dijous, 7 d’octubre de 2021

DOLMEN

 


Des de fa quasi una dècada la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, El Pont cooperativa de lletres, la Federació d’Escola Valenciana i Perifèric edicions, organitza un premi de poesia en memòria del professor i poeta Manuel Garcia i Grau (1962-2006). En la huitena edició va ser guardonat el llibre Dolmen, de l’escriptor de Catarroja Berna Blanch. Un poeta amb una llarga i premiada trajectòria i, com Garcia i Grau, amb una important tasca d’agitació cultural al seu darrere.

Dolmen (Perifèric edicions, 2020) és dividit en dues parts, Tot el que em pren i em volta, formada per denou poemes, i Refracció de llunyanies, amb díhuit poemes. Poemes de vers lliure d’extensió diversa, on la mirada atenta i penetrant de Berna Blanch observa, sempre àvid de respostes, l’entorn.

El llibre s’inicia amb un doble interrogant: «Què havia de trobar als peus del Dolmen? / Volem llegir l’absència i ens sorprèn la vida, / sempre dins nostre, sempre voltant-nos, / quina resposta esperava?». Una excusa per a reflexionar sobre la fugacitat de la vida, perquè som temps i som també emoció i memòria.

Un doble interrogant davant d’un lloc màgic, un espai primitiu, habitacle buit dels déus. Uns déus que un dia se’n van anar amb les respostes amb les quals podríem apagar el foc de l’ansietat que ens devora.

Berna Blanch, davant del dolmen, espera la resposta a la pregunta que fa en veu alta i a altres que calla, però que el lector endevina, quin és el sentit de la vida humana?, per què la necessitat de transcendir, de sentir que els déus tenen un pla pensat per a cadascun de nosaltres? Preguntes per a fugir de la idea arrogant a la qual tants han sucumbit de creure’s un petit déu.

Berna no vol ser ni déu ni heroi. Busca només allò que el fa humà. Observa l’entorn, el paisatge, els colors que aquest pren en cada instant.

El batec del temps, entre els imperceptibles parèntesis d’un instant, els escolta atentament, els atrapa i fa que el batec del seu cor es compasse i amb aquest el ritme intern dels trenta-set poemes del llibre.

El temps, el pensament, les emocions, la memòria entren en una comunió màgica que només pot donar la paraula (les coses prenen cos en posar-los un nom).

Hi ha la vida, però també la mort, la d’aquells, com ara la mare del poeta, dels quals només el record del seu somriure és capaç d’omplir el buit i apaivagar el dolor que han deixat provocat per la seua absència.

El dolmen és el lloc on potser es troba «el pont sobre la mort», la connexió amb la resposta.

El llibre el tanca una darrera pregunta. Una pregunta que naix després del llarg diàleg que manté amb la natura el seu autor, una pregunta simple que porta amb ella una resposta. Després d’afirmar que estima la vida diu: «Quina altra raó necessite?», quina altra raó més important que l’amor?