ENVERS, DE PEP ALFONSO

Hi ha dins de la nostra tradició literària més recent, sobretot dins del gènere de l’assaig, una manera d’organitzar el textos que conformen un llibre tot imitant un diccionari. Ara mateix em vénen al cap títols com Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, Un cristall habitat, de Joan Garí, Catecisme per a agnòstics, de Josep Franco, o Diccionari personal, d’Agustí Peiró, és aquesta una fórmula que en si mateixa és una metàfora que naix de la necessitat de crear un ordre, copiant l’organització interna del llibre on l’ordre és una necessitat, un llibre que a més sempre dóna una resposta als nostres dubtes i on ens la trobarem en la pàgina assenyalada.

Poemaris que seguisquen aquesta fórmula supose que n’hi deu haver, ara mateix no en recorde cap dins de la nostra tradició literària, la qual cosa dota, des de la meua humil opinió, al llibre de poesia Envers de Josep Antoni Alfonso i Díaz (Col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania. Alzira 2012) d’una certa originalitat.

Els poemes que el componen estan escrits en vers lliure, exceptuant «Amic», que obri el llibre i «Introducció» que són proses poètiques, la extensió dels poemes és irregular, en trobem alguns amb més de quinze estrofes però també altres de tres i quatre estrofes. L’autor els ha organitzat seguint un ordre alfabètic (ja ho he dit, copiant la fórmula d’un diccionari) i els ha agrupat en un mínim d’un poema i un màxim de tres per lletra de l’alfabet.

Josep Antoni Alfonso se’ns apareixen en Envers com un poeta a qui li agrada jugar amb el llenguatge i els dobles sentits, una mostra clara la tenim en el poema Llengua: «La tens molt llarga / però no la fas servir / La tens molt suau però no ens fas gaudir».

 Li agrada utilitzar sovint un registre col·loquial i fer ostentació d’una nuesa d’imagineria poètica, la justa, ell mateix ho assegura en el títol, és aquest un llibre escrit en vers, encara que puga estar acariciant la frontera d’altres gèneres que hi són en el territori de la prosa, com ara alguns artefactes que des de la reflexió ratllen els camps de la literatura d’idees com l’aforisme o el microassaig, seria el cas entre altres de Quatre: «En la numerologia el números tenen un sentit / En la rumorologia els rumors donen sentit».

N’hi ha altres gairebé telegràfics, que recullen una tradició de rebel·lia política i pamfletària que els emparenta per la temàtica i per l’ortografia amb pintades polítiques, com ara Eskoltar: «Kaka, / política, / Anarkia. / Llibertat d’expressió!!!/ Estem preparats per a eskoltar-nos?». Encara que l’autor no sempre renuncia a l’imagineria com ho podem veure en poemes com Babilònia: «L’eterna tranquil·litat del ventre / on fermenten les històries del passat / on els vins gran reserva / són contes amb els graus justos...» n’és un exemple.

Alfonso i Díaz, Pep per als amics, manté en Envers una postura clara, ferma davant dels diversos embats de la vida, una postura en la qual la ironia, el sarcasme, l’humor són armes de defensa però també d’atac.

Al lector li demane que no faça una lectura superficial d’Envers, ja que és una obra que enganya i ens en pot fer crear una falsa imatge, és un llibre que necessita d’un esguard que sàpia llegir entre línies, que sàpia ser flexible i deixar-se dur en el joc de paraules i sentits que el poeta li proposa, si el lector ho fa així en gaudirà, si no, no aconseguirà gaudir del sabor i de la textura que Alfonso, com un dels vells artesans de la seua ciutat natal, Ontinyent, ha teixit.

LA FARINA QUE ADMETA, D'ALBA CAMARASA

En ma casa, com supose que passa en totes les cases on es recullen en una llibreta receptes culinàries, a l’apartat dedicat a la rebosteria, després d’informar sobre la quantitat exacta dels diversos elements que barrejats o no conformaran el producte culinari, sovint sol aparéixer una expressió que acaba deixant en mans del cuiner el resultat i eixa és: «la farina que admeta». Una expressió, aquesta, que traslladada al fet poètic o a la vida es convertix en una imatge senzilla però d’una força impactant. Potser els éssers humans no som més que una combinació dels diversos gens que ens han llegat els nostres ancestres, que la nostra personalitat vinga marcada per un temps, una societat i una cultura i que tot plegat podria donar lloc a una biografia dissenyada abans de ser viscuda, però potser també que com en la rebosteria sempre hi haja un espai, encara que siga molt petit, que ens deixa un marge de decisió i fa que d’alguna manera el destí estiga en les nostres mans.

Sota aquesta idea la poeta Alba Camarasa Baixauli ha escrit un llibre de poesia, La farina que admeta, un recull de trenta-cinc poemes en vers lliure que es dividixen en una introducció, una recepta que dóna sentit al poemari i tres parts de desigual extensió que no de qualitat literària. La primera, «De la roba estesa», és la més extensa, amb díhuit poemes, és un apartat en el qual les ferides obertes pel passat: el drama de la malaltia i pèrdua d’un ésser estimat fa retornar amb nostàlgia a la infantesa i l’adolescència de l’autora: «Cíclicament retorne al clot / on he vist estavellar-se / tots els records» fan que converse amb algú que ja no hi és, però que sempre portarà amb ella per a recuperar el temps i l’espai en què convisqueren, la memòria hi és en els petits detalls que ens porten el sabor, l’atmosfera i les paraules d’un ésser estimat que ens han arrabassat i a qui no volem renunciar. Hi ha ací poemes deliciosos, on es diuen les coses d’una manera lírica però sense falsos recaragolaments verbals, impactants per la seua senzillesa, com aquell que s’inicia amb aquestes estrofes: «Tinc un gos que em ve al darrere / des de fa molt de temps. / És pollós i afamat / i camina amb la llengua fora / vessada cap a un costat./ Porte anys mirant-lo de reull,/ d’ençà que em persegueix,/ tot just després de mossegar/ ma mare».

La segona part, «De la sal», és la més curta del llibre, amb sis poemes. Alba Camarasa utilitza la sal, un element capaç d’enriquir o malmetre el sabor dels aliments, d’augmentar el dolor de les ferides obertes, per a parlar-nos d’alguns temes d’allò més universals, com ara l’amor «Que em buscares l’esquena/ per sota dels llençols/ i a besos em tornarés/ la sal que em falta.», el desamor «No, ja sé, que no anirem mai junts al cinema/ ni em vindràs a recollir amb una caixa de bombons/ amb forma de cor,/ ni jo et faré esperar mentre m’endrece.» i el dolor «Si per ventura trobes la meua dissort/ escampada pel silenci, de nit/ fer per guarir-la».

La tercera part, «D’escriure», està formada per deu poemes, en els quals d’alguna manera, tot jugant amb les dues paraules «de» i «escriure», que en ser pronunciades poden donar lloc a dos significats: d’escriure i descriure, Alba ens parla de l’ofici de poeta, definint la seua posició davant del fet poètic i també explicant-nos la intensitat amb què el viu, i fins i tot s’atrevix a signar un contracte amb el lector, ja que per a ella la poesia no és si el lector no s’acosta a ella i la fa seua, la qual cosa fa dir a la poeta: «Si em llegeixes, si em fas el favor de llegir-me,/ si fas la funció de llegir-me,/ jo t’estaré en el deute d’esriure».

La poesia d’Alba Camarasa té com a eix una certa claredat, una certa nuesa d’imatges i de retòrica feixuga, no hi tobareu laberints dificultosos, ni andròmines verbals que dificulten el pas al lector entre estrofes, la seua força es troba en una aparent i treballada senzillesa capaç de seduir qualsevol lector.

