L'ANTICATALANISME I LA IDENTITAT VALENCIANA

Quasi tot el temps lliure d’aquesta darrera setmana l’he invertit llegint el llibre Noves glòries a Espanya, del sociòleg Vicent Flor, un volum extens i intens publicat per l’editorial Afers. Es tracta d’un estudi sociològic en clau d’assaig sobre l’anomenat blaverisme i la seua influència en la societat valenciana actual. Sobre aquesta mateixa qüestió ja hi ha hagut altres autors que n’han parlat, com ara No mos fareu catalans de Francesc Viadel i La pesta blava de Vicent Bello, però cap d’ells no ho ha fet des de l’òptica de Vicent Flor, ja que aquest ens oferix una visió que va més enllà dels darrers quaranta anys de la història valenciana, busca amb rigor precedents en el regionalisme de la Renaixença (bona part del seu ideari i dels seus símbols són assumits pel blaverisme) i en el blasquisme, un altre moviment populista valencià que també patia de catalanofòbia. A través de les més de 380 pàgines del llibre Flor ens mostra una societat immersa en una crisi econòmica i al bell mig d’una cruïlla on els nous temps porten grans canvis socials, enfront tenim una part de la societat valenciana que tem els nous models socials rupturistes que des del progressisme espanyol i des del fusterianisme els proposen, és una part de la societat que acabarà abraçant el blaverisme com un element d’autodefensa.
Més endavant ens detalla la manera com des del poder econòmic, des de la política central i regional i el poder de convicció d’alguns mitjans de comunicació el fan créixer i expandir-se.
L’èxit d’aquest moviment que Flor definix com a populista, conservador, regionalista, anticatalanista i espanyolista arriba a tals nivells que ha impregnat la societat valenciana, els partits polítics i fins i tot la mateixa definició del que hui es considera ser valencià: «ser valencià és, en general, és ser no català i fins i tot ser anticatalà».
Flor ens parla també dels altres models de societat que ens propugnaven, el progressista espanyol, al qual acusa de no haver sabut enfrontar-se al blaverisme i desarticular-lo amb estratègies intel·ligents, i el model fusterià, acusa a Fuster de falta de definició i de no voler baixar a l’arena política .
Flor afirma que un dels grans èxits del blaverisme és la creació del «catalanista», l’enemic intern, el traïdor, qui tot ho fa per un interés ocult i contra els interessos genuïns dels valencians. D’aquesta manera barroera i clarament xenòfoba la versió autòctona de l’anticatalanisme espanyol margina el valencianisme real i amb l’excusa del conflicte deteriora la normalització de la llengua i la cultura dels valencians, tot reduint el procés de l’autogovern valencià. El llibre és el resultat d’anys d’estudi i de reflexió sobre la realitat valenciana i ajuda a una major comprensió del que passa políticament i socialment en el nostre país, donant respostes a moltes de les preguntes que un bon grapat de ciutadans ens fem.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital L'Informatiu el dia 23 de juny de 2011)

EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU

L’escriptor de l’Alcúdia de Crespins Josep Manel Vidal acaba de publicar el seu primer llibre de poesia, El teu nom és un ésser viu (Editorial Germania, 2011). Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eix temàtic l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llig com un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta.
Posar-li un nom a qualsevol cosa és atorgar-li una identitat, quan diem aquest nom se’ns apareix mentalment l’animal, el vegetal, l’objecte o la persona que el porta. Mussitar aquest nom és com dibuixar amb traços fins i precisos no sols l’aparença física, sinó també la personalitat i el caràcter que emana d’ella i fins i tot allò que representa per a nosaltres, així com la projecció que nosaltres emetem sobre ella. Víctimes de l’amor o de l’odi, de l’atracció o del rebuig, quan diem un nom un seguit de sentiments afloren en nosaltres, és com si eixe nom fóra en si mateix un ésser viu amb el qual mantenim una relació íntima, personal. Josep Manel Vidal n’és conscient i ho gaudix i patix.
A l’autor li agrada recrear-se en el llenguatge, un llenguatge amb un lèxic ric, amb el qual crea escenes d’una gran intensitat emotiva, de vegades tòrrides i sempre amb una sinceritat apassionada. En cada mot es despulla d’una peça de roba, d’hipocresia social, per tal de mostrar-se nu de cos i ànima davant de l’ésser estimat al qual es lliura encadenat per una gran atracció amorosa.
El viure i la passió que sent el poeta s’entrellacen en El teu nom és un ésser viu per a dir-nos que no tot en l’amor és dolç, que de vegades una mirada d’indiferència desconcerta l’amant i aquest se sent ferit. Com en un diari, tot i eixa aparent unitat temàtica, en aquest recull també hi ha espai per a una escena quotidiana en la qual la malenconia atrapa l’autor: «Assegut dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits de la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia»; per al record: «Hi ha records que em pugen pel clatell, amb la lleugera agilitat dels insectes, des del bagul on crec tindre tancades totes les inconveniències»; o l’autoretrat, en eixa magnífica prosa poètica que és Despert: «Hi ha un desconegut somnolent en el mirall que pinta de càries un rotund badall i empeny el somni cap endins, amb el seu raspall de dents».

REFLEXIONS EN VEU ALTA

Sóc escriptor i quan em pose a la faena no pretenc ser cap notari ni cap cronista, ja que sempre busque la bellesa a través de la paraula des de la subjectivitat. És el meu jo, amb totes les tares que marquen la meua personalitat, qui narra, i sovint escric sobre els paisatges i el paisanatge que m’envolten, sobre la vida que visc i la vida dels altres que he viscut com a oient o espectador; escric també sobre l’univers local marcat pels petits i domèstics mites agraris.
Fa unes dècades, influenciat més que per García Marquez i el seu Macondo per Bernardo Atxaga i el seu Obaba, o potser també pel Calabuch cinematogràfic de García Berlanga, vaig decidir crear un espai fictici on les meues narracions prengueren vida i el vaig batejar amb el nom de Pouet. Hi ha gent molt encaparrada en afirmar que Pouet és Puçol, i així ho escriu en els papers amb una seguretat aclaparadora, però els he de dir, una vegada més, que estan equivocats. Puçol és en part la realitat on capture les espurnes de les fogueres de les meues narracions que encenc en la llar de Pouet. Puçol és aquesta banda de l’espill on som tots i, quan em pose a escriure, el travesse per a reunir-me amb els meus personatges, que allí habiten.
Fa un parell de dècades vaig escriure la novel·la La maledicció del silenci, el seu primer paràgraf diu: «Tornar a Pouet i a cada pas retrobar imatges i figures d’un espai estimat: els carrers empedrats, rectes i estrets, les façanes emblanquinades amb calç, el ponent negant la vila, el llevant portant la pluja…». En Els somriures de la pena això és el que faig, tornar a passejar per eixos carrers amb el sarnatxo ple de contalles, de vivències i de personatges, i com un llaurador els sembre sobre els carrers empedrats tot esperant que la pluja que em porta el llevant els faça créixer.
Els somriures de la pena no vol ser la crònica d’un temps i d’un país, és la reivindicació dels perdedors, de la gent a qui els toca sempre rebre els pals de la vida, d’aquells desgraciats que amb els collons entropessen, i que a pesar de tot s’alcen cada matí amb l’esperança esbossada en la cara a través d’un somriure.
De xiquet m’agradava escoltar els majors en la sobretaula o asseguts a la porta de casa, quan contaven coses d’un passat que a mi em semblava remotíssim, ple de personatges i de situacions de vegades rocambolescos. He tingut la sort que em tocara una àvia que durant les fosques i humides nits d’hivern em parlava de la vida dels nostres avantpassats. La dona tenia una gran capacitat per a narrar, però sobretot per a obrir parèntesis de silencis que feien créixer el meu interés i potenciaven la meua imaginació. Després, durant un temps en el qual vaig treballar al camp, vaig conéixer grans narradors que ompliren el meu cap d’adolescent amb un gran nombre de contalles. Hereues d’aquestes contalles, que a mi també m’agradava narrar als amics i familiars, són les narracions que conformen Els somriures de la pena. Unes narracions en les quals, d’una manera intencionada, crec que encara es respira l’atmosfera de la contalla oral.

FRONTERES DE VIDRE

(D'esquerra a dreta Manel Alonso, Coia Valls i Francesc Mompó a la Fira del Llibre de Jesús, 16 d'abril de 2011)

L’escriptor de l’Olleria Francesc Mompó s’estrena en el camp de la narrativa curta amb un recull de vint relats, Fronteres de vidre (Editorial Germania, Alzira, 2011), que tenen com a nexe la projecció de la mirada sobre el vidre i els reflexos que aquest produïx en l’ànima humana. El vidre pren ací formes diverses, algunes de reals, com ara un espill, un got, l’aparador d’una botiga, una pantalla de televisió, una fotocopiadora, però d’altres on el vidre és simbòlic com ara en el reflex d’una personalitat en una cal·ligrafia, l’ombra d’un individu, l’holograma d’una dona, els personatges d’un escriptor. El vidre, però, també és per a l’autor un mur, una línia divisòria trencadissa entre la realitat i la irrealitat.
Amb aquest grapat de vidres Mompó ens porta a l’espai fronterer on, amb elements provinents del gènere fantàstic, construïx una realitat que trenca cap al final amb pinzellades màgiques, absurdes o irreals, buscant sorprendre el lector.
Els sentiments, els pensaments, les sensacions dels protagonistes s’alcen com els pilars sobre els quals descansa l’edifici de cada relat. Mompó en uns casos obliga els seus personatges a patir una situació surrealista, en altres a qui pren de la mà i empeny a enfrontar-se a un personatge irreal o absurd és al mateix lector, que sorprés es veu atrapat en les queixes de la cal·ligrafia d’un individu o el llistat de greuges d’una ombra humana.
El recull s’inicia amb la queixa de la lletra d’un escriptor, que ho fa de la poca cura que té aquest en plasmar-la en la narració Ja n’hi ha prou, i acaba amb el segrest d’un escriptor a càrrec dels seus personatges, per acabar convertit en un personatge més en la narració El secret de les pàgines blanques. Pel mig trobarem relats d’una gran senzillesa expositiva, com ara La inapreciable quietud del vidre, que ens parla sobre el desig incontrolable de tornar a viure (en) un record, el familiar Bon dia, o la reinvenció dels mites de Sísif en L’existència de Sigfred, on un ésser es veu condemnat a fotocopiar-se constantment, o de Narcís, en Fèlix, un jove modern que busca i només troba una persona digna del seu amor i de la seua bellesa. Trobem també petits homenatges, com ara El cas de l’estranya pintora, dedicat a Agueda Climent, que ha estat l’encarregada d’il·lustrar el llibre, i Els habitants de Jam, un relat màgic dedicat a Otos i a les diverses activitats culturals que es realitzen a Ca Les Senyoretes.
Fronteres de vidre és un recull de contes amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany. La prosa, com ja ens té acostumats Mompó, és rica en locucions, frases fetes i expressions, amb un lèxic molt cuidat. La llengua emprada és culta, però àgil i de vegades emparentada amb la poesia.