EL CARRER DELS BONSAIS

ATREVIT

Li van donar la paraula al poeta i li varen pregar que fos breu sense pensar que demanaven un impossible. Amb la paraula sota el braç va fugir de la sala per a fundar un llarg llinatge.

***

ATREVIT O COVARD?

Un dia es va atrevir a prendre una decisió, però, es va equivocar. Així i tot, mai no es va arriscar a rectificar. Es va agafar amb força a ella i es va erigir en el seu màxim defensor, en el paladí de la seua mentida.

(Aquests dos petits contes inèdits  formen part d'una nova versió del llibre El carrer dels Bonsais de Manel Alonso i Català).

Podeu llegir un interessant article d'Agustí Peiró sobre el llibre El carrer dels Bonsais clicant ací

TEMPS DE TERTÚLIES

Pere Bessó, Manel J. Romero, Josep Vicent Galan i Manel Alonso a les tertúles "Les nits màgiques del Django's". Fotos J.M.Lorente i Vicent Salvador

En un temps, com l’actual, en què ens relacionem a través de les diferents xarxes socials i els lletraferits publiquen els seus versos i la seua prosa en internet, pareix que parlar de fanzines i revistes de creació literària o de tertúlies a bars i cafeteries siga una anacronisme. És cert que al País Valencià encara hi ha en funcionament revistes com ara la veterana L’Aiguadolç, editada a la Marina Alta, o Els Llibres de L’Aljamia, editada a l’Horta Nord, però no hi ha eixa profusió que hi havia en dècades passades, en les quals podies trobar una llarga llista fetes amb més o menys gràcia, amb més o menys mitjans. A la memòria em vénen capçaleres com ara Tac Carbònica, Llombriu, Tuacte, L’Horabaixa, Cairell, Passadís, Murice, La Factoria Valenciana, Abalorio, només per citar-ne algunes.

Els blogs personals i webs especialitzades en editar textos literaris han cobert aquest espai, un espai que cobrixen amb menys costos, amb més rapidesa i arribant a més gent.

Va haver-hi a la ciutat de València un temps gris en el qual un general colpista, damunt del seu cavall, presidia la plaça de l’Ajuntament i en el qual només els poetes i alguna cèl·lula clandestina d’un partit d’esquerres (de vegades la cosa coincidia en les mateixes persones) s’autoatorgaven el dret a reunió i el de llibertat d’expressió, tot donant color i llum a un cap i casal que havia deixat de ser-ho per a esdevindre una casposa capital de províncies.

L’excusa per a aquesta fauna era la nit, un café i una copa, i la seua matèria primera la paraula convertida en literatura.

La gent eixia de casa i es trobava en un local i parlava fins a la matinada imaginant una societat futura més lliure, més justa i més culta, cosa que es va quedar en un somni de poetes, ja que el país cauria en mans d’aquells que l’han convertit en un abocador de fem amb el disseny més aparent.

Tertúlies com ara les del cafés San Patricio, Madrid, Malva-rosa han passat al record.

També als pobles se’n feien, de tertúlies literàries, en el meu, Puçol, durant els anys noranta vam fer les del café Django’s.

Si n’hi ha una d’entre totes les tertúlies valencianes que cal destacar per diverses raons, com ara la seua duració en el temps, més de deu anys, la seua capacitat de convocatòria i fins i tot perquè va donar fruits tan interessants com ara els premis de poesia que organitzaven, la publicació d’una revista o l’edició de llibres i plaquets, és sense cap mena de dubte La Forest d’Arana.

Al capdavant de La Forest d’Arana es trobaven els poetes Pere Bessó i Francesc Collado, així com el manifasser Manel J. Romero.

Hui, de tot aquell moviment fa vint-i-cinc anys i per tal de celebrar-ho com cal han posat en marxa un blog on recuperen imatges i articles del passat i, a més, han organitzat un sopar d’encontre a la Societat Coral El Miquelet.

Sóc de l’opinió que en aquest país no se li ha reconegut la importància que van tindre per a tota una generació les tertúlies de La Forest d’Arana, sóc de l’opinió que des d’alguns àmbits s’ha silenciat la seua tasca, a la qual cosa se suma la capacitat que tenim els valencians per a l’oblit. Què hi farem!

No sé si en aquesta nova era digital serem capaços de fer un esforç i tornar a construir l’edifici que Collado, Romero i Bessó, en companyia de molts altres (Galan, Pérez Montaner, Mompó, Sant Celoni...) van ser capaços d’alçar, potser els temps no siguen els més propicis i els projectes siguen d’una altra espècie, el temps ens ho dirà.

(Publicat el 13 d’octubre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)

EL CARRER DELS BONSAIS

No sé sap en quin precís moment

         No sé sap en quin moment precís de la concepció o de la gestació va passar, els especialistes consultats no s’arribaren a posar mai d’acord. Alguns veïns afirmen que fou durant l’acte sexual, altres diuen que fou culpa d’aquells matins en què sa mare nua i eixarrancada prenia el sol a la terrassa de casa. La realitat és que amb certesa no se sap. El que sí que tothom pot constatar és que aquell fet va marcar Rafel de per vida.

