UN NOU EPISODI D'UNA GUERRA QUE NO ACABA

En una societat democràtica tot el món té dret a discrepar i a expressar-se d’una manera pública i lliure. Però per a discrepar cal, primer, tindre al nostre abast informació veraç i de primera mà, cal saber llegir o escoltar correctament allò que se’ns diu per a després reflexionar i contrargumentar. Per a fer-ho possible és necessari, en primer lloc, no acostar-se a les paraules de l’altre amb prejuís i idees preconcebudes, però això és difícil amb tant de predicador laic que des de les trones mediàtiques oferix realitats fictícies. I sobretot cal controlar les vísceres.
En aquest país nostre, durant dècades, una bona part de la societat s’ha acostumat a deixar-se dur per la testosterona, s’ha autodefinit com a salvadora de l’autenticitat i ha creat la figura del traïdor, de l’enemic intern anomenat «catalaniste», el qual si obri la boca és per a eructar fal·làcies que vénen a embrutar l’honor de la pàtria gran i de la xicoteta. Al «catalaniste» cal respondre-li amb contundència, un dret que ho justifica tot i que els «autèntics» pensen que emana del poble que només ells representen. Neguen als acusats amb l’anatema de catalanista la llibertat de pensament i d’expressió que reclamen a crits per a ells, «els autèntics», davant de jutges, polítics, policies i periodistes.
Els autèntics es malfien de tots i estan sempre disposats a la purga ideològica. A València hi ha dos corrents ferotgement anticatalanistes, la primera provinent del nacionalisme unitarista espanyol i el segon del moviment regionalista, conservador i populista. Aquest dimarts representants dels dos moviments feren acte de presència a la FNAC del cap i casal per a reclamar, amb violència verbal i física, la seua llibertat d’expressió així com la condemna immediata d’un llibre, del seu autor i del seu editor. Un llibre que des d’arguments científics analitza el fenomen dels «autèntics» i la seua influència sobre la política valenciana de les darreres dècades. Era un seguici d’individus cridaners al capdavant dels quals, amb mirada messiànica, hi havia els seus líders, els moderns inquisidors amb la torxa de la intolerància en la mà, disposats a encendre la foguera de l’odi i de l’exclusió. En nom de la democràcia reclamaven la condemna eterna d’aquells que gosen alçar arguments que expliquen o argumenten el paper de la seua veritat.
Els autèntics tornaren a bramar paraules obscenes, a violentar un acte cultural i a fer apologia d’un assassinat que segà injustament la vida d’un jove fa ja algun temps. Hi ha qui cobra un bon jornal per defendre els drets bàsics dels ciutadans, com ara el dret de reunió, el dret d’expressió, el dret a l’honor, en aquest cas d’una família colpejada per la violència, i resta mut, adormit en el seu escó, mentre, un altre dia, la democràcia és ultratjada.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 7 de juliol de 2011)

QUAN APRENDREM A DEMANAR DIMISSIONS?

Des de ben menut que em vaig adonar que bona part de companys i amics no actuaven de la mateixa manera quan estàvem en sa casa que en la d’un altre o en un espai públic. Quan érem en sa casa es convertien en guardians de la llar, tota l’estona estaven pendents que no embrutàrem ni férem res malbé. Aquests individus eren qui més faena donaven a la casa dels altres i a l’espai de tots. Si els demanaves alguna cosa, exigien que els la tornares impol·luta; ara, si eres tu qui l’havies de deixar, ja estaves ben apanyat. M’he fet gran i per desgràcia en posar-me a llegir la premsa comprove que la cosa continua igual. Igual? No. Ja que ara no són infants els qui des de la política juguen sense cap mirament amb els recursos de tots, malbaratant-los. Són individus que tracten el que és d’un altre o de tots sense cap mena de respecte, mala gent que en entrar a gestionar ajuntaments, diputacions, autonomies i ministeris el primer que fan és apujar-se el sou i deixar de banda l’interés general en benefici de grups afins.
No sé si ha estat la crisi, els indignats o veges tu a saber què, però la qüestió és que darrerament els ciutadans estem més sensibles a totes aquestes coses i després d’anys de ceguesa ens adonem d’una vegada que administren els nostres recursos alguns individus (no tots) amb l’ètica d’un depredador i la saviesa d’un ruc. Gent que en temps de vaques grasses han balafiat els diners de tots en sous espectaculars, que mai no han arribat a guanyar-se’ls, en assessors inútils, en informes milionaris més inútils encara, en polítiques faraòniques, d’imatge i de maquillatge.
Som el segon estat del món, després de Xina, amb més quilòmetres d’alta velocitat, i n’estem tan pagats que fins i tot ens permetem el luxe de crear un servici perquè una desena de persones viatgen de Madrid a Albacete en AVE amb unes pèrdues diàries per a la companyia de 18.000 euros. Aquestes coses i més passen en aquest país nostre i no dimitix cap responsable. Ara, sàpiguen que el forat econòmic que aquests ineptes han obert als nostres peus l’haurem de tapar amb molt d’esforç vostés i jo.
Hi ha gent que amb el pas del temps no ha madurat i molts continuen sent els mateixos brètols egoistes que quan eren uns infants. Quan aprendrem a ser més exigents amb els polítics? Quan aprendrem a exigir dimissions?

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia de juny de 2011)

LITERATURITZAR UN TEMPS I UNA SOCIETAT

Enric Valor, de qui estem celebrant el centenari del seu naixement, en les tres novel·les que conformen el Cicle de Cassana (Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó) aconseguix fer un retrat fidedigne d’una societat durant un llarg període de temps que va des de mitjan segle xix fins la postguerra. El poeta Vicent Andrés Estellés, en bona part de la seua obra, alça acta notarial d’un temps, el de la dictadura franquista, de pors i de misèria. Hi ha també una generació de narradors valencians, per a mi la millor o les dues millors generacions des dels temps de Joanot Martorell, que a través de la novel·la o la narració breu han literaturitzat la societat valenciana en temps de la Segona República, la guerra civil, l’exili i la postguerra, són fills i néts d’aquells que el visqueren i que davant el silenci oficial imposat per la transició decidixen enfrontar-se amb el passat per tal d’explicar i alhora explicar-se’l.
Sovint la manera més fàcil d’obtindre el millor retrat d’un temps i d’una societat, sense perdre’s en dades, és acudir a la literatura que en parla, per això a mi com a lector comença a picar-me la curiositat de com veuran, de quina manera transcriuran els nostres autors els darrers trenta anys de la societat valenciana i les pròximes dècades, un futur immediat que segons ens vaticinen algunes enquestes serà de govern sense a penes oposició i de partit quasi únic. Com retrataran una societat que no penalitza la corrupció ni la censura, que es deixa manipular, que es desfà de les senyes d’identitat com uns parracs.
És cert que ja hi ha autors que han escrit sobre aquesta societat, recordem una part important de l’obra de Ferran Torrent, especialment les novel·les Societat Limitada i Espècies protegides, o Xavier Aliaga en la novel·la Els neons de Sodoma, o Juli Alandes en El crepuscle dels afortunats. Però, encara que són bons retrats de la política i dels negocis (jo en diria tripijocs), a mi m’interessa més saber el que en diran altres generacions, que espere que després de passar per l’infern del populisme, de la coentor, de l’entreguisme i de l’autoodi hagen aconseguit viure en un país més lliure, més democràtic, més culte.
Com explicaran aquests temps, aquesta societat dels seus avis i els seus pares? La veritat és que en pensar-ho ja se’m fa com a lector la boca aigua. No serà un retrat en el qual eixirem ben parats, això tinguem-ho per segur, però sí que seran unes obres plenes d’interés que aportaran sens dubte les claus de tot aquest gran fracàs col·lectiu que anem construint dia a dia i del qual ja anem pagant els peatges preceptius.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 24 de març de 2011)

ALS PEUS DEL PENÓ OFERINT GLÒRIES

(Castell d'Almansa)

S’ha parlat molt de l’any 1707, dels efectes sobre la personalitat del poble valencià de la batalla d’Almansa i els posteriors decrets que obligaven els valencians als usos i lleis de Castella. Per cert, que el dia 29 de juny serà el centenari d’un d’aquells decrets. Fins i tot els més almogàvers (utilitzant un terme emprat per Emili Piera) obliden que amb anterioritat, en temps de Felip IV, el comte-duc de Olivares ja ho va intentar. Els valencians portem molts segles suportant, a càrrec de les elits de poder castellanes, un setge que no pretén sinó la desaparició de tot allò que conforma la nostra identitat. Hem sentit en la nostra pell, amb més o menys intensitat, com un mar poderós ens anava erosionat la nostra personalitat històrica, jurídica, lingüística i nacional.
Hem perdut moltes batalles. Són forts i perseverats els nostres enemics i les seues idees tacades de supremacisme. La seua nacionalitat l’han pretesa construir sobre el que ells han considerat les cendres d’altres que no pogueren arribar a ser. Així i tot, són conscients que sota aquestes cendres encara bateguen les brases que un dia podrien arribar a convertir-se en flames. Ho tenen molt clar i saben que quan una comunitat humana pren consciència que és una nació res no l’atura fins que obri el camí de la sobirania. Són conscients, a pesar de com d’estúpids que puguen arribar a paréixer, que la llengua és un dels trets definitoris de les nacions, per això llancen els seus dards enverinats sobre ella en forma d’impediments al seu ensenyament , al desenvolupament normal d’una literatura amb aquesta llengua, d’un teatre i d’una indústria audiovisual valenciana i en valencià.
La dreta espanyola, fins i tot per damunt del neoliberalisme que ara ens ofega, és i se sent hereua del comte-duc, del jacobinisme borbònic, i es creu en l’obligació sagrada d’anar acotant les cendres i apagant-les a poc a poc, ara invocant el nom de la llibertat i de la vida, com en altres temps invocaren la mort i les cadenes.
Els valencians, als quals fins i tot l’home del temps se’ns puja a la gepa i ens nega el dret de dir-nos valencians i ens diu llevantins, hem aguantat, mal que bé, el setge durant segles i ha florit la nostra identitat cada vegada que la història ens ha estat una mica propícia. Així que, a pesar que els nostres dirigents, acòlits de l’opacitat i de l’engany, una vegada més s’agenollen amb l’excusa de «lo que nos une» als peus del penó del poder centralista i unificador, sàpiguen que els valencians suportaran el setge fins que arribe una nova primavera, que esperem que siga la definitiva. Una altra solució seria decidir treballar al marge de la classe dominant i del poder establert però això no es perdona i es perseguix amb sanya, com a exemple l’assetjament que patix ACPV.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 16 de juny de 2011)

POESIA A LA FRONTERA

(Dinar-presentació del llibre Poesia a la frontera a l'Hotel Parada del Compte el 7 d'agost de 2011 al Matarranya)

En algunes comarques valencianes, quan es parla de frontera o fronteres, es fa assenyalant les façanes dels edificis. Sense adonar-se’n, el parlant construïx imatges poètiques senzilles però d’una gran bellesa plàstica. «Anem a pintar la frontera de colors tebis». La frontera s’alça a tocar de la vorera i crea una línia limítrof entre l’espai familiar i el públic. En algunes barriades de carrers estrets a l’estiu, quan el veïnat pren el carrer en cerca de la carícia fresca de la brisa, les fronteres acaben alçant-se com a barandats d’una gran casa veïnal que té com a sostre la volta del cel. M’agrada aquest significat dialectal de frontera, més que l’altre més estés i reconegut.
El poeta de Vilafranca del Penedès Santi Borrell ha tingut cura de Poesia a la frontera (March editor, El Vendrell, 2011), una extensa antologia de poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana amb la qual, per damunt de tanques mentals i polítiques, ha creat un pont de diàleg cultural utilitzant com a eina la poesia i com a excusa la frontera.
Els noranta-cinc poetes que hi participen, provinents en la seua gran majoria de les terres de l’antiga Corona d’Aragó, han escrit sobre diversos tipus de fronteres, sovint les han vistes com una línia divisòria real o imaginària entre l’amor i el desamor, entre el desig i el seu compliment, entre la vida i la mort, entre l’ésser i el no ésser, entre les tribus, o tribus que resten dividides per una frontera política. Alguns altres les han recreades com el petit mur sobre el qual escriu el poeta, el mateix espai sobre el qual el lector llig els versos.
Com en tot llibre d’aquestes característiques, hi podem trobar una gran varietat d’estils i de qualitats en el material exposat, també amb la sorpresa de descobrirautors i poemes d’una gran solidesa.
Entre el gran nombre de poetes antologats destaquen per la seua trajectòria el català Carles Duarte, el valencià Francesc Mompó, l’artista de Perpinyà Phillippe Lavaill, els saragossans en fabla aragonesa Francho Nagore i Chuse Inazio Nabarro i els poetes aragonesos en llengua castellana José Antonio Gargalló, Maruja Collados, Olga Bernad, l’argentina Graciela Grialdez i el gallec Anton Castro.
La pretensió de la mostra poètica, ideada des de la comarca aragonesa del Matarranya (concretament des de la llibreria Serret de Vall-de-Roures), és de construir un llibre que, com un artefacte cultural, aconseguisca fer saltar pels aires les fronteres mentals i instaurar, durant el temps que s’invertix en llegir-lo, una república poètica on les llengües, en peu d’igualtat, s’instauren com a ponts de diàleg per a convertir les fronteres en cruïlles de camins on s’alcen els mercats de la paraula entesa com una font de diàleg.
En algunes comarques valencianes utilitzem la paraula viatge en compte de vegada. A l’hora de narrar diem: «Hi havia un viatge...». Sense adonar-nos-en, creem imatges poètiques d’una gran senzillesa però d’una impactant força lírica. Així que, si m’ho permeteu per acabar, deixeu-me dir: «Hi havia un viatge un poema escrit sobre una frontera que es va convertir en la porta per on el lector va entrar al món fantàstic de la poesia».

TAMBÉ S'INDIGNEN ELS POETES

Fa dues setmanes, en aquesta mateixa columna, en un article que portava com a títol La constància i la perseverança, afirmava que en el nostre país hi ha gent que malgrat tot va construint una obra d’una gran solidesa i personalitat, hui a aquesta llista que vaig iniciar amb Paco Muñoz i la professora Carme Manuel m’agradaria afegir el poeta i professor Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, 1938), un home que després de passar per alguna universitat americana ha desenvolupat una tasca importantíssima a la Facultat de Filologia de la Universitat de València. Com a estudiós, Pérez Montaner ha destacat pels treballs que ha escrit sobre l’obra d’Ausiàs March, Joan Fuster i sobretot de Vicent Andrés Estellés, dels quals ha tingut cura en nombroses antologies. Com a traductor ens ha oferit versions en la nostra llengua d’autors com ara E.E. Cummings. Com a poeta, un dels més interessants de l’anomenada generació dels setanta, ens ha anat oferint al llarg de més de quaranta anys un seguit de poemaris que han gaudit d’una bona acollida per part del públic lector i d’elogis per part de la crítica especialitzada. Fa uns pocs mesos la revista de literatura L’Aiguadolç, en els seus números 37-38, li va dedicar un ampli dossier, on s’analitzaven diversos aspectes de la seua obra i trajectòria.
Però la tasca de Jaume Pérez Montaner ha anat més enllà de la de crític i poeta, ja que ha estat un home amb un clar posicionament ideològic que durant el franquisme el va portar a la presó i que ha projectat en la societat, a la Universitat i en el món dels escriptors, ha estat membre de la Junta Directiva de l’European Writers Congress i president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Recentment el cantautor Carles Pastor, en el seu darrer disc Els ulls de Bob, ha musicat un dels darrers poemes de Jaume Pérez Montaner, Que sempre torna, publicat en el seu darrer llibre, Solatges. Aquest poema és des del meu humil punt de vista un dels millors textos que s’han escrit sobre l’actual situació sociopolítica del País Valencià, un text valent, ple de lirisme, desencant i indignació, que retrata un poble que ha oferit la seua identitat als seus botxins: «Llàstima de país amb líders mentiders,/ amb fanàtics botxins que dominen trones,/ que ignoren els savis o els volen fer callar.»
Carles Pastor, en la versió musical, li dóna un toc amable que fa que el poema en la seua veu prenga una dimensió agredolça.
El poema és el crit de ràbia d’un home seré, de mirada diàfana, minuciós en el treball que s’indigna davant de tanta misèria moral. «Llàstima de país que ha perdut les idees/ un poble de corders als seus pastors submisos/ que sens recança els duen a l’escorxador».

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 8 de juny de 2011)

NO RES ÉS CASUAL

La vida m’ha ensenyat que res no passa només perquè sí. No sóc un malalt de les teories de la conspiració, però puc afirmar amb una certa rotunditat que aquell que creu en les casualitats en política a aquestes altures no és més que un passarell. Hi ha gent molt sabuda que amb traça de delineant des dels laboratoris d’alguns partits polítics va redibuixant el futur de l’Estat, dels pobles que el conformen i dels seus ciutadans. Des de fa un temps assistim a una redefinició de l’Estat Espanyol que s’ha cuinat en part a la fundació del Partit Popular (FAES) i que ens reserva tot un seguit de retalls dels drets socials de la ciutadania, una recentralització de l’Estat que té com a objectiu descafeïnar el sistema autonòmic i condemnar a un segon pla les llengües no castellanes.
Aquesta gent no sols pretén posar el fre, sinó que fins i tot té previst posar la marxa enrere i convertir aquesta democràcia en l’evolució natural de l’anterior règim.
Hi ha qui creu que certes decisions les pren el senyor Font de Mora en alçar-se un matí amb el morro tort, i esclata ple d’ira en contra del poeta forense, no, s’equivoca, Font de Mora només aplica un guió que li ve donat des de les altures, on regna el senyor Aznar.
Font de Mora, Camps, Bauzà, Nuñez Feijoó són nadadors que aprofiten l’onada: una socialdemocràcia sense discurs i desconcertada, un electorat temorós que es refugia en massa en la dreta, la crisi econòmica, etc., per tal d’accelerar els canvis o donar els oportuns colps de timó.
U, que és una mica llegit i li agrada donar colps d’ulls al passat, ha arribat a la conclusió que la dreta espanyola arrossega amb ella les mateixes fòbies des de fa lustres, víctima com és d’un nacionalisme excloent i anihilador de la diferència, partidària com és de l’autoritarisme, del confessionalisme i del caïnisme i les disfressa amb un llenguatge adient als temps actuals.
Aquests dies de campanya he pogut llegir moltes estupideses i, entre altres, aquesta perla: el missatge de Compromís i d’EUPV és massa ideològic i per això té un escàs recolzament en les urnes, a diferència dels dos grans partits, mentida!, el Partit Popular traspua ideologia per tots els costats, tanta que n’ha impregnat els mitjans de comunicació, bona part de la societat i fins i tot aquells que no el voten.
Amb els anys que tinc i encara no em deixa de sorprendre la ceguesa del personal. Fa poc algú es va atrevir a dir-me que «la política, per a qui visca d’ella», eixe ha estat el problema, que hem deixat la política en mans de reaccionaris, però, també, de golafres que l’han convertida no sols en el seu modus vivendi, sinó que, a més, víctimes de l’avarícia, ens han venut els interessos de tots al millor postor.
Ja ho deia Joan Fuster: «tota política que no fem nosaltres, la faran en contra nostra», i a nosaltres, amb el beneplàcit de la majoria de la comunitat, ens l’estan fent ben feta, no van a deixar entre uns i altres ni el pal de la bandera.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 2 de juny de 2011)

LA CONSTÀNCIA I LA PERSEVERANÇA D'UNS POCS

Sense cap mena de dubte, aquesta és una setmana per a l’anàlisi i la reflexió política. Per a alguns el 22 de maig ha suposat el final d’un cicle, per a altres la superació d’una barrera electoral que semblava un mur inexpugnable que només la seua constància, la seua perseverança, ha estat capaç de superar-lo.
En aquest país nostre, mediterrani, de gent aparentment «muelle» utilitzant paraules d’un comte-duc d’infausta memòria, també tenim gent tossuda, constant i perseverant, capaços d’avançar contra un vent amb ràfegues de més de dos-cents quilòmetres per hora. Individus que en silenci van construint una obra d’una gran solidesa i una gran personalitat. Individus que, malgrat la seua estatura intel·lectual, en aquest país de cecs som incapaços de veure. Individus que són la nostra principal riquesa. Jo he tingut la sort de conéixer un bon grapat d’ells, la meua faena, que tants maldecaps m’ha donat, ho ha fet possible. Fa uns anys algú em va presentar la professora de la Universitat de València Carme Manuel, una dona divertida, xarraire, amb una enorme energia que sap canalitzar a través d’una gran capacitat de treball. Carme Manuel és una de les millors traductores i estudioses de la literatura o, millor dit, de les literatures anglosaxones que hi ha a l’Estat Espanyol. Una dona que, com fa poc afirmava el crític Sam Abrams, sempre està lluitant a favor de la literatura dels Estats Units. Ha traduït al valencià Emily Dickinson (Amherts) i ens ha descobert Anne Bradstreet en Poemes i meditacions d’una puritana anglesa a l’Amèrica del Nord del segle xvii, les poetes afroamericanes en L’ànima de les negres. Poesia afroamericana dels segles xvii i xviii i la vessant poètica de l’autor de Moby Dick, Herman Melville, en una mostra antològica que porta com a títol Escenes de batalla, paisatges de guerra. Però no sols allò que es fa als Estats Units li interessa, ja que junt amb Josep V. Garcia ens va oferir l’any 1992 una antologia de Poesia gal·lesa actual.
La seua aportació a la nostra literatura a través de l’estudi i de la traducció és impagable, els lectors de poesia en valencià estem en deute amb ella, ja que el seu treball ens fa superar sense dificultats les barreres que ens posen el temps i l’espai, les seues traduccions i els seus aclaridors estudis són com un veler que ens fa travessar mars i arribar amb alegria a bon ports que ens semblaven llunyans i als quals només podíem accedir viatjant en naus de diferent banderes.
Estic convençut que la fermesa de la nostra cultura ens la donen persones fidels, constants, perseverants que van apuntalant aquesta llengua i literatura mil·lenàries que resistixen a pesar de tantes coses.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 26 de maig de 2011)

INSENSIBLES ALS COLPS

Durant la presentació de les candidatures del PPCV a les eleccions municipals, en prendre la paraula l’alcaldable de Vila-real, una part del públic (no vull pensar que tot) va exigir al personatge que canviara de llengua i fera la seua intervenció en castellà; l’home, sense oposar la més mínima resistència, així ho va fer. Després va eixir la candidata per Torrent i va demanar perdó (perdó?!) als assistents per si de cas se li escapava alguna paraula en valencià. Aquest no és un fet aïllat, ni d’ara, ni exclusiu del PPCV. Fa uns anys, acompanyat de la meua mare, en un acte del PSOE en el nostre municipi, en intervindre el seu alcaldable, una veu del públic va exigir que aquest fera el seu parlament en castellà; cap ni un del mig centenar d’assistents va replicar-li a l’individu en qüestió i l’alcaldable va canviar de llengua, la meua mare indignada es va alçar i va eixir de la sala, va ser l’única.
He de confessar-los que en qüestions de sociolingüística sóc un ignorant per a explicar amb arguments científics aquests fets, però també els he de dir que no sóc sord, ni cec, i per tant puc afirmar que el PPCV i el PSOE també tenen entre els seus votants un gran nombre de valencianoparlants i que em costa entendre l’actitud davant del valencià de la seua militància, dels seus simpatitzants i dels seus càrrecs públics. Tampoc no entenc l’actitud dels valencianoparlants presents en aquests actes en ser insultats d’aquesta manera, la seua és una actitud servil davant d’una agressió que ja no és passiva sinó activa i que pretén (com ho feren el centralisme borbònic i el nacionalcatolicisme) traure de l’escena pública la nostra llengua i arraconar-la a l’àmbit familiar i folklòric. Eixos valencianocallants són els vertaders culpables de la salut social de la nostra llengua, i ja es poden gastar diners les nostres institucions en campanyes per la promoció i l’ús del valencià que no van a servir de res mentre aquesta actitud no canvie. Són gent que no senten dolor front als colps que reben, són fills del tio Tom (el de la cabanya) que assistixen a un acte públic on qui marca les regles és la gent del KKK.
Dels altres, d’aquells que bramen en actes públics amb una actitud bel·ligerant i de supremacisme lingüístic, pensant que el crit té la raó i no la paraula, no vull ni parlar-ne.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 5 de maig de 2011)

