dimarts, 14 de juny de 2022

EL SOMRÍS TRIST DE SYLVIA PLATH

 


José Luis García Herrera (Esplugues de Llobregat, 1964) és un d’aquells escriptors que des dels seus inicis, a finals de la dècada dels huitanta del segle passat, havia publicat només en llengua castellana, la seua llengua materna, però l’any 2008 s’obri a escriure i publicar també en llengua catalana, aportant a la nostra literatura amb el pas del temps una obra personal i sòlida.

García Herrera és un escriptor dual, versàtil, amb una gran creativitat, amb domini de l’ofici i un gran coneixement de les diverses tradicions literàries de què es nodrix.

Fa uns dies, després d’haver presentat la nit anterior en una llibreria de la ciutat de València i camí de la ciutat on residix, es va aturar en el meu poble i vam poder conversar durant una llarga estona. Abans de continuar el seu viatge, em va regalar tres dels seus darrers llibres de poesia: El pinzell de les ànimes (Parnass edicions, 2020), un magnífic exercici amb el qual aprofundix en la relació del món de la pintura i la poesia; Crònica de pluges (Edicions Documenta Balear, 2017), un llibre que em va captivar des de la primera pàgina, amb una poesia reflexiva, intensa, on es mostra preocupat pel pas del temps i les absències amb les quals es va omplint la nostra vida; i la seua darrera novetat, publicada per l’editorial valenciana Pre-textos i amb la qual va obtindre el I Premi Internacional de Poesia Francisco Brines, 2021, El somrís trist de Sylvia Plath.

La vida i obra de Sylvia Plath, una de les màximes exponents de la poesia nord-americana del segle xx, tot i la seua tràgica desaparició als trenta anys, servix a García Herrera per abordar qüestions tan delicades com ara els traumes personals, la malaltia mental, les obsessions i el suïcidi. D’una manera delicada, ens endinsa en la biografia de l’autora i en la seua obra. Una dona amb una mirada introspectiva (mira cap endins i es busca per a entendre’s), intel·ligent i dotada d’un talent excepcional per a la creació literària des de menuda.

García Herrera reflexiona sobre els fets traumàtics que li va tocar viure a Sylvia Plath i com la mort del seu pare va marcar la seua vida, com la fragilitat emocional va afectar la seua obra, ens parla dels intents de suïcidi i del desenllaç final. Però no estem davant d’una crònica feta a pinzellades poètiques d’un mitòman que vampiritza un clàssic, no. Encara que podem seguir a grans trets els fets més destacats de la biografia de Plath, la reflexió de García Herrera està feta des de l’admiració i el respecte sobre el patiment interior d’un ésser humà que lluita per sobreviure muntat en una muntanya russa emocional. Un ésser humà ple d’interrogants, de conflictes interns, que busca respostes i solucions, llum al bell mig de la foscor amb la qual crear un contrapés imprescindible per a mantindre l’equilibri que l’allunye del naufragi. La tristesa que mostra el somrís de Sylvia Plath és la d’aquella persona que se sap protagonista d’una tragèdia.