RETORN AL CENTRE DE LA TERRA

Un personatge vestit a la manera d’un espeleòleg del segle xix entra amb una torxa en la mà en una sala fosca. Després d’un primer intent avortat per un imprevist, torna al lloc on es va estroncar la possibilitat d’aconseguir l’objectiu de la seua vida. Com en l’anterior ocasió, l’acompanya el seu oncle. De colp i volta apareix en escena una jove hindú que l’atura i intenta parlar amb ell, mentrestant desapareix l’oncle. A l’estona entra en escena un nou personatge, un capità de vaixell. L’espeleòleg no entén com han arribat la jove i el mariner allí i es mostra desconfiat. Ell només pensa en tornar al camí que el porte al centre de la terra i res del que li diuen no pareix que li interesse. Però a mesura que l’acció transcorre ens adonarem que cap dels quatre no és una persona real, sinó el producte de la imaginació d’un escriptor, concretament Jules Verne. Cadascun no és sinó un dels personatges d’alguns dels relats que conformen Els viatges extraordinaris del novel·lista francés.
Aquesta és la línia argumental del llibre de Josep Maria Diéguez Retorn al centre de la terra, amb el qual Tabarca Llibres ha inaugurat la seua col·lecció de teatre. Un llibre on el seu autor reflexiona sobre el fet literari, la pervivència de l’obra més enllà de la mort del seu creador i la projecció que exercixen els lectors sobre la vida dels personatges literari amb els quals ens alegrem i patim quan ells s’alegren i patixen, i ens frustrem quan veiem que no han aconseguit les seues fites o quan arribem al final del llibre i ensopeguem amb la realitat que ens assegura que, malgrat els bons desitjos de l’autor, aquella felicitat té les hores comptades.
Un text al qual la popularitat de l’obra de Jules Verne facilita un gran nombre de complicitats entre els personatges i els lectors. Diéguez, a més, convertix la sala en un escenari i el pati de butaques i els espectadors en part silenciosa, però expectant, de l’obra.

L'ELEGIT

Jordi, el personatge de la novel·la de Francesc Mompó L’elegit (Tabarca Llibres, 2003), és un adolescent de ciutat amb un caràcter difícil, per la qual cosa els seus pares decidixen anar-se’n a viure a un poble on pensen que el tindran més controlat.
Ell, però sobretot la seua germana, s’ho agafa com un càstig. Res més lluny de la realitat, ja que el poble que ells intuïen com a ensopit oculta una història increïble i apassionant de la qual acabaran sent protagonistes.
Tot comença amb la trobada al jardí de la nova casa d’una urpa, que Jordi pensa que és del diable. Des d’eixe moment Jordi rebrà un seguit de sensacions i tindrà un seguit d’aparicions estranyes que el posaran en la pista d’uns fets en què va estar implicada la Inquisició que van ocórrer fa tres segles en aquella vila i dels quals a penes resta memòria.
A poc a poc i amb l’ajuda de la seua germana i d’altres personatges que es van incorporant a l’argument narratiu, anirem descobrint una història terrible, injusta i extraordinària que va marcar la vida de tot un poble i en especial la d’una família.
Francesc Mompó ens narra, amb un llenguatge no exempt de lirisme, un succés amb una gran carrega màgica i per això mateix una mica inversemblant, per aquesta raó apuntala la narració amb personatges l’actuació dels quals aporta raciocini i veracitat històrica.
Hi ha moments de la novel·la en què el relat s’emparenta d’alguna manera amb el realisme màgic hispanoamericà, i pense que són els més aconseguits del llibre, em referisc a l’escena del corb, la vella i la figuera. El corb que cull una figa per a la vella i que aquesta, conscient i lúcida, diu que serà l’última que menge. En morir la vella, la figuera, després d’uns segles d’existència, s’anirà assecant i morint.
L’elegit és un text literari pensat per a un públic adolescent àvid d’emocions fortes, a qui van les històries d’ultratomba, però Mompó aprofita com altres ocasions la visita a les seus pàgines dels joves per a transmetre’ls el seu amor per la llengua i la literatura i per a deixar-los de regal alguns mots propis de la seua comarca.

L'AMANT DE DIÒGENES

Si he de dir la veritat, preferisc la representació teatral d’una obra a enfrontar-me a la seua lectura. La meua disposició per a enfrontar-me al text teatral ha de tindre una motivació superior a la d’una novel·la o a la d’un llibre de poesia. Supose que això mateix li passa a bona part dels lectors, ja que els índexs de lectura d’obres teatrals són baixos i la venda de llibres d’aquest gènere encara més. Aquests dies ha caigut en les meues mans l’obra guardonada l’any 2009 amb el 37 Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi, L’amant de Diògenes (Brosquil Edicions, 2010). Un text escrit a quatre mans per Blanca Bardagil i Montserrat Mas, i m’he posat a llegir-lo sense ganes, però a mesura que he anat consumint pàgines m’imaginava l’escenari, els seus decorats i la fisonomia dels personatges fins que, atrapat per la trama, he arribat al final i m’he vist aplaudint en un pati de butaques on jo era l’únic espectador.
L’amant de Diògenes és una obra curta amb vint-i-cinc escenes breus, en la qual intervenen quatre actors i quatre actrius. L’argument aparentment senzill es va complicant fins el desenllaç final, que busca sorprendre l’espectador.
Una parella de germans amb pocs escrúpols venen la casa del seu avi que encara no han heretat, ja que aquest continua viu i gaudint de bona salut. Una dona viuda, de fet ha enviudat només casar-se, assessorada per la seua germana, els compra la casa. Però mentre es mor o no es mor l’avi, decidixen compartir l’habitatge.
Més endavant la cosa es complica força, ja que apareix la nòvia d’un dels dos germans. Aquesta primera parella, amb els diners de la venda, pretén comprar-se un iot per a donar la volta al món. Tot seguit entra en escena el marit de la germana de la compradora, descobrint-nos una nova conxorxa, el matrimoni que està arruïnat vol compartir la casa amb la nova propietària. En una nova volta del caragol apareixen, per una banda, el testament de l’avi que diu que la casa li la deixa a la seua criada, i per una altra el mateix avi, més fresc que una rosa. I per acabar-ho d’arredonir hi ha un darrer personatge, que com una figura espectral és present en totes les escenes.
Bardagil i Mas creen un seguit de situacions on l’espectador assistix amb un somriure en la boca al despullament moral d’uns personatges que, empesos per la necessitat o l’egoisme, són capaços de qualsevol cosa, fins i tot de fer el ridícul, per tal d’aconseguir allò que desitgen.
Arribat a la fi de la meua lectura he pogut comprovar que també es pot gaudir d’un text teatral sense haver d’eixir de casa. Ara, aquest no serà un motiu suficient perquè deixe d’anar de tant en tant a un teatre.

EL CRIT DE MAIG

Rafael Escobar torna a la novel·la històrica després d’una dècada en la qual ha editat una novel·la futurista, Els vidres entelats, el recull de relats Històries urbanes i el llibre de records El camí de les bardisses, i ho fa amb una obra extensa sobre els fets de la Segona Germania, El crit de maig (Editorial 3i4, València, 2010).
De nou el veterà narrador de Manises ubica una trama a les comarques centrals del País València, com ho féu amb anterioritat en les novel·les L’últim muetzí (Premi Andròmina 1993) i Les veus de la vall, en les quals recreava el temps de l’expulsió dels moriscos valencians.
Després de l’esmentada expulsió i del posterior repoblament del “quarter de la Marina” per gent provinent de les Illes Balears, la població rural viu una gran agitació social: els llaurador benestants pretenen eliminar la pressió econòmica que els imposen els senyors que actuen com a intermediaris entre ells i la corona. Aquest descontentament acaba esclatant la primavera del 1693 en un alçament armat encapçalat per un llaurador de Ràfol d’Almúnia, Francesc Garcia, i per un barber i també llaurador de Muro d’Alcoi Josep Navarro. El relat dels fets d’aquesta revolta, que poques coses té en comú amb la Primera Germania, ens els narra Escobar a través d’un personatge, un jove assistent del síndic Francesc Garcia anomenat Blai Llull, el qual en una mena de dietari va recollint els seus pensaments, les seues vivències i tots els fets de què ell és un dels testimonis privilegiats. Per a construir aquest dietari de campanya, Escobar fa diversos exercicis; el primer és el del posar-se en la pell d’un jove, quasi un adolescent, que comença a descobrir el món, un jove que s’enfronta per primera vegada a l’amor però també a la mort; i el segon, un notable exercici d’estil, ja que ha intentat, sense fer-se inintel·ligible, escriure amb un llenguatge ple d’expressions, formes i fins i tot construccions sintàctiques en les quals pretén plasmar el dialecte del segle xvii de les comarques de la Marina i del Comtat. En tots dos exercicis cal dir que se n’ix amb dignitat.
Es tracta d’una narració extensa, densa i lenta, amb poca acció. De la mà de Blai Llull farem un llarg i penós viatge per bona part dels pobles de les comarques centrals, veurem com es van unint a la causa dels agermanats, per a després d’unes escasses topades comprovar que aquest exèrcit minva fins a la seua desfeta en una última batalla.
A més del dietari de Blai, la novel·la la conformen un primer capítol, Via crucis per la ciutat dormida, la protagonista del qual és una vella boja, la mare de Josep Navarro, l’únic líder de la revolta ajusticiat, i els dos darrers capítols, El jardí escalfat, escrit com una mena d’entrevista amb Ventura Ferrer, governador de Xàtiva, que és quasi un duel d’intel·ligències, i Cruïlla, una narració dividida en dues protagonitzades l’una per l’exvirrei de València Carles Homodei, i l’altra per Francesc Garcia, els relats dels quals i els seus propis passos s’acaben entrecreuant a l’extrem sud del Regne de València. Aquests tres capítols vénen a cloure el relat de Blai Llull, que s’havia tancat just abans de la batalla final.

UN ENTRE TANTS

El poeta d’Algemesí Vicent Nàcher acaba de publicar el seu sisé poemari, Un entre tants (Brosquil Edicions, València, 2010). Es tracta d’un recull de cinquanta poemes de vers lliure i de vint estrofes cadascun que formen un únic bloc sòlid, ple de referències personals i d’una gran càrrega lírica.
Des de la primera estrofa assistim a un llarg monòleg on el poeta ens parla del món que l’envolta, però sobretot del seu món interior, ens confessa els seus sentiments, les seues emocions, les seues passions, els seus dubtes i anhels. Ell se sap un individu que ha estat malalt: «Només jo he estat més enllà dels límits / que tothom coneix i he viscut / temps instal·lat a les autopistes / de la desesperació... » que vol amb totes les seues forces reconstruir-se i ser «un entre tants que fa servir la paraula / que vol trencar amb silencis de corders».
En el llibre trobem els gran temes, les grans obsessions de la creació literària: l’amor (en el seu cas un gran desig d’amor), el significat de la vida, la recerca de la felicitat, la fràgil línia entre la raó i la follia, la literatura, i en tots ells alça signes d’interrogació cercant respostes que no troba i que li dolen.
La poesia viscuda des de la trinxera del lector, però sobretot del creador, té un gran protagonisme al llarg de tot el poemari, la poesia la sent com eixe verí que li dóna energia per a continuar vivint. Sobre ella escriu a sovint i reflexiona sobre diversos aspectes, fins i tot alguns de paraliteraris.
Però qui és realment protagonista i tema fonamental dels poemes és el mateix autor, la seua experiència vital, la seua lluita, el seu dolor és la matèria primera d’aquesta obra.
En els seus versos hi ha ecos i homenatges a Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés, Salvador Jàfer, però també de cançons tradicionals. Hi ha una imagineria poètica extreta del seu món més pròxim, el dels llauradors: «M’he criat a poal en el millor de tots els pobles», o de la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí.
Hi ha també alguns poemes que se n'ixen en part de les línies temàtiques del llibre com ara el 32, un poema de gratitud a la seua germana, que en els moments més difícils ha estat sempre al seu costat, el 36 i el 37, que denuncien, en un cas i utilitzant el gènere transfronterer del microrelat, la situació de maltractament que patixen moltes dones, i en l’altre reivindica el paper que ha de tindre la dona en la societat, el 43, sobre una dona soltera que viu per a la docència, o el 44, que parla d’una malalta mental.
Un entre tants és un poemari aparentment senzill, la seua lectura és intensa i sense opacitats, però amb càrregues de profunditat que ens portaran a la reflexió sobre el sentit del viure i de l’escriure.
Un llibre on el seu autor se’ns mostra nu, en carn viva.

