dijous, 27 de maig del 2010

CARLES PASTOR

(Carles Pastor a Ca les Senyoretes (Otos) durant la vetlada Peres al Roure, lectura de poemes de Jaume Pérez Montaner i Isabel Robles, el quinze de maig de 2010. Foto de Mercé Climent i Francesc Mompó)


Així com els components de l’anomenada Nova Cançó es mostraven influenciats majoritàriament per la música francesa i en menor grau per l’italiana, les darreres fornades de cantautors ho estan per ritmes provinents de la música anglosaxona. Carles Pastor no n’és cap excepció, en aquest sentit; és més, jo afirmaria que les seues cançons són vertaderes joietes del pop-rock, del rock i del blues fets a València i en valencià.
Fins ara Carles Pastor ha publicat dos cedés. El primer en castellà, Travellers, gravat als estudis RC de Xàtiva el 2006 i segons el cantant amb ell va tancar un període de deu anys en els quals va tocar en diverses formacions.
L’any 2009 publicà La noia del nord a l’estudi Xaloc de l’Olleria. En aquest, com en l’anterior, Carles ens torna a oferir un seguit de cançons que ens parlen d’històries quotidianes, d’amor i de viatges. En realitat, el disc musicalment és un llarg viatge per l’autopista del rock and roll, en el qual es fan petites aturades en el folk-rock d’influències dylanianes, en el blues, en el pop-rock rítmic de guitarres cristal·lines, en el rock de guitarres cassalloses i en la balada intimista.
Carles en les seues lletres se’ns mostra com un home rodat, a qui els colps que li ha donat la vida l’han fet més fort, més savi, però també a qui la força de l’estima el té atrapat i en la seua música se’ns apareix com un músic al qual el temps li ha donat una experiència i una gran solidesa.
Carles Pastor signa en solitari el seus treballs, però en aquest disc està molt ben acompanyat per una bona banda de tall clàssic, guitarra, baix, teclats, bateria, harmònica i saxo, a la qual, però, en alguns temes li ha sumat instruments no massa habituals en una formació de rock com ara l’acordió i la mandolina, que vénen a enriquir el so resultant.
Tretze són els temes que conformen La noia del nord, tretze peces d’entre les quals m’és difícil destacar-ne alguna, ja que per una raó o altra totes m’han agradat. Però per anomenar-ne algunes podria assenyalar Deixe de contar, que comença amb un so que a mi m’ha recordat Bob Dylan; o Clara, que tanca el cedé també en la mateixa línia. A les quals afegiria Llàgrimes de Menorca, El blues de la mediocritat, La lluna ha perdut el riure...
El problema d’aquest disc és el de sempre, una cosa que s’està convertint en un mal endèmic de la música i de la literatura en valencià, com de difícil que és poder trobar-lo i adquirir-lo amb normalitat en qualsevol establiment. De nou un altre petit tresor ocult. Ja ho he dit en altres ocasions: el secret per als valencians és la cultura que en valencià es fa en el seu país.

dimecres, 26 de maig del 2010

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


COMO UNA OLEADA embravecida
vacía su desnudez de luz y arena
sobre un lienzo confeccionado
con hilos oníricos de lava volcánica.
El vértice de dos pirámides turgentes
eclosiona en tulipas abiertas y rosadas
y la madriguera apetitosa, oculta
tras una madeja oscura,
esboza un estanque de azúcar y miel.
Ríos eléctricos hienden el silencio.
Tan sólo la fuerza de la corriente voluptuosa
podrá cimbrar la voluntad de los testimonios
y acarrearlos hacia nuevas e inexploradas
geografías de los sentidos.

****


COM UNA ONADA embravida
vessa la seua nuesa de llum i sorra
sobre un llenç confeccionat
amb fils onírics de lava volcànica.
El vèrtex de dues piràmides turgents
eclosiona en tulipes obertes i rosades
i la llodriguera saborosa, oculta
darrere d’una madeixa obscura,
esbossa un estany de sucre i mel.
Rius elèctrics fendeixen el silenci.
Només la força del corrent voluptuós
podrà vinclar la voluntat dels testimonis
i arrossegar-los cap a noves i inexplorades
geografies dels sentits.


