Artur Àlvarez és un cantautor de llarga
trajectòria, ja que es va iniciar en el món de la música amb el grup Adesiara
l’any 1978, encara que no és fins el 2007 que enceta el seu camí en solitari.
La seua carrera musical està molt lligada a les comarques de Castelló i els
seus literats, el primer treball discogràfic, Triangulada Plana (2007), el compon sobre textos d’Albert Vernet,
el segon, Pols del meu camí (2008),
sobre poemes de Bernat Artola, el quart, A
recer de mar (2012), sobre poemes de Miquel Peris, i el cinqué, Entre versos i pinzells (20013), sobre
textos de catorze poetes contemporanis de les comarques del nord del País
Valencià.
El mateix Artur Àlvarez diu que
les seues cançons tenen influències de cantautors tan assenyalats com ara Lluís
Llach, Joan Manuel Serrat i Luis Eduardo Aute. Personalment, crec que, per la
seua veu càlida i profunda i els arranjaments de les seues cançons, està més a
prop d’Aute que dels altres dos i fins i tot asseguraria que en alguns moments
de Roger Mas.
La seua música beu dels millors
compositors i intèrprets del pop i del rock internacionals, però també de la
música llatina, com en la magnífica havanera Vaixell somiador. Hi ha en la seua interpretació sensualitat,
elegància, saber fer.
En Entre versos i pinzells Artur Àlvarez ha volgut fondre les seues
diverses passions, la que té per les arts plàstiques, la que té per la poesia
com a lector i com a escriptor i la música. En el llibret del cedé es reproduïx
el treball de catorze pintors contemporanis de les comarques de Castelló,
pintures inspirades en els poemes seleccionats. D’aquesta fusió de les seues
passions ens parla la quinzena i última cançó del disc, Paraules, música i pinzells, on Àlvarez escriu, compon i pinta
convertint-se en el poeta i en el pintor número quinze.
Ens trobem, per tant, davant d’un
disc que ens ve a reclamar tota la nostra atenció i sensibilitat, no sols
perquè puguem assaborir cadascun dels poemes d’autors que en la majoria dels
casos no han de demostrar res, perquè darrere seu hi ha una obra sòlida que els
avala, com ara Josep Porcar, Joan Baptista Campos, Nel·lo Navarro o Josep Lluís
Abad, sinó perquè ens deixem dur pels ritmes d’unes cançons i el so d’una veu
que ens abraçaran i ens faran dansar d’una manera lenta i sensual en la majoria
dels casos o més ràpidament i carregats de ràbia com en Deixeu que el vent retorne al meu país.
Hi ha un element que caracteritza
les cançons d’Artur Àlvarez, a banda de la seua veu, de la qual ja els he
parlat, i és la guitarra elèctrica que acompanya, dialoga, i fins i tot replica
la veu i que mai no passa desapercebuda.
Entre versos i pinzells
conté un grapat de bones cançons amb ritmes diversos, amb uns arranjaments
cuidats i unes lletres magnífiques. És un recull de bona música, una mostra de
poesia i, sobretot, és una aposta arriscada per la creació cultural en un temps
no massa propici per a aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada