dijous, 17 d’octubre de 2019

UN NÚVOL DE POESIA



Artur Àlvarez és un personatge singular, un out-sider multidisciplinari, valent i atrevit, amb una fabulosa capacitat de treball i una notable imaginació. La seua llibertat de moviment, la seua independència i els seus interessos creatius el porten a pagar peatges que el condemnen a la falta d’oportunitats per a promoure i difondre la seua obra musical dins del circuit de la música en valencià, condemnant-lo a un cert ostracisme.
Fins ara ha publicat diversos llibres de poesia, la seua poètica s’enquadra dins del realisme intimista. Ha realitzat diverses exposicions pictòriques i el disseny de les caràtules dels seus cedés. I ha enregistrat un gran nombre de treballs musicals, entre els quals personalment destaque A ritme de blues (2015), Tribut (2017), Bagatge (2017) i Artur Àlvarez canta 10 poetes contemporanis (2018).
Com a compositor, rep influències del pop, del rock, del folk, del blues, de la nova cançó: de Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat... I també de la cançó d’autor llatinoamericana i espanyola: Patxi Andión, Luis Eduardo Aute, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez...
Una de les grans flaques d’Artur Àlvarez ha estat la de posar música i veu als poetes valencians. S’ha de destacar l’immens treball que ha fet sobre l’obra de Bernat Artola i Miquel Peris i Segarra, dos dels grans poetes castellonencs del segle xx, als quals cal sumar una llarga llista d’autors i autores de tot el País Valencià. Una llista que no para de créixer. Així i tot, el seu treball continua sense estar reconegut pels mateixos escriptors valencians i les seues organitzacions.


A principis d’aquest 2019 ha posat en marxa un ambiciós projecte, El Núvol Poètic (https://www.arturalvarez.com/el-nuvol-poetic), que inclourà vint treballs discogràfics al voltant de l’obra de vint poetes valencians vius. Cada treball el conformen deu peces musicals sobre un mínim de deu poemes per poeta. Ja se’n poden escoltar en la xarxa huit: Manel Pitarch, Gràcia Jiménez, Manel Alonso, Rosa Miró, Josep Lluís Abad, Alba Fluixà, Berna Blanch i Vicent Penya.
De nou el cantautor i poeta de Castelló de la Plana es reinventa, deixa en aquesta ocasió de costat l’anomenada cançó d’autor i experimenta amb les atmosferes, les textures i els ritmes de la música electrònica, posant-ho tot plegat al servici de la poesia.
Un treball de laboratori encara que, entre programacions i sintetitzadors, també apareixen guitarres i altres instruments que de tant en tant ens fan memòria de composicions més convencionals, per dir-ho d’alguna manera. Alguns fins i tot són ballables.
Artur Àlvarez, amb la seua veu càlida i vellutada, combina la seua vessant de cantant amb la de rapsode, dotant els poemes d’un llit musical original i intens.

Cap comentari: