Juli Alandes, en la seua
penúltima novel·la (i dic penúltima perquè no tardarà en eixir al mercat l’obra
amb la qual va obtindre el Premi Andròmina de Narrativa), La mirada del cocodril (Editorial Alrevés, Barcelona, 2014), ens oferix
al preu d’un dos relats que com dos rius evoluciones en geografies i gèneres
diferents. Àfrica i el gènere bèl·lic en l’un i el país dels valencians i la
narrativa de lladres i serenos en l’altre. I ho fan per acabar confluint en les
darreres pàgines.
Per una banda, tenim Miquel
O’Malley, un personatge habitual de les novel·les d’Alandes, un veterà policia
i filòsof que ha passat per quasi tots els cossos policials espanyols, dels
quals coneix tots els ressorts, per acabar en els Mossos d’Esquadra.
O’Malley torna a la ciutat de
València per a estar uns dies amb la seua xicota, una jove periodista free-lance, especialista en destapar els
merders de la màfia que governa la comunitat bananera en la qual les classes
dominants han convertit el País Valencià. En baixar del tren, a l’Estació del Nord,
que per cert està al sud de la ciutat, entropessa amb uns zelosos antidisturbis
que estan repartint llenya en plena primavera valenciana. L’ensopegada el
tindrà uns quants dies a l’hospital i en eixir-ne, per raons ètiques, deixarà
el cos de la policia autonòmica catalana. Des d’aleshores i en companyia de la
seua parella es veurà involucrat en una conspiració amb la qual s’intenta
carregar un assassinat a un jove antisistema. En aquesta part del relat
recorrerem els espais més llibertaris i creatius de la ciutat de València, així
com els despatxos d’alguns dels capos
de la política valenciana. També hi haurà espai per a l’amor i la retrobada amb
la natura.
Aquesta part de la novel·la
s’encarrega de relatar-nos directament la veu narrativa de l’autor, una veu
àgil, amb força recursos que no dubta d’incloure un gran nombre de diàlegs que
ajuden a dotar la història de més dinamisme.
L’altre relat està narrat en
primera persona pel seu protagonista, un individu fill d’un afrikaner i una
moçambiquesa blanca. Un home solitari conegut amb el malnom del Cocodril, la
primera víctima de la seua perícia innata en l’ús de les armes de foc, i amb
qui compartix alguns trets de la seua personalitat com ara la paciència extrema
mentre està a l’aguait de la seua presa.
Els he de confessar que he gaudit
molt d’aquest apartat de la novel·la. No ens tenen acostumats els escriptors
valencians a més literatura bèl·lica que la que ha generat durant dècades la
guerra civil espanyola. El relat del Cocodril ens parla de guerres més
modernes, algunes ocultes, però no per això menys cruels i pernicioses. Guerres
que no són entre estats, sinó entre ideologies, sovint igual de reaccionàries,
o entre parts amb interessos econòmics contraposats, com la que mantenen els
caçadors furtius i els guardians de les grans reserves naturals africanes.
El Cocodril al llarg de la seua
vida serà caçador furtiu, soldat, franctirador, senyor de la guerra, mercenari,
assassí a sou. La seua trajectòria vital és donar la mort a uns i altres per
encàrrec, fins que es veurà atrapat per una teranyina corrupta d’interessos a
l’Estat espanyol.
La mirada del Cocodril ens oferix
una observació diferent de la realitat del món, un món fosc, brut, corrupte,
salvatge, com més aparentment civilitzat apareix, en el qual els valors
positius de l’ésser humà tenen poc a fer davant de l’avarícia dels grups de
poder.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada