El cantautor valencià Tomàs de
los Santos, de qui no sabíem res fins que l’any 2011 va obtindre el IV Premi
Miquel Martí i Pol per haver musicat el poema Homenatge anònim XV de Vicent Andrés Estellés, ha fet societat amb
un dels músics valencians de més llarga, intensa i variada trajectòria: Borja
Penalba. Penalba, que és arranjador, productor, compositor i músic, s’ha
convertit en la darrera dècada en sinònim de qualitat, les seues aportacions
als treballs discogràfics de cantautors com ara Feliu Ventura, Joan Amèric o
Andreu Valor així ho certifiquen.
La societat Penalba-De los Santos
ha donat com a primer fruit Dones i dons,
un disc que vol ser un homenatge a la dona i als valors positius, alguns
lligats a la feminitat, que l’ésser humà, com a individu social, aporta en la
seua lluita quotidiana en defensa de la dignitat de la vida, de la justícia i
la llibertat individual i col·lectiva.
El disc el conformen tretze
temes, quatre dels quals són poemes de Vicent Andrés Estellés. Tant Tomàs com
Borja han tingut els darrers temps, a través de diversos espectacles i
homenatges, un contacte viu i directe amb l’obra del poeta de Burjassot. La
composició de la resta de les cançons ha estat a càrrec de Tomàs De los Santos,
mentre que els arranjaments i les propostes musicals són de Borja Penalba.
La primera sorpresa que tenim en
escoltar el disc és la de trobar alguns temes en un Borja Penalba en primer
pla; estem acostumats, almenys jo, a veure’l acompanyant en un segon pla la veu
cantant amb la seua guitarra, l’acordió o el piano. Ací pren la veu i ens
canta. Penalba compartix amb De los Santos una veu càlida, potser una mica més
fosca, però totes dues capaces de esgarrar-se o ser contundents arribat l’instant
precís, sense impostures ni artificiositats.
La seua música xucla del pop, del
rock, de la balada, amb ecos dels solistes més reputats i de les bandes
irlandeses, britàniques i nord-americanes més sòlides. Les seues lletres,
carregades de lirisme, no són ni fredes ni ingènues, hi ha una posició crítica
davant dels camins pels quals es veu empesa a anar la societat.
La cançó que més m’ha sobtat és
la versió musical que fan del poema Postmorten,
al qual ja li posà musica en el seu moment Paco Muñoz. La mirada d’un i dels altres
sobre aquest poema d’Estellés és radicalment oposada. Mentre que en la de Muñoz
hi ha una certa acceptació d’allò que ens diu la lletra i una alegria melodiosa
en la música que abriga el vers, en el tàndem De los Santos-Penalba hi ha una ràbia
continguda.
Dones i dons és un
disc darrere del qual es veu dos artistes que alhora són dos artesans
apassionats del seu ofici, un ofici que, a pesar de tots els entrebancs, s’ha convertit
en el seu modus vivendi. Són
conscients que en cada cançó es juguen la pell, a més del prestigi, i han dotat
cadascuna d’elles d’una personalitat que fa que cap no estiga de més en el
disc.
Espere que aquest no siga l’únic
treball d’aquest tàndem de luxe. Ells almenys ens diuen que no en la cançó que
tanca el disc: Tornarem, espere que
tornen, però no entre la pols.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada