí més i escriu La còlera de Mart en clau d’humor. Dins del món de la faràndula circula una frase amb la qual s’afirma que és més difícil arrancar un somriure a un espectador que un riu de llàgrimes. Ho dic perquè, malgrat les aparences, l’humor, que no l’acudit fàcil, la grolleria estúpida, és difícil de saber provocar-lo amb un mínim d’intel·ligència i de dignitat. Ramon Pastor ho intenta i sovint se’n surt.
En el nostre àmbit lingüístic, malgrat que prompte s’hi conrea la ciència ficció (l’any 1912 Frederic Pujulà i Vallès publica Homes artificials), si n’exceptuem algun títol del prolífic Manuel de Pedrolo, com ara Mecanoscrit del segon origen, no en trobem moltes obres.
Al País Valencià Ramon Pastor, junt amb Carles Bellver, Albert Garcia Pascual o fins i tot Rafael Escobar, que té inèdit un magnífic recull de contes, és quasi un pioner, un pioner que ve a omplir un buit important.

diumenge, 28 de desembre del 2008

LA MAR COM A REFUGI

(Galeusca a Morella, 1999. Baix Josep Manuel Sanabdon, dalt d'esquerra a dreta Sebastià Alzamora, Josep Ballester, Manel Alonso i Vicent Marçà)
En La mar (Editorial Tres i quatre, València 1997) Josep Ballester ens ofereix un treball que vessa tristesa i fins i tot desencant. Una tristesa que emana del mateix aprenentatge de viure del poeta, el qual s’ha adonat de la terrible provisionalitat de la vida, de les cruentes desfetes del pas del temps, de l’enderroc de mites com ara l’eternitat i l’amor infinit.
Al llarg del poemari hi ha un seguit de conceptes que es repetixen amb una certa assiduïtat, com ara la mort, l’oblit, la tristesa i sobretot la fi del desig. Sense el desig, la vida és un silenci de pedra, la seua mort no conduïx cap a l’oblit sinó a la tristesa.
Ballester abans d’iniciar la travessia per La mar, per aquesta mar on trobarem països de pedra, països d’aigua, muntanyes assolades, constel·lacions, fa recompte del deure i de l’haver amb el llibre de la vida obert damunt de la taula. La travessia –aviat ens n’adonarem– és un retorn a la mar o al líquid amniòtic del ventre matern que el poeta assenyala com a refugi contra el pas del temps i la mort.
La mar està estructurat en cinc apartats. En una part del primer, La masurca dels innocents, i en l’últim, Antàrtida, és on la poesia de Ballester adopta la forma de la prosa, sense perdre ni un punt ni mig de lirisme, per a crear, com si es tractara d’un concert, una obertura per on ens introduirà, tot d’una, dins del poemari; i un final on es condensaran i resumiran la majoria dels conceptes expressats, donant una resposta personal als interrogants alçats durant el camí. En contraposició a aquestes dues parts hi ha la quarta, Vendaval, de poemes brevíssims, d’una o dues línies –de cinc és el més llarg–, deliciosos i contundents alhora.
Abans hem dit que el poemari vessa tristesa, però també, en alguns moments, ironia i fins i tot escepticisme.
Ballester, que és un autor polifacètic, ha realitzat versions poètiques de Cesare Pavese, Patrizia Cavalli, Salvatore Quasimodo i Giorgio Bassani, un seguit de poetes italians els quals d’alguna manera han deixat una important petjada en l’obra del poeta d’Alzira.
Obres com La mar, amb una maduresa i una solidesa poètica notables, així com les d’altres poetes de la seua generació o anteriors, ens vénen a assenyalar l’alt nivell aconseguit per la poesia valenciana actual. Llàstima que els temps que corren no siguen els millors per a la lírica ni per a la llengua ni per al món editorial.

dissabte, 27 de desembre del 2008

ÈXODE SALNITRÓS

Conec Francesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968) des de fa més de vint anys, i ja des d’un principi vos he de confessar que em va captivar la seua capacitat per a la conversa i per a improvisar un discurs coherent. El meu nas, que és gran i lleig, el qual accepte tot i que no m’hi acostume per molts anys que convisca amb ell, sempre m’ha fet percebre en Viadel un d’aquells rars individus addictes a la paraula escrita, un escriptor tot terreny que troba espai, temps i energies per a conrear diverses disciplines: poesia, narrativa, ressenyes literàries, assaig, i que no sols ho pot fer bé, sinó que ho fa amb una empremta pròpia i una veu personal. El meu nas no em sol dir mentides.
No ha estat debades que el prefaci del seu primer llibre de poesia, Èxode salnitrós (7 i mig editorial de poesia) el signara el poeta Joan Navarro. I dic que no fou debades perquè Navarro, en el seu pas com a professor per l’Institut d’Algemesí, va influir notablement en la incipient obra d’alguns dels seus alumnes, ferits, malgrat la seua joventut, per les lletres. Un grup que aleshores treballava al voltant d’un projecte en comú, la revista de creació literària L’Horabaixa. Eren –són– Josep Manuel Esteve, Vicent Nàcher i Francesc Viadel. La influència de Navarro sobre aquests poetes joves en ple procés de formació i aprenentatge anava des de les lectures i la temàtica fins l’estètica i la manera personal d’usar el llenguatge que té l’escriptor d’Oliva.
Josep Manuel Esteve radicalitzà el llenguatge cercant imatges que l’acosten al pop-art i sobretot radicalitzà els continguts adaptant-los a la seua llibertària manera d’entendre el món, Tangent dels cossos (Ajuntament de Benissa), Contraindicacions (Amos Belinchon editor), Inventari d’exilis (7 i mig editorial de poesia), Travessera (editorial Can Sifre) i L’entretemps perdut (Brosquil Edicions); Nàcher l’ha anat diluint en altres influències (Estellés, Martí i Pol) que l’han dut en els seus últims treballs, La sang dels dies (7 i mig editorial de poesia), Jardí públic (Brosquil Edicions), fins a una poesia que en ocasions ratlla en la narrativa. Viadel, potser perquè Éxode salnitrós és un treball escrit fa uns quants anys, ha sigut qui més fidel s’ha mantingut al mestre.
Èxode salnitrós, del qual la desapareguda revista Tuacte ja ens va oferir una mostra, està dividit en dues parts: «Si la lluna és plena» i «Poemes de l’amor passejant». En la primera part Viadel ens parla de l’amor carnal. Sobre aquesta mateixa qüestió l’escriptor basc Bernardo Atxaga diu en el relat Un traductor a París: «L’amor és cec, se sol dir. És un eufemisme. El que encega, el que fa mal, és el desig». El que encega, el que ompli de tendresa i de passió, però també de desventura i de tristesa, Francesc Viadel i el porta a escriure versos és la força huracanada del desig. La seua poètica de vegades bruta ens acosta a un món urbà, subterrani, on els amants pul·lulen de nit entre bosses d’escombraries i xeringues escampades pel terra. Front a la foscor i la desesperança imperants, Viadel decideix emigrar cap a la llum que emet el món dels sentits, la calor de l’estima. El desig per a ell és un ritu de gebre salat i el cos de l’estimada és un salnitrós èxode de semença on troba refugi i raons per a una nova vida.
En la segona part el poeta, l’amador, es torna una mica rodamón i passeja per diverses places i carrers de Barcelona, de València, Iruña, Xàtiva, Carcaixent, Perpinyà, Terrassa, empés per l’anhel de fer un inventari d’encontres, fer memòria incerta dels cossos i de l’energia balafiada recercant l’amor i la tendresa en parelles esporàdiques. Són poemes escrits uns anys més tard que els anteriors, on es veu que la poètica de Francesc Viadel ha anat evolucionant cap a una lírica més lluminosa sense acabar d’abandonar la nit urbana, la nit d’encontres tòrrids on les boques dels amants tenen gust d’alcohol de garrafa i nicotina.
Després d’Èxode salnitrós (un treball que com el vi trobe que amb el pas del temps millora, malgrat que en el seu moment passara més o menys inadvertit) no ha tornat a donar a la impremta cap poemari més, sé que en té algun inèdit, però sí que ha publicat novel·les com ara Terra (Bromera), L’advocat i el diable (El Cep i La Nansa), que se sumen a l’anterior Dies de Venus (7 i mig editorial de poesia). La seua novel·lística està immersa dins del gènere negre i quan no és així molt influenciada pel mateix. També ha conreat l’assaig periodístic en llibres com ara No mos fareu catalans (L’Esfera dels Llibres).

divendres, 26 de desembre del 2008

CLISSAR LES HORES


He tornat a llegir el poemari Clissar les hores, de Maria Carme Arnau i Orts. El seu segon treball editat en 7 i mig editorial de poesia. En aquest llibre, a diferència del seu anterior Bri de vols, Maria Carme abandona la primera persona del singular, és a dir el jo, per a parlar-li al lector des d’un nosaltres, un nosaltres col·lectiu que va més enllà de la tribu, un nosaltres que agermana la gent de tot arreu en la seua condició d’urbanita. Perquè la ciutat és l’hàbitat natural de l’home, l’espai humà a protegir de l’agressió del mateix ésser humà.
Sobre l’hàbitat, sobre l’eixam, sobre el formiguer humà, la poeta d’Alfara del Patriarca ens parla, moguda per una certa preocupació: aquesta que té com a individu, com a mare i com a professional de la psicologia per la recerca de la felicitat.
El llibre està dividit en quatre parts. Cadascuna de les quals encapçalada per un títol i una petita introducció en què d’una manera lírica ens posa sobre avís del que en el seu interior trobarem. No és aquest un poemari de versos dolços, tendres o fàcils. Maria Carme és una persona que s’assaja en el llenguatge –la llengua és la matèria primera del poeta–, una vegada posades les bastides del poema busca la paraula justa, la imatge exacta que reflectisca amb el to adient el seu missatge. No podem ni hem d’oblidar que també la poesia és música, i la sonoritat la melodia de cada estrofa, això ha de conformar una peça feta per a llegir però també per a escoltar sense que grinyole cap vers.
Clissar les hores és un recull de poemes de vers lliure, amb un contingut dur, arriscat, en el qual la poeta alça la veu i denuncia. Denuncia penes tan amargues com la soledat, la falta de solidaritat, l’excés d’informació i la informació com a element de manipulació. Hi ha poemes en què cada frase és una sageta, una pedra llançada amb rotunditat sobre el cristall de la nostra consciència, esperant badar-lo i traure’n allò humà que encara reste dins.

dijous, 25 de desembre del 2008

REFLEXIONS AL VOLTANT DE VICENT MARÇÀ


(Vicent Pallarés i Vicent Marçà a la llibreria Ausias March de Vila-real)

Vaig conèixer Vicent Marçà i Duch (Castelló de la Plana, 1956-2004) abans que publicara el seu primer llibre Viatge a l’interior l’any 1995. Va ser durant un dinar que Emili Marín, aleshores director de Saó, organitzà per als col·laboradors de la revista. Jo era un aprenent d’escriptor (encara continue sent-ho), Vicent era un mestre que s’entretenia fent cròniques periodistiques. Mai no m’haguera pogut imaginar que acabaria convertint-me en un dels diversos editors de l’obra d’aquest castellonenc de mirada clara i tracte afable.
En posar-se a escriure ficció cap a mitjan dècada dels noranta del segle passat, Vicent Marçà se’ns va descobrir com un autor prolífic i tenaç. La seua obra és extensa i majoritàriament pensada per als infants i els joves (Jordi Túrmix aprenent de pirata, Massa casualitats, El detectiu Camaperdiu, La història de Vilafartera, La fórmula màgica, Sense perdre la calma, Guillem Bellés de feres entés,..., en l’apartat infantil, pel que fa a l’apartat juvenil destaquen: Viatge a l’interior, Foc al gran recorregut i Han segrestat l’entrenador), però també va escriure narrativa per a adults; el 1997 va obtindre el premi Ciutat de Vinaròs de narrativa curta amb La prima de l’assegurança i el 1998 publicà el recull de contes Relats de l’altra veritat així com un estudi escrit junt amb Joan Andrés Sorribes, El campanar de Castelló. Les campanes del fadrí, que li va valdre obtindre el Premi d’Humanitats Ciutat de Castelló. Al llarg de la meua relació amb ell vaig poder descobrir la seua bonhomia i el seu voluntarisme, així com les diverses vessants d’una personalitat rica i polièdrica: mestre i activista per una escola valenciana i progressista, ciutadà responsable, esportista, l’amic dels seus amics, el contacontes (una de les darreres vegades que el vaig veure tenia al seu voltant una bona colla de xiquets i xiquetes que l’escoltaven amb gran atenció) i el pare orgullós dels seus fills.
Què era el que movia Vicent a escriure? En la meua modesta opinió, Marçà s’inicià com tants altres docents amb la idea d’aportar materials literaris en valencià a les seues classes, és a dir, arriba a la literatura a través de l’estima per la llengua i per la seua vocació de mestre. També, i això li ho he sentit dir a més d’un professional de l’ensenyament, perquè el contacte diari amb els infants i el seu món és com un revulsiu que a la persona amb la suficient sensibilitat creativa li provoca la necessitat d’escriure. Les muses i els col·laboradors voluntaris i involuntaris de Vicent tenen el nom dels seus alumnes. Un dels llibres que més s’ajustaria a aquesta idea és L’hospital tranquil (I Premi de Teatre Infantil Vila de Massamagrell), una petita peça teatral que abans de donar-la a la impremta havia treballat amb els seus alumnes fins arredonir-la.
Com altres escriptors, Vicent, va estar empès a la literatura per la necessitat de deixar constància d’uns fets o d’una passió. La seua passió pel ciclisme la trobarem a Hem fet el Tourmalet, on ens relata la crònica d’un viatge en bicicleta a aquest cim dels Pirineus.
La seua ciutat, Castelló de la Plana, i les comarques que l’envolten foren l’escenari de bona part dels seus relats, fou un gran coneixedor del paisatge i de la gent de la seua contrada i no debades va ser escollit per dues editorials, Abril prodidacta i Brosquil edicions, per a escriure sengles llibres que ens en parlen: La fórmula màgica i Un lloro en les Gaiates.
Vicent Marçà i Duch a través dels seues llibres intentà transmetre als lectors tot un seguit de valors positius com ara l’amor per la natura, l’amistat, la solidaritat, etc. i això en un dia com el d'avui és bonic de recordar.

dimecres, 24 de desembre del 2008

DES DEL DESIG DE MEMÒRIA

(El camí del cementeri de Puçol l'any 1986. Fotografia: Pep Cristal)
La figura del pare és poc agraïda. Si durant un temps el fill pensa que el seu progenitor ho sap tot i li atorga l’aurèola mítica dels herois, a mesura que creix el convertix en un home gris que sovint s’interposa entre ell i els seus somnis. Amb la mort del pare el fill s’adona que es tanca una porta darrere de la qual se li han quedat la joventut i la infantesa i el pren un cert desassossec. Aleshores el fill veu que ha arribat el moment de començar a fer inventari dels paisatges perduts, com també d’iniciar un cens dels personatges desapareguts de la seua petita història i alçar-ne acta notarial perquè la memòria és efímera, i vol donar-li vida dins d’un llibre, on puga tornar de visita i veure que tot està tal com ho va deixar.
D’aquest desig de memòria naix el llibre Déu també cull en primavera, de Pep Torrembesora, editat el 1999 per 7 i mig editorial de poesia (en realitat sota aquest pseudònim s’amaga el professor nascut a Puçol Jordi Garcés). Una novel·la breu, i potser aquesta brevetat siga el seu taló d’Aquil·les, escrita amb un llenguatge clar, directe i entenedor que junt amb altres elements la fan força amena i llegidora. Això no vol dir que estiga exempta de lirisme. La seua prosa es veu enriquida amb uns diàlegs en una llengua col·loquial i viva, amb frases fetes i fins i tot amb dites i cançons populars.
Una història circular que comença i acaba amb la mort del pare, omnipresent en tot el text. A través de la tècnica del flash-back, anirem coneixent el seu món i la seua trajectòria vital lligada a la família. Una crònica local i al mateix temps universal, que compta amb una galeria de personatges secundaris sorneguers, irònics, sentimentals i entranyables que podrien habitar qualsevol poble i qualsevol relat.
Un just homenatge nascut des de la intensitat del dolor produït per la pèrdua i la necessitat de recuperar encara que siga una engruna del record.

dimarts, 23 de desembre del 2008

EL JARDÍ DE CAMPOS

Joan-Baptista Campos Cruañes (El Grau de Castelló, 1961) acaba de traure un nou llibre de poesia, Jardí clos (Perifèric edicions, 2008), el qual ha estat premiat amb el I Premi Manuel Garcia i Grau. Un poemari amb una poesia clara, transparent, de fàcil accés, en la que a través de la simplicitat aconsegueix quotes de gran bellesa lírica. Poemes de vers lliure i poemes en prosa que de vegades s’acosten a l’aforisme o a la mera descripció paisatgística, però que sempre tenen un punt de lirisme que els retorna a la poesia.
Campos ens parla del jardí com un refugi, un espai tancat on retrobar la pau espiritual, un lloc on el poeta fa inventari d’allò que veu i escolta i que li fa companyia en la seua solitud, i cerca a través d’ells respostes, cerca que li diga qui és realment. El mur o paret que el tanca potser és com un espill que reflecteix els colps ingrats rebuts per la vida, els solcs del pas temps.
Passejant pel jardí el poeta viatja cap al paradís de la infantesa, és conscient que la vida té data de caducitat i està disposat a gaudir-ne de cada instant. El jardí també té un mirador des d’on el poeta guaita el món. El seu esguard viatja, recorre geografies, sentiments i l’obliga a reflexionar sobre els grans temes de la poesia universal: el pas del temps, la memòria i l’oblit, la violència gratuïta, etc.
Joan Baptista Campos fou un més del gran nombre d’amics, entre els quals també m’agradaria incloure’m, del desaparegut Manuel Garcia i Grau, la mort del qual, igual que la del narrador Vicent Marçà, ens va deixar sobtats, marcats d’alguna manera amb el ferro roent de la pèrdua. Campos no ha volgut deixar passar l’oportunitat en aquest llibre i li ha retut un petit homenatge a través d’un magnífic poema en prosa, “Tu no te n’has anat del tot, company”, en el qual ens parla de la seua relació personal amb Garcia i Grau, el dolor produït pel seu comiat i l’estima que aquest sempre va tindre per la literatura i el seu país.
El jardí que ha construït Joan-Baptista Campos és un espai poètic accessible, obert, transitable, bell, on el lector podrà gaudir de la flor del poema sense entrebancs.

dilluns, 22 de desembre del 2008

ARS AMATORIA

La gent que sap treballar als fogons diu que cal cuinar amb el cap clar, conscient del que es fa i sense pressa, a foc lent, deixant el tempo necessari perquè l’àpat siga més saborós.
El fet és que la cuina, després de milers d’anys de civilització, no tan sols serveix per aplacar la gana, també és un refinament cultural que es treballa per gust, pel plaer de gaudir i donar gaudi, per aconseguir la bellesa, perquè un plat, a l’igual que un bon poema, un quadre, una fotografia, una partitura musical o una pel·lícula, traspua eixe desig de bellesa i plaer.
Ramon Guillem ho va deixar escrit en els magnífics poemes de L’hivern remot, allà per la dècada dels vuitanta, i ho ha continuat practicant primer en la poesia i després en la prosa. En A foc lent (col·lecció L’Eclèctica, núm. 112. Edicions Bromera. Alzira, 2004) fa tot un tractat sobre la recerca del plaer a través del desig de bellesa.
La novel·la de Guillem està escrita amb una prosa acurada, carregada de lirisme, no debades és un poeta el protagonista i el que narra en primera persona, un poeta amant de la música i de l’art, escèptic i de vegades corrosiu. I per a evitar el perill que el lector puga pensar que protagonista i autor són la mateixa persona aprofita una escena en la qual fa un petit homenatge als llocs de trobada dels lletraferits valencians i al mateix temps a una generació de poetes, per a marcar distàncies parlant dels desencontres de tots dos.
La narració té un destinatari immediat, l’amant, una jove llibretera. Encara que el lector se sentira des d’un principi com l’intrús que escolta d’amagatotis una conversa íntima, sovint tòrrida, i a la qual la seua educació li demana que deixe de parar l’orella, no ho podrà fer, atrapat per una tafaneria insana i per què no dir-ho, per la morbositat.
Capítol a capítol s’anirà endinsant en una relació en un primer moment merament carnal, que es convertirà en una pregona necessitat de l’altra i en una intensa estima. Ja ho deia el mestre Josep Pla (i cite de memòria): no hi ha amor sense pornografia.
Però A foc lent no és un mer recull d’escenes tòrrides. També ens parla de pintura, de fotografia, de cinema (la mirada és l’espai on naix el desig amorós), però també de música, del plaer d’assaborir un bon vi (a la cuina no podia faltar un bon caldo) i sobretot de poesia, que és present i amara tot el llibre. Una poesia que el converteix en un petit tractat d’hedonisme on el sexe, no entés com la necessitat d’aplacar una necessitat de la carn (ací es troba el paral·lelisme amb la cuina), i el plaer de la creativitat humana conformat pel llegat cultural de milers d’anys es donen la mà.
La topada amb el dolor, l’aparició funesta, espectral, de Tànatos en el camp d’Eros serveix al protagonista per adonar-se de l’amor que li professa a la seua amant, i l’autor ho utilitza per a fer-nos saber que de vegades el dolor no és l’antítesi del plaer, sinó que poden anar junts, tots dos ens fan sentir vius, ja que la mort no és sinó deixar de sentir i la vida ens entra pels sentits.
Personalment vos diré que ha estat un dels llibres guardonats amb el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida que més he gaudit. Té una lectura amena i manté la tensió narrativa necessària perquè el lector no tinga la temptació de fugir cansat de tanta gimnàstica sexual, d’abandonar el text recordant que en qüestions de sexe val més una imatge que mil paraules.

diumenge, 21 de desembre del 2008

LOLA GONZÁLEZ MONTOLIO, O LA POESIA COM UNES NOVES ALES

Quan va caure en les meues mans el poemari A partir dels lliris soterrats (Brosquil edicions), em vaig quedar sorprés per la maduresa de la veu poètica de la seua autora, Lola González Montolío. Nascuda a Nules l’any 1945, però resident a Castelló de la Plana, feia la seua primera aparició en el panorama literari valencià a una edat en la que un bon grapat de poetes de la seua generació s’han desencantat i han abandonat l’escriptura o han canviat de gènere literari.
Mentre repassava l’original no deixava de preguntar-me on s’havia amagat durant aquest temps. On són els seus versos inicials, els seus poemes d’aprenentatge? Ningú no me’n sabia dir res. No és una habitual de tertúlies, ni de presentacions de llibres, ni de recitals, i els seus poemes mai no havien aparegut en cap revista literària ni en cap antologia. La seua relació (una relació íntima i secreta) amb la poesia s’havia mantingut viva a través de la lectura. Escrivia, però ho feia per a ella i per al seu calaix; eixe calaix que tots els poetes tenim ple de versos, molts d’ells condemnats al silenci i l’oblit. Un dia, durant eixe temps d’espera que es produïx poc abans de la presentació d’un llibre, em va confessar que el poeta de la Vall d’Uixó Josep Lluís Abad Bueno la va encoratjar a escriure en valencià. De vegades, per no dir sovint, els poetes pensem que escrivim per a ningú, que els nostres mots es perden en aquesta mar de la societat de la (des)informació, i de colp i volta et trobes que han ensopegat amb la boca d’un port que els ha rebut amb els braços i la ment oberts.
La passió que Lola González havia mantingut oculta ha donat fruit en un seguit de poemaris, bona part d’ells premiats: A partir dels lliris soterrats (Premi de Poesia Ciutat de Vila-real 2003), Quan s’eixala un ocell (Premi de Poesia Francesc Bru 2005), La llavor del silenci (Premi de Poesia Ciutat de Vila-real 2005), Gavella tardoral (Premi de Poesia Antoni Matutano 2006), els quatre publicats en la col·lecció de poesia de Brosquil Edicions.
Aquests dies he tornat a llegir el poemari Quan s’eixala un ocell. El llibre està dividit en tres parts i un poema que el tanca. La primera part, «Sols unes paraules», s’enceta amb tres poemes que d’alguna manera marquen el sentit últim del recull: Infantesa, Joventut i Maduresa.
En Infantesa les ganes d’aprendre, de descobrir el món, converteixen la poeta en un ocell sedejant. En Joventut ens diu: «estovaves el plomatge de la juvenil pitrera / per tal d’atraure l’amor». Però l’amor no va acabar sent un intercanvi entre iguals. La ingenuïtat i la generositat amb què la poeta, convertida en un ocell, s’enfronta a l’amor no es veuen recompensades i allò que havia de ser tan meravellós acaba sent un drama. En Maduresa es pregunta qui ha eixalat l’ocell, qui ha mort la il·lusió, l’esperança, i ha coartat la llibertat en l’amor i en la relació de parella.
A mesura que avancem en la lectura veurem també com Lola González incorpora al seu plany de denúncia l’angoixa que li provoca qualsevol altre tipus d’amenaça contra la vida, com ara la que produïx el terrorisme: 11-M. Només silenci o aquell producte de la violència exercida contra les dones: Passeig amb Clàudia.
En la darrera part del llibre, «L’absència més pregona», el paisatge és el tema del poema. L’absència més pregona és sens dubte la felicitat innocent de la infantesa. El seu esperit rural porta la poeta a recobrar amb nostàlgia els espais del passat on un dia es va sentir alegre i protegida. Mentre que la segona part és una mena de calaix de sastre, de la qual cosa ella no s’amaga ja que ho diu en el mateix títol encara que entre parèntesi (Calaix de sastre, habitatge de tota mena d’ocells desnonats de llur niu), ací trobem poemes que continuen amb el tema central i altres que funcionen com un pont cap a la tercera part.
Quan s’eixala un ocell és un llibre que naix des del propi dolor, però també des de l’honestedat i l’estima per la condició humana i per la mateixa poesia. La poesia li dóna a Lola González un nou alé, li obri una porta cap a l’immens horitzó de les paraules, ja que la creació poètica li proporciona unes noves ales per a un vol ple i lliure.

dissabte, 20 de desembre del 2008

OCULTAR LES PARAULES PER A NEGAR EVIDÈNCIES

(Fotografia: Vicent Salvador)
Un dels personatges de la novel·la de Bernardo Atxaga El fill de l’acordionista soterra al jardí de sa casa, a Califòrnia, paraules de la seua vella llengua basca perquè les seues filles, nascudes als Estats Units, les busquen, les recuperen i les facen pròpies. Una iniciativa que per a aquells que estimem una llengua, qualsevol llengua, ens sembla meravellosa.
Com a contrapunt, el País Valencià en un parell de petits exemples. Fa uns quants anys, en una conversa de sobretaula, un amic escriptor que treballa en l’administració autonòmica em va comentar que havien rebut un fax des de les altes instàncies del govern tot recomanant (prohibint) no usar alguna paraula en valencià (perquè en castellà ni se’ls passaria pel cap, això). I un diari gratuït de la ciutat de València fa temps que ha començat la seua petita batalla (dic petita per l’espai que li dedica) per la puresa de la llengua emprada per l’ajuntament del cap i casal en la seua paperassa.
Al pas que anem, amb un possible rebrot (jo diria atiament) del conflicte lingüístic, no serà d’estranyar llegir d’ací a un temps en la premsa valenciana notícies com aquesta: «La policia autonòmica deté la paraula sortir que s’havia infiltrat deliberadament en un discurs del president de la Generalitat». O una altra com ara: «Detingut un comando de correctors a les dependències de la Conselleria. Se’ls acusa de defendre les tesis fabristes» (se sobreentén que aquests correctors no són seguidors del president de la Diputació de Castelló). En una novel·la com la d’Atxaga on els personatges foren valencians trobe que, més que soterrar velles paraules per a ser retrobades pels infants, el que farien seria ocultar-les perquè mai no foren trobades.
Hi ha qui es capfica negant la credencial d’autenticitat a alguns mots tot volent negar la unitat de la llengua. Una unitat que, a pesar del seu maquiavel·lisme lingüístic, no deixarà mai de ser una realitat.
Cal que es tinga clar que hi ha coses que estan per damunt del desig personal, de les fòbies particulars, de les vísceres de quatre, de quatre mil o de quatre milions, i també que haurien d’estar per damunt de la demagògia, de l’estratègia electoral. Per cert algú se n’ha adonat que el govern del conservador de Francesc Camps representa millor els interessos de la cultura anglesa que els de la valenciana?

divendres, 19 de desembre del 2008

VICENT SALVADOR: RETRAT DE CARNET D'UN FOTÒGRAF (i V)

( Foto portada del llibre Ayrin de les Alcusses de Teresa Broseta. Fotografia: Vicent Salvador)
Des que va donar els seus primers passos en el món de la fotografia, Vicent Salvador s’ha interessat pel cos humà. Ja en la mostra col·lectiva No és això, és més calfa va aportar una sèrie de fotografies en blanc i negre d’un cos femení, anònim, sense rostre, mitjançant les quals intentà atrapar la sinuositat de les línies i la força sensual. Més endavant efectuà altres sessions fotogràfiques d’estudi de nus i seminus majoritàriament femenins, treballs que resten inèdits i amb els quals amb l’inestimable ajuda del fotoshop va començar a donar els seus primers passos en el fotomuntatge digital que aprofundiria a partir del 2005 amb una nova model, a la qual, en tres llargues sessions d’estudi, li extrauria el màxim de possibilitats per a després treballar en diverses línies: la fotografia a color, el fotomuntatge i la manipulació informàtica de la llum i del color. Una minsa mostra d’aquesta nova vessant de l’obra del nostre fotògraf ja s’ha pogut veure en les portades dels llibres Els somnis possibles, de Vicent Penya, Ayrin de les Alcusses, de Teresa Broseta, i Parlaras de mi, de Joan Andrés Sorribes, així com en l’exposició itinerant Arteròtica. Prompte apareixerà dins del llibre Escola d’estiu/Breus encontres un quadern que com una addenda fotogràfica oferix trenta-dues fotografies amb les quals jo em vaig inspirar per a escriure part del poemari Si em parles del desig.
Vicent Salvador ha estat guardonat amb diversos premis de fotografia, com ara el de les ciutats d’Utiel, Gavà, Silla, Sollana, etc. Les seues fotografies han aparegut en diversos mitjans de comunicació: Levante-EMV, Las Provincias, El País, Notícies de Puçol, La Cartelera i els desapareguts Hoja del Lunes, Hoja de Valencia, Diario 16, Guia Horta Nord, La Finestra (de Mislata), Àmbit (Rafelbunyol) i Gorg.
Al llarg de la seua llarga trajectòria ha treballat amb diverses càmeres. La Nikon FM-2, des del 1985 fins el 2000, una màquina analògica manual de 35 mm, amb els objectius f 1.8 -28 mm, f 1.4-50 mm i f 2.8-135 mm; la Hasselblad 500-C, des del 1996 fins el 2000, càmera analògica manual de 6x6, amb l’objectiu de 80 mm; la Fuji 6900 Zoom, entre 2000 i 2005, càmera digital de 3,2 megapíxels; la Nikon D-70, des de juny del 2004 fins l’actualitat, càmera digital de 6,5 megapíxels.

dijous, 18 de desembre del 2008

VICENT SALVADOR: RETRAT D'UN FOTÒGRAF (IV)



(1ªJurat del Premi de Poesia Les Nits Màgiques del Django's, J.M. Ribelles, Marisol Gonzàlez, Maria Fullana i Manel Alonso. 2ª Actuació del grup Boig de Teatre. Fotografies: Vicent Salvador)

Pel que fa a la literatura, encara que és un lector habitual i té el pis ple de llibres, no és massa voraç. L’aparició del fet literari en la seua obra ve donada a través de la relació personal amb els escriptors. Aquesta relació va veure’s millorada i incrementada per la seua presència en les tertúlies literàries Les Nits Màgiques del Django’s, on al llarg de la dècada dels noranta del segle passat va alçar acta notarial en imatges de cada trobada. Una part important d’aquesta magnífica col·lecció de fotografies realitzada junt amb l’oriolà José Manuel Lorente donà lloc a una exposició d’escriptors valencians. Només un dels autors no va passar pel Café-bar Django’s, Enric Valor. Per a capturar la seua imatge vam anar al seu pis de la ciutat de València. L’exposició va ser present a les fires del llibre de València i de Castelló, així com durant la Setmana de les Lletres Valencianes de Silla. Una mínima part va ser publicada en diversos números de la revista literària L’Aljamia, que edita des de l’any 1991 l’Agrupació Cultural Vianants de Rafelbunyol. Durant la primera dècada del nou segle ha participat en l’exposició itinerant col·lectiva Arteròtica, en la qual diversos artistes interpretaven el poemari A tall de baix ventre (Brosquil Edicions, 2000) de l’escriptor d’Alberic Robert L’Eixabegó. Així com en la mostra fotogràfica Ribelles en tertúlia sobre el poeta Josep Maria Ribelles.
Algunes d’aquestes fotografies han estat utilitzades pels poetes i narradors valencians en els seus llibres, sovint oblidant posar l’autor, un oblit que venint de la mà d’altres creadors és imperdonable. Unes poques van arribar a ser exposades en la mostra del Qui és qui a la ciutat de Barcelona, entre elles les del poeta Ramon Guillem.
Durant la dècada dels anys noranta col·labora amb el disseny de la portada del llibre de Pau Marqués El fill francés (Edicions Camacuc), confecciona cartells i participa en els catàlegs de l’editorial Germania d’Alzira, i a partir de la primera dècada del nou segle ho fa ininterrompudament en Brosquil Edicions, seues són les fotografies en blanc i negre que il·lustren quasi la totalitat de les portades de la col·lecció Lletra Llarga i algunes de la col·lecció Els ullals de narrativa, en color i treballades digitalment.
També ha col·laborat amb alguns grups de teatre i dansa, com ara la companyia de titelles d’Empar Claramunt Teatre Buffo, Boig teatre, l’actor Carles Alberola i el ballarí Toni Aparisi, el músic Miquel Rodrigo i la productora d’animació Trua films.

dimecres, 17 de desembre del 2008

VICENT SALVADOR: RETRAT D'UN FOTÒGRAF (III)


(1ª Chapi i el grup de percussió de Velluters. 2ª Concert del grup de percussió Amores. Fotografies: Vicent Salvador)

Dues grans passions personals es deixen veure en el treball del fotògraf de Rafelbunyol, la música i la literatura.
Vicent Salvador és un gran melòman, un consumidor exigent de gran quantitat de gèneres des del pop-rock al jazz, passant per la cançó d’autor, el reggae i la música clàssica. És propietari d’una extensa cedeoteca a més de ser un habitual de concerts. Aquesta passió es veu incrementada per la veneració que sent per la figura i el treball del seu germà, el Chapi, percussionista i compositor de renom, i per la del seu mateix fill, Carles Salvador, també percussionista.
La seua relació amb la música es veu reflectida en la seua obra en primer lloc mitjançant les composicions de natures mortes que ha fet amb diversos instruments, alguns dels quals han estat utilitzats com a portades de llibres, i en segon lloc per una gran quantitat d’instantànies efectuades durant els concerts als quals ha assistit en primera fila. A més, ha editat fotografies en el disc del discjoquei J. Miret en la carpeta del primer treball del grup de pop-rock Maleïda, així com en les carpetes de diversos cedés del grup de percussió Amores, a més d’haver participat en una mostra fotogràfica a la sala d’exposicions del Palau de la Música de València durant el desé aniversari d’aquest grup. Dins de l’apartat de la música es mereix un punt i a banda el ball. Ha estat fundador i dirigent d’una associació de ball de saló. Aquesta relació va donar lloc a una exposició de fotografia en col·laboració amb el pintor Fernando Torres. Fotografies a color on destaquen les formes dels cossos en moviment. Capturar el moviment dins de la fotografia és una de les seues grans obsessions.

dimarts, 16 de desembre del 2008

VICENT SALVADOR: RETRAT DE CARNET D'UN FOTÒGRAF (II)

(De Fragments d'un paisatge. Fotografia: Vicent Salvador)

Nascut a Rafelbunyol l’any 1956 en el si d’una família de cinc germans (encara que residix a Puçol des de l’any 1980), Vicent Salvador i Llopis és una d’aquelles persones que transmeten d’una manera natural confiança, serenitat, franquesa, un individu digne al qual oferir la teua amistat.
Mitjana estatura, ample d’espatles, sense cintura, amb una bona caixa toràcica. Cara allargada, quasi equina, orelles i nas prominents, ulls blaus i grans. Dents, malgrat la seua afició pel tabac, immaculades, cabell escàs i blanc.
Amic del menjar i del beure en bona companyia. En taula més que xarrar pels descosits li agrada dialogar, i fins i tot discutir ho fa des d’actituds lliberals, tolerants i de vegades fins i tot des de l’humor i l’escepticisme.
De formació autodidacta, començà a treballar en el camp de la fotografia a finals dels anys setanta del segle passat. Durant la dècada dels vuitanta va formar part del col·lectiu d’artistes de l’Horta Nord Pinça, amb els membres del qual va realitzar diverses exposicions col·lectives, entre elles No és això, és més calfa, que va alçar un gran aldarull en la premsa conservadora del moment.
Diversos són els temes que atrauen l’esguard del fotògraf: el paisatge, la música, la literatura i el rostre i el cos humans.
Vicent Salvador, com el poeta Ramon Guillem, el mou un desig de memòria, la de capturar els diversos matisos d’un paisatge que té els dies comptats per a donar fe de la seua existència, una qüestió que lliga la seua obra, guardant les distàncies, amb la de poetes de l’Horta Nord com ara Vicent Penya, Agustí Hernàndez, etc., que veuen com un univers sencer desapareix per a convertir-se en polígons i barriades. En aquest apartat entraria el material que va conformar l’exposició Fragments d’un paisatge i el reportatge encarregat els darrers mesos del segle xx per l’Ajuntament de Puçol Les fronteres de Puçol, un treball aquest darrer en color i editat en part dins de la revista d’història i arquitectura Coses i cases i en un calendari municipal.
Aquestes dues col·leccions de fotografies, que són més extenses que no la part mostrada al públic, junt amb altres més recents, el convertixen en un notable cronista gràfic de l’Horta de finals del segle xx i primeries del xxi. Lligant el seu treball amb el que va realitzar, en blanc i negre, en els anys cinquanta i seixanta del segle passat el fotògraf Vicent Ros i que la seua filla, també fotògrafa, conserva en magnífic estat malgrat l’inexorable pas del temps.
Fragments d’un paisatge fou ideada i gestada pels tres membres del col·lectiu Tres en ratlla, format per ell, Antonio U. Requena i jo mateix.
La mostra acollia més de trenta fotos a blanc i negre en format 24 per 30 cm, així com alguns dels meus poemes que per aquells anys van aparéixer publicats en revistes com ara L’Aiguadolç o el llibre col·lectiu Tres paisatges i que a principis del segle xxi van ser recollits en part en l’antologia Les hores rehabilitades.
La mostra fou itinerant i va recórrer un nombre important de sales d’exposició al llarg de la geografia valenciana, com ara les de les cases de cultura del Puig, Puçol, Mislata, Capella Pallarés de Sagunt, la Torre Musulmana de Silla, etc.

dilluns, 15 de desembre del 2008

VICENT SALVADOR: RETRAT DE CARNET D'UN FOTÒGRAF (I)

(Vicent Salvador i Llopis. Fotografia: Vicent Salvador)
Qui signa aquest article devia tindre quinze anys. Aleshores duia els cabells llargs i llisos, estudiava sense massa èxit allò que les autoritats acadèmiques anomenaven BUP i em passava les hores escoltant en un vell casset pop-rock britànic dels anys seixanta i setanta: The Beatles, The Rolling Stones, The Kinks, The Yardbirds. Cada nit eixia de casa per a fer tertúlia amb els amics a les escales de la vella estació de Puçol o al pou del passeig del replà. Quan venien els exàmens patia forts dolors de queixals que em torturaven i que de vegades intentava combatre a base de fer gàrgares amb anís.
Per les nits també escoltàvem música i els altres, jo mai no n’he tingut costum, consumien cigarretes com si d’una nova panacea es tractara.
Entre els de la colla hi havia qui preferia el rock simfònic, altres el heavy-metal, però tots somniàvem de formar el nostre propi grup. Mentre esperàvem que això passara, anàvem a veure als pobles propers alguns dels concerts que grups locals hi celebraven.
No feia molt de temps que s’havia iniciat una petita revolució entre els establiments públics i en pocs anys s’havien obert un seguit de bars moderns destinats a un públic més o menys jove que s’anomenaven pubs.
A la carretera de Barcelona, antic camí reial, prop del bar Estrella es va obrir un local del qual a penes queda memòria, el Pub Don Carlo. Aquest es diferenciava de la resta perquè de tant en tant oferia actuacions en directe.
Un amic em va convéncer per anar a veure un petit concert que oferia un grup de Rafelbunyol: Ventall. A Rafelbunyol, des dels anys setanta, vull dir des de l’aparició del cantautor Pep Laguarda i el seu Brossa d’ahir, sempre hi ha hagut un grup o altre de músics que fan les seues cançons en valencià. L’actuació va ser bastant mediocre. El cantant prompte es va sentir indisposat i un individu del públic, del mateix poble, familiar d’alguns membres de la banda, va eixir a suplir-lo.
Aquest agosarat diletant de les cordes vocals anys més tard me’l vaig trobar junt amb els dos guitarristes Pep i Juan Luis Llopis en un col·lectiu d’artistes de la comarca de l’Horta Nord anomenat Pinça. Havia deixat el cant i ara s’aferrava a una càmera fotogràfica.
Però aquella nit qui brillava amb llum pròpia va ser el bateria, el Chapi, que amb el temps s’ha convertit en un dels percussionistes més interessants i amb un currículum més brillant del País Valencià.
La fotografia és més que tècnica i tecnologia concretades en una màquina, al seu darrere hi ha el fotògraf que la manipula. El fotògraf és l’home que mira. Amb l’esguard, concentra la força dels seus sentits, vull dir la capacitat de recepció de tot allò que l’envolta, però també la capacitat d’assimilar-ho i transformar-ho en una cosa pròpia subjectiva. La mirada és la protagonista més que l’ull o l’objectiu de la màquina. Eixa mirada que capta la imatge i la convertix en un objecte amb el qual juga amb els efectes òptics i transmet a l’espectador sensacions i sentiments. Eixe ésser contemplatiu, caçador d’imatges que és el fotògraf, no és, en el fons, sinó un voyeur del seu temps i d’un espai que s’han convertit en un amant màgic, quan en la seua lluita per la recerca de la bellesa li dóna preponderància als elements eròtics i sensuals, com Vicent Salvador i Llopis

diumenge, 14 de desembre del 2008

AMB ELS PLÀNOLS DEL RECORD

TAMBÉ ES PLANYEN ELS HÒMENS LLOP

(Manel Joan i Arinyó a la Nit de les Lletres organitzada pel Club a la Nostra Marxa. Fotografia: Vicent Salvador)
Afirmar a hores d’ara que Manuel Joan i Arinyó és un autor prolífic no suposa descobrir res de l’altre món, encara que parlar d’un llibre de poesia d’aquest autor de Cullera sí que ho és, ja que els anys transcorreguts des que va editar el seu darrer poemari i la seua extensa obra narrativa ens han fet oblidar que un dia també fou poeta.
El plany de l’home llop. Obra poètica completa (Editorial 3i4, València, 1999) recull els diversos poemaris que Arinyó va publicar durant la dècada dels vuitanta i els primers noranta del segle passat. Uns llibres amb els quals va guanyar alguns dels incipients certàmens literaris convocats per les noves institucions democràtiques i que, en alguns casos, veurien la llum mitjançant la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià.
Aquest primer volum d’obra poètica completa ens porta a una època en què el jove lletraferit començava a establir-se amb força i seguretat en el camp de la narrativa amb títols com ara Han donat solta als assassins. Aleshores la seua era una veu diferent i diferenciada dins del panorama literari valencià. Arinyó practicava una literatura amb reminiscències estètiques de gèneres com ara la pornografia, el terror i el gore, adobats amb un humor absurd i força ironia. Una estètica recollida del món del còmic i de l’audiovisual. En El plany de l’home llop hi ha versos que tenen sabor de cel·luloide, pura imatge encadenada que ens recrea una o diverses escenes en moviment. La seua poesia sembla fluir tal com raja sense cap mena de concessions, provocativa, cercant la reacció, el sacseig brusc del lector a través d’una realitat fosca escrita des d’un surrealisme brut i escatològic. La ment d’Arinyó vessa fantasia i imaginació, i està habitada per espectres i monstres de tota mena. Utilitza els clàssics i manipula el llenguatge per a denunciar, en escenes dantesques plenes de sarcasme, on sembla que se’n fot de tot, situacions esperpèntiques. O no és esperpèntic el que ha passat en aquest país des de la transició ençà? Per tant, no ens hauria d’estranyar que també des de la muntanya de Cullera se’n planya l’home llop.

dissabte, 13 de desembre del 2008

CAMPANADES PER UNA PETITA PÀTRIA

(Campanar de l'esglèsia dels sants Joans de Puçol vista des del ravalet. Fotografia: Vicent Salvador)


El poeta anglés John Donne (1572-1631), fa uns quants segles, va escriure: «Ningú no és una illa, complet en si mateix; cada home és un tros de continent, una part de la terra; si el mar s’emporta una porció de terra, tota Europa queda minvada, com si fóra un promontori, a la casa d’un dels teus amics, o a la teua pròpia; la mort de qualsevol home em disminueix, perquè estic lligat a la humanitat». Quanta veritat en tan poques paraules! Quan les campanes omplin el paisatge sonor dels nostres pobles amb el seu malenconiós cant de mort, ens estan dient d’una manera abstracta que junt amb un ésser humà també ha desaparegut alguna cosa de tots nosaltres.
Sovint s’ha dit que la pàtria és el paisatge de la nostra infantesa, un món que anem perdent a mesura que ens fem adults. Aquest paisatge és molt més que uns carrers on hem jugat, que una escola on ens hem format, que un cinema de diumenge on hem somniat, que una geografia de camps i séquies on ens hem sentit lliures per primera vegada. Aquest paisatge són també les persones amb les quals compartim el nostre espai vital. Gent de diverses generacions amb qui al llarg de la vida potser que no arribarem a creuar més que quatre paraules justes i un grapat de salutacions, però amb elles compartim festes, alegries, passions esportives, polítiques o religioses, tristesa, dolor, catàstrofes… Una gent que quan ens la retrobem lluny de casa la saludem com si fórem íntims, perquè d’alguna manera ho són, i als pobles mitjans i petits encara més, ja que hem estat espectadors de les seues vides i ells de les nostres. Si a més els hem conegut quan eren adults i nosaltres xiquets, els hem observat en alguns casos amb admiració i hem intentat imitar alguna de les seues proeses, i en altres els hem observat amb un aire de burla. D’alguna manera també, com assenyala un personatge de la novel·la La immortalitat, de l’escriptor txec Milan Kundera: «Mentre vivim entre la gent, no som sinó allò per què la gent ens té». Per a bé o per a mal, el que som o bona part del que som els ho devem a ells. És aquesta gent de la qual, quan eres petit, ingènuament penses que sempre han estan ací, fent el bressol del país on tu et creus el centre del món, i per tant esperes que restaran ací per sempre. Desconeixies la provisionalitat de la vida. Per això quan toquen les campanes, sobtant-nos mentre som immersos en la nostra agradable o desagradable quotidianitat, i ens anuncien la desaparició d’un altre ser humà la malenconia del bronze se’ns contagia.
Arriba un moment en què les campanes ens convoquen massa sovint a la porta del temple i sentim en la pell, com un calfred, la fragilitat de la vida, l’excessiva velocitat del pas del temps.
El dolor de la mort és intens quan es tracta dels altres, d’aquells altres que conformen i conformaren la nostra petita pàtria. La mort –la nostra mort–, ja ho deia Epicur, no és assumpte nostre, perquè mentre vivim ella no hi és, i quan arriba ja no existim.

divendres, 12 de desembre del 2008

A PROPÒSIT DE LA LECTURA DEL POEMARI EL TACTE DEL REFLEX, DE BERNA BLANC

(Berna Blanch a La Nit de les Lletres organitzada pel Club a la Nostra Marxa. Fotografia: Vicent Salvador)
Berna Blanch és un dels poetes valencians que més se sembla a un gat (encara que físicament el veig més prop d’un lleó, un lleó prim, de llarga cabellera i de mitjana estatura), el seu pas per les nostres lletres és tan silenciós com el d’un felí, camina sense alçar pols, ni fer cap soroll, fugint de tot vedettisme. Com un jugador d’escacs, Berna Blanch observa la realitat que l’envolta, mou peça, vull dir crea una revista literària –Diàfora–, edita una antologia, funda junt amb altres una associació de poetes –El Cercle Poètic Argila de l’Aire–... i fixa de nou la mirada en el tauler esperant pacient el seu torn. És tal la seua modèstia que qualsevol en trobar-se’l no diria que en el seu currículum hi ha premis de poesia com ara el Josep Maria Ribelles de Puçol, el Josep Frabregues i Capell de Sallent, el de Paiporta, el Ciutat de Torrent i el Montflorit, així com l’edició de set poemaris: Els buits que camine (Edicions Germinal), La claror del llamp (Brosquil Edicions) El baf de l’espill (Brosquil Edicions), Arran de terra (Publicacions de l’Ajuntament de Sallent), La llum antiga (Tàndem Edicions), Incorpòria (Tabarca Llibres) i El tacte del reflex (Editorial Montflorit).
Berna Blanch, nascut a Catarroja l’any 1967 i des de fa uns anys resident a Torrent, és un home producte típic de l’àrea metropolitana de València, urbanita i al mateix temps rural. La ciutat, plena d’un excés de soroll i d’interferències d’imatges, li fa mal i fuig cap a la natura. Berna té una especial fixació pels espais naturals, oberts i solitaris, que trasllada amb passió als seus poemes.
La mirada és una eina fonamental en la seua creativitat, captura amb els ulls els elements que posteriorment convertirà en matèria poètica.
A la mirada del poeta, com un petit pit-roig, li agrada posar-se sobre una branca d’un arbre i submergir-se en el paisatge, sovint la seua estimada Albufera i les marjals de Catarroja, o sobre una persona que imagina també com un espai on aboca l’estima, la llavor, on li habita l’amistat o el desig. En tots aquests espais busca refugi davant les inclemències del pas atrotinat del temps, busca el silenci, un silenci que és l’avantsala de la felicitat, i busca la pau espiritual davant la dissort i la fi.
Berna Blanch no és un poeta de la foscor ni de les ombres. La seua és una poesia plena de llum i claredat, li agrada jugar amb elles, descompondre-les en colors, gaudir i aprofitar els seus reflexos i endinsar-se en els miratges que li provoquen. De vegades la llum és un focus que il·lumina racons de la memòria, en altres ocasions es dedica a bastir amb els seus feixos un niu per a la seua poesia.
Els versos Berna Blanch són el reflex de la seua ànima, del seu mar interior, i tenen la textura del reflex del seu esguard honest.

dijous, 11 de desembre del 2008

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA ( i III)

(Manel Alonso, Marc Granell i Vicent Penya a la 39 Fira del Llibre de València)


Vicent Penya, ja ho hem insinuat abans, no és un d’aquells intel·lectuals que es passa les hores reclòs en la seua torre d’ivori, res més lluny de la realitat, és un gran amant dels espais oberts i d’això en sóc testimoni. Junts hem recorregut quasi bé tots els camins i les sendes de la serra Calderona. A més d’excursionista de motxilla i bastó, és recol·lector d’una gran varietat de productes que ens ofereixen les nostres muntanyes, ja siguen fruits (alborços, figues, ametles...), herbes (bruc, timó, romaní), espàrrecs o bolets (rovellons, xampinyons silvestres). Una altra de les seues passions és la música, com a oient però també com a intèrpret i fins i tot com a compositor. Enrere han quedat els anys en què va emular alguns dels seus cantautors favorits amb el duet Fusta i Marbre, enrere també, encara que no oblidades, algunes cançons que va escriure per a Quatre Mil Som Prou, com ara la magnífica De tot cor. Des de l’any 2006 fem tàndem, i junts anem per col·legis, cases de cultura i biblioteques, amb un petit espectacle en el qual jo m’ocupe dels contes i ell de les cançons.
La seua estima per la música i pel món dels infants el va dur a escriure i publicar el 1998 Mireieta busca les notes (reeditada en Brosquil edicions el 2002). Un llaurador, el tio Pep, viu en una illa petita amb la seua neboda òrfena Mireieta. Pep conrea uns camps que li donen les fruites de major qualitat de la rodalia, el seu secret és una cançó. Un dia té un accident i oblida les notes de la cançó. Mireieta, en companyia de la gavina Gabriela, eixirà de l’illa a buscar-les. Pel camí anirà descobrint valors com la solidaritat i l’amistat.
El dibuix i la pintura, ja ho hem dit adés, han estat unes disciplines artístiques que Penya també ha practicat, encara que a hores d’ara les té una mica oblidades. També hem dit que va fer el guió i els dibuixos d’un còmic. Un còmic en el qual, agafant una escena de Don Quijote de la Mancha, canviava el rol dels personatges. Aquest còmic, més de vint anys després, ha estat la base que li ha servit per a escriure la seua primera obra de teatre El Xicot de la Taca i Sac de Panxa. Una petita peça teatral entretinguda, de lectura àgil i apropiada per als lectors als quals està dirigida.
L’última victòria de Tirant lo Blanc és un llibre d’aquells anomenats d’encàrrec, ja que forma part d’una col·lecció en la qual els personatges estan ja dissenyats i els seus objectius també. Una col·lecció on abans que Vicent ja han tractat amb els protagonistes autors de la talla de Pep Castellano, Vicent Marçà, Lourdes Boïgues, Vicent Pallarés, Isabel Marín, Leandre Iborra, Xavier Mínguez, etc.
Hi ha dues coses que fan diferent el llibre signat per Vicent Penya dels de la resta d’autors; la primera és que s’enfronta amb el repte de crear una aventura no a partir d’un espai geogràfic, sinó d’un text literari, en aquest cas la novel·la Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, i se n’ix amb gran dignitat, i la segona és que assumeix el risc d’incloure una petita obra teatral dins de la narració.
En aquesta ocasió la colla del Brosquil han de salvar de la demolició un teatre del segle xix amenaçat per una multinacional que vol fer-hi un centre comercial. Per a això, han de fer que torne a l’edifici l’activitat teatral que fa anys que no té. Sara, l’amiga poeta de l’oncle d’un dels protagonistes, té una idea: representar una versió dramàtica del Tirant lo Blanc que ella mateixa ha escrit.
Sobre les seues tres novel·les faré un parell d’apunts, Helena (editada en la col·lecció Xúquer de Germania Serveis Gràfics l’any 1995) és, citant Josep Vicent Frechina, l’anàlisi minimalista, la dissecció atribolada d’una iniciació amorosa (d’una iniciació que mai no va arribar a consumar-se), per part d’un personatge protagonista immadur i afegiria que insegur.
La perseverança (editada en la col·lecció Llibres de L’Aljamia l’any 2003) és una novel·la breu, brevíssima diria jo, ja que supera de poc les cinquanta pàgines, amb la qual va obtindre el XIX Premi Joan Fuster de Narrativa convocat per l’Ajuntament d’Almenara l’any 1997. És un relat marcadament polític, dividit en dues parts i dos espais temporals; la primera, “Les prohibicions”, la situa durant la transició política espanyola i, la segona, “L’alt pedestal”, deu anys més tard. Al bell mig hi ha una història d’amor i desamor, d’encant i de desencant. D’alguna manera intenta reflectir el fracàs que s’oculta darrere d’una transició política que ens ha dut a renúncies i claudicacions.
Rama (editada en la col·lecció Els Ullals de Narrativa de Brosquil Edicions l’any 2004) és una novel·la en la qual, amb la inestimable col·laboració del protagonista, Vicent Penya escriu la biografia apassionant d’un heroi quotidià, d’un home senzill, nascut també a Rafelbunyol, que li va tocar viure un dels segles més turmentats de la història.
L’any 2008 Vicent Penya recull tota la seua narrativa curta escrita i editada des de l’any 1981 fins el 2001 i la publica sota el títol d’Els somnis possibles. Com a amic i com a editor no he estat mai d’acord amb la tria d’aquest títol, ja que en la meua modesta opinió dóna peu a confusions amb l’anterior editat en la col·lecció Xúquer de Germania Serveis Gràfics l’any 1996, quan el primer consta de tres parts, “El pres”, “Els captaires” i “Tintatges”, i el nou llibre en té de set, les anteriorment esmentades més “Camp i ciutat”, “Pètals”, “Dues llegendes” i “El retorn”. La nova edició conté el pròleg a la primera edició signat per Josep Vicent Frechina i un segon signat per Toni Cucarella.
La tossudesa en mantindre el títol, Vicent Penya la justifica de la següent manera: “El títol i el contingut del llibre estan relacionat amb la màgia, i no debades J. V. Frechina, en el pròleg a la primera edició, equiparava alguns contes amb el realisme màgic. “Els somnis” emparentats amb la màgia; “la possibilitat” emparentada amb el realisme”.
Els somnis possibles és un recull la heterogeneïtat del qual ja ens avisa Cucarella en les primeres pàgines: “La pretensió del seu autor ha estat més aviat la de recopilar i ordenar material dispers: aplegar sota una mateixa coberta un seguit d’aventures literàries extraviades en tota mena de publicacions. En conseqüència aquest és, volgudament, un recull heterogeni que exigeix, per tant, aqueixa lectura d’aturades i recessos...”. Ara, a més, i com assenyala més endavant Cucarella, el llibre serveix també com a mostra de les diverses capacitats narratives de Vicent Penya. Ja que ens l’anirem trobant com a constructor d’intrigues psicològiques, adaptador d’històries pouades de la tradició popular, elaborador de petits artefactes narratius plens de pensament i de lirisme, transcriptor d’alguns apunts biogràfics, o redactor de textos marcadament eròtics.
Una de les qüestions en què gran part dels lectors d’aquest llibre han coincidit (i ho dic amb les paraules del crític i poeta d’Eduard Ramírez) és “l’anàlisi minimalista que mostra de la condició humana, elements extravagants o màgics, intriga i tradició popular”.
En aquesta edició ampliada d’Els somnis possibles apareixen relats que han compartit llit amb poemes i proses meues, com ara “Successos”, aparegut en Envit nous escriptors valencians; “Cigarrets i cigars” en Lletrasex; “Li deien Meritxell”, una narració independent, el capítol que va escriure per a la novel·la col·lectiva Jo també la vaig conèixer; “Diàleg”, “Missiva”, “Professions”, “Antipatia” i “Recerca” en Microsexe; “El tresor dels Germanells” en Històries a la llum del Cresol, i “El retorn” en Aigua roja. Crims al balneari. Això, sumat al coneixement que tinc de la seua trajectòria i de la seua biografia, així com el fet que sovint he estat el seu editor, em dóna la suficient autoritat per a poder parlar no tan sols d’aquests relats, sinó de tota la seua obra. Ara, no gaudisc de la suficient distància per a fer la crítica que aquesta és mereix.

dimecres, 10 de desembre del 2008

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA (II)

(Vicent Penya, Josep Ballester, Manel Alonso, Enric Montforte i Ramon Guillem a la Casa de Joan Fuster)

Les lectures de Vicent Penya són diverses i disperses, en la seua biblioteca abunden els escriptors en llengua catalana coetanis, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Toni Cucarella, Francesc J. Bodí, que cohabiten en les prestatgeries amb alguns clàssics i amb l’obra completa d’autors com ara Dostoievski, Tolstoi, Joyce, Kafka, Mann, Camus, Kundera, Gabriel García Marquéz, Grass... La seua poesia es veu influïda per un seguit de poetes encapçalats per Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Joan Salvat-Papasseit, Josep Piera o Marc Granell. Penya no és cap out-sider, com ho era el nostre contertulià Josep Maria Ribelles, sinó que forma part d’un corrent literari dins de la seua generació i en el qual jo inclouria autors com ara Josep Lluís Roig, Marisol Gonzàlez Felip, Lola Gonzàlez Montolio... Tots ells practiquen un realisme de caràcter intimista.
La seua producció literària també ha estat diversa. Ha conreat la narrativa breu: Els somnis possibles (1996) i Camp i ciutat (1999); la novel·la: Helena (1995), La perseverança (2003) i Rama (2005); la narrativa infantil: Mireieta, busca les notes (1998) i L’última victòria del Tirant lo Blanc (2008); el teatre amb l’obra infantil: El Xicot de la Taca i Sac de Panxa (2006), amb la qual va obtindre el Premi de Teatre Infantil; la ressenya literària; ha col·laborat al llarg del temps amb articles d’opinió en revistes i diaris com ara Saó, El Temps, El Punt del País Valencià i Levante, entre altres, alguns dels quals han estat recollits en el llibre L’altura i les circumstàncies (2007). Ha fundat revistes, quaderns de poesia i ha participat en tertúlies, en taules redones, recitals de poesia... Però allò que més el defineix com a escriptor i on ha aconseguit quotes més elevades de qualitat, així com crear una manera personal de fer, ha estat sens dubte en la poesia.
Ha participat en diversos llibres col·lectius, alguns fruit de la nostra amistat amb l’escriptor de Cabrera de Mar Albert Calls. Albert és un dels individus més hiperactius que conec; el seu cervell ha ideat un nombre important de projectes literaris en els quals tant Penya com jo mateix hem col·laborat: Lletrasex (1994), Les hores del gaudi (1995), Aigua roja. Crims al balneari (1999). Amb el grup amb què formàvem el consell de redacció de la revista L’Aljamia (Mercé Claramunt, Agustí Peiró, Hermini Pérez Edo, Joan S. Sorribes) va crear el col·lectiu Alba M., amb els quals va editar la novel·la Jo també la vaig conéixer (1995), i posteriorment, sense ocultar-se el grup darrere d’aquesta escriptora fictícia, el volum de relats Històries a la llum del cresol (1998). Ha estat inclòs en les antologies Envit, antologia de nous escriptors valencians (1991), Versos per a Marc (1999), 20 anys de poesia a la Universitat de València (2000), Solcs de paraules (2000), Elogi de la constància (2000), El paisatge seductor (2001), Racó de poesia (2003) i 62 poemes per l’Ovidi (2008).
Penya se sap ciutadà d’un país existent en la utopia, una utopia necessària –i que em perdone Antoni Mollà per manllevar-li l’expressió– davant de tanta voracitat urbanística, tanta manipulació informativa, tant de provincianisme, tant de caïnisme; usuari d’una llengua minoritària, minoritzada, convertida en moneda de canvi, eina de la perversió i del desencontre i arma del nacionalisme de l’altiplà; figura d’un paisatge que es transforma a gran velocitat foragitant tota una manera d’entendre la vida. I els seus versos i algunes de les seues narracions en parlen.
Igual que els seus companys i amics Agustí Peiró i Manuel Bellver, a Penya li agrada fer llargues caminades. Cadascú d’ells té la seua motivació. Mentre que en Peiró es barreja una qüestió de salut amb el gust d’anar reposant les lectures i en Bellver una recerca en el paisatge dels materials i de les formes que inspiren les seues creacions artístiques, en Penya es donen de la mà una necessitat de retrobar-se en l’espai, de repensar-se’l i sadollar-se’n abans que no desaparega engolit pel ciment. Pels seus versos solquen les aigües de totes les sèquies, passen tots els camins de l’Horta.
En la trajectòria poètica de Vicent Penya hi ha un període, que va de 1996 al 2002, d’intensa i alhora interessant producció que començaria amb l’aparició d’El plaer d’omplir el temps (1997), una de les dues parts que componen el llibre El joc (2002), i que acaba amb El buit, el qual ha restat inèdit fins a l’any 2006, i que arribaria als nivells de més maduresa creativa amb De la casa estant (1999) i sobretot amb Desig de terra (1998), amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Agustí Bartra Ciutat de Terrassa 1997. No incloc entre aquests títols el poemari Sense un punt de record, encara que editat el 1998, ja que els seus poemes foren escrits anys abans i formen part, junt amb La sang a les esponges (dins del quadern Tres paisatges, 1991) i Retorn de res (1996), d’un altre període on Penya no havia acabat de definir la seua veu.
Durant aquesta segona etapa de la poesia de Penya, trobem un poeta madur, amb una veu clara, honesta, preocupada per tot allò que li és més pròxim, ens transmet la seua visió de les coses sense fingiments, alhora que configura un autoretrat. Els seus poemaris estan plens de rastres de la seua biografia personal.
La seua poesia ens parla del territori, el paisatge quotidià de la seua comarca, de la memòria individual i col·lectiva, del goig de viure i del buit terrible que ens deixa la mort, de la sensualitat, dels petits i grans plaers de l’amor i el sexe. Com un fotògraf va captant aquelles imatges del seu entorn més proper que el captiven o l’impacten i les converteix en petits artefactes literaris. El poeta té una necessitat d’alçar acta notarial d’un temps que no vol que es perda i, en posar-lo en paraules, el trau de la boirina de l’oblit i pren cos en la mirada del lector; també l’empeny el desig de fer inventari del seu univers, anomenar les parts que el conformen pel seu nom i en la seua llengua, hi ha una sensació de pèrdua imminent de tot plegat contra la qual lluita des dels versos. Amb la publicació d’El buit es tanca una de les etapes més fructíferes de l’escriptor de Rafelbunyol, això sí, amb una mica de retard.
Poemes en peu de pau (editat en un llibre col·lectiu per l’Ajuntament de Sant Vicent del Raspeig) és un llibre de transició. Es tracta d’un recull de poemes curts emparentat amb l’aforisme que transmeten la preocupació per temàtiques de caràcter social.
Homèrides, que va obtindre el premi de poesia Ibn Hazm organitzat per l’Ajuntament de Xàtiva, inaugura una nova etapa en la trajectòria poètica de Vicent Penya, una etapa marcada per la maduresa creativa del seu autor. En aquest poemari el de Rafelbunyol recrea el mite d’Odisseu. Amb un estil irònic i alhora reflexiu ens parla sobre la memòria i l’oblit, sobre la mort, l’angoixa del viure, les relacions de l’home amb l’univers que l’envolta, del problema de la identitat humana i de l’inevitable pas del temps. Un llibre sòlid que funciona com un gran bloc carregat de lirisme.

dimarts, 9 de desembre del 2008

VICENT PENYA O EL DESIG DE PÀTRIA (I)