55 MANERES DE MIRAR VALÈNCIA DE FRANCESC MOMPÓ

Hi ha un moment en la trajectòria literària de molts poetes valencians que irremeiablement els arriba l’hora del seu cant a la ciutat de València; potser fou Estellés el més conscient d’això, i així ho escriu en Cant de Vicent, i potser siga també qui més ha escrit la ciutat, però no l’únic, recorde ara alguns poemes de Lluís Roda o Enric Sòria que també en parlen.

Ara, amb la publicació de 55 maneres de mirar València, (Col·lecció Plaerdemavida, número 5. Editorial Germania. Alzira, 2012) li ha arribat el moment a Francesc Mompó. Més que un cant, la seua és una ràfega de petits projectils poètics amb una càrrega interior explosiva que en impactar sobre el lector li oferix tot un seguit de sentiments, sensacions i emocions que l’autor, des de la seua arribada en plena adolescència a la ciutat fins a dia de hui, ha anat acumulant per a després, com en una mena de catarsi, boçar sobre el paper, deixar respirar i, després, amb el vestit i les eines d’un bon jardiner de la poesia, aclarir pacientment fins a convertir-los en uns bonsais poètics amb una marcada línia impressionista, no per això exempta de simbolisme.

55 maneres de mirar València traspua un gran amor i un odi aparent que no és més que decepció per la ciutat. Mompó li reclama a València que exercisca com a capital d’un país amb una identitat i personalitat pròpies, d’un país que després de la llarga nit encetada el 1707 reviscola mentre la ciutat sorda es construïx una imatge cosmopolita de cartó pedra que només és una disfressa, un engany de modernitat, ja que continua aspirant només a ser una capital provinciana que navega sobre tòpics fal·laços.

Hi ha moments en què Francesc Mompó convertix la ciutat en un espill del país, un país seduït per l’olor de la rosa i el cant de les gavines, que han fet que el moment històric en el qual semblava que es podria alçar per a emprendre un camí de llibertat decidira prostrar-se als peus del penó de la nació opressora.

Mompó estima València com a símbol d’un regne sobirà que fou i la menysprea amb el rancor d’un amant rebutjat com a símbol de la república que es nega a ser. Quan dic amant no ho faig debades, al llarg de tot el llibre els qualificatius que dedica a la ciutat tenen en la seua majoria clares connotacions sexuals.

55 maneres de mirar València és un llibre subjectiu, com la mateixa mirada de l’autor, perquè Mompó no vol ser objectiu en cap moment. El jo del poeta, un poeta amb una clara vocació de ciutadà que té un projecte per a la comunitat humana on viu, passa compte amb una ciutat que el va fascinar, que el va enamorar, des del seu primer encontre. Una ciutat que després no tan sols el va desencantar, sinó a la qual li ha vist donar-li l’esquena i fins i tot ensenyar-li els ullals del menyspreu i la intolerància.

La lectura de 55 maneres de mirar València, n’estic segur, no deixarà indiferent ningú.

DEGLI AMORI

Giulia, la piccola Giulia, la vicina del venticinque s’innamorò di Ramon per come taceva. Questi silenzi avevano envaghito la ragazza dal primo momento che se n’era accorta. C’era anche quell’aria enigmatica di fragilità e di malinconia che quel silenzio dissegnava nel viso di lui. Anzi c’era un quel bagliore febbrile romantico stampato nei suoi occhi verdi. Dietro quei silenzi lei si rappresentava nascosto un homo affabile, onesto, colto, brillante, un uomo con una grande capacità di ascolto e una ricca vita interiore.

Giulia innalzò un palazzo su questo amore, una dimora dove nutrire la passione e la felicità di tutti e due. Ma le fondamenta erano tanto sottili come quelle di un castello di carte. E l’alito di vento di un’unica parola fece crollare tutto con grande fracasso.

Ramon giurò di non parlare mai più perchè lui amava lei più di ogni altra cosa. Non servì a niente, el male era già fatto.

***

(Del llibre El carrer dels Bonsais (Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999), traductor Pau Marqués)