J'AI BESOIN DES MOTS

10.

J’ai besoin des mots
pour tisser un espace
une cachette où survivre,
une arme contre les débris du temps,
un sourire pour me défendre de la nécropole
en laquelle se transforme mon passé.

10.

Necessite de les paraules

per tal de teixir un espai,

un amagatall on sobreviure,

una arma contra els enderrocs del temps,

un somriure per a defensar-me de la necròpolis

en què es va convertint el meu passat.

*****

(Traduction: Enric Sanç i Ferrandis

Du recueil de poemès Hores baixes de Manel Alonso i Català )

OBAGA DE SALVADOR LAUDER

De colp i volta u ensopega amb una paraula el significat de la qual no coneix però que per la seua musicalitat s’interessa per ella i s’acosta al diccionari per tal de saber del seu origen i accepcions. Una d’aquestes paraules amb una certa reminiscència a l’espai mític de l’escriptor basc Bernardo Atxaga, Obaba, és obaga, i què és una obaga?, doncs el vessant d’una muntanya més humit, més ombrívol. Oposada a solell i sinònim d’ombria.

Obaga és també el títol del darrer llibre de poesia de Salvador Lauder (Col·lecció Mil poetes i un país, núm. 2. Editorial Germania, Alzria, 2012), que està format per vint artefactes poètics entre poemes de vers lliure i proses poètiques.

En una entrevista publicada en el blog de l’editorial Germania, Salvador Lauder deia que ell entenia «l’obaga com una part obscura, no entesa com a malaltissa o destructora, de nosaltres, una part que tenim oblidada però que ens és necessària».És més, jo afirmaria que l’obaga és el refugi de Lauder, l’amagatall, el lloc de trobada i reunió amb ell mateix, on reflexiona sobre la vida i el fet creatiu, un espai ocult, quasi secret, on sobre la crua virginitat del paper en blanc es va depositant com a molsa sobre els rocs de l’ombria una manera d’entendre les coses, d’entendre el llenguatge, i una forma personal de construir les imatges poètiques.

Obaga, més que en apartats que unixen diverses col·leccions de poemes amb el fil d’una única veu poètica, està dividit en cinc capítols, cinc jornades d’un viatge de fora cap endins, del camp cap a la ciutat, de l’espai vist a l’espai recreat sobre el qual projecta el seu jo.

Al llarg del llibre trobem tot un seguit de reflexions sobre la creació literària, el poema de vegades és vist com un espai on l’autor crea els elements que recull amb els cinc sentits, un univers com unes golfes en la pròpia llar on recloure’s, meditar o simplement assaborir les diverses textures de la solitud, en altres ocasions el poema és com un líquid que en ser consumit ens trau de la gola el sabor mostós de la hipocresia consumista que ens envolta.

Els versos de Lauder estan tocats d’una certa narrativitat de la realitat quotidiana, amb gotes d’elements màgics i absurds capaços sempre de sorprendre el lector.

L’esguard del poeta és dominant i cinematogràfic, la finestra no és qui li oferix el paisatge, és ell qui agafa l’ampit de la finestra, com un marc buit, i l’ompli amb les imatges que tria. En poemes com ara L’avió caigut o La casa o La tardor, amb unes estrofes entre parèntesis que aporten un pla complementari al pla general, trobem que la manera d’escriure el poema està molt influenciada pel llenguatge del cinema.

Al llarg de la meua lectura d’Obaga he trobat un autor amb una veu poètica molt fresca, potser encara no madura del tot, però ja amb una marcada personalitat, Lauder és capaç de crear metàfores colpidores: «Cantava tirant els versos a les andanes i pujava als arbres per a trobar la resposta a la casa que hi tinc a la ciutat suïcida...», escenes realment intenses plenes de vida, però també pinzellades d’un humor una mica absurd com quan els gats canten cançons de gossos.

De colp i volta u troba un llibre de poesia amb un cert magnetisme que l’obliga sense proposar-s’ho a fer-ne una nova lectura, conscient que hi trobarà nous matisos, nous girs, noves suggestions i una invitació a enamorar-se d’un pomell de versos.

LA LUMIÈRE DE L'HIVER

VIII

Ami, la lumière de l'hiver qui t’appelle avec un murmure

c'est l'artiste qui peint un paysage de couleurs chaudes,

images nécessitant une interprétation pour exister.

Le poète est le mouttargim nécessaire

son regard est capable de découvrir le détail

plus petit, mais pas pour autant moins important.

Le poète cherche un nom et un adjectif pour chaque chose,

définit le paysage et le temps

avec la structure artisanale d'un vers.

La lumière te réclame, ami, répond à son appel.

VIII

Amic, la llum de l’hivern que et crida amb un xiuxiueig

és l’artista que ha compost un paisatge de colors tebis,

imatges que necessiten una interpretació per a ser.

El poeta és el torsimany necessari,

el seu esguard és capaç de descobrir el detall

més petit, però no per això menys important.

El poeta posa un nom i un adjectiu a cada cosa,

fixa el paisatge i el temps

amb l’estructura artesana d’un vers.

La llum et crida, amic, atén el que et diu.

******

(Traduction: Germán Vigo García

Du recueil de poemès Quadern per a Joan de Manel Alonso i Català )

QUADERN DELS TORSIMANYS/ CUADERNO DE LOS TRUJIMANES

Después del homenaje a Jacint Piquer i Muntañana,
muerto a los treinta y ocho años en un campo de exterminio nazi.

Caín  fue siempre capaz de inventar una nueva falacia,
de verter sobre el otro la calumnia,
de desenterrar el arma de la intolerancia.
Recuerda, Caín expulsó a su hermano un día
le negó la sombra acogedora de la tribu
y lo abandonó en manos de la bestia
que lo trató peor que a un cerdo
hasta que sólo fue un despojo.
Caín convirtió a su hermano en pecador
e hizo purgar a los herederos sus supuestos pecados.
Recuerda, Caín recurre siempre al olvido
–Empecemos de nuevo con una baraja nueva.
Pero él nunca olvida, siembra la desmemoria
para que nunca seamos inmunes a sus métodos.
Caín, la voz de la caverna. 

Després de l’homenatge a Jacint Piquer i Muntañana,

mort als trenta-huit anys en un camp d’extermini nazi.

Caín sempre ha estat capaç d’inventar una nova fal·làcia,

d’abocar sobre l’altre la calúmnia,

de desenterrar l’arma de la intolerància.

Recorda, Caín foragità un dia el seu germà,

li va negar l’ombra acollidora de la tribu

i l’abandonà en mans de la bèstia

que el va tractar pitjor que a un porc

fins que només fou una despulla.

Caín convertí el seu germà en pecador

i féu porgar als hereus els seus suposats pecats.

Recorda, Caín apel·la sempre a l’oblit

–Comencem de nou amb una baralla nova.

Però ell mai no oblida, sembra la desmemòria

perquè mai no siguem immunes als seus mètodes.

Caín, la veu de la caverna.

****

Traducció de Josep Antoni Alfonso. Poema inclòs en el llibre Correspondència de guerra (XIII Premi de Poesia "Paco Mollà", 2008. Editorial Aguaclara, Alacant, 2009)

IL N'EST PAS FACILE DE PARTAGER LA TRISTESSE

7.

Il n'est pas facile de partager la tristesse,

la substance qui est en elle

forme un bouchon.

Jamais on ne sait où

elle peut exploser

et jeter derrière elle

les morceaux de bonheur

qui restaient dans les poches

du vieux manteau qui couvre,

rechauffe et apporte des cuillerées de chaleur    

en l’hiver qui nous envahit.

Ne notes tu comment il fait froid 

depuis que le père est mort?

C'est comme si lorsque le fossoyeur ouvre la niche

où reposait  le grand-père, et maintenant où ils y sont tous les deux,

aurait sorti comme une trombe d’eau

tout la glace de  la mort

et aurait innondé champs, montagnes,

jusqu’au bord de la mer,

jusqu’au bord de la maison où ils ont habité

jusqu’au bord de nos cœurs où ils sont toujours.

Un chat est mort aujourd'hui à la porte,

Je ne sais pas ce que les enfers ont voulu

me predire de telle façon les oracles.

Je suis un homme avec un cœur trop tendre,

et la tristesse est si forte et intense.

Je m'inquiète le plus

du caractère éphémère de la vie,

et le fait de n’avoir jamais pu être

ami de mon père,

le père que je ne reverrai pas plus.

Je me tais, la douleur s’est installée  

dans ma cage thoracique

et je note qu’elle y est à l'aise,

elle est devenue une locataire

qui me paie religieusement

avec une tristesse lourde et amère.

Il n'est pas facile de partager la douleur,

Pas non plus écrire pour partager un poème,

et les vers et la tristesse forniquent

et me libérent de la peine

pendant quelques légers instants.

7.

No és fàcil compartir la tristesa,

arrossega amb ella substàncies

que conformen un tap.

Mai no s’endevina per on

pot esclatar

i dur-se al seu darrere

els bocins de felicitat

que restaven en les butxaques

del vell abric que ens cobreix

i aporta cullerades de calor

en l’hivern que ens ha envaït.

¿No t’has adonat del fred que fa

des que el pare va morir?

És com si en obrir el fosser el nínxol

on descansava l’avi, i ara ho fan tots dos,

haguera eixit com una trompa d’aigua

tota la gelor de la mort

i haguera negat camps, muntanyes, ciutats

fins a la vora del mar,

fins a la vora de la llar on van viure

fins a la vora dels nostres cors on encara hi són.

Un gat a mort avui en la porta de casa,

no sé que dimonis hauran volgut

predir-me d’aquesta manera els oracles.

Sóc un home amb el cor massa tendre,

i la tristesa és tan forta i intensa.

Em preocupa d’allò més

la fugacitat de la vida,

i el fet de no haver pogut mai ser

amic de mon pare,

el pare que mai més veuré.

Calle, el dolor s’ha instal·lat

en la meua caixa toràcica

i note que es troba a gust,

s’ha convertit en un llogater

que em paga religiosament

amb una amarga i feixuga tristesa.

No és fàcil compartir el dolor,

tampoc escriure per compartir un poema,

i els versos i la tristesa forniquen

alliberant-me de la pena

durant uns lleus instants. 

*****

(Traduction: Enric Sanç i Ferrandis

Du recueil de poemès Hores baixes de Manel Alonso i Català )