         Malgrat les molèsties que li produïa, sobretot a partir de la primavera i fins a meitat de tardor, Rafel se sabia diferent i això li agradava. En una societat de masses, la diferència –malgrat els intolerants– i l’originalitat estan molt valorades.

       Des de menut –concretament des d’una vesprada en què era en classe de llenguatge i el mestre els parlava de refranys–, s’havia adonat que a més d’original era un transgressor.

         De major, després d’haver finalitzat la carrera de filosofia i lletres i d’haver assaborit, com tants altres llicenciats, l’amarg sabor de l’atur, va decidir traure-li partida a la seua originalitat i es va posar a treballar en un cabaret fent un número espectacular amb un màgic.

         Més endavant es va adonar que allò era poc per a ell i decidí canviar d’imatge i convertir-se en un artista d’avantguarda.

         Els seus happenings eren inigualables i aviat li caigueren contractes televisius que el feren famós i ric.

         Però, malgrat tot, els seus pares –els quals fins a última hora visqueren al carrer dels Bonsais i ara ho fan en un dels carrers del barri dels Arbustos– se solen preguntar en quin moment de la seua concepció i gestació fou quan una o diverses mosques posaren larves dins del cos del seu fillet barrejant l'adn humà amb el dels maleïts insectes.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

PODEU LLEGIR UN INTERESSANT ARTICLE D'AGUSTÍ PEIRÓ SOBRE EL LLIBRE EL CARRER DELS BONSAIS CLICANT ACÍ

EL REGAL EN LA MIRADA

Joan-Baptista Campos

Diuen que en realitat el que fa el viatger, quan inicia un nou viatge, és fugir d’ell mateix, perdre de vista el món i la societat que han forjat bona part de la seua personalitat i que regixen la seua rutina diària. El viatger assumix en una altra societat el paper d’espectador, de cronista que pretén passar desapercebut. Per a ell, a banda de satisfer la curiositat i el desig de xafar geografies que ha mitificat, el viatge és un espai invicte en la seua vida per on s’escola el risc i l’aventura. Hi ha viatgers que aconseguixen perdre’s però que sempre acaben retrobant-se en el camí, i ho fan potser en la mirada d’un ancià o en el somriure d’un infant, com ara és el cas d’un dels nostres escriptors més viatgers, Joan-Baptista Campos Cruañes, durant el viatge que féu al Perú seguint les petjades de l’imperi inca, i que transcriu amb gran luxe de detalls en el llibre editat per Onadaedicions El regal en la mirada.

Campos no es conforma a oferir en aquest nou llibre una mirada de turista que es posa en el paisatge i el paisanatge més tòpics, sinó que intenta oferir-nos un retrat incisiu de la societat peruana, diversa, marcada pel seu passat indígena i colonial. Per a informar-se’n no acudix a les guies oficials únicament, li agrada conversar amb la gent, de la qual també sap escoltar els seus silencis. Campos observa amb atenció la realitat que l’envolta i li pren el pols a l’actualitat. La seua veu, encara que ho voldria, no és totalment objectiva, està marcada per la cultura i per tant per la manera d’entendre el món del lloc d’on és originari.

L’objectiu del seu esguard, si em permeten fer un símil fotogràfic, cal dir que està sempre obert, alerta i disposat a capturar cada detall que transcriu amb aparent senzillesa. El cronista també es troba predisposat a ser sorprés per qualsevol imatge que reflectisca bellesa i humanitat. La seua gran capacitat d’observació va lligada a un clar intent de passar desapercebut, amb l’ànim de no trencar cap escena amb la seua presència aliena, també a una gran capacitat d’obrir parèntesis i fer-se preguntes mentre juga a endevinar la vida d’aquells amb els quals es troba.

Però Joan-Baptista Campos no viatja només amb el sentit de la vista,  amb tots cinc recull impressions que després convertirà en elements diversos que unirà per a recompondre literàriament un espai i un temps on viuen altres éssers humans.

Campos viatja amb la seua parella i altres parelles amb les quals es van trobant pel camí i de les quals també és un perspicaç observador, i recull i apunta part de les seues impressions. Però, a més, amb la maleta Campos també porta els altres viatges que ha fet i és capaç de trobar similituds entre gent i cultures tan distants com ara la de l’altiplà andí i les de l’Himàlaia. La seua passió per la poesia també l’acompanya, no sols com a creador, sinó com a lector que es veu empés a visitar llibreries per a trobar poetes dels llocs que visita.

El viatge de vegades és una mica accidentat pel soroche o mal d’altura, alguna descomposició intestinal, etc., però també és obert, fascinant, polièdric, humà, com el mateix autor.

