El poeta de Bèlgida (la Vall d’Albaida) Antoni Espí
Cardona és un autor que no es prodiga, un home que sap contindre eixa fam
terrible de lletra impresa que sovint desdibuixa i devalua l’obra de molts poetes
que no es controlen com deurien. L’any 2006 va obtindre el Premi de Poesia
Ciutat de Tarragona amb el poemari Reconstrucció,
un llibre que ara trau a la llum l’editorial Germania i en el qual
l’experiència vital de l’autor és l’eix sobre el qual giren els poemes.
Reconstrucció està
dividit en quatre apartats i una divisa que ens parla de la seua passió pels
mots. El primer apartat, Absències,
el conformen nou poemes «pels corredors tèrbols de la memòria», li arriben al
poeta els espectres dels seus avantpassats que porten en la mà imatges i sons
del pretèrit i un lèxic que hem anat perdent. La recuperació dels mots manté
viu el record dels absents i ajuda a refer una llengua que amb la nostra
desídia hem anat empetitint. L’absència és provocada per la mort, dibuixada com
una dama cega condemnada a segar amb la dalla dia i nit. En aquest apartat
trobem elegies i cants a parents, amics i personatges estimats, com ara l’Ovidi
Montllor, del qual recorda l’emoció i el gaudi que li ha produït la seua obra.
Entre els vius i el país dels absents hi ha un barranc intravessable que ens
allunya si la memòria ho consent.
El segon apartat, Harca de foc, està format per sis
poemes. Ací les imatges de la infantesa en la nit del temps tornen com a guspires
a il·luminar tènuement durant uns segons el nostre passat. Entre els sis poemes
hi ha una prosa poètica que és un magnífic retrat del pare que maleïx Déu
davant l’atenta mirada dels fills atemorits. També ens parla de la verema a França
i del descobriment d’altres mons que l’emigració oferia. També de l’herència de
la por que una generació que va viure la guerra i la postguerra va deixar als
seus fills. I un homenatge al poeta Joan Salvat-Papasseit, en el qual a través
d’un magnífic exercici poètic porta el ritme i la musicalitat d’un conegut
poema del barceloní al seu terreny personal.
El tercer apartat, Pols enlluernada, està format per cinc
poemes. En aquests ens parla sobre com desempallegar-nos del rastre que ens
deixa la mort en segar a prop nostre, com també del gust de deixar passar el
temps sense obsessionar-se en ser productius, gaudint dels petits plaers com
ara la lectura o simplement badar.
De nou el retrat en prosa poètica
d’un home, un individu en aquest cas anònim, que en un moment determinat es
creua amb el poeta i ens recorda l’altra vessant d’Espí, la de contista. L’apartat
el tanca el poema que dóna nom al llibre i que d’alguna manera l’explica, (encara
que no caldria, Espí no és un poeta hermètic, li agrada connectar immediatament
amb el lector, fer-se entendre des del principi) entre els enderrocs que va
deixant en la memòria el pas del temps, encara resten bategant alguns records
amb els quals podrem reconstruir el nostre univers perdut i on serem capaços de
retrobar-nos, potser ara som més vells però som, també, més savis i conscients
dels nostres errors i dels nostres encerts.
El quart apartat, Centre i fuga, està format per set
poemes. Ací trobem un poeta amant d’allò que es diu cultura popular, un poeta
que es retroba amb el gust artesà per comptar síl·labes i fer rimes. Un poeta
que dota alguns dels seus poemes amb el ritme de la cançó. Continua parlant de
la memòria com la millor arma contra la mort i l’oblit, també ho fa del pas del
temps i del gust amarg de les absències imposades per la vella dama cega i
incansable.
La poesia de Toni Espí planteja
preguntes i busca respostes sobre els temes que li couen i que no són altres
que tots aquells que els creadors han tractat al llarg de la història.
Estèticament, es balanceja entre una tradició culta i una poesia d’arrel més
popular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada