MATÈRIA CORPORAL

Josep Antoni Fluixà és un home amb una llarga trajectòria vinculada a l’agitació cultural i a la promoció lectora, no debades ha estat president de la Fundació Bromera per a la Promoció de la Lectura, però també és un creador amb un doble vessant: la d’escriptor de narrativa infantil i la de poeta. Després de cinc anys de silenci, torna a publicar un llibre de poesia, Matèria corporal (Bromera edicions, Alzira, 2014), un recull on retrobem una veu poètica calmada i pacient que defuig l’hermetisme i l’excés de pirotècnia verbal. Una veu rica, diàfana, d’un home que s’enfronta al fet poètic buscant l’espai on fixar la memòria, per tant la vida, així com els sentiments i les emocions que ha gaudit o ha patit al llarg de l’aventura del viure quotidià.

Matèria corporal s’obri amb una poètica en la qual Fluixà se situa davant del seu propi univers literari, i d’una manera senzilla ens parla d’allò que el mou a escriure, d’allò que trobarem en els seus escrits, un ésser humà entre tants, un individu a la recerca de la bellesa, de respostes a les preguntes que li couen, un home honest captivat per la paraula i la literatura.

Després entrarem en el primer apartat del llibre, D’amors i d’amics, on trobarem poemes sobre diversos tipus d’amors, l’estima a la seua companya i amant, l’amor del pare a la filla, l’amor del fill als seus pares. Amors diversos però que naixen i fluïxen com l’aigua clara i transparent d’un rierol. També en aquest apartat hi ha poemes dedicats als amics i companys, alguns dels quals ja absents, i on la paraula es torna homenatge.

El segon apartat, Paraules, temps i paisatge, se’ns mostra com un mosaic divers en el qual els sentits de l’autor i la seua capacitat per a emocionar-se davant de la bellesa són els protagonistes. En el primer poema Fluixà fa una crida a l’indiferent perquè es convertisca en lector i així puga gaudir de l’àmplia gamma de plaers que ens pot causar la literatura. Després trobarem l’enamorament d’un paisatge, ja siga unes valls o la mar; el pas per les quatre estacions de l’any, escrits com quatre cançons amb el ritme i la sonoritat de la paraula, i per fi la festa, que tancarà aquest apartat convertit en el preludi d’allò que trobarem en el següent.

En Venturós camí trobem un cant a l’escenari, pàtria o paradís, de la infantesa, també a la pròpia infantesa, des d’on Fluixà ens obri l’àlbum dels records i en gaudix amb una barreja de joia i enyorança. L’escola, l’esplai, la família i la festa, un eix sobre el qual no sols es mou aquest apartat sinó gairebé tot el llibre. En els versos que el conformen, ple d’imatges personals, és on l’autor recompon un univers que ha desaparegut i que és conscient que només pot ser ja en la memòria o en la literatura com un exercici de la memòria.

Tanca el llibre Memòria corporal, formada per un únic poema en el qual Fluixà explica les raons que l’han impulsat a escriure el llibre. El dividix en tres estrofes en les quals veiem la raó de ser dels tres apartats anteriors, tot conformant un resum clar d’allò que el lector ha trobat dins i que no és una altra cosa que un cant a la vida.