ULYSSES I EL FANTASMA FORASTER

Un home desarrelat, sense família i amics, fill de l’emigració i que ha passat anys treballant en una cadena de muntatge, a qui l’atur l’ha portat a convertir-se en un sense sostre. Un home que l’única possessió que té és un llibre que un dia es va trobar, L’Odissea, d’Homer, i del qual, després d’haver-se’l llegit, adopta el nom del seu protagonista, canviant la i llatina per una y grega, perquè grec era l’heroi. Un home, Ulysses, un rodamón solitari és el protagonista del llibre Ulysses i el fantasma foraster, de Toni Cucarella (Perifèric edicions, Premi de Narrativa Juvenil Benvingut Oliver 2006).
Una nit a Ulysses, trobant-se a la porta d’un cementeri, se li apareix l’espectre d’una ànima en pena. La pena d’aquesta ànima té dues vessants: estar enterrat en un poble que no és el seu i el fet que morts i vius el consideren un foraster. Ulysses, després d’una llarga conversa, arribarà a un compromís amb l’espectre: s’encarregarà de portar les seues despulles al poble on va nàixer.
En Ulysses i el fantasma foraster Toni Cucarella reivindica les arrels de l’individu com una part important de si mateix; la pàtria és el nostre paisatge i el nostre paisanatge, és la cultura i la llengua i, filant més prim, el dialecte que hem mamat, és la manera que té d’entendre el món i la vida una societat en la qual hem nascut i de la que formem part. Lluny de la pàtria, l’enyor ens produïx un buit dolorós, insuportable.
Ulysses, heroi atípic, buscarà per camins i carrers l’Ítaca amb la qual somnia el fantasma Aquileu, ensopegant amb esculls (la burocràcia, la violència xenòfoba...) que ompliran de dificultats la seua marxa.
A la fi, quan acomplisca el seu objectiu i soterre les despulles, Aquileu li oferirà a l’home desarrelat que s’oculta sota el nom d’un heroi llegendari una Ítaca adoptiva per a la seua eternitat.
Toni Cucarella, conscient de la força de les arrels, ha volgut dotar la seua narració perquè no se senta òrfena d’unes arrels ben poderoses que xuclen per una banda d’una obra fonamental de la cultura occidental, L’Odissea, i per una altra d’un conegut relat d’Andersen.
Una bona narració, amb una prosa aparentment senzilla, que ens farà reflexionar sobre l’individu i la societat que l’envolta.

ODA ESTRANYA A VALÈNCIA DE SALVADOR JÀFER

L’any 1982 el poeta Salvador Jàfer va obtindre l’Englantina d’Or en els Jocs Florals en Llengua Catalana celebrats a Barcelona, amb un poema que després de diverses edicions acabaria publicant en l’antologia Produccions Ansietat (1970-1988) editat per 3i4 en maig del 1988. Es tracta d’ Oda estranya a València, que en realitat són dos poemes, el primer en vers lliure i el segon en prosa poètica.

En les seues primeres estrofes el poeta situa el lector en les coordenades del seu naixement temporal i geogràfic, l’origen del seu llinatge, tot reclamant-se hereu de l’estirp dels moriscs que oblidaren l’alifat i feren seua la llengua catalana. Sóc l’estirp abolida d’Abu Jáfar al-Waqqaixi. Tota una declaració de principis a la qual ha restat fidel des d’aleshores.
Més endavant ens parlarà del seu trasllat a la ciutat de València. Me’n vaig pujar a València buscant el pa i l’amor, pensant-se que trobaria una ciutat oberta, culta, tolerant, i ensopegà amb la ciutat de l’autoodi, víctima d’un poder que ens negava qualsevol esperança. Més endavant ens parla del país de tan llarg i tan prim que no té ni voreres, de la seua relació amb Catalunya. Per a tornar en les seues últimes estrofes a parlar-nos de les comarques de l’Alcoià, el Comtat, la Marina Alta, la Vall d’Albaida, allà on Al·là conspirava amb sant Jordi.
La prosa poètica parla per la seua banda de l’expulsió dels moriscos, amb una frase inicial colpidora: Aquesta terra ja no és la nostra. Parla d'aquesta pèrdua, de la lluita per salvar-la, dels anhels, dels somnis de desfer la malastrugança. Però el poeta és conscient que feia massa temps ja que havia sonat l’hora. I la llibertat, la saviesa, la memòria seran transportades per cada exiliat en la profunditat dels seus ulls perquè res no es perda.
Dos poemes bellíssims, de sempre abellidora lectura i que enguany, quatre-cents anys després de l’expulsió dels moriscos, són de lectura obligatòria.

ATZUCACS

(Jordi Sebastià signant llibres a la Fira del Llibre de València. Foto Fèlix Duart)

Des de la seua tercera edició, en què va deixar de premiar un conte per a passar a premiar-ne un recull, el Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado de Castelló de la Plana està omplint un buit significatiu que hi havia en aquesta mena de certàmens organitzats al sud del riu Sénia. Enguany el certamen ha arribat a la desena edició, al llarg d’aquests deu anys l’aposta que han fet les diverses entitats i institucions organitzadores (la Federació de Colles de Castelló, la Llibreria Babel, Brosquil Edicions i la Diputació de Castelló) per la narrativa breu ha donat com a fruit l’edició d’un grapat d’obres amb una qualitat i un interés remarcables, alhora que han reconegut i potenciat un gènere que pareix menyspreat darrerament pel sector editorial.
La novena edició del Premi de Narrativa Breu Josep Pascual Tirado recaigué en el llibre Atzucacs, del periodista i escriptor nascut a Burjassot Jordi Sebastià. Atzucacs és un recull de huit narracions que tenen en comú el carrer sense eixida al qual, en un moment determinat de les seues vides, es veuen abocats cadascun dels diversos protagonistes.
En bona part de les narracions trobarem l’angoixa de l’home urbà davant d’una societat agressiva, competitiva, deshumanitzada, on l’individu se sent sol, confús, frustrat, incapaç de mantindre’s ferm en uns valors que se li diluïxen entre les mans, deixant-se arrossegar per les circumstàncies, incapaç d’aturar-se i reconduir la seua vida cap a les amples avingudes.
Cadascuna de les huit narracions de Jordi Sebastià inaugura un petit univers individual amb una atmosfera comuna a la resta, un món generat pel desencant que el pas del temps i els esculls de la vida posen en el camí dels personatges.
Es tracta d’un recull de narrativa breu equilibrat, amb narracions difícils d’oblidar per la seua força interna i en les quals en un moment o altre el lector se sentirà retratat i aleshores serà quan una certa angoixa el prendrà: no deu ser el meu camí un altre atzucac?
A mi, com a lector, m’han copsat narracions com ara Gavina, que obri el recull, on Souza, el protagonista, és un teleoperador que un dia es queda atrapat per l’aparició d’una gavina al centre de la ciutat i decidix seguir-la emprenent una boja cursa que el durà a perdre la faena. O L’home transparent, que tanca el recull, on Sebastià reflexiona sobre eixa sensació estranya que ens pren a la gent immersa en la maduresa de ser invisibles dins de la massa per a les noves generacions.
Atzucacs és un llibre escrit amb ofici per un narrador que es prodiga poc, la seua anterior obra narrativa, Un assumpte de perifèria, data de l’any 1999. Ara, és un narrador amb la capacitat d’atrapar-nos i fer-nos reflexionar.

L'OLIVERA DE LLUÍS RODA

(Lluís Roda llegint al Port de Catarroja un poema el passat 19 de setembre durant L'anguila literària, a la seua esquerra Toni Teruel i a la dreta Xavier Aliaga. Foto F. Mompó i Mercé Climent)

Acabe de llegir el llibre de poesia De l’ànima, de Lluís Roda, Premi de Poesia Ibn Hazn de Xàtiva (Bromera, 2005), i he de confessar que la seua lectura m’ha fet gaudir i pensar. Entre els diversos poemes que conformen el llibre hi ha un en concret que m’ha copsat per la seua aparent senzillesa, la seua força i la reflexió que hi fa Roda, porta per títol En aquest moment.
El poeta que bada cercant l’espurna que li provoque l’incendi de la creació s’asseu en una pedra, al seu davant hi ha una olivera. Una olivera que li servirà com a excusa per a exercitar la memòria i retrobar-se amb el seu pare, amb la seua infantesa i un món, una manera d’entendre la vida, uns colors i uns sabors que s’han escolat per l’albelló del temps. Però l’olivera i el poeta no són al camp, són «al costat d’un riu / artificialment net» que endevine un dels parcs del vell llit del Túria, i malgrat que la petita fauna: les rates i els ocells es mostren alegres, els xiquets i les xiquetes no pugen a l’olivera sinó al tobogan, l’olivera no és per a ells més que un adorn vegetal, així que el poeta es pregunta si aquests infants d’ara deuen conéixer l’origen de l’oli, de les coses que els donen vida i els alimenten. Compara també els éssers humans, en la seua adaptació a l’entorn, amb les rates. Ens parla de la desesperança dels joves que busquen els paradisos artificials en l’alcohol i l’excés i que, embogits, rebenten les botelles al parc, els vidres de les quals uns operaris amb eficàcia recolliran més tard, com si els poders públics s’encarregaren de traure de la visió dels ciutadans les llàgrimes provocades pel desencant i la ràbia.
L’olivera li serveix al poeta Lluís Roda per a contraposar el passat i el present, un passat potser idealitzat i un present de desencant que ens du cap a un futur al qual, malgrat tot, ens adaptarem com les rates, encara que la ignorància de les petites coses ens acompanye, les petites coses que són les que ens acosten als moments feliços.

ESBOSSOS

1

El reflex de les teues ninetes em retorna

la imatge d'un home sumit en la bellesa.

2

El teu nu encetant l'estiu com una magrana:

reminiscència que ni la memòria perdona.

3

Les teues ninetes, miralls de vivències,

convoquen cada nit el trenc de l'alba.

4

La trencadissa remor del silenci em nega

d'una soledat que em copsa i m'ofega

-odie ser hoste de la teua absència.

5

M'assec als peus del teu llit i se m'esmuny

innoble l'esguard per la vall de la lluna.

( Del meu llibre Com una òliba. Premi Gorgos de Poesia. Editorial Aguaclara, Alacant 2002)

EL CARRER DELS BONSAIS

FRAGMENT D’UNA CONVERSA ESCOLTADA EN EL NÚMERO 7 PROVINENT DEL NÚMERO…

–Tants aires que et donés i no ets més que un fill de puta –ho va dir sense immutar-se, sense ni tan sols mirar a la cara el seu interlocutor, però aquest es va sentir agredit en el seu fur intern, no tenia dret a dir-li una cosa així. Força nerviós, amb la veu entretallada, va arribar a balbucejar:
–Mare, per favor!
–Fill, tu ho saps bé, que a la mare no li ha agradat mai la hipocresia –i, assenyalant-se obscenament l’entrecuix, afegí–: I ben orgullosa que estic dels beneficis que m’ha donat i em dona la finca del mig, i ton pare pobret que visquera amb tant que vam patir per a poder-nos casar de llogats i amb un llit d’una tia seua, ton pare que ho veiera, fill, el que hem progressat!


(Del llibre Espècies en perill d’extinció. Editat per La impremta Arts gràfiques. Balaguer, 1998)