VAJA!, JA ESTAN DE NOU DE CROADES

Aquests dies ha estat notícia, almenys en la premsa indígena, la pretensió del Govern valencià que ACPV pague, abans del 30 de març, els 600.000 euros corresponents a les dues multes que li va imposar per les emissions de TV3 al País Valencià, unes emissions que Camps i el seu equip consideren il·legals. Jo, que en moltes qüestions sóc un ignorant i més encara en tot allò que fa referència als tripijocs de la llei, he de confessar-los que la notícia no m’ha deixat indiferent, entre altres coses perquè des de finals dels seixanta que el tio Caferro, que tenia una botiga d’electrodomèstics, va portar la primera televisió a ma casa he estat un gran aficionat a guaitar el món a través d’aquesta finestra màgica. Com a televident, sóc d’aquells que exigisc que els productes emesos tinguen un cert nivell de qualitat, que hi haja una pluralitat d’informació i d’opinió entre les diverses opcions a triar amb el comandament en les mans i, a més, m’agrada gaudir de la pluralitat lingüística, no debades em sent ciutadà d’un país plural. I la veritat és que no he tingut massa sort, tots sabem que la pluralitat i la qualitat van minvant en el nostre univers televisiu.
El neoliberalisme, almenys des de Reagan ençà, es basa en un punt bàsic: menys intervencionisme estatal i més llibertat de mercat perquè el mercat té la suficient capacitat per a regular-se.
Al País Valencià els representants polítics del neoliberalisme, tant en la seua versió nacional-jacobina com en la seua versió foral-secessionista, són mostra d’un intervencionisme delirant i malaltís quan es tracta en primer lloc d’anorrear la llibertat d’elecció lingüística, i més subtil, però no per això menys contundent, quan es tracta de retallar la pluralitat d’opinió i d’informació, només cal fer-li un colp d’ull a les llicències que es van atorgar per als canals de la televisió digital terrestre.
Amb aquest afany intervencionista i amb l’excusa de l’anticatalanisme que practiquen uns i altres, van iniciar una campanya per a tancar tots els repetidors que ACPV té al llarg de la geografia valenciana. Aquests repetidors es van instal·lar perquè els valencians d’una manera lliure i gratuïta poguérem veure els diversos canals de ràdio i televisió de la Corporació Pública Catalana. La campanya té molt de croada inquisitorial. Al llarg de la història els ciutadans d’aquest territori hem patit una minoria de gent entestada a buscar enemics interns als quals culpar de les desgràcies del país, una minoria que pretén donar carnets de bons i de mals valencians. Tinc la impressió que no sols els molesta la llengua o el mapa del temps de TV3, allò que realment els incomoda és la imatge que dóna aquest canal de pluralitat, qualitat i objectivitat informativa, a diferència del deficitari invent que entre ells i els tebis aquells que resten muts han anat creant (algú se’n recorda del que diu la Divina Comèdia sobre els tebis?).
Per assegurar-me en el seu moment que, malgrat la posada en marxa de la tedeté podríem veure a casa TV3, vaig atendre una oferta d’una empresa privada, i vaig pensar: si pague, el Molt Honorable no intervindrà en el meu aparell de televisió, i quina ha estat la meua sorpresa que quan ha volgut (carreres de Fórmula 1, partits de futbol que obligaven) m’ha tallat l’emissió de TV3 o del Canal 33. Inaudit, aquest senyor, a banda de president de la Generalitat, també vol fer-me de germà gran i tutelar allò que puc veure o no, i a més, com un pinxo de pati d’escola, manar de la meua butxaca. On és la llibertat?
Per a tancar, dir-los que per a mi la tasca d’ACPV al llarg d’aquests anys ha estat una lluita noble pel dret que tenim els valencians a una informació plural i objectiva, pel dret a triar no sols canal, sinó fins i tot la llengua amb la qual volem que ens conten el que passa al món. Conclusions?, que cadascú en traga les seues.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 17 de febrer de 2011)

QUI REALMENT ENS COMBAT

Aquesta darrera setmana Raimon ha tornat a ser notícia no sols per la publicació després de catorze anys d’un nou treball discogràfic, Rellotge d’emocions (un treball que des d’ací aprofite per a recomanar-lo), sinó perquè la Universitat d’Alacant l’ha anomenat doctor honoris causa. I no seré jo qui li traga mèrits al de Xàtiva, tot el contrari, em sent en deute amb ell ja que gràcies a la seua tasca jo i molts altres valencians hem pogut conéixer i gaudir d’un tast exquisit dels nostres clàssics. Aquests dies alguns mitjans de comunicació l’han entrevistat i entre les diverses coses que ha dit n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció, i això és quan afirma que la llengua en la qual ell jo i supose que vostés lectors ens expressem és combatuda per moltes de les autoritats elegides democràticament. No ho negaré, seria estúpid fer-ho, però afegiré que no sols és menyspreada d’una manera agressiva per certs elements de la classe política, sinó que hi ha una part important de la societat que també ho fa.
Es diu sovint que el mercat en un sistema econòmic com el que ara vivim (i patim) s’encarrega de regular lliurement tota mena de produccions. I això en el cas per exemple dels productes culturals fets en valencià és una fal·làcia, primera perquè partim d’una situació irregular en què el poder polític durant segles amb tota la força de l’Estat va intervindre per tal que foren inexistents; després perquè entre els productors i els consumidors hi ha tot un seguit d’intermediaris que deliberadament o no entrebanquen l’accés al mercat dels productes culturals en valencià.
Només cal posar la televisió o la ràdio per a veure l’espai que dediquen als nostres músics i cantants, als nostres dramaturgs i escriptors. Trobar música o llibres en valencià en una gran superfície és impossible, en algunes papereries i llibreries independents també. Si anem al cinema, la cartellera ens oferix pel·lícules en castellà o en versió original (amb comptades excepcions, dins de cicles organitzats per algunes universitats públiques, com ara el Cinema en valencià). I l’únic que potser està normalitzat és el nostre teatre.
Fa un temps vaig anar a comprar la versió en valencià d’una famosa novel·la a una de les llibreries més conegudes i visitades de la ciutat de València. Mentre que la versió en castellà estava situada al costat de la caixa tot formant un pilar espectacular, la versió en valencià restava al soterrani en un racó bastant discret, per no dir ocult, no siga que m’acusen de poc objectiu.
Un creador valencià té la sensació, com ara Raimon, que la classe política està en contra seu i que el resultat d’eixes actituds causa un gran mal a la difusió de la nostra cultura. Però jo vaig més lluny: un creador com jo, a més de sentir en el clatell l’alé fètid d’eixos membres de la classe política que els mou una ideologia nacionalista bel·ligerant i excloent, sent com una part de la societat valenciana l’ignora i el menysprea, quan no l’agredix.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 3 de febrer de 2011)

JO FAIG EL TÒFOL, TU FAS EL TÒFOL, ELLS FAN EL VERRO

(Palau de Benicarló, seu de les Corts Valencianes)

Els valencians tenim en el nostre vocabulari una paraula a la qual, a diferència de la resta de parlants de la nostra llengua, li donem un significat propi, em referisc a tòfol (que també és la reducció del nom Cristòfol). Fer el tòfol és fer el beneit, fer el fava. Jo al llarg de la meua vida professional he fet molt el tòfol, i d’això en poden donar testimoni familiars, amics i coneguts, alguns malànimes li han tret un bon partit al meu defecte. Però u, que ja té la barba poblada de pèls blancs, s’adona que a nivell col·lectiu també ens han agafat als ciutadans d’aquest país que no vol ser-ho per tòfols, per becos (un altre mot que ve a significar el mateix), tenim una classe política, uns legisladors que ens han pres la mida des de la transició ençà, i per a demostrar-ho posaré uns quants exemples sense eixir-me’n massa de l’àmbit en què em solc moure. La Constitució espanyola parla que, junt amb el castellà, hi ha altres llengües cooficials en diversos territoris de l’Estat, però en cap moment no diu quins territoris i quines llengües són, deixant oberta una caixa (no volguera que fóra la de Pandora) a través de la qual en un moment determinat la llengua noruega, per exemple, podria colar-se i ser cooficial a l’Alfàs del Pi, o l’àrab en algun barri de Barcelona o de València, aquest cas seria quasi una paradoxa si després li donem un colp d’ull a l’Estatut d’Astúries i comprovem que la llengua asturiana no té l’estatus de cooficialitat en el seu territori. Aquests mateixos legisladors van posar en marxa l’estat autonòmic sense desmuntar l’estat centralista i provincial, duplicant i triplicant competències i despeses, i fent així més opaca l’administració pública.
Se’ns diu que som una autonomia bilingüe, però mentre que un ciutadà castellanoparlant pot viure sense saber ni un borrall de valencià, a un altre que té com a llengua materna el valencià li és molt difícil emprar-la amb normalitat, i està obligat, vulga o no, a ser bilingüe mentre que el primer no. Què fa l’administració? No res. Què fa una part de la classe política i dels mitjans de comunicació? Doncs, tot actuant com uns pudents, afirmar en grans titulars que la llengua amenaçada i maltractada és el castellà, i a pesar de l’evidència, amb tota la barra del món, fan passar les seues mentides com a veritats absolutes. Però què es pot pensar d’uns polítics que obliguen l’home del temps a dir que plou sobre la Comunitat, quan tot el món sap que quan plou la comunitat es posa a recer i, si cau l’aigua, cau sobre el territori també anomenat país?
Els parlamentaris valencians van crear i aprovar la Llei de Radiotelevisió Valenciana, que hauria de servir per a promoure el coneixement i l’ús del valencià, així com per a potenciar la indústria audiovisual valenciana. I què passa? Que no sols incomplixen la llei, sinó que a més han convertit l’ens en un pou negre (literalment), en un ullal que se xucla bona part dels diners de tots. Els nostres ajuntaments redacten i aproven una normativa per a promoure l’ús social del valencià en els seus municipis, una normativa amb la qual s’omplin la boca i que mai no compliran.
Aquests exemples només són una mostra de com alguns verros (llegir en les accepcions de deshonests, grossers i fins i tot d’individus que presumixen de ser molt forts) de la política ens han pres per tòfols. Ara, per molt que s’encaparren, el meu vot no anirà mai a l’abstenció, això volgueren ells! Jo sóc d’aquells que pensen que sí que hi ha alternatives, envieu-me si voleu a que em moque la iaia per beco.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 27 de gener de 2011)

