DESPRÉS DEL SILENCI, LA RECERCA DE LA VERITAT

Enric Lluch, en la novel·la Després del silenci (XII Premi de Narrativa Ciutat de Sagunt, Onada edicions, 2010), ha estat capaç d’agafar un silenciat i obscur secret d’una família d’Algemesí i convertir-lo, a través de la màgia de la literatura, en una història d’allò més universal. Lluch, un autor d’una àmplia obra destinada a infants i joves, en aquesta segona novel·la destinada a un públic adult (recordem que abans va publicar El llibre dels desheretats, Brosquil edicions), fa gala d’una prosa aparentment senzilla que oculta un escriptor amb un lèxic ric que domina l’ofici de narrador i que és capaç, com el rent amb la farina, de fer créixer de mica en mica la novel·la fins que aquesta agafa una complexitat i una dimensió considerables.
Enric Lluch ha dividit Després del silenci en dos gran plans temporals: el present i el passat dels quals ha fet protagonistes dos membres d’una mateixa família, el nét, Joan Queralt, i l’avi, Mateu Font. A través de les accions, les paraules, les opinions i els pensaments d’aquests dos individus anirem descobrint qui era realment la difunta Natàlia Font, mare del primer i filla del segon. Mentre que Font imposà el silenci, Queralt, convertit en un improvisat detectiu, anirà descobrint pas a pas l’enigma ocult i com aquest va influir en la vida dels seus avantpassats i en la seua pròpia.
Una de les grans aportacions que fa al meu entendre aquesta novel·la a la narrativa valenciana actual és la visió que ens dóna sobre el final de la Segona República espanyola, la guerra civil i la postguerra. Una visió gens habitual en les nostres lletres i que ens ve donada a través de la mirada d’un dels dos protagonistes, Mateu Font, un llaurador benestant d’idees conservadores i marcades per la testosterona. Lluch també ha sabut enriquir la marcada personalitat dels personatges afegint a diàlegs i descripcions els pensaments que tenen mentre parlen o actuen, i ho ha fet d’una manera creïble aplicant la norma que els pensament solen ser erràtics.
En aquesta novel·la, que conté aspectes de diferents gèneres però que és sobretot una història producte de l’estima, l’autor d’una manera diàfana ens diu que l’amor, ja siga fraternal o entre una parella, és capaç de sobreviure a la distància, al pas del temps, al drama de la història, a la incomprensió o a la nostra pròpia covardia, i que sempre d’una manera o altra acaba obrint-se camí, com ho fa la vida, l’esperança.
En resum, una novel·la de lectura molt recomanable.

OLIVA, BARCELONA, NEW YORK

«… algun vers que et dibuixe finestres / com les que se m’obren a mi, / quan llegesc els teus poemes», escriu Àngels Gregori en el poema Els ahirs, inclòs dins del llibre New York, Nabokov & bicicletes (Bromera, Alzira 2010), i de fet tot aquest poemari és com una gran finestra per on guaita la poeta d’Oliva i amb claredat i una aparent senzillesa ens parla de la memòria i de l’oblit, de l’amor, de la visió de l’ésser estimat que sempre és una sobrevaloració de l’altre, de la difícil relació entre obra i creador i entre persones sensibles tocades pel do de la creació literària. La mirada de la poeta que endevinem des del peu de pàgina on som situats com a lectors és fresca, diàfana, i també intel·ligent i sagaç quan aconseguix atrapar petits apunts lírics així com les gotes agredolces de la paradoxa diària i la ironia.
M’agrada com Àngels Gregori crea amb una economia de paraules els escenaris i l’atmosfera per on transcorren les seues estrofes que ens parlen des del jo d’una relació d’amor on la poesia en forma també part.
New York, Nabokov & bicicletes es dividix en tres parts i, a diferència del que ens diu aquest títol, les seues tres parts s’anomenen Parla memòria, Café Vienés i New York, New York, en les quals es van combinant poemes de vers lliure d’extensió diversa on mitjançant la memòria i els buits s’evoca un temps que fou per a l’amor. En la tercera part la poeta se’n va a Nova York per a trencar amb tot: la poesia que evoca les vesprades sense el seu estimat; és com si pretenguera fer un salt des dels alts edificis de Manhathan per a perbocar sobre l’asfalt el dolor que la tenalla. I quan ho aconseguix la ciutat de les ciutats es convertix en la protagonista i ens l’oferix sempre sota l’esguard del seu jo i el seu bagatge.
La poesia d’Àngels Gregori té una gran força lírica i a través d’una imagineria gens hermètica és capaç d’evocar i suggerir un univers personal ric en experiències, tot i la seua joventut.
Per acabar, m’agradaria destacar la tasca d’Àngels Gregori des del 2005 al capdavant de l’organització del Festival de Poesia d’Oliva, una magnifica iniciativa que porta cada any a la Safor el bo i millor de les nostres lletres.

