TRESORS I ESTELS

 

Sovint la nit ha estat emprada per cantautors i literats com a sinònim d’obscuritat. Així, Raimon, quan es referia a ella, ens parlava d’opressió, de dictadura. La nit, per a escriptors com Edgar Allan Poe o H.P. Lovecraft, és el temps on transcorren els crims atroços, les hores en les quals, des dels racons més tenebrosos, ixen els monstres més cruels.

Per a una gran majoria de persones, la nit convida a recollir-se a casa i lliurar-se al descans i el son.

La poeta de Puçol (l’Horta Nord) Mercè Claramunt i Diego, en el que és el seu tercer llibre de poesia, Tresors i estels (Edicions 96, 2026), ha convertit la nit en un personatge afable, no és de carn i ossos, encara que sí que té una personalitat ben definida i actua de vegades com un ésser humà. La nit de Claramunt ens acompanya, ens fa de guia i ens descobrix tot l’univers que aparentment oculta.

La nit en els poemes de Mercè Claramunt no és sinònim d’obscuritat, de tenebra, de por, sinó tot el contrari: és sinònim de llum, de llibertat, d’imaginació i fantasia.

Mercè Claramunt s’adreça directament al lector més jove, oferint-li vint-i-un poemes emparentats pel seu ritme intern amb la cançó, quan de vegades són una cançó, com ara el cas del poema que porta com a títol Son soneta, que és una cançó de bressol. A més, la col·lecció emparenta també amb la narrativa, comença amb un poema, Què fa la nit?, que ens obri la porta a tots els petits relats en forma de poemes que ens oferix, es tracta d’un poema que ens allunya de la imatge tenebrosa de la nit; i es tanca amb un final obert, Conte de mai no acabar, on assegura que la nit té tantes històries per relatar com el lector siga capaç d’imaginar-se.

Cada poema conta una petita història on la nit compartix protagonisme amb els estels, la llum, la mar, el capvespre, la ciutat i la gent que l’habita, la fauna que conté, els diversos elements meteorològics, com ara el vent o la pluja.

La nit escriu i formula un desig, viatja. La nit té una casa, un cofre, un telescopi, té lluna, estels i un munt de tresors.

Tresors i estels és un llibre optimista, ple de llum i de vida, un llibre que invita el lector a la fantasia, a gaudir de les grans i petites coses que ens envolten, a assaborir la bellesa, a jugar amb les paraules i la imaginació. Un llibre escrit amb l’ofici, la sensibilitat i la tendresa d’una gran poeta. Un llibre per allunyar les pors atàviques que durant segles ha despertat la nit en els infants i, ai las!, en els adults. Un llibre per a iniciar els més menuts en el món meravellós de la poesia.

Les il·lustracions de Vera Herranz Cortés acompanyen d’una manera amable, amb els seus colors i els seus traços, la màgia de la poesia de Mercè Claramunt.

AI, MÍLIA!

 Magda Añon Espert publica, dins de la col·lecció Jàssena de Llibres de la Drassana, la que és la seua segona novel·la: Ai, Mília. Un extens relat amb el qual va obtindre ex aequo el 2025 el Premi Lletraferit.

Ai, Mília és un seguit de drames individuals que s’enceten amb la tragèdia col·lectiva que va significar la guerra civil (1936-1939) i el fosc període de repressió i revenja que la va seguir.

Una col·lecció de drames en un poble valencià que tenen com a protagonistes la família Fenoll.

La novel·la està dividida en tres grans apartats, cadascun dels quals el protagonitza una dona. El primer, Silvina, una dona jove, amb tres fills i esposa d’un fuster al qual les autoritats del nou règim se l’emporten i el fan desaparéixer. Una dona bella, que patirà l’assetjament d’un esbirro feixista de bragueta inquieta, una veïna delatora i uns mestres que pretenen adoctrinar els seus fills en contra dels seus pares. Una dona que, just quan tornava a sentir el gust per la vida, li caurà a sobre el mall de la desventura més cruel i que la portarà a la mort.

El segon apartat el protagonitza Mília, la boja del poble, encara que en aquell temps tot el món semblava estar una mica boig. Mília és una dona amb secrets i desitjos inconfessables. Una dona que viu dins la bombolla de la seua realitat bastida sobre el dolor de la pèrdua de la seua mare.

El tercer apartat té com a protagonista Lena, la filla major de Silvina, de la qual veiem com, d’un salt, passa de la infantesa a l’edat adulta, i com d’una manera crua s’enfronta a alguns dels culpables de les diverses tragèdies que han destruït la seua família. Una dona que en faltar la seua mare ho deixa tot per a convertir-se en una rodamón. I a manera d’un petit subapartat d’aquest darrer, els quaderns on Lena ha anat apuntant al llarg dels anys l’esdevindre de la seua vida.

Les tres protagonistes estan envoltades per tota una galeria de personatges esbossats amb ofici: la Ruda, veïna malvada; Ximet el boig; els mestres; el capellà, els nous veïns…

Magda Añon Espert, amb gran mestria, crea una atmosfera de vegades amb una pudor d’estable, d’altres amb la flaire de la llet agra de la malvolença, i per últim amb la sentor dolça de la sang i la descomposició. Un relat intens en el qual la dona és víctima, però també còmplice dels botxins. Dones capaces d’estimar amb passió i de matar.

Ai, Mília és un d’aquells llibres que no deixen indiferent el lector, l’atrapen des de les primeres pàgines i el fan submergir-se en un relat que els parla de l’amor i el dolor, de la desfeta d’una família. Una novel·la amb la qual l’autora es confirma com una de les veus narratives del País Valencià amb més projecció de futur.