LES PETJADES INSOMNES DE RAFAEL ESTRADA

Manel Alonso i Rafael Estrada

Petjades insomnes (Col·lecció Mil poetes un país. Editorial Germania. Alzira, 2012) és un llibre fruit de la maduresa vital del seu autor, Rafael Estrada i Puertos, una persona podríem dir-ne polièdrica: docent, cantautor, poeta, polític..., a qui, com diu el clàssic, res humà no li resulta alié.

Es tracta d’una obra molt sensitiva, vull dir en la qual els sentits de la vista i de l’oïda i en menor mesura el del tacte tenen no sols un protagonisme, sinó que es veuen convertits en els canals per on a l’autor li entren les més diverses sensacions que després ell selecciona i recrea per a construir artefactes poètics.

Sensacions visuals com ara el paisatge natural, però també aquell que ha creat o ha ajudat a crear l’home com ara l’horta, el poble o la ciutat (ací caldria destacar les belles postals que ens oferix de Roma), els quals gràcies a la llum són un i són diversos. Hi ha, però, també un altre paisatge present, el del cos de l’estimada, retratat amb sensualitat i tendresa, però evitant de convertir-lo en un mapa d’escenes tòrrides; un espai íntim on l’amor i la memòria teixixen el llenç sobre el qual reviu una vegada i una altra la seua passió, el seu desig, el seu lliurament.

D’altra banda, la música, el so de la pluja i el silenci com una part fonamental de la música i del paisatge són també matèria primera dels seus versos. Uns versos lliures, diàfans, amb ecos de Miquel Martí i Pol, de Vicent Andrés Estellés, de Joan Margarit, de la generació dels setanta (Marc Granell, Salvador Jàfer...).

Un lector que es pose a llegir aquest poemari sense tindre referències biogràfiques del seu autor se sorprendrà de la quantitat i varietat de referències musicals que contenen els seus versos: Miles Davis, Joan Manuel Serrat, Strauss, Maria del Mar Bonet, Mark Knopfler, Lluís Llach, que acusen la seua passió per la música, no debades a ella també es dedica com a cantautor, i a la qual, junt amb la poesia, li dedica moltes hores com ell mateix ens confessa: «Moltes vesprades les passe llegint, / escoltant música, escrivint versos, / cantant...» per a més endavant afegir tota una declaració d’intencions. «I escric d’amics i de vida / i faig cançons i músiques / que se’m fan presents / i em permeten somiar despert».

Hi ha entre línies i al llarg de tot el llibre el retrat d’un individu que ha arribat, conscient, a la maduresa, un home senzill, emotiu i tendre a qui li agrada sentir-se i ser de poble, una persona activa, sensible a la bellesa i a qui li preocupa el passat, el present i el futur del seu petit país, la identitat del qual es va desfent com un terrós de sucre davant del desinterés i l’apatia d’uns i l’atac constant d’altres. Però també li preocupen els més desfavorits, que es veuen atrapats i indefensos en l’espiral d’una crisi econòmica sobre la qual cau la sospita de ser una estafa social perfectament planificada per a desmuntar l’estat del benestar.

Aquest individu és un home que gaudix amb els petits plaers de la vida com ara posar-se en la boca, com a petites pedres, els noms dels rius, de les séquies, de les partides de terme, dels carrers i de les places per a jugar amb la seua fonètica i compondre una cançó per tal d’evocar el seu món. Un món on el pa encara té el sabor i la textura de pa i la gent té temps per assaborir-lo en companyia, mentre conversa amb els amics i veïns de les coses de la vida.

Rafael Estrada assumix reiteradament i d’una manera ferma que el pas del temps no és gratuït i és conscient d’allò que Ausiàs March va dir «quan hom naix comença a morir» i que la vida és dura, fins i tot cruel i mai no regala res. Així i tot, és un optimista i fa una aposta constant, inalterable, per la vida i la bondat humana perquè sense cap de les dues no hi ha espai per a l’esperança.

EMPAR PIERA O EL DIÀLEG CREATIU

Escriure és una tasca que demana grans dosis de soledat. L’escriptor, com qualsevol altre creatiu, es passa moltes hores acompanyat pels passos zigzaguejants del pensament. De tant en tant li agrada disfressar-se de lector i es fa acompanyar per altres solitaris que li oferixen la seua mirada i els seus mots, i amb ells inicia una conversa.

Quan l’escriptor ix de casa, temorós que la soledat l’atrape i el convertisca en un addicte malaltís i irrecuperable, apareix en societat incòmode i maldestre, i pres per una certa eufòria aboca com un torrent imparable el seu enginy i la seua conversa. Després torna al seu cau penedit i intentant convéncer-se que en la pròxima eixida mantindrà sobre si mateix un major control.

De vegades en aquestes escapades ensopega amb escriptors i artistes assossegats que transmeten més a través de la seua mirada i el seu silenci que no ell amb tots aquells barandats de paraules que sol alçar al seu voltant, no sé sap si amb l’objectiu de protegir-se dels altres o de protegir-se d’eixa soledat que el perseguix.

No fa molt vaig conéixer l’artista plàstica Empar Piera, una dona de pell i cabells bruns, d’ulls negres i lluminosos i capaços de transmetre assossec i bonhominia. De conversa pausada, afable, dona d’aparentment poques paraules, li he pogut descobrir entre línies i silencis que té una gran fe en alguns mots, com ara «mare» i l’exercici de la maternitat, una paraula que com a «filla» té per a ella dues direccions en el seu arbre genealògic. Un altre mot és «solidaritat», que li ve acompanyat per la seua generositat innata i que aplica a tots aquells que l’envolten. És tal la creença que té en aquest mot que sovint l’acompanya d’altres dos: viatge i Àfrica. Diàleg és un altre mot que no sols aplica en la seua vida personal, sinó també en la seua obra.

Com a il·lustradora entén la seua tasca com un exercici de diàleg i de recreació entre el text literari i la il·lustració, aportant elements a l’espai comú que és el llibre per afegir, subratllar o complementar.

Empar és una autora que es posa al servici del projecte i sap ser dúctil i eclèctica, i alhora personal. Té una mirada pròpia i un estil propi de comunicar-se, és capaç de ser irònica, suggerent, evocativa.

He tingut la sort de gaudir del seu treball en obres com ara Rondalles de Beneixama o Caram, quina aventura! de treballar amb ella en un projecte en comú, Món de paper, una col·lecció de llibres per als més menuts de la casa, i he vist la seua eficàcia a l’hora de donar forma als personatges (Tonet, Martina, l’avi Pasqual, Torró...) tot dotant-los d’una imatge i d’una personalitat versemblants i convincents. L’he vista enamorar-se de cada projecte que inicia i lliurar-s’hi en cos i ànima per tal d’oferir amb intel·ligència el millor de si mateixa.

Empar Piera és una d’aquelles persones per les quals l’escriptor solitari creu que paga la pena abandonar durant unes hores l’amagatall polsegós on habita per tal de compartir un diàleg creatiu i enriquidor.