ITINERARI DE TENDRESA

La poeta Maria Carme Arnau acaba de publicar el que és per a mi un dels seus millors llibres de poesia, Itinerari de tendresa (Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, Bromera Edicions, Alzira 2010). Un llibre ple de llum, on la seua veu es mostra més clara i perfilada que mai, on trobem un missatge d’esperança, d’estima per part d’una persona que, a pesar de tot, creu encara en l’ésser humà i en la seua capacitat per a fer el bé.
No sé si ja ho he dit en alguna ocasió, si és així permeteu-me que ho repetisca de nou: així com hi ha qui diu que el poeta és el subjecte del poema i la raó no li la pense traure jo, en bona part dels poemes de Maria Carme Arnau el poeta també és, però, el personatge solitari que mira, que observa i a través del qual mirem i observem els lectors el món que ens dibuixa; el poeta és el personatge que veiem en el seu escriptori reflexionant sobre la realitat que l’envolta, inventant un nou motiu per a l’esperança, és l’individu que conversa amb si mateix i ens oferix les seues emocions, els seus sentiments, els seus pensaments: «A la balconada, mires el carrer, / el fred humit del desembre, / les teules ennegrides de molsa / i el sofriment gatejant per les parets». Aquest personatge de vegades se’ns adreça en primera persona, en altres ho fa com si el lector fóra l’espectador d’un diàleg entre dos.
Per a Maria Carme Arnau l’escriptura és un desig de bellesa, una necessitat vital de capturar-la i compartir-la. L’escriptura és un exercici d’amor al proïsme, com una lluita contra el mal que ens habita i ens governa. Per a la poeta la paraula és una eina que hem d’usar per a explicar-nos, per a dialogar, per a debatre, per a expressar valors positius, sentiments i emocions. La paraula és com una mà estesa a l’altre, és l’esperança, el crit de la vida, de la reivindicació de la vida per damunt del dolor gratuït i de la mort, la paraula és allò que ens allunya de la bèstia i ens acosta més a la humanitat i per tant a Déu, i és «la tendresa que s’escampa / pels llavis / i ens condueix per itineraris / d’allunyats abismes», encara que «És dur saber que les paraules / tenen ombres al seu darrere».
La tendresa és dolçor, és l’estima que portem dins i que hem d’exterioritzar i no deixar que es faça malbé dins nostre, sinó que cal oferir-la com un present als altres i també a nosaltres mateixos.
Per a seguir l’itinerari del viure ens hem de posar a aprendre i a assajar el gest amable de la tendresa, fer memòria i recuperar-lo per aconseguir amb ell l’equilibri del cos i de l’esperit.

VA DE BO CAVALLERS, VA DE BO!

El raspall és una de les diverses modalitats de pilota valenciana en la qual es fa anar la pilota molt baixa i s’obliga per tant als jugadors a fer gran esforç, però també Raspall és el volum de poesia amb què Juli Capilla va obtindre el XXVII Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València i que ara ha editat Bromera Edicions. Aquest títol no ha estat triat debades, ja que Capilla hi fa un homenatge a aquesta i a altres modalitats de l’esport valencià per antonomàsia, tot convertint-lo en símbol de reivindicació identitària.
Raspall és un llibre extens i divers que l’autor ha organitzat en dos grans blocs: El llibre primer i El llibre segon, amb un poema que en fa de pòrtic, Llindar, on l’autor ens situa en un poble, qualsevol poble on encara es preserven les essències més autèntiques i naturals. Capilla obri el llibre amb tres citacions que anuncien d’una manera clara i contundent allò que trobarem dins: El meu poble i jo, de Salvador Espriu, El poble, de Miquel Martí i Pol, i Assumiràs la veu d’un poble, de Vicent Andrés Estellés, tres autors el rastre dels quals trobarem també en la veu poètica de Juli Capilla.
El llibre primer, que ja de per si podia haver conformat un sol volum per la seua unitat i temàtica, és el que conté un major nombre de poemes, trenta-dos en total. Està dividit en tres parts: Estampes de l’ara, Escenes de l’ahir i Postals de Capaltard. En aquests poemes Capilla lliga el seu present al seu passat, evocant personatges i escenaris on va transcórrer la seua infantesa i adolescència, reivindicant l’espai rural on encara perdura la memòria d’un món que ha marcat i ha conformat la seua personalitat. Els poemes són reivindicació i alhora balanç d’una vida, un balanç també sensorial que recull les olors, les sabors, el tacte, el paisatge sonor i visual viscut.
El llibre segon el conformen La partida, deu magnífiques proses que volen representar una partida de pilota i que inclouen referències a Jàson i els argonautes, on l’autor ens explica el joc de viure, la lluita per la victòria i la derrota; i tanca el volum el llarg poema Raspall, clar, directe, amb un to quasi pamfletari en el qual el poeta ens demana que siguem valents i apostem d’una manera ferma i decidida pel futur del nostre poble, un envit que va més enllà d’una defensa identitària, ja que també és una defensa dels valors i de la dignitat humana.