La professora de literatura
nord-americana a la Universitat de València Carme Manuel Cuenca acaba de
publicar en edició bilingüe, dins de la col·lecció Plaerdemavida de l’editorial
Germania, el llibre de Nephtalí de León Poemes
de la resistència chicana, del qual a més ha fet la versió en valencià dels
poemes i ha escrit una extensa i aclaridora introducció.
Carme Manuel s’està convertint en
una peça fonamental en el trasllat de textos d’altres literatures a la nostra
per raons de tant de pes com ara la seua capacitat d’investigació, la seua
valentia, que li fa arriscar sense por per veus de fora d’allò que anomenem el cànon,
així com per la seua gran capacitat de treball i el fet de saber ubicar en un
temps i un espai un autor i la seua obra i explicar-lo d'una manera entendible al lector. Una de les diverses vessants del seu
treball és la de descobrir-nos les literatures ocultes dins del gran continent de
la cultura anglosaxona, com ha estat el cas de la literatura gal·lesa actual o de
la literatura afroamericana.
Amb l’aparició de Poemes de la resistència chicana, en
primer lloc, Carme Manuel ens informa de l’existència d’una subcultura situada
al sud-oest dels Estat Units, just aquell territori que un dia va pertànyer a
Mèxic, d’una subcultura mestissa i bilingüe que té en el mite indígena d’Atzlán
un pilar identitari. Després ens descobrix un home a qui la vida li ha donat un
bon grapat de colps baixos, que és pintor, narrador, poeta, rodamón i un
activista pels drets civils de les minories als EUA.
Tot seguit la poesia de Nephtalí
de León ens apareix escrita en un anglés barrejat de castellanismes i elements
lingüístics de sabor indígena, i també de gerga, uns pocs poemes, aquells que
parlen de l’amor o amb déu, ho fan en castellà. La tasca de traductora de Carme
Manuel ha estat difícil, ja que ella tractava d’impregnar la versió del poema
en català de la barreja lingüística dels originals i jo crec que ho ha
aconseguit.
La poesia de León té la força en
la paraula més que en les imatges, en el missatge més que en l’estètica. Per a
endinsar-nos en el seu univers, els lectors d’aquesta part del món tenim la
sort de comptar amb la guia excepcional de Carme Manuel, que ens explica la
realitat quotidiana dels chicanos, la
seua lluita pels drets civils en uns estats fronterers on les autoritats estan
obsessionades amb l’emigració i on el color de la pell d’un ciutadà és un valor
en alça (o en baixa, segons com).
Els poemes d’aquest llibre estan
escrits amb la tinta vermella dels perdedors al país dels campions, de la gent que
s’alça del terra després d’haver caigut mil vegades, de la gent que té l’enteresa
i l’energia per a la lluita, la passió i la rauxa, però també per a la tendresa,
l’amor i la poesia.
Aquest és un llibre d’un inconformista,
d’una persona indignada amb el sistema que exigix canvis, dècades abans que es
parlara dels indignats, d’un individu que assumix la veu d’un poble al qual se
li han negat bona part dels seus drets.