(Del llibre Si em parles del desig. X Premi de Poesia Antonio Matutano, Vila d'Almassora. -Onada edicions. Benicarló, 2010. Traducció al castellà de David Jiménez i Cot (Sant Celoni, 1987) el qual ha publicat el llibre d'assaig Com escriure poesia (Rourich-Malhivern, Sant Cugat del Vallés, 2006) i el llibre de poesia Rellotge de sorra (Tarafa editora, 2007).

dimarts, 25 de maig del 2010

UN RECORD D'ENRIC VALOR


A meitat de la dècada dels noranta del segle passat els fotògrafs Vicent Salvador i José Manuel Lorente estaven tancant una mostra de retrats d’escriptors valencians. Es tractava d’un treball de fotografia en blanc i negre producte del seguiment quinzenal que durant uns quants cursos havien fet de les tertúlies literàries Les Nits Màgiques del Django’s, que jo mateix coordinava.
Mentre revisàvem una a una les fotografies, els vaig insinuar si a l’àmplia col·lecció caldria afegir algun escriptor amb una llarga trajectòria i un pes simbòlic que d’alguna manera posaria la cirereta al seu treball.
Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés havien mort feia uns quants anys, així que vam decidir contactar amb la família Valor per a visitar l’ancià novel·lista i fer-li a l’estudi de sa casa unes quantes fotografies.
Vam fer les gestions oportunes i, passades unes setmanes, una vesprada vam agafar el cotxe i ens vam adreçar a València.
A l’estudi del seu pis ens va rebre un home prim, carregat d’anys i de vivències, elegant en el vestir i en les maneres, amb uns ulls brillants darrere d’unes ulleres i un somriure amable sota un bigoti ben retallat.
Em vaig asseure al seu costat i, mentre Vicent i José Manuel preparaven els seus estris, jo, nerviós i emocionat, li vaig regalar un exemplar de la meua primera novel·la. El va prendre entre les seues mans llenyoses, el fullejà i amb interés em va preguntar sobre el model de llengua que havia emprat a l’hora d’escriure’l, la qual cosa va donar peu a una conversa que acabaria centrant-se en la lexicografia. Valor parlava amb un to de veu suau. Tot i que era la primera vegada que ens véiem, el vaig trobar còmode i obert.
Nosaltres l’escoltàvem amb respecte, era, és encara, un referent, una institució: a la seua tasca com a novel·lista cal afegir la de gramàtic i sobretot la de rondallaire.
Va ser una visita curta, però ens va deixar un bon sabor de boca. L’escriptor de Castalla, durant poc més de tres quarts d’hora i amb paciència i amabilitat, va atendre, sense oblidar la meua presència, els requeriments dels dos fotògrafs, pendents i preocupats per capturar el gest i la llum exactes. Callat, jo escoltava les seues paraules i aprenia d’un home enamorat de l’ofici d’escriure, un home apassionat per la llengua i amb un esperit coratjós a pesar de la seua aparent fragilitat.
Han passat deu anys des que ens va deixar. Mire la fotografia on som retratats junts i em retrobe amb la seua mirada, amb els seus ulls brillants, porta encara la meua novel·la en les mans, i parla, tot i el silenci de la fotografia, i jo encara l’escolte.

dissabte, 22 de maig del 2010

DOS POEMES ERÒTICS

Vídeo lectura dels poemes Fràgil i Dòcil del llibre Si em parles del desig (Onada Edicions, Benicarló 2010)

dimarts, 18 de maig del 2010

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES/ QUADERN DELS TORSIMANYS


A Joan Olivares autors de Dies de verema y Pell de pruna


FRÁGIL, hebra de viento trémula, inventas, sujeto,
un orden imposible entre los indómitos rizos de los cabellos
que crespos se abisman sobre sus hombros desnudos.
Vestida con la sensualidad de la seda y las randas
vuelca un erotismo culto, refinado, incapaz de encubrir
la fuerza diamantina y magnética
de la sexualidad que le fluye del sexo
tal y como si éste una llaga fuera enferma de deseo.
Todavía en el cuello, viento, dejas caer al suelo, cobarde,
la fantasía de alzarte en huracán para arrebatarle el cuerpo y los sentidos
y lánguido te quiebras como un vaso de vidrio
llenando de lágrimas sólidas y silencio fútil la cámara.

****


A Joan Olivares autor de Dies de verema i Pell de pruna


FRÀGIL, trèmul bri de vent, inventes, contingut,
un ordre impossible entre els indomables rulls dels cabells
que cauen en espiral sobre la seua espatlla nua.
Vestida amb la sensualitat de la seda i les randes
vessa un erotisme culte, refinat, incapaç d’encobrir
la força diamantina i magnètica
de la sexualitat que li flueix del sexe
tal i com si aquest fóra una nafra malalta de desig.
Encara en el coll, vent, deixes caure al terra, covard,
la fantasia d’alçar-te en huracà per a prendre-li el cos i els sentits
i llangorós et romps com un got de vidre
omplint de llàgrimes sòlides i silenci fútil la cambra.