EL CARRER DELS BONSAIS

UN LLEU ECO

Miquel i Anna, els veïns del divuit cinquè, van tindre fills perquè aquests carregaren, quan el matrimoni desapareguera, amb el seu record. I els nens, sense adonar-se’n, van anar carregant també amb el record que els seus pares havien heretat dels seus avantpassats. Una llarga filera de generacions en la memòria.

Quan tots dos fills van morir en un espectacular accident de trànsit, al carrer es va poder sentir l'eco de moltes i successives morts.

(Publicat dins del llibre El carrer dels Bonsais -Publicacions de l'Ajuntament de Catarroja, col·lecció Literària Joan Escrivà, núm. 14, Catarroja, 2000- amb el qual vaig obtindre el Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999)

QUAN UN POETA MOR

Salvador Iborra

Fa uns quants anys, en una cafeteria de la ciutat de València on es feien unes tertúlies literàries, un narrador valencià, del qual no diré el nom, però sí que és conegut per la seua ironia i mordacitat, em va dir: “No torne a vindre a una tertúlia d’aquestes, tants poetes junts, en un espai tan reduït és un còctel explosiu d’ego i hipersensibilitat”. Uns anys més tard vaig llegir, no recorde on, que no hi ha poeta que parle bé d’un altre poeta, i si ho fa és per alguna raó oculta.

Potser que als dos individus que van fer aquestes afirmacions no els faltara la raó. Així i tot, crec fermament i més de vint-i-cinc anys fent versos ho avalen, que els poetes valencians, d’expressió valenciana, són com una família i no ho dic perquè siguen quatre gats, tot el contrari, són nombrosos els ciutadans que en aquest país practiquen l’art de la poesia.

Com en totes les famílies, la relació entre els seus membres és d’índole diversa. N’hi ha de ben avinguts i de mal avinguts.

Jo al seu favor he de dir unes quantes coses, aquesta gent amb l’ego pujat i hipersensibles, a més de construir amb més o menys solidesa una obra en soledat, són gent solidària, treballadora, preocupada per la seua llengua, la seua cultura i el seu país, són gent que es mulla, que s’implica en moviments cívics i culturals. Formen part d’eixe petit exèrcit de valencians que fan front a la mediocritat i la mala fe d’alguns dels gestors de la cosa pública, uns inconformistes que en les etapes més grises del nostre país han estat capaços de donar pinzellades de colors. Els seus llibres oblidats per una societat panxacontenta sovint dormiten durant anys a les prestatgeries de llibreries i biblioteques, tot esperant un lector que els òbriga les pàgines com ales d’una papallona i done vida als seus versos.

Escriure amb la sensació que es fa per al silenci no vol dir que es faça amb desgana, el poeta escriu perquè gaudix capbussant-se en la mar del llenguatge després d’haver estat colpit per una imatge, per un sentiment.

Quan es mor un poeta, s’apaga un cant al bosc de la paraula, encara que perdure la cançó.

Quan un poeta és assassinat brutalment, fins i tot la ciutat més sorollosa calla estupefacta i la tristesa pren cos i travessa grisa les nostres places i carrers preguntant qui ha mort el rossinyol.

El poeta té l’esperança i la fe posades en la paraula, per a ell és un estendard en la lluita contra la brutalitat humana.

Aquests darrers dies he sentit que m’han mort un germà, una membre de la gran família dels poetes, i he odiat profundament els seus botxins i fins i tot la seua raça, els he desitjat les tortures més cruels. Una espiral de rancúnia he vist créixer dins meu i apoderar-se del meu raciocini. Obrir un llibre de l’amic i germà Salvador Iborra i veure entre línies la seua passió per la vida i la poesia m’ha calmat i la tempesta s’ha convertit en un riu de llàgrimes.

(Publicat el 5 d’octubre de 2011 a la columna Mou-te que açò s'empastra del diari digital l'informatiu)

VSI SVETI

VSI SVETI
Ciprese so sprehajale svoje sence
po poti hiše, kjer prebivajo mrtvi,
razkrivajoč, da je tisoče rok
s pomladjo okrasilo vrata zime.

TOTS SANTS
Els xiprers passejaven la seua ombra
pel camí de la casa on habiten els morts,
descobrint que milers de mans
havien engalanat de primavera la porta de l'hivern

****

(Versió  en eslové de Vesna Crček del poema Tots Sants del llibre Un gest de la memòria. Vorera edicions, 1998)

CUADERNO DE LOS TRUJIMANES / QUADERN DELS TORSIMANYS

TODOS LOS SANTOS

Los cipreses paseaban su sombra

por el camino de la mansión donde habitan los muertos,

descubriendo que miles de manos

habían engalanado de primavera la puerta del invierno.

****

TOTS SANTS

Els xiprers passejaven la seua ombra

pel camí de la casa on habiten els morts,

descobrint que milers mans

havien engalanat de primavera la porta de l'hivern.

(Del llibre de poesia de Manel Alonso i Català  Un gest de la memòria -Vorera edicions, 1999-. Traducció al castellà del propi autor)