diumenge, 16 de gener de 2022

L'ÚNICA VERITAT

 


Fa uns anys, durant la presentació d’un llibre de poesia, una de les dues persones que hi havia en la taula va afirmar, convençuda, que la literatura no és veritat literal, sinó que l’escriptor sovint utilitza les mitges veritats, la mentida, la tergiversació i la falsificació com a eines necessàries en la seua recerca de la veritat. Aquesta afirmació em va colpir d’allò més i em va costar un temps entendre-la i, sobretot, comprendre-la, ja que en la meua ingenuïtat juvenil em pareixia una contradicció sacrilega. Des d’aquell dia han passat dècades, fins i tot me n’havia oblidat, però en arribar al darrer paràgraf de la novel·la L’única veritat, de Francesc Bodí (Lletra Impresa, Gandia, 2021), he tornat a pensar en aquella afirmació i fins i tot he aconseguit aprofundir-hi: l’única veritat que ens oferix l’escriptor és la mateixa creació literària i com aquesta ens ajuda en la nostra llarga i tortuosa existència, ja que ens obri els ulls i il·lumina els racons més obscurs de la nostra ment, arribant a redimir-nos.

Francesc Bodí és un dels narradors valencians que compten amb una immensa capacitat creativa, un individu constant, incansable. Un aràcnid vocacional capaç de teixir un tapís de proporcions gegantines. Un arquitecte capaç de dissenyar i després construir un edifici sòlid, ple de sales i passadissos que s’interconnecten d’una manera magistral.

L’única veritat podria ser una novel·la històrica més, en què l’autor, a través d’una nissaga, crea un mural de la història d’Espanya durant els segles xix i xx, la guerra del francés, les disputes entre absolutistes i liberals, entre isabelins i carlins, la caiguda d’Isabel II, la vinguda d’Amadeu de Savoia i la Primera República, les guerres per la independència de Cuba, la Restauració borbònica, la Primera Guerra Mundial, la guerra civil, la postguerra, la revolució cubana i el seu exili... Però no és només això, el realisme històric es barreja en aquesta novel·la amb el realisme màgic hereu de la millor narrativa sud-americana, amb versemblança, oferint un resultat on l’autor arrisca per tal de guanyar en intensitat.

En L’única veritat també trobem grans històries d’amor i d’amistat, fils invisibles d’intimitat que lliguen germans i odis palpables que els allunyen, un odi brutal que arriba a heretar-se de pares a fills. L’anhel i la voluntat de deixar petjada més enllà de la mort, creant una nissaga familiar. El fet de construir-se un passat brillant a través de repetir i acabar de creure’s les pròpies invencions.

Francesc Bodí reflexiona també sobre l’art, la ficció, la tergiversació de la història, l’economia i sobre com l’atzar sovint acaba trastocant-ho tot. Estem davant d’un escriptor amb un gran ofici, un narrador amb un elevat nombre de recursos literaris, que sap ocultar i traure en el moment decisiu un as de la màniga i guanyar la partida del relat.

L’única veritat és una novel·la amb un esquelet consistent, assentat sobre uns fonaments estables. Una obra tan intensa com extensa, en la qual confluïxen les històries apassionants, suggeridores, de diversos personatges. Està escrita amb una prosa enèrgica, dinàmica, per moments evocativa, encisadora i, quan toca, crua i brutal.

L’única veritat va guanyant el lector a poc a poc, mentre l’autor desplega les parets mestres de la novel·la, per a després introduir-lo en un laberint sorprenent.