DE VICARI A MÚSIC

Quan era un xiquet alguna vegada vaig creuar-me amb el vicari del meu poble. Era un home jove, dinàmic, nascut a la ciutat de València, de faccions agradables i ben pentinat. Un individu que des de la meua altura infantil veia enorme, corpulent i tirant a gros. Havia portat un nou vent a la parròquia, una parròquia on regnava des de feia unes dècades un rector d’idees afins a les del règim. Aquest vicari prompte es va posar la joventut del poble en la butxaca per la seua manera de ser i per la seua manera directa de predicar l’evangeli. Va ser qüestió de temps que els dos clergues toparen i el vicari va ser traslladat a un altre lloc.
Més tard sabérem que el vicari havia penjat la sotana (deixeu-me passar l’expressió) i que s’havia fet cantant. Mentre anava fent-me adult l’he vist aparéixer de tant en tant pel poble, xarrar amb la gent, és un magnífic comunicador, i actuar dalt d’un escenari. El vicari ha estat el cantant valencià que canta en valencià que més gent ha arrossegat en el meu poble als seus concerts. Aquells xiquets i joves de quan ell era vicari mai no han faltat a la cita amb Paco Muñoz.
Fa un temps que Paco ha anunciat la seua retirada dels escenaris, qüestions relacionades amb la salut l’hi han obligat, i ara va recollint a poc a poc l’homenatge i l’agraïment per un treball creatiu fet des de l’honestedat.
Paco Muñoz ha estat un home que ha oferit amb humilitat el millor d’ell mateix, i sense tindre una imatge i un carisma (em ric del carisma que se suposa que tenen algunes estrelles de la música) ha estat capaç d’oferir-nos algunes cançons que aconseguiren convertir-se en himnes d’un poble que somniava en la llibertat, temes com ara Què vos passa, valencians?, la lletra del qual és de l’enyorat Toni Mestre, o l’Ara caldria dir, o Serra de Mariola. Paco Muñoz començà la seua carrera musical amb un cert èxit, les seues cançons s’escoltaven en les ràdios i en festes les places dels pobles s’omplien amb la seua humanitat.
Paco Muñoz, com altres, pocs, ha sigut un home capaç de reinventar-se constantment per a sobreviure durant unes dècades en les quals la música valenciana era bandejada de tot arreu.
La seua trajectòria musical s’ha vist enriquida amb la seua relació amb poetes com ara Vicent Andrés Estellés o Miquel Martí i Pol, als quals els ha dedicat dos magnífics treballs, Amor i Amor i Collarets de llum, però no han estat els únics, junt amb Lluís Miquel i l’actor Juli Mira va editar el disc Els nostres poetes, producte d’un espectacle d’un gran nivell que acostava amb elegància els nostres clàssics antics i moderns al gran públic, un treball on la passió per la bellesa estava fins i tot per damunt d’eixe abisme social creat pel secessionisme lingüístic, on a més de versos d’Estellés podíem trobar també algun de Xavier Casp.
Paco en un moment determinat va obrir un apartat en la seua carrera que va dedicar a les xiquetes i xiquets tot recollint en diversos cedés sota el títol genèric de Paco Muñoz canta per als xiquets cançons de la nostra tradició. Paco, que és un home a qui li agrada parlar i contar anècdotes i vivències, no podia faltar amb la seua cita amb la paraula i també ha escrit llibres infantils: Vinater, Jeroniet, El llop pinxo dels estrets, La masereta, Els colors, Caragol, La nit de Nadal.
En qualsevol altre lloc un home com Paco Muñoz seria considerat per la societat i les institucions com un prohom a qui cal reconéixer-li la seua tasca, ací no.
Jo, quan alguna vegada me’l trobe pels carrers i places del meu poble, encara tinc la mateixa sensació que tenia de xiquet, que em trobe davant d’un gegant, en el rostre li veig les cicatrius de totes les batalles que li ha tocat lliurar, però en els ulls li trobe la mirada d’un home feliç.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia el 21 d’abril de 2011)

