"YOUTH" D'ÒSCAR BRIZ

Després d’una llarguíssima trajectòria en el món de la música, que va iniciar el llunyà 1984, dir que Òscar Briz és un gran compositor de cançons i un músic brillant amb una gran personalitat potser és afirmar coses que de tan sabudes són ja un tòpic si no fóra perquè al País Valencià aquells que programen els concerts i els festivals, els encarregats de fer les graelles musicals en els mitjans audiovisuals de masses i els crítics treballen servint interessos allunyats totalment de la cultura i dels creadors del nostre país.

Un bon grapat de treballs discogràfics publicats en castellà, anglés i català en bandes com ara Banderas de Mayo, The Whitlams, els Cors d’Aram o en solitari ens parlen d’un compositor que té com a referència la música anglosaxona d’arrels negres (blues, rytman blues, rock and roll, pop-rock), que combina amb unes lletres que sovint s’emparenten amb el relat.

Òscar Briz es vol home invisible que mira discret el paisatge i les figures que l’envolten, descobrint sota les màscares dels personatges amb els quals ensopega el dolor i la joia, la tristesa, els somnis, la ràbia i la frustració.

El 2013 va publicar en l’editora La Casa Calva un nou disc, Youth, possiblement un dels seus millors treballs musicals, on trobem un Briz més segur, més sòlid, més madur, amb moltes coses a contar i una sonoritat rica que ha pretés que siga el més autèntica possible defugint qualsevol tipus de programació digital que ara tant abunda.

En Youth ens oferix onze cançons, dues de les quals recullen diversos poemes del llibre Cant a Vicent de Vicent Andrés Estellés Les odes, conformades pels poemes «Si com l’oreig» i «Dalt del castell palpitava l’ocell». I «Cant a Vicent», que recull la majoria dels poemes de De pares pobres.

Les nou restants són d’Òscar Briz. Les seues lletres tendixen al relat de sensacions i d’emocions, de sentiments que es veuen despertats en un lloc, en una situació o en un moment determinats. En parla (ens canta) des del seu jo i s’adreça a un tu que potser és ell mateix o no, però del qual necessita guardar la distància suficient per a ser mínimament objectiu o que li demana la veu narrativa. Trobem, però, també en la cançó El rastre dels meus herois un homenatge a una galeria d’artistes i algunes de les seues obres que d’una manera o altra l’han influenciat i l’han marcat com a músic i com a ésser humà.

Òscar Briz no és un cantautor que fa cançó denúncia (que em perdone Feliu Ventura), però no per això fa cançó renúncia. Briz és un home, és un artista, que segueix la bella sentència de «res humà m’és alié» i per tant ens canta sobre la condició humana. I encara que ell defuig que l’enquadren dins de la cançó protesta, hi ha moments en què, volent o sense voler, s’enfronta amb la crua i complicada realitat valenciana que acaba trastocant-li el bon humor, com li passa en la cançó València tensa, un cant a una ciutat confusa i hostil que preferix ser barriada perifèrica de Madrid a la capital del país dels valencians.

Youth és una nova mostra de la capacitat creativa d’un dels cantautors valencians que arribaren a la cançó amb la maleta plena de sonoritats anglosaxones.