divendres, 24 de setembre de 2021

TOTS ELS DIES SERAN SETEMBRE

 


Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965) es va donar a conéixer com a escriptor a través d’un blog, Filant prim, on oferia als exploradors de l’extens oceà d’internet uns artefactes literaris amb un llenguatge atractiu, magnètic i carregat de lirisme.

L’any 2011 ens va oferir el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Germania), un tret d’eixida que ens anunciava una trajectòria a tindre en compte durant els pròxims anys. L’any 2014 li seguiria La fràgil arquitectura dels teus gestos (Onada edicions), el 2017 Aquelles solituds d’on venien (Bromera) i el 2018 L’endemà de totes les fosques (Pagès editors).

L’any 2016 ens va presentar el seu primer llibre de narrativa breu, La llum de les estrelles mortes (Bullent), i ara, cinc anys després, ens brinda Tots els dies seran setembre (Onada edicions), amb el qual va obtindre el XXXVI Premi de Narrativa Vila de Puçol, un recull de quinze relats on Josep Manel Vidal dona continuïtat i consolida la seua vessant com a narrador.

El llibre funciona quasi com una novel·la fragmentada, un puzle de relats en què es repetixen els mateixos protagonistes, Vicent i Martina.

Vicent és un d’aquells personatges anònims que escriu i alhora es creu que la vida pot ser traçada per un guió. Un positivista que ignora que el viure és un deambular per un camí sinuós on en una recta o en un revolt es pot acabar tot. Que hi ha tempestes que no assenyalaven els meteoròlegs, que hi ha canvis de guió inesperats. Que cadascú té una mirada producte d’una educació, d’unes vivències, d’unes circumstàncies que li fan entendre de manera diferent a qualsevol altre una estrofa concreta d’un poema. Vicent no sap que u no es pot crear expectatives, planificar a mitjà o llarg termini una relació que tot just acaba de començar.

Tots els dies seran setembre, i per què no octubre o abril?, doncs perquè en setembre fou quan Vicent va conéixer Martina i se’n va enamorar; però setembre també fou el mes en què ella el va rebutjar.

El llibre el conformen quinze relats, un fa de pròleg i el darrer d’epíleg. No tots escrits amb el mateix registre, n’hi ha per exemple un que és una col·lecció d’epístoles electròniques.

Quinze relats que funcionen bé per separat i que junts formen un tapís de textura bicolor sobre les relacions humanes, la creació d’il·lusions i somnis, el cant i el desencant...

Josep Manel Vidal té una prosa amb una personalitat ben definida, juganera, amb la qual gaudix amb el joc dels dobles sentits i de les al·legories. És un addicte a un lirisme ben construït sense conservants funestos ni edulcorants artificials. És una prosa madura, equilibrada, no l’empra només com una eina de comunicació, d’expressió, amb ella busca l’harmonia, l’equilibri, la bellesa.