LES PALIFONIES DELS MOX

Al poble de Puçol, a la comarca valenciana de l’Horta Nord, que és on aquest que escriu va fent entre llibres i cd’s, funciona des del 1997 una associació de grups musicals que porta com a nom L’Ampli. Una entitat que té com a objectius bàsics potenciar el desenvolupament dels músics de qualsevol estil.

D’aquesta associació formen part una vintena llarga de grups, entre els quals destaquen Cromañones, Àcids cookies, Kave Kanem, Infusió o Mox.

Aquests dies Mox acaba de publicar el seu segon àlbum, Palifonies. La banda, liderada per Vicent Redolat, ha pegat un canvi rotund al so que ens va oferir en el seu primer treball, Te la carregues, Xato!, on un mur de guitarres elèctriques feia que l’oient tinguera la sensació que a la veu del cantant no se li donava el protagonisme que es mereixia.

Ara, a més d’algun canvi en la formació, han obert una intensa col·laboració amb el músic Josep Sebastià, membre dels grups Escandall, Dolçainers de Puçol, i Urbàlia Rurana, el qual junt a Xampo Llobat va col·laborar amb el grup de Mataró La Coixinera en aquell disc de folk-rock carregat d’energia que duia com a títol Titànic.

Josep Sebastià els ha acostat al folk i al cant d’estil, component amb ells marineries, porrots, riberenques, garrotins, l’1 i el 2, marxes mores, etc, amb un so electrificat però que no oculta les veus. Sebastià ha aportat a més el toc exquisit de la seua dolçaina, així com la seua veu en els cors.

Els Mox també han comptat amb la col·laboració d’Antoni Rojas, un cantant provinent del món del cant d’estil a qui Redolat sovint deixa o compartix el protagonisme en molts temes. Els duets que fan els dos estan ben equilibrats i el seu encert és la contraposició dels timbres de veu i fins i tot el de les diverses tradicions de les quals partixen ambdós.

Les lletres de la banda, adequades a les regles que marquen les modalitats del cant d’estil, i amb un toc folk, continuen sent directes, rebels, sense concessions a allò políticament correcte, i de tant en tant peguen un colp de puny damunt la taula, com ara en L’albà antireivindicativa, on els Mox ens diuen que ja estan cansats de defendre obvietats, de justificar per què canten en valencià i responen: «Com collons havia de cantar! Si és la forma en què pense i a més és la forma en la qual pense i m’han ensenyat a parlar». Però aquells que dirigixen la societat valenciana són especialistes en posar en dubte les obvietats, què hi anem a fer, si a més tenen la paella pel mànec.

Els Mox també obrin un espai per a la nostàlgia de la infantesa: Carrer Palau, amb ritmes de l’u i el dos, l’amor o a fer crides a la revolució. Nou temes en total, vuit dels quals cantats en valencià i un en francés: Motivé! (Le Chant des Partisans), que se suma al cant rebel, inconformista i fins i tot revolucionari d’una banda que, com diria Vicent Andrés Estellés, fuig «de cap vel·leïtat de vedette».