PRIMERES PROPOSTES

L’obra literària d’Agustí Peiró i Expósito ha anat evolucionant a través dels anys des de l’aparició l’any 1993 de la seua primera novel·la, L’escriptor infinit. L’escriptor de Massamagrell ha passat d’escriure novel·les i reculls de relats (inèdits aquests darrers) a conrear l’aforisme i l’assaig filosòfic, passant abans per l’edició d’un quadern de poesia, Essència, i l’articulisme. Aquest ha estat un procés on la seua força creativa no s’ha anat expandint en llargs textos, sinó més aviat condensant-se, buscant dir o suggerir més amb menys paraules. D’altra banda, els seus interessos també han anat canviant al llarg d’aquest temps i en les seues lectures, aquells que el coneixem, ho hem pogut veure reflectit, ja que ha passat de llegir els clàssics de la narrativa universal a capbussar-se en el camp de la filosofia i el pensament. Tot aquest procés ha estat un sacrifici important per a ell com a escriptor, ja que s’ha vist empés, en una literatura com ara la nostra, cap a la marginalitat que com a narrador no haguera tingut i també cap a la marginalitat editorial pel tipus d’edicions a què amb una certa regularitat acudix. Tot això i emprant paraules d’ell mateix, encara que tot plegat és important, no són més que afers paraliteraris, l’important és l’obra, la literatura.
De nou, la tardor del 2009 la petita editorial que va nàixer com a filla de la revista L’Aljamia ha editat un llibre d’Agustí Peiró, Primeres propostes. Un títol que ja de per si ens informa sobre la seua naturalesa, així com també ens anuncia l’aparició tard o d’hora d’almenys unes segones propostes.
Es tracta d’una col·lecció de vuitanta-cinc petits artefactes literaris on sintetitza el seu pensament filosòfic sobre l’ésser humà, producte de les seues nombroses lectures de Plató, Aristòtil, Sòcrates, Heràclit, Kant, i de llargues hores de reflexió. Aquestes propostes pensades des d’una persona que té en el pensament humà les seues arrels són propostes destinades a les persones per tal de dur-les cap a un diàleg amb si mateixes, un diàleg productiu que assente les bases d’una vida més plena. Dins d’aquestes propostes trobem alguns aforismes d’una qualitat que per si sols ja justificarien la lectura del llibre: «La raó ens demana, doncs, de conéixer la veritat o almenys d’aspirar sempre a ella»; «Lliure és la persona que es determina a si mateixa envers el bé com el seu objectiu fonamental».
Valors com ara la raó, la veritat (de la qual ens demana que cal dir-la i defendre-la sempre), la llibertat («La producció més natural de l’ésser humà»), el bé (que considera el principal objectiu de l’ésser humà, i en contraposició amb el vici «que és allò que fa avorrible o menyspreable qualsevol individu»), la vida, la necessitat espiritual o d’espiritualitat, la cultura com el concepte del coneixement humà de les persones, la bellesa (que considera l’altre nom de la bondat) són tractats en cada una de les diverses propostes partint des del diàleg que realitza l’autor amb la filosofia, la psicologia, la religió, les quals conformen les bases de la cultura occidental.
Primeres propostes és un llibre dens que obliga a una lectura reposada, potser fins i tot a tindre un llapis en les mans i subratllar passatges o fer comentaris al marge (l’editor potser hauria d’haver pensat en fer-los més amples) d’aprovació o desaprovació, iniciant així un diàleg intel·ligent que és allò que al cap i a la fi proposa qualsevol volum d’assaig literari.

PRIMERES PROPOSTES (Una petita mostra)
28. Per a viure com cal s’ha de creure en la dignitat de la persona, la qual cosa implica una fe més que raonable en el destí de l’ésser humà, basada no en una vana il·lusió, sinó en els fets i actes de valor que l’experiència quotidiana ens proporciona a diari. Només els éssers vius privats de raó, les plantes i els animals, no creuen en res. Els homes, al seu torn, si n’hi ha alguns que afirmen que no creuen en res, és com si digueren que no tenen cap motiu per a viure, llevat de passar un dia més al món duent-se algun menjar a la boca (com un animal) o rebent impassiblement la llum del sol que els dóna vida(com una planta). L’ésser humà necessita creure en si mateix amb totes les forces de la seua voluntat (el seu voler segons la recta raó), perquè és l’única manera que té de viure dignament i meréixer la felicitat.