(Vicent Penya. Fotografia: Vicent Salvador)
Durant la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat, immers en la malpagada faena de corresponsal per al diari Levante, vaig tindre l’oportunitat de conèixer els membres de l’Agrupació Cultural Vianants. La seua era l’única entitat de Rafelbunyol que duia a terme una tasca d’oposició social a l’asfixiant majoria absoluta del govern conservador d’aquest poble de la comarca valenciana de l’Horta Nord. Al capdavant del dinàmic col·lectiu vaig descobrir un home prim, de mitjana estatura, de cabells bruns i curts, amb ulleres, que parlava com si estiguera mastegant les paraules i que solia dissimular la seua impaciència i el seu nerviosisme jugant amb els dits de la mà dreta. Sota la seua aparença de ciutadà conformat s’ocultava un agitador de primer ordre que havia sabut llançar uns quants torpedes a la línia de flotació del conservadorisme local i alhora estendard de la dreta comarcal. Aquest xicot tenia també una personalitat sensible i culta, li agradava tocar la guitarra, pintar i escriure. Prompte vam saltar la fràgil frontera que hi havia entre l’entrevistat i l’entrevistador i férem amistat. Amb el pas del temps posàrem en marxa alguns projectes relacionades amb el món de la llengua i la literatura, com ara la revista L’Aljamia o les tertúlies Les Nits Màgiques del Django’s.
Vicent Penya i Calatayud, Penya per als amics, va nàixer a Rafelbunyol el 1961. De menut fou un estudiant aplicat que tenia traça amb el dibuix i la pintura, va guanyar-ne un premi important que convocava una institució pública d’àmbit estatal, i un dels primers textos que escriu és un guió per a un còmic que ell mateix dibuixaria. Com a il·lustrador s’encarregaria de les portades de l’opuscle Tres paisatges i del primer número de la revista L’Aljamia així com d’algunes de les il·lustracions interiors del llibre La veu d’un poble. En l’àmbit de la música féu els seus primers passos com a cantautor, posà lletra a algunes cançons de pop-rock per al grup Quatre Mil Som Prou i durant un període de temps en què em vaig creure rapsode m’acompanyà a la guitarra.
Vicent Penya va mamar en casa una cultura de progrés, el seu pare fou un actiu militant socialista. Ell se sent hereu de l’esquerra que té entre els seus objectius la recuperació i el reviscolament de la cultura, les senyes d’identitat i la llengua dels valencians. De fet s’acosta al món de la literatura des d’unes inquietuds sociopolítiques i d’agitació cultural i queda tan atrapat per la llengua i la literatura que, malgrat haver-se tret el títol d’enginyer industrial, continua estudiant fins a convertir-se en tècnic lingüístic i en escriptor.
Entre els trets que defineixen el seu caràcter jo destacaria la fidelitat (fidelitat a les idees, a la llengua i al seu univers personal i familiar), la perseverança i la tenacitat (a pesar de tantes condicions socioculturals adverses), l’idealisme i la militància en un munt de causes perdudes, voluntari i voluntariós, un pèl sorneguer sense arribar mai a ofendre, primmirat en les despeses.
És tímid, sense ser introvertit, informal en la seua manera de vestir i descuidat amb els seus cabells, i malgrat els anys transcorreguts mai no l’ha abandonat la imatge de bon xic de poble menut. És un individu casolà, poc amant de l’aventura (i no per això dels viatges, s’ha recorregut tots els racons del País Valencià), només cal llegir el primer poema del llibre De la casa estant per a comprovar-ho. Per a Penya l’univers comença des del seu jo i la llar és com un ventre matern protector i hospitalari. La perspectiva de la seua mirada com a creador és des del niu. Això no vol dir que no li interesse el que succeeix en l’espessa matèria de l’espai extern, per dir-ho amb les seues pròpies paraules, tot el contrari. És una persona preocupada per les conseqüències de la violència, pel dolor humà, per la injustícia social, per la insolidaritat, i pren partit per la pau, per la justícia, per la llibertat, pels valors democràtics, posant-se al costat dels qui pateixen, però ho fa des de la seua pròpia barricada. El seu poemari, Poemes en peu de pau, amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Octubre de Sant Vicent del Raspeig, n’és una mostra.

dilluns, 8 de desembre del 2008

JOSEP IGUAL. L'AUTORETRAT D'UN POETA DE FONS

Escriure un dietari és un acte d’exhibicionisme. Llegir-lo ho és de vojeurisme. Ara, com en tot, també hi ha peròs. Potser que la motivació del seu autor a l’hora d’escriure haja estat la de mentir, de donar una falsa imatge d’ell mateix i crear un personatge més atractiu, més glamurós. També potser un acte de venjança...
Al llarg de la meua vida com a lector he tingut una certa predilecció pel vojeurisme, és a dir he estat un lector de dietaris i llibres de memòries, sobretot d’escriptors: El quadern gris de Josep Pla, Diari (1952-1960) de Joan Fuster, De l’art i de l’artista de Jaume Pla, Trajecte circular de Vicent Alonso, El somriure de l’atzar de Feliu Formosa, El cingle verd de Josep Piera, París partícular de Ferran Garcia-Oliver, Mentre parlem i La lentitud del mar d’Enric Soria, Espill d’insolències de Toni Mollà, La cambra insomne de Ramon Guillem, Les hores fecundes i Senyals de fum de Joan Garí,... Em fascina deixar-me endur de la mà del seu autor i pas a pas submergir-me en els laberints del seu temps passat, recórrer amb ell i la seua mirada els paisatges dels quals ha estat figura sempre prescindible i saber les imatges que l’han colpit, els amors que ha tingut, les seues lectures predilectes i fins i tot els instants en els quals s’ha avorrit.
Darrerament també m’he convertit en exhibicionista i he publicat dins de la col·lecció Els llibres de l’Aljamia dos petits dietaris Estiu, 1987 (2006) i El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008).
Hi ha molta mena de dietaris, tants, supose, com autors, o potser caldria dir practicants? Hi ha qui la caiguda de la fulla d’un arbre vista des de la finestra d’un hotel del barri llatí de París el fa vessar rius de tinta com si el fet haguera provocat la gran desfeta de la seua vida. N’hi ha d’altres que l’escena més colpidora li mereix una frase breu. Hi ha qui escriu nu, sense pudor. Hi ha qui ho fa cobrint-se les vergonyes amb els verbs.
Josep Pla va escriure a meitat dels anys seixanta un seguit de dietaris, que després de mort publicaria el seu editor, Josep Vergés. Són uns dietaris d’una brevetat minimalista on el de l’Empordà deixa constància de la seua quotidianeïtat i on el possible lector, d’una manera crua, va construint el puzle del món que envolta l’escriptor.
Josep Igual, amb el dietari L’any de la fi del món, (Premi de Narrativa Ciutat de la Vall d’Uixó. Col·lecció Glossari, 1. Brosquil edicions. València, 2001) seguint l’exemple del mestre Pla, ens fa dia a dia un retrat sintètic de la seua vida pública i privada des d’una geografia, Benicarló, que és perifèria de la perifèria de la perifèria. I ens retrata el món del seu treball, de la família, el seu temps d’oci però també d’agitació cultural. Ens diu que llig, on va, que escriu, quines són les seues il·lusions, les seues dèries, els personatges amables que comparteixen amb ell instants de la seua vida i els nefastos que el volen malament. Però també hi apareixen el prisma de la seua literatura i les seues vessants: l’Igual poeta, l’Igual narrador, l’Igual articulista. Tot queda retratat en breus anotacions, com peces d’eixe puzle del qual parlàvem i que només el lector sabrà encaixar. I ho fa amb una prosa sense concessions al lirisme ni amb recarregats i falsos artificis verbals, seguint els consells del mestre Pla també en aquest aspecte: subjecte, verb i predicat, o, dit d’una altra manera, La persiana és verda. I el resultat final no és una obra mestra. Però sí que és un llibre correcte, honest, amb una sinceritat aparent i creïble –supose que com tots, Josep Igual menteix l’estrictament necessari– que ens mostra la intimidat d’un home tranquil, solitari, tímid, descregut i irònic, addicte a la literatura i amb totes les febleses de qualsevol altre ésser humà.
Potser alguns cafres que tinguen mitificat l’escriptor com un ésser tocat per la mà dels deus quedaran decebuts en descobrir que, en baixar de l’escenari, es torna un home entre els homes, un artesà preocupat pel seu ofici. Però d’això es tracta, no?

diumenge, 7 de desembre del 2008

TOBIES GRIMALTOS. IDEES I PARAULES


Claredat, senzillesa en la forma, ganes de fer-se entendre i de no ocultar-se darrere d’una falsa pirotècnia verbal són els paràmetres sota els quals, seguint l’estel de Montaigne, Pla, Fuster..., Tobies Grimaltos (Castelló de la Ribera, 1958) ha escrit els articles que s’aixopluguen sota el títol Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana, i on es despulla i s’exhibeix al bell mig de l’àgora amb valentia i naturalitat.
Idees i paraules, malgrat que no és un llibre extens (152 pàgines), està dividit en quatre parts (sense comptar-hi el pròleg i l’índex de noms i obres), en les quals aquest professor de filosofia i escriptor ha agrupat els articles per temàtiques: Primum vivere, O tempora!, O mores!, ... deinde filosofari, o dit d’una altra manera: sobre la vida, el pas del temps, la mort i la filosofia, i una cinquena on ha fet un recull de refranys de creació pròpia que la redacció de cada entrada li ha suggerit: «He anat descobrint que, d’una manera més o menys explícita o amagada, cada text conté un refrany o moral... Que altres facen aforismes, jo he volgut fer refranys».
Aquesta és una manera com qualsevol altra de col·leccionar aquestes «càpsules de pensament», ja que durant la seua lectura he comprovat que també haurien pogut funcionar com a entrades d’un dietari.
Del llibre cal destacar el gran sentit de l’humor, la capacitat per al sarcasme i la ironia de què fa gala Tobies Grimaltos, als quals caldria afegir la facilitat que té per a crear complicitat amb el lector, així com la franquesa i l’amenitat que respira el text.
Caigudes les primeres pàgines, com si foren peces de la roba de l’autor que es despulla, ens apareix un home amic dels seus amics, amant dels petits plaers que ens ofereix la vida, enemics de les impostures i de la hipocresia social, partidari de dir les coses pel seu nom i de posar, quan és necessari, el dit en la nafra. Un tipus intel·ligent i agut. Un llibre divertit per a gaudir-lo d’una tirada.