Com altres poemaris de Joan Baptista Campos, Istanbul (7 i mig editorial de poesia, 2001) és producte d’un viatge i de l’impacte sensorial i emotiu que aquest li ha generat: «De vegades [confessa en el postfaci] em passa: hi ha ciutats que he visitat que, quan intente evocar-les, l’única cosa que recorde d’elles és que les he oblidades. Tal com raja. No és el cas, pel que fa a la meua experiència, d’Istanbul». Però aquest no és un viatge qualsevol, sinó una estada que Campos va decidir que fóra personal i íntima, allunyada de les colles de turistes. «El cert és que ens llevàvem ben d’hora, perquè havíem vingut a passejar la ciutat».
El poemari està dividit en tres apartats: Coses, amb dèsset poemes de vers lliure i d’una extensió entre tres i vint-i-tres estrofes; Proses, amb deu petits artefactes transversals entre la narrativa, la poesia i la impressió anotada; i Brosses, amb catorze poemes d’una extensió també d’entre tres i vint-i-tres estrofes.
Per al poeta, Istanbul és una ciutat i totes les ciutats que al llarg de la història ha sigut, és la seua arquitectura i el seu urbanisme, els seus jardins: «jardins encaixats de tulipes, / de lliris blaus i vermells», és el seu paisatge olfactiu, «T’assalta l’olor penetrant del gingebre, del clau, / del cardamom, de la canyella, de la menta», és el paisatge intuït, «Hom sent les mirades / profundament amagades», el paisatge espiritual, el paisatge literari que altres viatgers abans que ell han bastit: E.E. Cumings, omnipresent en el llibre i del qual ha pres alguns versos, Agatha Christie: «Els clients ocasionals que hauran de morir, / a la nit, sobtadament apunyalats, / mentre juguen al bacarà, entre espills» i els clàssics.
Joan Baptista Campos escriu en primera persona. El seu és un jo sensible a la bellesa, a la misèria que rep, apunta i emmagatzema en la memòria els detalls que el colpixen per impactants però també per suggeridors, com ara el clop!,glop! de l’aigua de la gran cisterna que imagina com un dring de llàgrimes o la fonètica del reclam d’un venedor, «Kalinca! / Kalinca! / Kalinca! / Yog, yog, yog, yog!», d’una musicalitat primitiva i sorprenent, i després tot plegat ho converteix en poemes en l’escriptorium. Per a Campos tot és susceptible de convertir-se en matèria literària: la carta d’un menú en un restaurant plena de plats que evoquen llegendes d’Orient, una llista de productes del Gran Basar, una llegenda...
En el darrer apartat del llibre de vegades es deixa dur per la reflexió, potser perquè d’alguna manera comença a sentir la necessitat de traure conclusions, «Hem cregut descobrir que els enigmes / que ens separen sempre restaran oberts a la / curiositat humana», i es pregunta sobre el pas del temps, «la memòria la fa el temps, / l’espill fugaç on ara ens mirem» i ens descobrix aquesta ciutat i aprén d’ella «que m’ha ensenyat, novament, a mesurar les hores».
«Enllà de les muralles /.../ roman Istanbul, la ciutat silent /.../ L’Istanbul inalterable de la memòria, / que dorm l’oblit dels seus silencis». La ciutat que va copsar i seduir el viatger i féu créixer en ell l’esperit de la poesia.
El poemari està dividit en tres apartats: Coses, amb dèsset poemes de vers lliure i d’una extensió entre tres i vint-i-tres estrofes; Proses, amb deu petits artefactes transversals entre la narrativa, la poesia i la impressió anotada; i Brosses, amb catorze poemes d’una extensió també d’entre tres i vint-i-tres estrofes.
Per al poeta, Istanbul és una ciutat i totes les ciutats que al llarg de la història ha sigut, és la seua arquitectura i el seu urbanisme, els seus jardins: «jardins encaixats de tulipes, / de lliris blaus i vermells», és el seu paisatge olfactiu, «T’assalta l’olor penetrant del gingebre, del clau, / del cardamom, de la canyella, de la menta», és el paisatge intuït, «Hom sent les mirades / profundament amagades», el paisatge espiritual, el paisatge literari que altres viatgers abans que ell han bastit: E.E. Cumings, omnipresent en el llibre i del qual ha pres alguns versos, Agatha Christie: «Els clients ocasionals que hauran de morir, / a la nit, sobtadament apunyalats, / mentre juguen al bacarà, entre espills» i els clàssics.
Joan Baptista Campos escriu en primera persona. El seu és un jo sensible a la bellesa, a la misèria que rep, apunta i emmagatzema en la memòria els detalls que el colpixen per impactants però també per suggeridors, com ara el clop!,glop! de l’aigua de la gran cisterna que imagina com un dring de llàgrimes o la fonètica del reclam d’un venedor, «Kalinca! / Kalinca! / Kalinca! / Yog, yog, yog, yog!», d’una musicalitat primitiva i sorprenent, i després tot plegat ho converteix en poemes en l’escriptorium. Per a Campos tot és susceptible de convertir-se en matèria literària: la carta d’un menú en un restaurant plena de plats que evoquen llegendes d’Orient, una llista de productes del Gran Basar, una llegenda...
En el darrer apartat del llibre de vegades es deixa dur per la reflexió, potser perquè d’alguna manera comença a sentir la necessitat de traure conclusions, «Hem cregut descobrir que els enigmes / que ens separen sempre restaran oberts a la / curiositat humana», i es pregunta sobre el pas del temps, «la memòria la fa el temps, / l’espill fugaç on ara ens mirem» i ens descobrix aquesta ciutat i aprén d’ella «que m’ha ensenyat, novament, a mesurar les hores».
«Enllà de les muralles /.../ roman Istanbul, la ciutat silent /.../ L’Istanbul inalterable de la memòria, / que dorm l’oblit dels seus silencis». La ciutat que va copsar i seduir el viatger i féu créixer en ell l’esperit de la poesia.
2 comentaris:
Quina llàstima que a mi Istambul m'agradès tan poc i, naturalment, en tinguès jo la culpa i només sabès veure pobresa i brutícia ocultant l'art. Quina llàstima que em quedès amb l'Istambul dels calendaris on Santa Sofia i la mesquita blava i el Bòsfor mostren una bellesa que no vaig saber veure.
De vegades allò que atrapa, sedueix a una persona a una altra la deixa indiferent.
Publica un comentari a l'entrada