PEIRÓ, RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (i III)

(Agustí Peiró en el punt geodèsic del Cabeç Bord. Fotografia de Vicent Penya)

El seu canvi de gènere literari ha estat fruit d’un procés lent per al qual va utilitzar com a pont la poesia, i en menor mesura l’article periodístic (ha mantingut en la premsa local una secció). Una poesia transversal que posa en un mateix text tints del microconte, de l’aforisme i d’allò que alguns han anomenat antipoesia. Producte d’aquesta etapa fou la plaquet Essència, de la qual Joan S. Sorribes va dir en el pròleg que es tractava d’un grapat d’incerteses i d’obsessions descrites amb un estil implacablement esquerp, mesuradament cruel, descriptiu fins a la morbidesa o l’agonia quasi minimal, arruixat tot per la ironia..., paraules que subscric.
El primer llibre d’assaig que va donar a la impremta fou Ésser i moral, editat el 2002 per Brosquil Edicions, on l’autor reflexiona sobre les dificultats que ens presenta el fet de viure i l’esforç que ens és necessari per a ser nosaltres mateixos. El 2004, en la col·lecció de Llibres de l’Aljamia, li va seguir el recull d’aforismes Temps moderns, en el qual a partir de petites sagetes enverinades d’ironia ens oferix la seua mirada sobre la cultura de la imatge, la superficialitat i la banalitat, tan present en els nostres dies.
Peiró és sobretot un lector voraç. Durant la seua etapa de narrador es va llegir les obres més importants de la narrativa universal. Admirador de l’obra de Henry Miller i de John Steinbeck. En inaugurar la seua nova etapa com a assagista ho fa amb una evolució també com a lector, tot aprofundint en l’obra dels assagistes i filòsofs, els clàssics grecs, Kant...
Diccionari personal, aparegut l’any 2005 en Brosquil Edicions, és un llibre escrit des del jo (pense que mai no ha deixat de fer literatura del jo i en aquest sentit crec que la seua evolució hauria pogut ser en altres dos sentits: cap al dietari, la memorialística, el llibre de viatges, o cap a una poesia d’un realisme intimista, no ha estat així), des de l’experiència personal com a lector i com a ciutadà que paga religiosament els seus impostos, recull en les seues vint-i-quatre entrades un seguit d’articles i aforismes que vénen a oferir una visió particular sobre l’ésser humà inserit en el món de la (des) informació, de les relacions humanes i fins i tot de la filosofia.
Un volum que, encara que siga un tòpic dir-ho, no deixa indiferent el lector. Ja que un pot estar d’acord o en desacord amb Peiró, però el que sí que no es pot deixar de reconéixer és que ens sacseja i ens obliga a pensar i fins i tot si arriba el cas a respondre-li. Un fet aquest que és un mèrit amb tanta mandra i passivitat intel·lectual com hi ha, que es potencia des dels mitjans de comunicació.L’any 2007, i de nou en la col·lecció de Llibres de L’Aljamia, publica Tot està permés, una col·lecció de cent vint-i-sis aforismes on de nou amb humor i ironia fa una crítica ferotge sobre les misèries humanes i la societat actual.

PEIRÓ, RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (II)

(Foto dels autors del llibre Històries a la llum del Cresol. Baix Hermini Pérez i Edo i Jordi Pérez Boix. Dalt Manel Alonso, Agustí Peiró i Vicent Penya)

Solitari. Honest fins a l’impossible. Hi ha una anècdota en aquest sentit: fa un parell de legislatures es va presentar com a cap de llista a les eleccions municipals del seu poble. Els diversos partits que concorrien a les eleccions van prendre l’acord d’apegar cartells exclusivament en els llocs reservats per a aquest fi. Ningú no ho va complir, excepte el partit de Peiró. Fins i tot van arribar a tapar-li els que tenia en el lloc corresponent. Un fet que parla del tipus d’individus en les mans dels quals estem deixant la política.
La seua estatura supera la mitjana, estret de pit, lleugerament encorbat, prim. Menja poc i amb una certa parsimònia. La taula li agrada compartir-la més que amb fastuosos àpats amb una bona conversa. En les tertúlies mai no alça la veu i manté una actitud pacient i tranquil·la. És molt estrany veure’l crispat, només quan se sent enganyat o insultat. No se li coneix més vici que la literatura, en les seues dues vessants com a lector i com a escriptor, que combina amb l’afició al cinema, és un espectador actiu i exigent, i amb la de seguidor passiu de la lliga professional de futbol en la qual, com la majoria del veïnat d’aquesta comunitat, té depositades les seues esperances en l’equip de Mestalla. Encara que de futbol, com de sexe, parla poc.
Amic del transport públic i de l’anar a peu, se’l sol veure fent llargues passejades pel terme municipal i rodalies. Porta en la butxaca un bolígraf i en la cartera uns paperets en blanc on apunta idees, pensaments, sentiments, frases captades amb les seues llargues antenes de lletraferit.
Durant molt de temps Agustí Peiró ha estat sobretot un narrador i com a tal ha publicat les novel·les L’escriptor infinit (1996), una narració amb l’estructura d’una caixa xinesa on amb humor i ironia ens parla de les relacions de parella, L’home tranquil (1999), en la qual a través d’una història d’amor o més aviat de la recerca de l’amor i el seu perquè ens fa cinc cèntims de la seua experiència en el periòdic que pretenia ser l’embrió del tan desitjat diari en valencià, i el llibre per a infants Xuxi, el gos rialler (1997), un conte divertidament escatològic, així com també alguna novel·la inèdita, algun recull de narracions, els quals em tem que haja destruït i als quals caldria sumar diverses narracions aparegudes en reculls i antologies. La seua és una narrativa que partix de l’experiència personal, un tret que tenim en comú, i on les relacions socials i entre els dos sexes són l’eix sobre el qual es mou.

PEIRÓ: RETRAT DE CARNET D'UN HOME FERIT PER LES LLETRES I LA GRAMÀTICA (I)

Vaig començar a tractar Agustí Peiró Expósito a finals dels anys vuitanta del segle passat. La transició havia deixat pas al postmodernisme, i les ànimes inquietes volien ser pintors, fotògrafs, cineastes, estrelles del pop, dissenyadors o una barreja de tot plegat. Me’l va presentar Vicent Penya, que jo havia conegut quan treballava com a corresponsal del diari Levante i ell estava al capdavant d’un col·lectiu cultural del seu poble, Rafelbunyol. Vicent pintava, escrivia, tocava la guitarra i jugava als escacs segons afirmava alegrement en el seu currículum. Durant unes setmanes m’havia estat parlant d’un amic de Massamagrell que havia conegut en una festa de cap d’any. Un xicot autodidacte que pretenia, com nosaltres mateixos, ser escriptor. Pel que es veu, havia fet unes primeres provatures en castellà i ara, encoratjat per ell, donava els seus primers passos en valencià. Cofoi, Vicent m’assegurava que aprenia les normes gramaticals i ortogràfiques molt de pressa. I tant que ho feia, amb el temps la llengua seria el seu modus vivendi.
Durant la dècada dels noranta hem compartit les tertúlies del café Django’s, les reunions del consell de redacció de la revista L’Aljamia, el treball a la redacció del desaparegut Periòdic de l’Horta, el fracassat projecte del col·lectiu Alba M i la seua única novel·la, Jo també la vaig conèixer, les Històries a la llum del cresol... Hem treballat junts a 7 i mig editorial de poesia i a Brosquil Edicions.
És el primer lector dels meus textos i, encara que no tenim la mateixa visió sobre la literatura, sovint solc fer cas de les seues puntualitzacions.
Agustí Peiró és un home sensible i susceptible. Amant de la natura i defensor del medi ambient. Té una gran estima pels animals en general i pels gats en especial, en té un com a mascota i n’alimenta una bona colla. Com els felins, és una mica misantrop i li agrada anar a la seua, encara que siga contra corrent. És un out-sider, però no de la mateixa manera que ho era el desaparegut poeta i contertulià Josep Maria Ribelles. Ell no és partidari de l’exhibicionisme, del qual sí que era tan amic Pepe.Es mostra defensor d’usar un llenguatge senzill i directe, amb un estil net i clar. Fuig de la barreja innecessària de les dues grans variants de la nostra llengua, en la qual solen incórrer sobretot i exclusivament els escriptors valencians malgrat la tan poc agraïda tasca dels correctors. Irònic, sarcàstic, escèptic, uns trets que també són presents en els seus llibres.