COM UNA BRISA D'AIRE FRESC

 

Giacomo Leopardi afirmava amb un cert dolor que se li encollia el cor en pensar que tot passa sense deixar empremta. No hi no hi ha empremta que suporte el pas del temps sense ni tan sols erosionar-se i així i tot som memòria o almenys desig  de memòria. Aquest desig memòria ens porta a la literatura.

D’infant vivia en un carrer del barri vell del meu poble, habitat per famílies de llauradors i menestrals. Un carrer que bategava impulsat per petits rituals quotidians. Un carrer amb pocs aparells domèstics i telèfons i on el màxim exponent de la modernitat era el taller de motos i bicicletes de Juan el Puso. Un carrer d’ànimes conservadores on el pas de les hores era lent com el toc de les campanes.

Al carrer es podien veure encara les cicatrius d’una guerra «que jagué», veïns que no es parlaven des de feia dècades i es miraven de gairó. Uns pocs, els més vells, conservaven la memòria d’uns anys en què el carrer deixà de dur el nom d’un arcàngel per a lluir el de Llibertat.

El meu fou un carrer monolingüe que llegia (qui sabia), escoltava la ràdio, veia el cinema o la televisió en una altra llengua que en molts casos no sabien parlar-la amb certa solvència. Un carrer de conformistes i conformats com tants altres n’hi ha en cada poble.

Per aquell temps tenia una veïna uns anys més gran que jo. Una jove inquieta, un tant tímida, bona estudianta que a l’estiu impartia en sa casa classes de repàs.

Era un poc diferent a les altres xiques de la seua edat, feia esport, llegia llibres d’aquells que et sacsegen i et fan pensar i escoltava allò que s’anomenava cançó protesta. Ella una nit d’estiu a la porta del carrer em va descobrir Raimon. En acabar el batxillerat, estudià filologia italiana a la Universitat de València. Després estigué uns anys viatjant i quan tornava a casa ho feia acompanyada d’amigues i d’amics d’arreu del món, que parlaven, vestien i es comportaven d’una manera diferent a com ho feien els veïns del meu carrer. Hi havia qui en parlava i se’n feia creus, llengües viperines amb un encefalograma escrit amb lletra gòtica.

La meua veïna era aleshores una brisa d’aire fresc que recorria un carrer llarg i estret com una postguerra.

Un dia la poguérem veure per la televisió fent d’intèrpret de l’escriptor Dario Fo, de l’obra del qual fou més endavant traductora.

Durant un temps es va dedicar a l’ensenyament, després al bell art dels titelles on va vessar gran part de la seua creativitat i totes les seues energies.

Filla de maig del 68, feminista, ecologista, valencianista, cosmopolita, rebel però, sobretot, una dona lliure en un món patriarcal, masclista, obscenament reaccionari i complexat que mai no va acabar d’entendre-la.

Un terratrèmol alegre que vivia davant de casa.

Deia Dario Fo que  “El riure és sagrat, quan un xiquet riu per primera vegada és una festa” i a eixa cosa tan senzilla i imprescindible entretindre i fer riure als xiquets i les xiquetes, a les dones i als homes es va dedicar Empar.

Text llegit a l'Homenatge a Empar Claramunt, 56 Fira del Llibre de València, 15 d'octubre de 2021