diumenge, 26 de desembre de 2021

EL CRIT DE LES ARRELS

 


Edicions del Sud, una editorial radicada a Piles (la Safor), ha publicat amb un pròleg de Tobies Grimaltos el nou llibre de poesia del cantautor de Castelló de la Ribera Rafael Estrada Puertos, El crit de les arrels. Un recull de poemes de vers lliure i d’un marcat realisme intimista, a pesar que, d’alguna manera, el títol ens pot fer pensar en una temàtica identitària de caràcter nacional. No és el cas.

Les arrels de les quals ens parla Rafael Estrada són aquelles a les què ens subjectem amb tossudesa a la vida i que ens nodrixen de bellesa, d’esperances i d’il·lusions. Unes arrels que quan un individu, com ara el mateix poeta, ha traspassat el llindar d’una certa edat que ens acosta a la senectut i al crepuscle, necessita que siguen fortes, sanes i ben fermades en la terra, per tal de continuar suportant amb enteresa els colps baixos que rebrem sense pietat tard o d’hora.

Rafael Estrada Puertos és un home que compartix amb mi, i supose que amb molta més gent, diverses passions: la música, la literatura i fer camí sense altre objectiu que el de retrobar-se en el paisatge, buscar les claus de l’existència i mantindre una conversa oberta amb la memòria, fent inventari de deures i havers.

Caminem, però no coincidisc amb el poeta quan diu «lleuger d’equipatge», tot el contrari: caminem i portem la motxilla plena de vivències. Sense aquest bagatge, que també són les nostres lectures, les cançons que hem escoltat, el transcórrer d’altres vides de les quals hem estat espectadors..., no seríem res. Estrada es reconeix en el paisatge dissenyat en part per la mà de l’ésser humà, i que no és només mineral, terra i aigua, sinó vegetal i animal. El paisatge que comença quan acaben els carrers del seu poble. Un paisatge de tarongers, caquiers, figueres, oliveres, moreres i palmeres solitàries, arbres arrelats a la terra, l’espai que habitem i que ens alimenta físicament i espiritualment. L’autor se sent un home-arbre amb arrels en els peus, que són producte d’un gran desig de viure i d’entendre i comprendre la pròpia existència.

Camina i sent que el paisatge al llarg de la seua vida li ha modelat la mirada, el pensament, i li ha creat un clar sentit de pertinència. Camina en silenci, escolta el cant dels ocells, el raucar de les granotes, el zumzeig dels insectes, la remor de la brisa entre les fulles dels arbres, la terra li parla a través de tots ells, aleshores el diàleg es convertix en poema, en lletra de cançó, en crit tel·lúric que ve de les arrels pregones i que no és sinó una traducció sonora del seu amor constant, permanent, lliure per la vida.