L'HOME DEL BOSC

Pilar Garriga, en la seua novel·la L’home del bosc (Editorial Barcanova, Barcelona, 2003, que en octubre del 2009 ha arribat a la seua cinquena edició), ens presenta Martí, un jove adolescent de Barcelona el qual, en companyia de la seua mare i de la seua amiga Mont, viatja a l’illa de Borneo per tal de visitar la seua tia Rosa, una veterinària que està al capdavant d’una clínica d’orangutans.
Es tracta d’un relat escrit amb una prosa àgil, directa, sense cap mena d’artifici, en què el desenvolupament del viatge conforma la línia argumental. La seua aparent senzillesa atrapa el lector des dels primers capítols i l’obliga a calçar-se les botes i recórrer amb els protagonistes alguns dels racons més impressionants de l’illa de Borneo.
Pilar Garriga, que pel que ens anuncia la contraportada del llibre ha escrit la novel·la inspirant-se en la realitat (de fet Rosa és la seua germana, una veterinària especialitzada en primats), aprofita la narració per a transmetre als joves lectors, als qui en principi va destinat el llibre, valors positius com ara la defensa dels espais naturals i de la vida animal, alhora que també intenta denunciar tot un seguit d’accions que des dels interessos particulars intenten com un corquim anar a poc a poc reduint els paratges protegits.
La novel·la també ens oferix un esbós interessant d’un país complex, Indonèsia, format per un gran nombre d’illes de les quals Borneo forma part, i de les diverses maneres d’entendre la vida que tenen tant els nadius com els cooperants.
Junt amb Mont i Martí descobrirem com viuen els orangutans, com s’alimenten, quins són els perills que els sotgen, però també veurem la manera com persones educades en el gaudi de totes les comoditats que es tenen en el nostre país intenten adaptar-se a un entorn amb escassos luxes que de vegades se’ls presenta hostil.

EL MÓN SECRET DELS DONYETS

Quan l’ésser humà donava els seus primers passos sobre la terra va haver-hi un cataclisme que féu que algunes espècies desaparegueren i altres evolucionaren per tal d’adaptar-se millor al nou medi. Els humans van prendre dos camins, un grup dels quals va romandre a l’exterior i l’altre s’endinsà per l’interior de les coves i de les simes i mai més no se’n tornà a saber res sinó a través de les llegendes i de les rondalles. Aquests éssers cosins germans de l’home i de la dona actuals en alguns llocs els anomenen donyets, en altres barruguets i a la Vall d’Albaida els anomenen uendos.
De la Vall d’Albaida és originari l’escriptor Francesc Mompó, qui, tot recollint de la cultura popular de la seua comarca dites i rondalles, ha intentat en el seu llibre Uendos (Tabarca Llibres, València, 2008) (re)construir el món dels donyets alhora que recuperar per al nostre imaginari col·lectiu aquests nanets entremaliats però amb un gran cor i amb una manera molt peculiar d’entendre la justícia.
Uendos és una novel·la infantil (encara que l’editor ha tingut el descuit de publicar-la dins d’una col·lecció juvenil), que jo, que he deixat darrere d’unes quantes dècades la infantesa, he gaudit per la trama senzilla però eficaç i pel llenguatge planer i directe del qual fa gala l’autor.
La narració s’enceta en un oliverar en el temps de la collita quan a Bernat, el propietari del tros, se li apareix un uendo, Sarmentet, que malcarat l’ajuda a acabar d’agafar un grapat d’olives que estan en la punta d’una branca de difícil accés per tal que el llaurador no acabe descobrint l’entrada al seu poblat. Bernat s’espanta i la resta de uendos també, ja que els homes no han de saber de la seua existència.
Sarmentet, tot utilitzant la seua màgia, haurà de traure-li del cap a Bernat que l’ha vist i per això el visita en sa casa una nit per a manipular els seus somnis. Però abans, jugant amb els seus amics, una broma es capgira amb un resultat que ningú no espera: un atac massiu de milers de formigues que posarà en perill tot el poblat de uendos. Només la intervenció inconscient de Bernat podrà salvar-los.
De la mà de Sarmentet i de la seua germana Pebrelleta entrarem al poblat dels uendos, coneixerem com és el seu món, quina és la seua llengua, com s’organitzen, quins perills els sotgen, quins són els seus enemics. Després veurem de quina manera interactuen amb els humans i quines són les seues trapelleries més habituals.
Uendos és un llibre amé, entretingut, ben escrit, en el qual el seu autor ens submergix en el món de la fantasia sense haver d’anar a visitar el folklore d’altres cultures. Un llibre que podria donar peu a una pel·lícula o una sèrie televisiva per a infants, ja que en la manera com està escrit s’entreveuen certes influències de l’audiovisual que el farien senzill d’adaptar.

DE PRIMER PLAT POSTRES DE MÚSIC

En algunes de les nostres comarques existeix un plat gastronòmic anomenat postres de músic, el qual consistix en una cassoleta de fang plena d’avellanes, ametles, pinyons, panses i nous, acompanyat per un gotet de vi dolç. L'escriptor Jesús M. Tibau ens oferix unes postres de músic literari en el recull amb què va obtindre el XXXIX Premi Marian Vayreda, Postres de músic (Empúries, Barcelona, 2005), conformat per quaranta-nou contes breus i un epíleg on de vegades justifica i en altres ocasions dóna la volta als relats, uns relats que d’una manera o altra no havia acabat de tancar i que ara, amb ànims de sorprendre’ns i fins i tot de llevar-los una vana transcendència, torna amb la nostra complicitat a passar-los comptes.
Les narracions, seguint la senzilla però saborosa recepta de les postres de músic, són de temes variats, alguns d'ells cruixents, d’altres més tous, i van des del petit món d’un mestre d’escola, a la recerca d’un assassí múltiple, passant per les pretensions d’un superheroi que acaba convertint-se en un nou tirà o el fet de la lectura des del punt de vista d’un llibre. L'extensió de cada conte varia, hi podem trobar microrelats com ara El so dels porticons, Tou, I després silenci i Destapada, on trobem petits artefactes de diferent càrrega, uns de lírica, altres sarcàstics... O relats més extensos, com ara Cada colp més grossa, que en cap cas no superen les cinc pàgines.
La fauna que pul·lula en Postres de músic està formada per personatges extrets del món del còmic, de la literatura o del cinema, però al lector sagaç li resta en les papil·les lectores el gust, la sensació que alguns altres són clons de Tibau, els quals ha obligat a fer de funambulistes en la corda de la seua imaginació.
Els quaranta-nou relats tenen en comú dos fets. El primer, que són extrets de la realitat més pròxima de l'autor, un autor amb una mirada peculiar que és capaç de capgirar en benefici d’un bon relat el fet més quotidià i anodí; i el segon, que estan escrits amb una prosa rica i carregada amb una fina però corrosiva ironia.
L’escriptor i agitador cultural Jesús M. Tibau ens ha deixat les postres sobre la taula, assaboriu-les i que, com a mi, vos facen un bon profit.