(Del llibre Si em parles del desig. X Premi de Poesia Antonio Matutano, Vila d'Almassora. -Onada edicions. Benicarló, 2010. Traducció al castellà de David Jiménez i Cot (Sant Celoni, 1987) el qual ha publicat el llibre d'assaig Com escriure poesia (Rourich-Malhivern, Sant Cugat del Vallés, 2006) i el llibre de poesia Rellotge de sorra (Tarafa editora, 2007).

divendres, 14 de maig del 2010

CINQUANTA VEUS POÈTIQUES DE LA TERRA

Això era i no era un país no molt llunyà en un temps no passat on la gent es va tornar boja: quan un paisatge era bell, quan un patrimoni arquitectònic era interessant i valuós decidien de colp i volta entrar amb unes enormes i sorolloses màquines per tal de destruir, enderrocar i convertir l’espai resultant en parcel·les urbanitzables.
La majoria d’habitants d’aquell país, en veure que tot aquell moviment feia fluir rius de diners, va pensar que de sobte el seu s’havia convertit en el país de xauxa on diuen que lliguen els gossos amb llonganisses i prompte l’avarícia s’apoderà dels seus cors i dels seus sentits i en la mesura que pogueren van fer tot el possible per participar-hi: els llauradors vengueren la terra, alguns polítics i empresaris vengueren la seua honorabilitat... Tots no, hi havia una minoria que creia que no s’anava per bon camí, que prompte no quedaria un espai verge que no ocuparen els monstres de ciment que acabaven alçant-se en cada parcel·la, que en uns anys no quedaria un racó on no hi haguera penjat un cartell amb les paraules FOR SALE. Entre aquesta minoria hi havia també una gent que tenia per ofici la de poeta, els quals des de feia temps venien denunciant amb els seus versos que el país s’anava desfent com un terròs de sucre en el cafè.

El gremi dels poetes un dia va atendre la crida d’una editora i poeta, Maria Josep Escrivà, i van decidir aportar el seu gra de sorra per a escriure un llibre col·lectiu que per una banda reivindicara la impressionant bellesa de cada racó del seu país i per altra denunciara la desfeta que estava patint, el llibre porta per títol For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96. Carcaixent, 2010) i l’encapçala un pròleg, “Quan els homes escupen la terra...”, escrit amb ofici i sensibilitat, amb voluntat de denúncia, però sense renunciar no per això a la recerca de la bellesa a través de la paraula escrita.
Obri aquest poemari coral un poema amb un títol clar i contundent: Terra lliure, de Marc Granell, i el clou un altre de Josep Piera en el qual el poeta de Beniopa canta al seu espai més estimat: La Drova. El poemari està organitzat en tres apartats: “Postals”, “Pàtries” i “For sale”. En ell es donen de la mà poetes prominents de quasi totes les comarques valencianes, poetes de diverses generacions i escoles literàries, autors d’obra curta i obra llarga. Un ventall obert que a més és una mostra magnífica del panorama poètic viu, generós, esplèndid de la poesia d’aquest país no molt llunyà.
For sale o 50 veus de la terra pretenia convertir-se en un cant que, com un enorme mural, s’alçara al bell mig de les àgores de cada ciutat d’aquell país per a explicar als habitants embogits el valor de la bellesa del seu país, que el camí sense retorn que, equivocats, havien triat no duia enlloc i que hi ha coses que els diners no poden ni haurien de comprar.
I en aquell país no molt llunyà hi havia un gos i en aquell temps no passat hi havia un gat i aquest conte s’ha acabat.

dilluns, 10 de maig del 2010

EL CARRER DELS BONSAIS


L'ACALORAT


Feia una calor insuportable. Des de feia unes setmanes el vent de ponent castigava Pouet i de retruc el cos una mica grassonet del veí del número divuit nové del carrer dels Bonsais.
L'home tenia l'aparell d'aire acondicionat espatlat i, amb aquella calor apegalisa, no podia treballar ni dormir ni menjar ni fer res de res. El cervell a més se li havia posat en vaga i no li responia.
Patia tant la calor que, un migdia, va decidir emigrar com els ocells cap al nord. Llàstima que abans no pensara que ell no era cap au. El bac fou bestial des d'un sisè pis.


(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)