L'ESTIU DELS BRIVALLS

 

L’any 1999, el periodista, sociòleg i professor universitari Francesc Viadel i Girbés (Algemesí, 1968) inaugurà la seua trajectòria com a novel·lista (un altre dia parlarem de la seua vessant com a poeta) amb Dies de Venus (7 i mig editorial). Ja aleshores Viadel submergia els lectors en el costat fosc i dramàtic de la ciutat, en aquest cas Barcelona. Un univers de miserables que viuen i moren allà on la llei és una mentida, un parany o una simple abstracció. Personatges de la perifèria urbana que han nascut per a córrer, per a fugir mentre busquen desesperadament la felicitat que els regalen, durant unes hores, els paradisos artificials. Dies de Venus, situada a la ciutat de Barcelona i protagonitzada per dues prostitutes, fou seguida per Terra (Bromera, 2001), on Viadel retornava a la Ribera Alta i a la ciutat de València. Un relat amb tints autobiogràfics, ple d’un lirisme hereu del realisme brut, i on torna a incidir sobre les misèries de la vida de les classes baixes, en aquest cas la dels jornalers del camp, com també sobre la precarietat amb què es veuen obligats a treballar els joves periodistes en una ciutat terriblement provinciana com València.

L’advocat i el diable (El cep i la nansa, 2004), el seu tercer lliurament, és una novel·la negra on ens detalla les accions de l’anomenada màfia russa en el nostre país. Una narració on el periodista Viadel ha sabut documentar el narrador de ficció.

Dèsset anys ha tardat Viadel a oferir-nos un nou relat, L’estiu dels brivalls (El vincle editorial, 2021), Premi Teodor Llorente 2021 de Novel·la Negra de La Pobla de Vallbona. Estem davant d’una narració intensa, que l’autor situa de nou en una ciutat de la Ribera Alta. Un relat on l’univers dels miserables, dels perdedors, dels fracassats, és descrit amb una contundència crua no exempta de lirisme.

L’estiu a les comarques litorals valencianes és sinònim de ponentades, d’una calor i d’una humitat extremes que creen una atmosfera que aixafa els estats d’ànims i aclapara el més pintat.

Francesc Viadel torna escriure sobre els jornalers agrícoles, ell mateix en la seua joventut en fou un i sap el pa que s’hi dona. Escriu dels collidors de taronja que a l’estiu es quedaven sense faena. Som en la dècada dels huitanta del segle passat, anys en què la crisi econòmica colpeja d’una manera brutal les capes més desfavorides de la societat. Anys en què l’Estat, a través dels ajuntaments, oferix ocupació als aturats agraris.

Els joves, sense cap expectativa de futur, fills i nets d’homes i dones acabats, intenten omplir les hores del dia i de la nit amb alcohol, drogues i sexe. Viuen en una jungla de la perifèria, un abocador d’éssers humans que sovint provenen de famílies desestructurades, productes del fracàs escolar i víctimes del darwinisme social. Són membres obligats d’una societat en la qual s’ha trencat l’ascensor social i que és incapaç d’oferir-los expectatives i un futur digne. Una societat on els rics protegixen els seus privilegis i les classes dirigents clouen els ulls davant d’una realitat que els pot esclatar qualsevol dia davant dels nassos.

En aquesta jungla, com en totes les jungles, impera la llei del més fort, o del més boig. El tràfic de drogues, els robatoris i la prostitució són una manera habitual de guanyar diners.

A través del protagonista, Marc Lloret, ens endinsarem en un món habitat pels supervivents de centenars de naufragis, personatges embrutits, embogits, violents, cruels, sovint fatxendes, altres estupiditzats i acabats. Un món on només compta tindre bitllet per a un paradís fals i enganyós.

I el final no és la llum, sinó el punt de maldat que acaba desencadenant la tragèdia. Mentrestant, el vent de ponent continua bufant.