dilluns, 19 de desembre de 2011
POEMES DE LA RESISTÈNCIA CHICANA
dilluns, 12 de desembre de 2011
LA PASSIÓ PER LA MÚSICA
(Publicat el 1 de desembre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)
diumenge, 11 de desembre de 2011
EL CARRER DELS BONSAIS
diumenge, 4 de desembre de 2011
CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS
dimarts, 29 de novembre de 2011
EL CARRER DELS BONSAIS
dilluns, 21 de novembre de 2011
TEMPS DE TERTÚLIES
dissabte, 19 de novembre de 2011
EL CARRER DELS BONSAIS
dilluns, 14 de novembre de 2011
EL REGAL EN LA MIRADA
dissabte, 12 de novembre de 2011
EL CARRER DELS BONSAIS
divendres, 11 de novembre de 2011
QUAN UN POETA MOR
dimecres, 2 de novembre de 2011
VSI SVETI
Ciprese so sprehajale svoje sence
po poti hiše, kjer prebivajo mrtvi,
razkrivajoč, da je tisoče rok
s pomladjo okrasilo vrata zime.
TOTS SANTS
Els xiprers passejaven la seua ombra
pel camí de la casa on habiten els morts,
descobrint que milers de mans
havien engalanat de primavera la porta de l'hivern
****
dimarts, 1 de novembre de 2011
CUADERNO DE LOS TRUJIMANES / QUADERN DELS TORSIMANYS
divendres, 28 d’octubre de 2011
PERSONATGES QUE EM FAN POR
dissabte, 22 d’octubre de 2011
ALGÚ EN TÉ LA CULPA, D'AQUESTA CRISI?
dissabte, 15 d’octubre de 2011
LA MORT I LA SOCIETAT
divendres, 7 d’octubre de 2011
LA TRANSPARÈNCIA
divendres, 16 de setembre de 2011
TÒPICS D'ESTIU I DE TOT L'ANY
dissabte, 3 de setembre de 2011
CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS
Mujer, el amor y el odio, el miedo y el desencanto
divendres, 2 de setembre de 2011
QUI HI HA DARRERE DELS MERCATS?

A un no li agrada pecar de pessimista, però té el vell i mal costum de dinar i sopar mirant el telenotícies, i la veritat és que la informació que li arriba no és per a posar-se a cantar i a ballar, o potser sí, si el que es canta és la dansa del vetlatori, el vetlatori del nostre futur.
Hem començat la setmana amb dues importants baixades de la borsa, dos tocs d’atenció a la nostra economia que no anuncien res de bo, aquest estiu tinc la sensació que, a pesar de la calor, un matí ens anem a quedar glaçats davant de la televisió en comprovar que eixe ullal voraç, que ens ha eixit al bell mig del pressupost de totes les institucions que conformen el nostre estat i que s’està engolint els nostres recursos i amb ells els nostres drets socials, s’ha convertit en un abisme quasi infranquejable d’on eixirà el terrible monstre de la pobresa que ens devorarà.
Des d’alguns àmbits es parla dels mercats, d’elements especulatius que atempten contra les economies dels estats, i el ciutadà té la impressió que darrere d’aquests ENS hi ha aliens que no són ni tan sols de la nostra galàxia, ja que amb les seues accions estan perjudicant milions d’éssers humans.
L’altre dia algú en el facebook (perdoneu, però no m’atrevisc a dir-li amic, valore massa aquesta paraula) penjava en el seu mur l’enllaç amb un article en el qual un especialista nord-americà parlava de la possibilitat que una gran quantitat de psicòpates hagen arribat a obtindre alts càrrecs en grans empreses multinacionals i financeres.
Els psicòpates no tenen sentiments, són incapaços de sentir alegria o tristesa, interactuen amb la resta dels éssers humans com si foren mers objectes i sovint els utilitzen per aconseguir els seus objectius, són terriblement egoistes.
Un, que no deixa de ser un ignorant, té la sensació que el destí econòmic, polític i social del món ha caigut en mans d’aquests desequilibrats que amb la seua sang freda, la seua avidesa i la seua avarícia pretenen enfonsar-nos en la misèria i fer-nos retrocedir, a nivell de drets socials, més de cent cinquanta anys i convertir-nos en esclaus dels mercats que ells governen.
Hauríem de fer un esforç col·lectiu d’imaginació i inventar-nos una nova eina per a desemmascarar-los amb eficàcia i tindre el mercat i els psicòpates controlats en benefici de tots. I si descobrim que són aliens, doncs caldrà enviar-los els homes de negre a posar una mica d’ordre.
(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu, el dia 14 de juliol de 2011)
dijous, 1 de setembre de 2011
CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS

A Vicent Penya
Como Virgilio hizo con Dante,
hoy el poeta-amigo me ha guiado
por las abruptas sendas del infierno
y allí no hemos encontrado más que la sombra
oscura de los verdes intensos
que habitaron el paraíso.
Entre los negros esqueletos de los árboles,
los matojos como corales de azabaches
y las rocas y las peñas ahumadas,
he buscado la omnipotente presencia del maligno,
los espectros de los pecadores sufriendo calvario eterno,
y únicamente he tropezado con la mano voraz,
depredadora y criminal, del hombre.
***
A Vicent Penya.
Com Virgili ho féu amb el Dant,/ hui el poeta-amic m’ha guiat/ per les sendes abruptes de l’infern/ i allí no hem trobat més que l’ombra/ obscura dels verds intensos/ que habitaren el paradís./ Entre els esquelets negres dels arbres,/ els matolls com coralls d’atzabeja/ i els rocs i les penyes fumades,/ he buscat l’omnipotent presència del maligne,/ els espectres dels pecadors sofrint calvari etern,/ i només he ensopegat amb la mà voraç,/ depredadora i criminal, de l’home.
dilluns, 29 d’agost de 2011
UN NOU EPISODI D'UNA GUERRA QUE NO ACABA

En aquest país nostre, durant dècades, una bona part de la societat s’ha acostumat a deixar-se dur per la testosterona, s’ha autodefinit com a salvadora de l’autenticitat i ha creat la figura del traïdor, de l’enemic intern anomenat «catalaniste», el qual si obri la boca és per a eructar fal·làcies que vénen a embrutar l’honor de la pàtria gran i de la xicoteta. Al «catalaniste» cal respondre-li amb contundència, un dret que ho justifica tot i que els «autèntics» pensen que emana del poble que només ells representen. Neguen als acusats amb l’anatema de catalanista la llibertat de pensament i d’expressió que reclamen a crits per a ells, «els autèntics», davant de jutges, polítics, policies i periodistes.
Els autèntics es malfien de tots i estan sempre disposats a la purga ideològica. A València hi ha dos corrents ferotgement anticatalanistes, la primera provinent del nacionalisme unitarista espanyol i el segon del moviment regionalista, conservador i populista. Aquest dimarts representants dels dos moviments feren acte de presència a la FNAC del cap i casal per a reclamar, amb violència verbal i física, la seua llibertat d’expressió així com la condemna immediata d’un llibre, del seu autor i del seu editor. Un llibre que des d’arguments científics analitza el fenomen dels «autèntics» i la seua influència sobre la política valenciana de les darreres dècades. Era un seguici d’individus cridaners al capdavant dels quals, amb mirada messiànica, hi havia els seus líders, els moderns inquisidors amb la torxa de la intolerància en la mà, disposats a encendre la foguera de l’odi i de l’exclusió. En nom de la democràcia reclamaven la condemna eterna d’aquells que gosen alçar arguments que expliquen o argumenten el paper de la seua veritat.
Els autèntics tornaren a bramar paraules obscenes, a violentar un acte cultural i a fer apologia d’un assassinat que segà injustament la vida d’un jove fa ja algun temps. Hi ha qui cobra un bon jornal per defendre els drets bàsics dels ciutadans, com ara el dret de reunió, el dret d’expressió, el dret a l’honor, en aquest cas d’una família colpejada per la violència, i resta mut, adormit en el seu escó, mentre, un altre dia, la democràcia és ultratjada.
(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 7 de juliol de 2011)
dimarts, 23 d’agost de 2011
QUAN APRENDREM A DEMANAR DIMISSIONS?

No sé si ha estat la crisi, els indignats o veges tu a saber què, però la qüestió és que darrerament els ciutadans estem més sensibles a totes aquestes coses i després d’anys de ceguesa ens adonem d’una vegada que administren els nostres recursos alguns individus (no tots) amb l’ètica d’un depredador i la saviesa d’un ruc. Gent que en temps de vaques grasses han balafiat els diners de tots en sous espectaculars, que mai no han arribat a guanyar-se’ls, en assessors inútils, en informes milionaris més inútils encara, en polítiques faraòniques, d’imatge i de maquillatge.
Som el segon estat del món, després de Xina, amb més quilòmetres d’alta velocitat, i n’estem tan pagats que fins i tot ens permetem el luxe de crear un servici perquè una desena de persones viatgen de Madrid a Albacete en AVE amb unes pèrdues diàries per a la companyia de 18.000 euros. Aquestes coses i més passen en aquest país nostre i no dimitix cap responsable. Ara, sàpiguen que el forat econòmic que aquests ineptes han obert als nostres peus l’haurem de tapar amb molt d’esforç vostés i jo.
Hi ha gent que amb el pas del temps no ha madurat i molts continuen sent els mateixos brètols egoistes que quan eren uns infants. Quan aprendrem a ser més exigents amb els polítics? Quan aprendrem a exigir dimissions?
(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia de juny de 2011)