LA CANÇÓ EN VALENCIÀ

Durant la 42 edició de la Fira del Llibre de València, es va presentar l’estudi La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns, del crític, erudit i agitador cultural Josep Vicent Frechina, on el de Massalfassar, a través de prop de sis-centes pàgines, aporta dades, analitza i reflexiona sobre l’evolució del panorama musical valencià. Frechina creu que el seu llibre és producte d’un canvi cultural que s’està produint al País Valencià, d’on emergix, només de moment, una efervescència creativa. Amb Frechina compartisc la percepció que mai no s’havia donat una situació com l’actual, amb un cens d’intèrprets tan nombrós i divers i una producció discogràfica amb tanta qualitat i varietat. Però des que Raimon un dia va agafar la guitarra i va compondre Al vent els nostres músics han fet un llarg i tortuós camí, han passat per una dictadura que els prohibia concerts i els censurava les cançons, han passat per un esclat democràtic on tot pareixia possible, fou un temps on la nostra música es programava habitualment en la ràdio, on en cada poble es feien concerts de música en valencià, però l’esclat democràtic donà de colp i volta pas al desencant i algun guerrer inefable de la política (el de la frase: “quien se mueva no sale en la foto”) passà l’ordre als seus que calia deixar de promocionar i contractar els nostres músics, obrint-se així un període en el qual els suposats progressistes d’aquest país es canviaren la jaqueta, es tragueren la careta i des dels despatxos oficials deixaren de contractar els nostres músics. I ara, quan l’administració pública està en mans dels botxins que volen arraconar i fer desaparéixer la nostra cultura en nom de potenciar lo que nos une, noves generacions de músics amb una formació musical i lingüística sòlida oferixen a un mercat aparentment raquític un ampli i variat ventall d’estils musicals, amb treballs discogràfics a cada pas de més qualitat i més interessants. Per posar un exemple els diré que en el meu poble, sóc de Puçol, tenim diversos grups, dos dels quals acaben de traure el seu segon cedé, Kave Kanem, A viure, amb un so influenciat pel rock anglosaxó dels setanta, i Infussió, una banda de folk-rock, i la veritat és que sonen realment bé i són capaços de mobilitzar en les seues actuacions un bon grapat de joves; de fet el passat dia 15 d’abril Infussió presenta el seu Rocanfolc i hova fer en una festa on havien implicat grups de danses, de tabal i dolçaina i altres bandes de pop-rock. I ja que em pose a parlar de la gent del meu poble, afegir que eldia 6 de maig el col·lectiu L’Andana, Amics del Patrimoni i la Cultura Popular, va celebrar un acte d’homenatge al cantautor Paco Muñoz en el qual s’espera que d’una manera o altra participen un bon nombre dels protagonistes del llibre de Josep Vicent Frechina.
A mi la veritat és que aquesta vitalitat em fa una mica de por, ja que, com diu l’apreciat poeta Manuel Rodríguez-Castelló, potser que aquest bon moment pel qual passen la nostra literatura i la nostra música siga el darrer cant de cigne d’una llengua que se’ns mor.
Però, mentrestant, dansem, dansem i gaudim amics al ritme que ens marquen els nostres músics.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia el 14 d’abril de 2011)

LA REVOLTA DE LES LLAPISSERES

Marina Guillén i Alapont és una autora que arriba al món de l’edició en plena maduresa i després d’una llarga i intensa experiència com a docent. El contacte diari amb els xiquets i les xiquetes ha fet d’ella una gran coneixedora del món dels infants, d’allò que els mou i els motiva. Marina, a diferència d’altres escriptors de literatura infantil, no s’ha mostrat fins ara massa prolífica, en sis anys ha publicat només tres llibres: La cadira voladora (2005), Una botija amb sorpresa (2010) i La revolta de les llapisseres (2011).
En La revolta de les llapisseres recrea un món ple de fantasia sense eixir de l’aula escolar. Sovint, quan érem menuts, ens preguntàvem què passa dins del col·legi quan no hi ha ningú, o en la nostra pròpia casa quan tots ens n’anem a dormir. Que potser els gats del barri van a classe de cant nocturn per tal d’afinar millor les seues veus quan li miolen a la lluna plena? O el nostre gos veu documentals d’animals per televisió assegut còmodament en el sofà? Marina s’ha imaginat el que passa quan els alumnes i el mestre tanquen la porta de l’aula i se’n van a casa, els uns a fer els deures i a estudiar i els altres a badar pels carrers buscant algú amb qui jugar. I s’ho ha imaginat donant-li vida als diversos materials de l’aula, tot conformant un escenari i unes escenes fantàstics, plens d’una plasticitat que la il·lustradora Empar Piera ha sabut traslladar en part als seus dibuixos.
Els materials de l’aula, tan imprescindibles per a treballar els alumnes, enfadats pel tracte que reben, decidixen en assemblea organitzar-se per tal de fer-se respectar i que els xiquets i les xiquetes canvien la seua actitud. Però l’empresa no és tan fàcil com els pareixia en un primer moment i han de pensar i posar en marxa diverses estratègies fins que troben aquella que millor resultat els donarà.
La revolta de les llapisseres conté grans dosis d’imaginació i algunes gotes d’humor, alhora que dóna al lector unes quantes lliçons sobre el valor de les coses i la importància de reclamar els nostres drets sempre des de la no-violència.
Un llibre que naix en una aula escolar i que jo recomanaria que hi tornara com a lectura imprescindible.

LA CIUTAT ESTRANYA

(Una bella imatge de la ciutat de València, la seua catedral)

U, encara que ha viatjat i ha escrit algun llibret, no ha deixat en cap moment de ser un home de poble i es troba d’allò més bé sentint-se de poble. Hi ha coses pitjors en aquesta vida, com ara mentir i creure’s les pròpies mentides, o empassar-se tot el que diuen els predicadors laics al servici d’obscurs poders sense ni tan sols passar-ho pel garbell del dubte o la reflexió.
Sóc un home de poble i, quan agafe el tren, carregat amb les meues dèries i misèries, i em plante, en qüestió de vint-i-cinc minuts, a les andanes de l’Estació del Nord de la ciutat de València tinc la sensació que sóc un foraster que es troba a milers de quilòmetres de la seua terra. Si, a més, em pega per entrar a fer un colp d’ull a algunes botigues o fins i tot passar per la redacció d’algun mitjà de comunicació, de sobte m’adone que em trobe més a prop de Madrid del que em pensava.
Fa uns anys vaig treballar en una televisió local que exercia una mena de corresponsalia comarcal de la televisió autonòmica. La primera vegada que vaig visitar les seues instal·lacions vaig tindre un gran disgust, ja que, no sé per què, m’havia fet la idea que entre aquelles parets el valencià seria com a mínim llengua vehicular i habitual entre els treballadors d’aquella casa, que m’hi trobaria gent que tindria cura del nivell lingüístic que utilitzava, i que el seu bon model de llengua d’una manera o altra acabaria imposant-se almenys a una part de la societat. Però, per a la meua sorpresa, vaig trobar que pels passadissos d’aquella casa la llengua que se sentia era una altra, que abans de posar en marxa la càmera quasi tot el món es parlava en castellà i que en posar-se a gravar canviava el locutor al valencià. Aquell disgust em va omplir d’una amarga tristesa. Però les coses són sempre susceptibles d’empitjorar, i ho he pogut comprovar fa poc em passar-me per alguna de les diverses cadenes de la televisió valenciana i ensopegar amb locutors, alfabetitzats en valencià, que no li tenen cap respecte a la llengua que usen, destrossant-la en cada paraula que pronuncien com si no fóra “això” més que un absurd patués que per culpa de la voluntat de quatre es veuen obligats a parlar. Oblidant que l’existència d’eixa llengua i de la cultura que porta al seu darrere és la que ens aporta bona part de la nostra identitat com a poble, i com a poble amb personalitat pròpia hem demanat un Estatut d’Autonomia i tindre uns mitjans de comunicació propis que donen de menjar a polítics i a professionals diversos que no mostren cap respecte ni estima per la llengua de gent com jo, de poble, de poble mediterrani orgullós de parlar aquesta modalitat del vell llatí que els romans ens llegaren. També ho oblida la ciutat de València, oblida que la personalitat diferenciada del poble valencià és la que la convertix en alguna cosa més important que una simple capital de província, és el cap i casal de tots els valencians i en trau benefici. La ciutat hauria de ser més amable i fer sentir a la gent de poble com jo que es troba a casa i no en un barri perifèric de Madrid.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 31 de març de 2011)

L'ESTRÉS DEL MEU AMIC JOAN

El meu amic Joan és professor de valencià i li agrada dedicar en part les seues estones lliures a escriure. Ha guanyat alguns premis literaris i fins i tot li han editat alguna novel·la. En certa manera, és un home feliç a qui li agrada sominar en un país més lliure, més democràtic i més culte, si no fóra per l’atmosfera enrarida que una part de la classe política genera amb males arts sobre la llengua que ell impartix en classe i usa en els seus textos creatius. L’altre dia em deia que troba injust que analfabets en valencià qüestionen el lèxic i la gramàtica d’aquesta llengua. O que des de posicions de supremacia lingüística vulguen arraconar o clarament anihilar la llengua materna d’una gran part dels valencians, i a més ara ho volen fer aprofitant l’excusa de la crisi.
La veritat és que a Joan i a molts dels nostres professors i creatius raons no els en falten per a estar desencantats i estressats. El més dolorós de tot plegat és que tenim uns governants que estan convençuts que mai no s’equivoquen, que mai no incomplixen les lleis que ells han ajudat a redactar, que dediquen molts esforços a treballar per la transparència en la gestió, per defendre la pluralitat lingüística i informativa, i que la culpa de tot és d’una minoria que vol robar les nostres senyes d’identitat i del mateix sistema autonòmic que cal canviar, això és el que creuen ells, perquè la realitat és una altra, la mala gestió dels nostres recursos, el qüestionament de la llengua buscant rèdits electorals, l’opacitat i falta de transparència, la censura aplicada a exposicions fotogràfiques, sarsueles,..., posant la mà en el dret a la llibertat de creació i fins i tot el respecte a l’autoria, etc., són el signe que han marcat les darreres legislatures.
La situació, per exemple, de les arts escèniques al País Valencià ha dut bona part del sector, a través d’una carta oberta, a demanar la dimissió de la responsable, tot acusant-la de deriva econòmica i falta de transparència en la gestió. O la queixa constant dels nostres músics, que a penes apareixen en la radiotelevisió pública valenciana, la mateixa que cedix estudis per a gravar programes radiofònics de cadenes privades de la mateixa ideologia que el partit que ens governa. L’altre dia Raimon es queixava de com de difícil resultava que el programaren als teatres de la ciutat de València.
La crisi, que no és sols econòmica, ens amenaça, amenaça els creatius i tota la indústria cultural, però s’acarnissa d’una manera especial en aquells productes fets en valencià. Jordi Ferré, nou president de l’Associació d'Editors en Llengua Catalana, afirmava en una entrevista a un conegut mitjà de comunicació que “les vendes del llibre en català baixen més que en castellà”, i que tot el sector cultural es veu tocat per la retallada dels ajuts institucionals, que ací al País Valencià ja eren baixos per exemple en referència al llibre valencià. Però també hi ha altres aspectes, que no depenen dels polítics com ara la mala situació dels productes culturals als punts de venda, o la tortuosa per no dir escassa promoció que patixen que ho agreugen.
Una vertadera llàstima, ara que, a pesar que ja s'havia aconseguit posar en marxa a empentes i redolons una petita indústria cultural i que tenim bons productes en el camp de la música en valencià, de la literatura, de les arts escèniques i audiovisuals, arriba de colp aquesta crisi i els que l’han provocada i l’estan mal gestionant es posen a retallar amb una clara idea de desfer-ho tot en nom de l’economia, però en realitat el pla està dissenyat per una ideologia nacionalista excloent i de baixos nivells de tolerància i democràcia. Com no va a estar desinquietat el meu amic Joan!

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 17 de març de 2011)

ATRAPADA EN EL DESIG DELS ALTRES?

(Presentació de la novel·la Somiant amb Aleixa a la Casa del Llibre de València el passat 30 de juny de 2011, a la taula d'esquerra a dreta Manel Joan i Arinyó, Mercè Climent i Francesc Mompó)

Hi ha una etapa de les nostres vides en la qual, d’una manera inesperada, els somnis ens regalen escenes tòrrides que acaben amb els llençols o els pantalons del pijama molls. L’aparició d’aquests somnis coincidix amb el nostre despertar sexual i, encara que poden aparéixer durant bona part de la nostra vida, és en l’adolescència i la joventut on més altes resulten la seua quantitat i intensitat.
El món dels somnis, des de temps immemorials, ha sembrat d’inquietud l’ésser humà, el qual de vegades ha volgut veure’ls com a missatges del destí que ens espera, o més tard com a elements imprescindibles per a estudiar el nostre subconscient.
En els somnis les nostres fantasies més íntimes i irrealitzables prenen cos i naveguen empeses pel desig ocult que les ha creades cap a terres volcàniques. Quan despertem del somni, de vegades de tot plegat només ens resta un sabor dolç en la boca i unes imatges sensuals que ens neguem a oblidar. De vegades hem desitjat controlar el món dels somnis i, com un aparell de televisió, triar cada nit un canal temàtic per a poder viure allò que la realitat ens nega. A alguns, més morbosos, els agradaria fins i tot saber qui té somnis eròtics amb ells, encara que sovint tindrien sorpreses extraordinàries i en ocasions poc agradables, com les que té la protagonista de la novel·la Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011) amb la qual el tàndem Mercè Climent-Francesc Mompó va obtindre el Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d’Albaida 2010. Aleixa té el do heretat de somiar els somnis d’altres on ella apareix (o almenys és el que ella es creu). La cosa, encara que estranya, no passaria de ser una simple anècdota si no fóra per la seua joventut, la seua bellesa i el seu sex-appeal, a la qual cosa cal sumar el fet que fa poc ha acabat la seua carrera i combina dues faenes, la primera com a professora en un institut i la segona en una botiga de roba.
La seua sensualitat no passa desapercebuda entre professors i alumnes, entre companyes i encarregats, i prompte es veu immersa en tot un seguit de somnis cada vegada més intensos i tòrrids.
El xoc entre la ficció onírica provocada pel desig que causa en els altres i la realitat quotidiana la farà viure immersa dins d’un laberint de sentiments contradictoris on la culpa i la vergonya la tenen subjugada.
Climent-Mompó, a més, ens oferixen en forma de flash-backs escenes del passat sexual de la protagonista que ens confirmen que, malgrat les aparences, estem davant d’una dona que ha tingut experiències amb els dos sexes. En el seu despertar sexual i en esta aparent bisexualitat cobra una gran importància Emma, una amiga de la infantesa, que és qui la inicia en les pràctiques sexuals.
Climent-Mompó, amb un llenguatge clar, impregnat en ocasions per un cert lirisme, però sempre directe, atent als detalls i amb un gran vigor plàstic, recreen un complex castell de focs artificials on l’esclafit del final de cada capítol obri el pas a una altra escena que acabarà en iniciar-se el repòs dels amants i en el cim del clímax literari.
Entre escena i escena, retrataran la personalitat d’una dona a la qual en el pla sexual l’han dirigida i modelada els seus partenaires omplint-la de dubtes i incerteses.

A PESAR DE TOT, LA SORT ENS SOMRIU DE TANT EN TANT

(El cantautor Carles Pastor, l'escriptor Francesc Mompó i el músic i artista plàstic Jordi Albinyana)

Dir que els valencians som un poble amb sort, amb la que ens està caient damunt des de fa dècades, potser puga prendre’s per alguns com un insult i una provocació gratuïta. La veritat és que, amb un govern que practica la censura, talla emissions de canals de televisió, entén els informatius de la televisió pública com el departament de publicitat del seu partit, fa gala d’idees retrògrades i acientífiques davant de qualsevol sense vergonya ni sentit del ridícul, amb paladins d’una llengua de la qual són analfabets, amb una majoria de membres entre les seues files que d’una manera conscient o inconscient creuen en la supremacia d’una llengua sobre una altra..., amb tots aquests símptomes d’una malaltia greu, amb el virus del feixisme inoculat en el moll de l’os de l’electorat, doncs jo encara crec que en alguns aspectes els valencians som un poble amb sort.
I la sort no ens ve donada per un clima benigne ni una situació geogràfica immillorable, sinó pels nostres creatius. Des que el xativí Raimon, fa mig segle, va agafar la guitarra i li va pegar per compondre la cançó Al vent fins hui en dia tot un seguit de músics i cantautors de diferents formació i estil ens han descobert i ens han fet de guia per a conéixer el bo i millor de la nostra poesia de tots els temps. Abans de Raimon ja ho va fer, des de l’àmbit de la música més acadèmica, Matilde Salvador, autora fins i tot d’una òpera en valencià amb text del poeta Xavier Casp.
L’autor de Jo vinc d’un silenci ho ha fet amb els nostres clàssics: Ausiàs March, Jordi de sant Jordi, Anselm de Turmeda, o contemporanis com el seu estimat Salvador Espriu; Al Tall amb els poetes àrabs valencians; Ovidi Montllor amb Estellés, Segarra o Pere Quart; Paco Muñoz amb Lluís Guarner, Tomàs Garcés, Toni Mestre, però també amb Miquel Martí i Pol, Vicent Andrés Estellés i en col·laboració amb Lluís Miquel amb els nostres clàssics; Miquel Gil amb Manel Rodríguez-Castelló, Tono Fornés, Isidre Martínez, Anna Montero; Rafa Xambó amb Marc Granell, Isabel Garcia Canet..., i així una llarga llista de la qual poques cultures poden gaudir. Un luxe exquisit, de vegades ignorat per paladars d’ase que aconseguixen bloquejar el seu pas perquè arribe a la majoria de ciutadans. Alguns d’aquests treballs haurien de considerar-se una eina imprescindible en les classes de llengua i literatura.
Aquests darrers dies del mes de febrer ha aparegut un nou treball d’un cantautor provinent de l’escena del rock i amb notables influències de la música dels huitanta, en especial d’aquell meravellós joglar de la música pop que fou Antonio Vega; es tracta de Carles Pastor i el seu nou disc, Els ulls de Bob, en el qual, amb la col·laboració de músics com ara Pere Ródenas i Miquel Gil, canta dotze poemes de deu poetes valencians vius i de diverses generacions. Una petita joia que es guarda en un embolcall dissenyat pel músic i artista plàstic Jordi Albinyana, que ja es va encarregar de signar el disseny del darrer treball de Josep Gimeno el Botifarra i de Miquel Gil.
Aquest nou cedé, el tercer de la seua carrera, és quasi una antologia poètica amb format de cançons, no hi estan tots els que haurien d’estar-hi però sí que els puc dir que no n’hi sobra cap dels que hi són: Ramon Guillem, Teresa Pascual, Manel Alonso, Isabel Robles, Encarna Sant Celoni, Eusebi Morales, Francesc Mompó, Maria Fullana, Enric Monforte, Jaume Pérez Muntaner i Berna Blanch.

Hi podem trobar des d’increïbles artefactes poètics fins a explosius carregats de lirisme i de denúncia, amb un so musical ple de força i sensibilitat. Ja ho he dit i ho torne a dir: una sort de la qual no tots els pobles poden gaudir.

(Article publicat a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'Informatiu http://www.linformatiu.com/ el dia 24 de febrer de 2011)