EL COL·LECCIONISTA DE FADES

Si hi ha una qüestió per la qual en l’actualitat la societat té una gran sensibilitat i alhora sent un fort rebuig, eixa és la de la pederàstia i la pedofília. La presència en una comunitat d’un o diversos pederastes la senten les famílies que la conformen com si un depredador s’haguera instal·lat en el seu espai vital, esperant, a l’aguait, el moment idoni per a capturar l’ésser més bell, més valuós i alhora més indefens d’entre tots ells: el xiquet o la xiqueta. Escriure una novel·la sobre un pederasta, encara que aquest haja estat un personatge notable i que no haja causat cap dany físic a les seues víctimes, i tractar-lo no com un monstre, sinó amb delicadesa, com un individu malalt i torturat per la passió i la culpa, és una actitud que cal qualificar com a mínim d’agosarada. El poeta Josep Ballester ho ha fet i se n’ha eixit amb dignitat en El col·leccionista de fades ( XX Premi de Novel·la "Ciutat d'Alzira", Bromera, 2009).
A través d’un suposat dietari signat amb les inicials C.L.D. i d’una relació epistolar amb el pare de la psicoanàlisi (Freud), Ballester ens oferix el suposat autoretrat d'un home culte, sensible, intel·ligent, apassionat per la bellesa de les xiquetes d’entre set i tretze anys, que és feliç compartint les hores en la seua companyia i els fa fotografies que col·lecciona i gaudix en privat. Un home adult enamorat d’una nena, Alice, una nena que amb el pas del temps creix i per tant deixa de ser-ho i d'interessar-li encara que la continua buscant en totes les altres xiquetes que coneix.
El protagonista és un individu que arrossega una estricta educació religiosa, un conservador de l’Anglaterra victoriana, rigurós en les formes, que viu la seua passió oculta i reprimida quasi com un càstig, una persona amb una relació d’odi contingut envers els seus germans i sobre el qual pesa el dolorós sentiment d’haver defraudat el seu pare. També arrossega una mena de neurosi, de la qual s’insinua que pot tindre el seu origen en un fet luctuós de la seua infantesa que el fa quequejar.

El col·leccionista de fades no és altre que Charles Lutwidge Dodgson, conegut universalment amb el pseudònim de Lewis Carroll i autor de Les aventures d’Alícia al país de les meravelles i Alícia a través de l’espill. Carroll, a més de matemàtic i literat, fou també un gran fotògraf especialitzat en retrats de nenes que han fet pensar a posteriori que patia tendències pedòfiles, d’ací el títol de la novel·la.
Com a lector, tinc la sensació que Josep Ballester ens insinua que l’art és un intent de capturar la bellesa que ens envolta enduts per un sentiment egoista i malaltís, i que la literatura crea un món que sembla un reflex de la realitat però que no ho és, sinó que està fet a la mesura dels anhels de cada autor. En el seu món, a l’altra banda de l’espill, Carroll hauria volgut viure una intensa relació d’amor amb una Alice que mai no entrara en la pubertat.
Josep Ballester, amb una prosa neta i alhora lírica, construïx l’univers íntim, torturat, de Lewis Carroll, i empra el món narratiu de l’escriptor anglès, però també el de les rondalles tradicionals infantils, per a crear unes imatges literàries que sense cruesa parlen de la passió sexual que un adult sent per una nena.

En resum, el retrat amable del retratista de fades.