divendres, 2 d’abril de 2021

LA IDENTITAT NARRATIVA VALENCIANA EN EL SEGLE XX

 

 


Sense cap mena de dubte, Adolf Piquer (Vila-real, la Plana Baixa, 1962) és un dels millors especialistes en narrativa valenciana de tot el món. Ha publicat una llarga llista de llibres i articles tant en català com en anglés sobre la qüestió, en què ha analitzat en profunditat el discurs literari i la sociologia de la literatura.

Fa uns mesos, la col·lecció Estudis Universitaris de la Institució Alfons El Magnànim Centre d’Estudis i Investigació va publicar el seu darrer llibre, La identitat narrativa valenciana en el segle XX. Una obra ben estructurada, amb una introducció, una bibliografia crítica i teòrica i un apèndix d’obres i d’autors, a més de cinc apartats en què analitza cronològicament el primer terç de segle, l’aturada que provoca la guerra civil i la postguerra i la lenta represa fins a la dècada dels setanta, una visió de conjunt, un aprofundiment a quatre dels principals narradors del darrer terç de segle, Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Ferran Torrent i Isabel-Clara Simó, així com un balanç provisional on Piquer es fa dues preguntes fonamentals: On érem? On som?

Adolf Piquer, com a estudiós, a banda del rigor i del sentit crític, té una altra qualitat que és d’agrair quan un s’enfronta al seu treball, sap ser àgil i amé, per atrapar l’atenció d’un lector no especialista. L’agafa de la mà, el situa en un segle convuls, de grans canvis i revolucions, el XX, en una narrativa determinada, la que es fa en llengua catalana al País Valencià, i com des de quasi el no-res, —un grapat d’autors la majoria influenciats pel costumisme i el romanticisme del segle XIX, o simples epígons del modernisme o el noucentisme que es fa a Catalunya—, aquesta narrativa, a pesar dels esculls que la història social i política posa al seu davant, aconseguix evolucionar i posar-se al nivell d’altres narratives. No tan sols de les que es fan en altres territoris amb la mateixa llengua, sinó d’altres cultures del món.

Al llarg de les deu dècades que conformen el segle XX, trobem narradors amb una obra escassa, altres, com ara Blasco Ibáñez, que escriuen en castellà però que van fer incursions primeres en el valencià amb algunes narracions breus, i altres que en els darrers anys de la seua vida, aprofitant temps més propicis, ens han oferit el gruix més interessant de la seua obra, com ara Enric Valor.

Després assistim a l’esclat que va significar els anys setanta amb algunes propostes estètiques arriscades, i més tard sospesem el que va suposar l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Una llei que va propiciar l’aparició d’especialistes en i obres destinades als més joves de la casa.

En cent anys, els autors i autores valencians aconseguixen amb un gran esforç situar-se durant les dues primeres dècades del segle XXI en una bona posició, a pesar del canvis tecnològics i d’algunes assignatures que resten pendents, com ara la necessitat de més lectors amb els quals mantindre l’engranatge de la indústria editorial valenciana.

M’ha agradat i fins i tot commogut que un home seriós com Adolf Piquer haja escrit també sobre quines són les motivacions que porten les valencianes i els valencians a treballar en favor de la narrativa valenciana, construint una obra individual ressenyable, i la seua resposta la subscric, no ha estat per diners, sinó per estima i el compromís amb una llengua (i açò que ve és meu), ja que sense amor no es pot alçar, edificar res.

La identitat narrativa valenciana en el segle XX és un llibre de lectura recomanable, amb el qual en alguns moments pots estar en desacord per una tria o altra que ha fet l’autor (ell ho assumix amb claredat), però que és el millor retrat que he vist (llegit) sobre el tema. I que, a més, té la virtut de posar-nos davant de la cruïlla que representa el futur.

 

 

Cap comentari: