ELS CONVIDATS

Emili Teixidor, el veterà novel·lista de Roda de Ter, situa la seua darrera novel·la, Els convidats (Col·lecció Clàssica. Columna d'edicions. Barcelona 2010), en els difícils anys quaranta del segle passat, un temps on el final de la guerra civil va donar pas a la victòria, un temps en el qual, per una banda, gent provinent del món de la religió oficial, com un exèrcit de nous missioners, es va posar a reevangelitzar el proletariat per a fer-lo més submís i conformat, i, per una altra, individus provinents del món de la cultura tingueren la pretensió no sols de treballar per a condemnar a l’oblit i a la desaparició una llengua i una cultura mil·lenàries, sinó que s’atreviren des de l’autoritarisme i la intransigència a imposar a través de la reeducació dels mestres i el control dels mitjans de comunicació i d’expressió artística una manera d’entendre el món i la vida amb el beneplàcit, la complicitat i la col·laboració d’oportunistes i feixistes locals.
La trama transcorre en un poble petit de l’interior de Catalunya, al terme municipal del qual hi ha una colònia tèxtil i un orfenat on els fills dels vençuts (morts, exiliats, presoners o desapareguts) són obligats a oblidar el seu passat, se’ls canvia el nom i se’ls dóna en adopció a famílies afectes al nou règim. La novel·la descriu un període curt de temps marcat per una riuada que ha fet desaparéixer un dels presos polítics que treballen en la reparació d’un pont, el canvi sobtat en l’alcaldia i el casament de la filla del candidat a alcalde. Teixidor, fent honor al seu llinatge, amb cura i agilitat teixix d’una manera coral una narració que ens descobrix la cruesa, la crueltat, la hipocresia d’uns personatges molt ben retratats, on les misèries de la molt o escassa economia es barregen amb la misèria moral imperant.
Emili Teixidor ens parla d’una societat en la qual perdedors hi havia en tots dos bàndols, on sota la disfressa d’un pare s’oculta un maltractador, sota la d’un alumne avantatjat un delator disposat a fer qualsevol cosa per a eixir de la pobresa, fins i tot trair la memòria del seu progenitor. Una societat on els interessos urbanístics d’uns pocs podien decidir una alcaldia.

EL RECORD D'UNA PAPALLONA

La ciutat per la nit pren una altra dimensió. Sota la seua aparent tranquil·litat hi ha espais més o menys ocults on la transgressió és la norma. La transgressió de lleis i bons costums, però també transgressions estètiques. En aquests espais trobarem, entre una gran varietat de personatges, papallones que ens oferixen d’una manera o altra la seua bellesa, la seua vitalitat.
Les nits de tots els temps i de totes les ciutats tenen punts de connexió i detalls que les fan diferents. Barcelona, durant la primera dècada dels anys setanta del segle passat, es movia entre el feixuc cansament de quaranta anys de dictadura i de moral hipòcrita i l’esperança pressentida del seu final, una fi que capgirara tanta falsedat i alhora aportara aires de renovació ètica però també estètica.
Jordi Coca, en La nit de les papallones (Premi Sant Joan Caixa Sabadell 2009. Col·lecció El Balancí número 623. Edicions 62, Barcelona, 2009) es posa en la pell d’un periodista que un dia descobrix al bell mig de la nit barcelonina una ballarina, Carla, que amb el seu art porta una brisa fresca al món del music-hall.
Dècades més tard aquest vell i obscur periodista, en trobar una fotografia de l’artista en un diari, ens farà un relat de la vida de Carla, una jove vital, intuïtiva, valenta, que va regnar en la nit barcelonina d’abans de la transició i que va aconseguir captivar artistes i intel·lectuals.
A través d’aquesta llarga i una mica reiterativa crònica basada i escrita com a homenatge a l’estríper Christe Leem i dels diversos personatges, Jordi Coca ens fa un magnífic retrat d’una època que sembla oblidada entre la foscor de la dictadura i la tebiesa de la transició, en la qual la fam de llibertat predisposava a enamorar-se de qualsevol moviment que suposara una ruptura, un canvi.
El drama de tot plegat es troba en el fet que sovint les reines de la nit, com les papallones, acaben sent devorades per la llum abraçadora de l’èxit.

EL BULEVARD DE FERRAN TORRENT

Des de fa més de dues dècades he anat seguint la trajectòria literària de Ferran Torrent. El seu treball ha gaudit del reconeixement d’un públic que com jo mateix se li ha mantingut fidel al llarg dels anys i això ha estat perquè ha anat oferint unes novel·les cada vegada més sòlides, amb un llenguatge entenedor i una temàtica sempre atractiva. Torrent és un escriptor que ha sabut tindre i mantindre una veu, un estil personals i característics, és un gran creador d’atmosferes i de personatges, sap com ningú barrejar una ironia àcida amb l’humor sorneguer i fins i tot amb la tendresa. La galeria de personatges que ens sol presentar són individus bona part dels quals són supervivents de diversos naufragis que sobreviuen en un marge de la societat, sobre la línia que separa la legalitat de la il·legalitat, immersos en el desencant.
La seua darrera novel·la, Bulevard dels francesos, (col·lecció Clàssica, Columna edicions, Barcelona 2010) recull com cap altra tots aquests elements. La situa en dos períodes temporals, la dècada dels seixanta del segle passat sota la dictadura franquista, amb la lluita clandestina i els silencis forçats; i la primera dècada del segle xxi, el temps de la desafecció política i la corrupció generalitzada. La ciutat de València i la seua comarca tornen a ser l’escenari triat per l’autor de Sedaví.
Ferran Torrent, que per a la meua modesta opinió s’està convertint en el millor cronista de València, ens descriu una ciutat fosca, corrupta, on els interessos de classe estan per damunt de la justícia, on no hi ha bons ni dolents, sinó tota una àmplia varietat d’individus que van des dels miserables, els idealistes i els ingenus fins els psicòpates i els malànimes, uns individus que en un cas es deixen arrossegar per la vida i pel sistema establit i en altres intenten aprofitar-se’n al màxim sense adonar-se que estan dins d’una claveguera que tard o d’hora els xuclarà.
Ferran Torrent sap com cap altre crear ambients i agafar-li el pols al temps del qual ens parla, oferint-nos un retrat cru, violent, d’una ciutat oculta darrere dels tòpics més edulcorats. Sap també, però, construir un relat i mantindre al llarg de quatre-centes pàgines una tensió narrativa que atrapa des de l’inici el lector tot submergint-lo en un univers literari del qual se sentirà part.
En Bulevard dels francesos Torrent es mostra brillant, lúcid, incisiu, directe, i analitza, amb la perspectiva de l’home que ha rebut tots els colps baixos del desencant, un temps del qual ha estat testimoni per assegurar-nos que, malgrat tot i per damunt de les ideologies i les classes socials, encara hi ha gent honesta que sap i actua segons la seua consciència, a pesar que la situació els siga adversa.