LA MEMÒRIA COM A RETRAT D'UN TEMPS I D'UNA SOCIETAT

En aquest país sense memòria en el qual des d’algunes instàncies se’ns diu que el passat està millor oblidat en un racó de les golfes, perquè obrir el bagul on es guarda potser seria com obrir la caixa de Pandora; en aquest país dels valencians que alguns afirmen que no existix i balafien moltes energies perquè així siga i on altres practiquen l’esport de fer el peix davant del televisor, i encara altres el de pescar amb la canya de la fal·làcia i la demagògia en el banc de peixos desmemoriats i sense consciència de tindre un passat; en aquest país, dic, uns pocs encara practiquen (practiquem) la literatura anomenada de la memòria, i la veritat és que aquesta pràctica en el nostre país ha donat i dóna de tant en tant petites joies a la impremta, com ara Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, o Àmbit perdurable, de Rafael Ventura-Melià, per citar només un parell de títols que a mi em van sobtar quan vaig llegir-los.
Quan ens posem a recordar –i ho dic citant paraules del poeta saguntí Rafael Català, que acaba d’editar el llibre de poesia Memòria endins, on reflexiona profundament sobre el tema: «sabem que hem transitat per la vida» ... «i en evocar noms i presències la veu del somni tensa la corda del desig que venç la realitat»– o, dit d’una altra manera, quan evoquem la vida per molt fidels que intentem ser-hi, el resultat sempre és fal·laç, ja que no és sinó una recreació subjectiva d’aquella realitat que vam viure. Així i tot, els llibres de memòries, en la majoria dels casos, són un retrat magnífic i en primera persona d’un temps i d’una societat.
Un dels escriptors valencians més prolífics en aquest camp i també en altres és el cullerot Manel Joan i Arinyó, qui en una primera trilogia ens va parlar de la seua infantesa: Com la flor blanca, Les nits perfumades i Na desconeguda, per a després continuar amb la recreació del seu passat més pròxim: la seua trajectòria com a escriptor amb obres com ara Fem un trio, El fascinant món de la ploma i L’atzucac del perdedor.
Arinyó, encara que tendix a retratar-se com si ell mateix fóra un personatge d’algunes de les seues novel·les i també a narrar amb eixe to que l’acosta a la caricatura amb una atmosfera exagerada quan no depravada, aconseguix amb una gran definició plasmar una fotografia de com ha anat fent –perquè no es pot dir viure ni tan sols sobreviure– un individu que amb molta tenacitat s’ha entestat a voler ser escriptor en la llengua del país, un país on els índexs de lectura estan per terra, on les polítiques de promoció de la lectura i de promoció i ús social de la llengua pròpia són ridícules i on s’han anat creant, a mesura que aquest autor i altres de la seua generació maduraven, una petita indústria editorial plena de mancances que els impossibilita arribar al gran públic. D’alguna manera, l’atzucac del qual parla el títol del seu darrer llibre és aquest país i els perdedors són tots els que s’encaparren a buscar la bellesa a través de la paraula escrita. I així estem amb ja unes quantes generacions de lletraferits valencians, alguns dels quals són homologables als escriptors de qualsevol literatura, i que són sacrificats a una comunitat cultural –no sé si conscient d’això o no– que és feliç sense memòria

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 10 de febrer de 2011)

ON TENIM EL LÍMIT?

Una senyora del meu poble, uns mesos abans de les passades eleccions autonòmiques, al bell mig del carrer li deia a una altra que si es pensaven que acusant-lo davant d’un jutge anaven a acabar amb ell, referint-se a Francisco Camps, ho tenen clar, ja que a la majoria dels valencians, entre els quals s’incloïa ella, els importava poca cosa els quatre vestits regalats i que el vot anava a ser per a ell. Camps i el seu partit, a hores d’ara ho sap tot el món, han guanyat les eleccions amb el vot de la senyora del meu poble i uns milers més, però també amb una llista electoral amb uns quants imputats en diverses causes legals. (No vull entrar a discutir si aquests votants tenen la vara de mesurar l’ètica dels polítics atrofiada).
Unes setmanes després de prendre possessió el molt honorable i el seu equip de govern, un jutge afirma que hi ha suficients indicis per asseure el president dels valencians davant d’un tribunal.
El partit majoritari reacciona aparentment a la defensiva, tanquen files al voltant del seu líder, tot mostrant una fidelitat que potser el personatge no es mereix. El senyor Francisco Camps es mostra partidari de la sòlida tradició de la classe política espanyola i no presenta la seua dimissió (però acaba presentant-la obligat per la pressió que ja no pot aguantar, no és una pressió popular). En la política valenciana hi ha alguna cosa que desprén una forta sentor. Ho hem vist aquests dies, és la manera d’entendre la política, els partits no tenen o no els funcionen correctament els filtres de control intern. Pervertixen òrgans i institucions que ells mateixos han creat tot convertint-los en agències de col·locació d’exdirigents. Protegixen pocavergonyes faldillers de mans llargues i a cacics rancis. És dubtosa la seua suposada democràcia interna i aquells que controlen l’aparell tenen segrestat el partit i per extensió les institucions i la societat valenciana. Els mitjans de comunicació de vegades exercixen de lobbys de pressió més que d’elements d’informació objectiva. Durant trenta anys de democràcia vicis i males actuacions s’han convertit en una manera d’entendre i fer política que és acceptada per l’electorat, i jo em pregunte on ha posat la societat valenciana el límit. Fins on està disposada a aguantar? Perquè tota societat és capaç de posar un límit a la falta d’ètica dels seus dirigents. Ho estem veient aquests dies a la Gran Bretanya. O és que som incapaços de reaccionar?
Ha caigut Camps, però, el seu partit disposa d’un equip de govern alternatiu capaç de trencar amb les actuacions i elements del passat? O ha balafiat totes les seues energies i ha cremat dirigents defenent l’honorabilitat d’algú que l’ha deixada de tindre?
Personalment, crec que hauríem de donar-li una nova oportunitat a la democràcia. Primer caldria que desaparegueren de la direcció dels partits i de les llistes tots els presumptes i després convocar unes noves eleccions. Jo no demane des d’aquesta columna el vot per a ningú, cadascú és lliure de votar a qui vulga. Només li pregue al personal una mica de trellat i de responsabilitat, per tal d’evitar-me després la temptació de demanar responsabilitats a aquell que ha estat capaç de votar a persones poc honestes que els agrada posar la mà en la caixa, una temptació com la que tinc cada vegada que em creue amb la senyora de la qual parlava en un principi.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 21 de juliol de 2011)

EL VENT DE PONENT

(Palau de la Generalitat Valenciana)

Fa un grapat d’anys, llegint una entrevista que li havien fet en un mitjà de comunicació escrit a un personatge de les comarques de Castelló (perdonen la meua falta de memòria, però si no m’equivoque era Arcadi Garcia), en preguntar-li el periodista sobre la problemàtica valenciana aquest va respondre que el problema de València era el vent de ponent.
La veritat siga dita és que el vent de ponent en les nostres terres arrabassa, sobretot en els mesos d’estiu, que porta un aire tòrrid i irrespirable el qual fa impossible transitar pel carrer i aconseguix alterar el nostre estat d’ànim i ens predisposa a la bronca.
Però l’il·lustre castellonenc no es referia d’una manera literal a aquest fenomen meteorològic tan típic del nostre país, sinó que l’emprava com una metàfora per assenyalar de quina direcció provenien els gran obstacles i on es generaven els problemes per aconseguir amb consens social la vertebració del nostre país i la normalització de les seues llengua i cultura.
La veritat és que la visió que des del Centre es té del País València és la d’una platja de llevant poblada per una gent que parla una llengua rara i que potser caldria que oblidaren i assumiren la llengua de Castella pel seu bé. Però hi ha individus en els centres de poder que veuen en eixa llengua un perill per a la unitat d’Espanya. Una Espanya en singular i centralista. Des del poder de Ponent sempre han tingut posat el punt de mira en un altre centre de poder econòmic situat al nord-est, sota la influència del qual per raons de llengua, cultura i història podria caure el nostre país. La lluita del Centre ha estat evitar això al preu que siga. Des dels diversos poders centrals, ja siga l’econòmic, el polític, el de la comunicació, han invertit i treballat molt per a dividir la nostra llengua, per a posar el màxim d’entrebancs en la seua normalització, per a retallar el poder de la nostra Generalitat, per a trampejar fins i tot amb les lleis electorals i han clamat al cel cada vegada que hem fet algun pas decidit per a convertir-nos en un poble europeu normal, iniciant campanyes on se’ns acusava de tot allò que des de Ponent i el Centre ens han fet a nosaltres durant segles.
Si des del Centre hagueren tingut una altra actitud menys bel·ligerant, més oberta i democràtica, la normalització lingüística i cultural d’aquest país hauria estat més positiva i racional, no hi hauria hagut fractures socials que tant de mal ens han fet, s’haurien evitat algunes mostres de violència i alguns polítics nostres no haurien fet tant el ridícul com l’han fet tacant la imatge de tot un país.
El vent de ponent ha convertit els nostres governants en valedors del poder central en contra dels interessos dels valencians. Tenim una classe política sucursalista, de vegades surrealista, unes classes socials dirigents desvalencianitzades que exercixen el seu poder en contra dels moviments a favor de la vertebració econòmica i social del país i de la personalitat i el caràcter del seu poble. El vent de ponent trenta anys després de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern ha fet un treball magnífic que titelles com el senyor Camps i el senyor Font de Mora acabaran d’arrematar en una pròxima legislatura amb el beneplàcit del senyor Alarte.

Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu el 10 de març de 2011