Vicent Andrés i Estellés

Als marges del barranc del Gual
es vestien de pètals albins els ametlers.
Dibuixaven els coloms
mapes en l’atzur del matí.
Les dones, amb un clavell en els llavis,
estenien la roba en el terrat.
Les campanes tocaven cançons de festa.
Els infants jugaven feliços pels carrers.
Els hòmens tornaven a casa des del camp.
Cap al migdia, a la porta de l’ajuntament,
la gent s’arremolinava amb la virginal alegria
de la democràcia recent estrenada,
a les mans portaven aixades i lligones
per a plantar l’arbre invicte de la llibertat.
Vicent Andrés Estellés mirava per damunt de les ulleres
les cames fresques d’una novençana
tot mussitant un vers d’Ausiàs March.
Sonaren els tabals i les dolçaines
i esclataren els trons de la pólvora centenària.
Estellés cavà el sòl on un dia s’alçaren
els arcs d’un palau sense princeses.
L’espectre de Vicent d’Anna el mirava
des del cantó de la plaça de la Torre,
mentre Josep Maria Ribelles, en solitud,
al carrer sant Joan, intentava,
amb destresa de rellotger, compondre un sonet.
I el poeta de Burjassot, decidit, plantà l’arbre dels mots
en el solar ubèrrim i humit del vell Puteolum,
a l’esguard duia escrita la secreta esperança
que l’arbre donara uns fruits les llavors dels quals fructificaren
en un bosc que aixoplugara tot un poble.
Pel camí de la Mar se sentia
el pas joiós de la primavera que s’acostava.
Passats els anys he escrit el seu nom per les parets.

(El 28 de febrer de 1982 el poeta Vicent Andrés Estellés va participar en el Dia de l'Arbre organitzat pel primer Ajuntament democràtic de Puçol. Sobre el solar en el que en dia es va alçar el Palau Arquebisbal va plantar una surera, en homenatge a V.A. Estellés i tot recordant el seu pas pel meu poble he escrit aquest poema)

UNA MIRADA A LA REALITAT VALENCIANA

En les darreres dècades, just abans de la crisi, quan el País Valencià vivia immers en la bombolla immobiliària, l’aparent bonança econòmica ens ocultava un magma de corrupció que s’estenia per bona part del teixit social i dels engranatges del poder polític i econòmic. Aquesta bombolla se sostenia sobre la depredació del medi natural, el blanqueig de diners i l’especulació urbanística.
L’escriptor Juli Alandes, en El crepuscle dels afortunats (Editorial La Magrana, 2010), seguint la millor tradició de la novel·la negra americana i situant el relat en un poble imaginari, Bellvig, ens fa un retrat en blanc i negre del nostre país totalment allunyat del tòpic del Llevant feliç. Per l’escenari veurem pul·lular grans empresaris, feixistes de nou encuny, camells, sicaris de l’Europa de l’est, policies corruptes, prostitutes i proxenetes.
Alandes crea un personatge protagonista amb una gran personalitat i moltes possibilitats literàries de cara a possibles noves novel·les, Miquel O’Malley, un alcoià de pare irlandés resident a Catalunya. O’Malley és un inspector dels Mossos d’Esquadra, lector de Montaigne, que en plena depressió per un afer amorós és reclutat per a una missió especial a València, on es fa passar per un agent del Seprona.
O’Malley, com els millors detectius del gènere, és un out-sider, un individu que cavalca sol, un rebel que fa les coses a la seua manera. Un home amb un passat que li ha deixat un fort dolor interior i a qui només la intensitat de la investigació és capaç de fer-li’l oblidar.
El relat té grans moments, on Alandes reflexiona amb lucidesa sobre el que ha estat l’evolució de la realitat social, econòmica i política valenciana dels darrers vint anys, amb una interessant visió sobre el que li ha passat al camp valencià, una denúncia de les noves formes que pren el feixisme i del paper dels mitjans de comunicació i de la policia com a garants d’una societat amb conductes que haurien de ser honestes i no ho són.
Al llarg de les dues-centes vint pàgines, l’autor manté la tensió i l’interés d’un lector cada vegada més escandalitzat sobre la realitat que li va descobrint, una realitat que li toca molt de prop i que per desgràcia la premsa diària no l’acaba de desmentir.
En tancar el llibre m’ha quedat imprés en la ment un missatge: «Només quan la bèstia corrupta està sadollada busca l’aparença de l’honorabilitat».

KAVE KANEM O L’ÀNSIA DE VIURE EN LLIBERTAT

Aquest estiu, just abans que Tiko Esteve, cantant del grup Kave Kanem, se n’anara a passar una llarga temporada al Nepal, els membres de la banda es van tancar a l’estudi de gravació per tal de concebre el seu segon treball discogràfic, A viure, i tot seguit, esperant la tornada del cantant i líder del grup, l’han penjat en internet perquè els seus seguidors se’l puguen baixar.
Kave Kanem és un grup de rock dur, que no de heavy metal, amb notables influències dels clàssics del gènere, en especial de bandes de la dècada dels setanta. Les seues cançons contenen gotes de soul, de blues i fins i tot de la música tradicional valenciana, toquen una versió de La Tarara carregada de decibels.
Algunes de les lletres de les cançons de Kave Kanem enllacen amb els versos de diversos poetes de la comarca de l’Horta de València preocupats per la ràpida desaparició de l’horta i de tota una manera de viure i d’entendre la vida.

D’entre tots els elements del grup cal destacar la veu de Tiko Esteve, una veu potent, masculina, en la línia dels millors vocalistes del rock, que s’imposa sense dificultat sobre les guitarres embravides dels seus companys, unes guitarres bel·ligerants, guerreres, capaces d’alçar un mur de so sòlid però amb la ductilitat suficient per a deixar espais perquè la melodia es filtre o es puga fer un canvi de ritme i aparega el so vellutat d’un saxo amb ecos de música negra.
La diferència entre A viure i el seu anterior treball és que aquest té una producció més cuidada i el so de les dolçaines, present en el primer treball de la mà dels membres del grup Escandall-Els Dolçainers de Puçol, sense acabar de desaparèixer deixa en aquesta ocasió pas a altres instruments de vent.
El disc s’obri amb El Blues de l’Horta, un tema magnífic que evoluciona des del ritme del blues fins el del rock and roll, per anar desgranant tot un seguit de temes en els quals destaquen Dintre teu, Si no ets, Perduts, i es tanca amb Vull viure, un clam per la llibertat individual. Des del meu punt de vista (o potser hauria de dir d’orella), quan Kave Kanem s’acosta als límits del pop-rock però també al d’altres gèneres musicals és quan arriben els millors moments del disc.
El so de Kave Kanem, des de les seues primeres gravacions en cedés col·lectius (formen part del col·lectiu de grups L’Ampli) fins a aquest segon treball, s’ha aclarit, s’ha omplit de matisos i ha anat agafant personalitat.
El seu directe és magnètic i elèctric, amb cançons que entre els seus seguidors s’han convertit en vertaders himnes com ara L’esperit, un dels millors temes d’aquesta banda de Puçol.
En uns mesos Tiko Esteve estarà de nou a casa i tota la banda presentarà el treball, mentrestant nosaltres continuarem assaborint A viure.