El
professor de la Universitat de València Rafael Roca publica, en l’engrescadora
i necessària col·lecció Moments. Memorialística de l’IVEI Alfons el Magnànim,
el dietari Proejant el temps. Proejar
és un verb mariner, que ve a significar remar contra el corrent o la força del
vent que envestix l’embarcació per la proa. Així, els corrents dels temps
actuals ens obliguen a navegar en la seua contra dedicant-los esforços i
energies addicionals. Sempre hem navegat proejant, però ara sembla que els
embats són més intensos.
Des
de l’1 d’abril del 2019 al 7 de desembre del mateix any, i amb l’afegit d’un
epíleg escrit en març del 2020, just quan s’inicia el confinament pel covid-19,
Rafael Roca reflexiona, investiga, viatja i escriu amb una prosa diàfana.
Aquest
no és el dietari d’un novel·lista, ni d’un poeta, ni tan sols d’un assagista,
és el d’un filòleg, un estudiós, un divulgador, un apassionat de la història i
la cultura popular.
En
aquest llibre Rafael Roca escriu sobre els paisatges geogràfics i literaris del
nord d’Itàlia, amb epicentre a la ciutat de Verona, Itàlia li interessa,
l’apassiona; i el País Valencià, amb epicentre a Alaquàs (Horta Sud) i la
ciutat de València. Així, durant aquests mesos del 2019 en els quals viu entre
Verona i Alaquàs reflexiona sobre diversos aspectes vinculats a la investigació
filològica, la literatura, la docència universitària i la divulgació. Investiga
sobre el passat de la seua ciutat i les connexions que aquesta ha tingut
històricament amb Itàlia a través dels senyors de la localitat. I escriu sobre
literatura i en especial sobre la Renaixença valenciana, reivindicant un seguit
de dones escriptores com ara Manuela Inés Rausell (1839-1918) i la figura del
nomenat patriarca de les lletres valencianes, l’escriptor i polític conservador
Teodor Llorente Olivares (1836-1911), de la vida i obra del qual Rafael Roca és
un dels màxims especialistes, fins i tot en un moment determinat s’atrevix a
posar-se en la seua pell i ens en fa un retrat convincent. De la família de
Llorente, els seus fills Pasqual i Teodor Llorente Falcó, del darrer del qual
cita passatges de les seues Memorias de
un setentón, i també ens parla del seu besnet Joan Teodor Corbín Llorente,
el familiar que més atenció va prestar a l’obra del patriarca i amb qui Roca va
mantindre una amistat fins a la seua mort. En parlar de Llorente, ho fa també
sobre l’escriptor i polític republicà Vicent Blasco Ibáñez, sobre les
complicades relacions que mantenien i com aquest darrer es desenganxa del valencianisme
cultural d’aleshores. Escriu, també, sobre el sainetista Eduard Escalante
(1834-1895), el poeta, polític i animador cultural Constantí Llombart
(1848-1843) i els seu gran amor, Nelina, i la centenària associació cultural Lo
Rat Penat.
Personalment,
he gaudit d’una manera especial d’aquest apartat.
Un dietari on el seu autor ens oferix una mirada sobre el present i el passat de la nostra literatura, mentre navega en el seu quefer diari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada