UN BREU EN EL PERIÒDIC

Dijous passat una patrulla de la guàrdia civil de trànsit, en un control situat en una redona de la localitat d’Almenara, va detindre un home per parlar en vers. L’individu, de mitjana edat, natural de Burjassot i que atén a les inicials de VAE, després de ser requerit pels agents que s’adreçara a ells en prosa i negar-se reiteradament a fer-ho, va ser retingut durant un parell d’hores i acusat posteriorment de desobediència a l’autoritat.

Denunciats els fets davant de l’opinió pública per part del protagonista, així com per diversos partits i associacions, el portaveu de Poetes per la Democràcia, Francesc Mompó, en el seu to habitual ha exigit al ministre d’Interior, el novel·lista Vargas Llosa, que ature d’una vegada i per totes la persecució que patixen els poetes en aquest país:

Cansats estem

que es menyspreen

els nostres drets.

El cas ha passat a mans de l’Audiència de Castelló.

CRONICAS DEMPUÈI L'INFERN

Lo gaug dins lo país ont senhoreja la messorga

provòca un estranh eissorbament demièg los sieus estatjants

dels temps que cason los estelons

dels fùocs d'artifici la pensada critica s’exilia,

los predicators laïcs

quitan d’escriure de presics dempuèi la rason

ara sonque claman dempuèi las cadièras mediaticas

lo play-back del discors dominant

provesit per las agéncias del poder.

Los sorires e los rires de las gents

en plen mitan de l’orgia de la superficialitat

son la bèba apatica

d’una comunitat mesèla qu’a permés

que los raubaires metèsson la balma als palaisses de govèrn.

Escrives pel silenci pensant a un temps

que nos i serà tornada l'esperança.

escrives la cronica d’un carnaval de bestiesas

dempuèi l'infern ont demòras.

Revirat de lenga catalana a lenga occitana per Joan-Carles Martí i Casanova e Terric Lausa.

CRÓNICAS DENDE O INFERNO

A alegría no país da raíña mentira

é causa de cegueira entre os seus cidadáns.

Mentres caen as faíscas

dos fogos de artificio o pensamento fuxe,

a razón abandoa os sermóns dos charlatáns de turno

que recitan dende os seus tronos mediáticos

o playback do discurso dominante

suministrado polas axencias de poder.

Os sorrisos e as gargalladas da xente

en plena orxía da superficialidade

son apático aceno

dunha comunidade acobardada que permitiu

que os ladróns instalaran a súa cova no palacio do Goberno.

Escribes polo silencio meditado dos días

en que a esperanza nos será devolta.

Escribes a crónica dun entroido de despropósitos

vivido dende o inferno.

Traducción galega: Miriam S. Moreiras

CRONICI DIN INFERN

Bucuria din țara unde primează falsitatea

provoacă o ciudată cecitate printre locuitori.

În timp ce cad fragmentele

focurilor artificiale, pribegește gândirea,

predicatorii laici                                          

încetează să-și mai scrie discursurile rationale,

adică proclamă acum, stând pe jețurile lor mediatice,

playbak-ul unui discurs dominant

furnizat de agențiile supuse puterii.

Zâmbetele și râsetele oamenilor

în plină orgie a superficialității

sunt grimasa apatică

a unei comunități nepăsătoare ce a permis

ca tâlharii să-și instaleze cortul în palatele Guvernului.

Scrii pe tăcerea gândită a zilelor

prin care ni se va întoarce speranța.

Scrii cronica unui carnaval de aberații

pe care îl trăiești din infern.

(Versió en romanès d'Andrei Langa del poema del llibre inèdit Petjagollal de Manel Alonso i Català)

CHRONICLES FROM HELL

Joy in the country where fallacy rules

causes a weird blindness among their citizens.

While the sparks from the fireworks

are falling, thinking goes away,

secular preachers

quit writing rational sermons

as they now proclaim from their mass media thrones

the playback of the dominant speech

provided by the agencies in power.

In this orgy of superficiality

people’s smiles and laughs

are the apathetic gestures

of a cowardly community who allowed

thieves to keep their booty in the presidential house.

You write for the meditative silent of the days

when hope will be returned to us.

You write a chronicle of a nonsense Mardi Gras celebrated in Hell.

Autor: Manel Alonso. Translation: Miriam S. Moreiras

CRÓNICAS DESDE EL INFIERNO

La alegría en el país donde reina la falacia

provoca una extraña ceguera entre sus habitantes.

Mientras caen las virutas

de los fuegos artificiales, se exilia el pensamiento,

los predicadores laicos

dejan de escribir sus sermones desde la razón,

pues ahora solamente proclaman desde sus tronos mediáticos

el playback de un discurso dominante

que suministran las agencias de poder.

Las sonrisas y las carcajadas de la gente

en plena  orgía de la superficialidad

son la apática mueca

de una comunidad indolente que ha permitido

que los ladrones instalaran su cueva en los palacios del Gobierno.

Escribes por el silencio meditado de los días

en que se nos devolverá la esperanza.

Escribes la crónica de un carnaval de despropósitos

que vives desde el infierno.

Traducción al castellano de Manuel García Pérez. Poema de Manel Alonso i Català.

CRÔNICAS DO INFERNO

A alegria no país onde reina a falácia
provoca uma estranha cegueira nos seus habitantes.
Durante caem as lascas
dos fogos de artifício o pensamento crítico se exila,
os predicadores laicos
param de escrever sermões da razão
e agora só choram dos tronos mediáticos
o playback do discurso dominante
fornecido pelas agências do poder.
Os sorrisos e os risos da gente
justamente no meio da orgia da superficialidade
são a careta apática
duma comunidade insensível que permitiu
que os ladrões pusessem a caverna nos palácios do governo.

Escreves para o silêncio pensando num tempo
em que nos seja devolvida a esperança.
Escreves a crônica dum carnaval de despropósitos 
do inferno que habitas.

Tradução do poema Blai Fuentes Benito. Poema de Manel Alonso i Català.

CRONACHE DALL'INFERNO

L’allegria nel paese dove regna la

procura una strana cecità nei suoi cittadini.

Mentre cadono le scintille

dai fuochi d’artificio il pensiero critico va in esilio,

e i predicatori laici

smettono di scrivere sermoni della ragione

e adesso riescono soltanto a gridare dal pulpito dei mass media

il playback del discorso dominante

fornito dalle agenzie del potere.

I sorrisi e le risate della gente

in mezzo all'orgia della superficialità

sono la smorfia apatica

di una comunità insensibile che ha permesso

che i ladri facciano il loro covo nei palazzi del governo.

Scrivi per il silenzio, pensando a un tempo

in cui ci sia tornata la speranza.

Scrivi la cronaca di un carnevale di spropositi

dall'inferno che abiti.

****

Traduzione in italiano Antoni Rovira. Poema de Manel Alonso i Català.

"GEOGRAFIES" DE PERE ANTONI CANO

Diu Pere Antoni Cano en un dels seus poemes: «... la paraula en canvi és un pou infinit carregat de sorpreses». I tant, la primera sorpresa és que amb les paraules podem crear i recrear imatges que s’alcen sobre geografies reals o imaginades.

El món és des que naix el verb i l’ésser humà posa nom a totes les coses. La força dels mots evoca i convoca les imatges, i en el poema, amb l’ajuda dels adjectius, es modelen al gust sempre subjectiu del poeta. Pere Antoni Cano en sap d’aquesta força quasi màgica i l’empra per a bastir l’orografia del seu nou llibre de poesia, Geografies, (Editorial Germania, 2013) un recull de trenta poemes de vers lliure i d’extensió diversa, en el qual el seu autor esbossa un mapa en relleu del seu món.

Així, en els seus versos podem trobar la geografia que és la del seu paisatge més pròxim, el de la població on residix, per on passen trens sorollosos i dones que s’afanyen pel carril bici, on hi ha una gran ciutat pròxima amb la qual es manté una difícil relació i una mar present però sovint oblidada. De vegades aquesta geografia li servix com a excusa per a parlar-nos de qüestions com ara el nàixer i el morir, o el pas inefable del temps, altres pareixen el retrat d’un home que bada i se sap part del paisatge. Hi ha també la geografia del cos i els mapes ocults que conté i que vol desxifrar.

Al llarg de tot el llibre hi ha un cant a l’amistat, als petits instants de felicitat compartida. Tinc la sensació que la felicitat per a Cano és un fet necessàriament compartit o no és.

Hi ha la geografia del dolor i la tristesa, produïts pel buit d’una absència, el drama d’un accident o el testimoniatge de com la mort assalta un ésser humà i acaba amb la seua vida.

Hi ha un espai per a la reflexió sobre l’art, les idees, la política que va més enllà dels afers domèstics en què els valencians sovint incidim reiteradament d’una manera patològica, de vegades s’enfronta a això amb una certa ràbia i en altres amb ironia.

Hi ha, però, també, la geografia de la fantasia, que oferix com un regal als infants i que oculta el desig d’un nou temps on ens siga retornada l’esperança que els pirates de les finances i de la política ens han robat.

Pere Antoni Cano ha escrit alguns poemes amb el sabor d’una rondalla, una rondalla de vegades onírica, surrealista, es tracta dels poemes més llargs, aquells que fluïxen com un riu entre les terres de la poesia i la narrativa i que d’alguna manera les emparenta amb el seu llibre anterior per la necessitat de recerca de respostes a través del viatge o l’ús d’elements mítics.

Geografies és una invitació a passejar per l’univers personal d’un home que encara creu en la paraula.

‘EVEREST’, DE CARLES ENGUIX

Fa uns anys, llegint un d’eixos llibres de viatges sobre l’Himàlaia, em vaig quedar sobtat quan l’autor ens informava que l’edat mitjana dels membres que formaven les diverses expedicions de muntanyismes que hi havia al camp base de l’Everest era entre 45 i 55 anys, una edat que a molts ens pot sorprendre, ja que per a un esport tan dur com aquest creiem que potser necessitaríem les forces físiques d’una persona més jove. Per a pujar a l’Everest és cert que fan falta forces físiques, però també psíquiques i, sobretot, la voluntat, la necessitat de fer-ho, que potser no tenim, que ja no sentim a una certa edat, l’edat que té en l’actualitat el músic i escriptor Carles Enguix, que ens oferix en un recull de poemes, L'Everest (Editorial Germania. Alzira 2013), la seua experiència a l’Himàlaia 

Per a Enguix, l’Everest és la metàfora d’un viatge de fugida de la ciutat, la ciutat dels tòpics en mans d’una oligarquia urbanicida a la qual poc li interessen les vertaderes necessitats dels ciutadans. D’una vida encaixada entre les parets de la mediocritat i la insatisfacció; una vida de somnis oblidats. La necessitat del viatge naix de la pressura per desplegar les ales i desitjar emprendre un vol de llarg recorregut i no el trist vol gallinaci del constant autoengany quotidià. Un viatge a la recerca de la felicitat, eixe sentiment abstracte que cadascú entenem d’una manera. De la innocència que el pas del temps, com un tràiler, ens ha robat amb els seus enganys, amb els seus paranys.

El poeta Enguix, com tot creador, té la pretensió de buscar a través de la paraula i de la cançó la bellesa, una bellesa que a la ciutat no troba. La frustració per no trobar la bellesa li crea una necessitat espiritual i aquesta alhora li crea la necessitat física d’iniciar camí cap a paratges d’amples horitzons, més diàfans que el cau urbà on habita, per tal de descobrir un nou ritme vital.

A Carles en el seu viatge l’acompanya la memòria: una vella i gastada maleta on són els seus records, que l’ajudaran a repensar-se, a saber, amb més o menys exactitud, qui és i de quin llast li agradaria desprendre’s.

El camí de l’Everest també és l’espai per al descobriment. Encara que pareix que no ens queden continents, països, gents per descobrir, hi són i potser estaven tan a prop que no els véiem i hem hagut de distanciar-nos per a veure’ls. L’Everest també és l’espai per a mesurar les nostres forces, per a gaudir de nou del sabor de l’aventura, de la pau d’esperit, amb comunió amb la natura.

El camí cap a Ítaca de Carles és una fugida del personatge que som o ens han construït les circumstàncies i l’entorn per a retrobar-nos amb la persona que resta oculta sota la fotografia de carnet.

HISTÒRIA EN UNA CAIXA

Hui m’ha passat una cosa meravellosa. En alçar-me de dormir i baixar a la cuina, amb els somnis enganxats en la punta de les pestanyes (que encara, malgrat els anys que tinc, les conserve llargues, un tret familiar heretat de la meua mare), m’he trobat damunt de la taula una d’aquelles velles caixes de llanda que abundaven a cals meus pares. Encuriosit, l’he oberta sense saber si era jo el seu destinatari. Sóc un tafaner. Defecte potser d’ofici o de caràcter, no ho sé. En el seu interior he trobat un grapat de boletes de colors, de quan jugàvem al carrer aprofitant un forat en el paviment en aquell temps en què comptàvem les distàncies amb pam i gall. Dues monedes amb la cara del dictador, aquell que ho fou por la gracia de Dios en una, grande y libre. Mai no s’han escrit tantes mentides juntes en tan poc d’espai. Però això aleshores no ho sabia, els adults amb resignació canina ho silenciaven. Un parell de cromos de futbol de la lliga 70-71, del València CF, quan aquest equip era gran i era també una mica nostre perquè hi jugaven dos veïns del poble. També he trobat unes dècimes escrites en papers de colors. Versos d’un llaurador amb un cert prestigi literari a la vila, que imaginava el viatge d’un tal Sebastianet a la lluna. Versos que em mostraven una llengua que a l’escola ens ocultaven. El crit del Raimon escoltat una nit a la vorera de casa en el tocadiscos d’una jove estudianta de filologia italiana. També, com Raimon, he trobat les nits que ens passàvem caminant amics, hores iniciàtiques, de converses inacabables on buscàvem identitats personals. La tos amb la qual el meu pare, impenitent fumador, cada matí trencava l’alba. El somriure amb què la meua àvia em despertava cada matí per anar primer a escola i després a l’institut. Ella, sempre amb el davantal posat. De les butxaques treia els seus somriures, un caramel o una moneda amb la qual en donar-me-la em sentia l’amo de la botiga del costat de casa. El bolígraf de punta fina amb què vaig escriure el meu primer poema i la carta engroguida de comiat a la infantesa. Un mocador que encara guarda el perfum d’una llàgrima que em porta el record d’un capvespre en què temia que el pas del temps fera de nosaltres uns estranys.

He agafat la caixa per a pujar-la al despatx on treballe. En passar per davant de l’espill de l’entrada de casa, de reüll m’ha paregut veure que qui la portava era un adolescent de cabells llargs i no l’home de temples platejades que sóc jo. Ha estat el miratge del desig de tornar a estar, encara que siga durant uns breus minuts, amb aquell que vaig ser? No ho sé. He deixat la caixa sobre una prestatgeria, amb la idea de tindre-la a prop de mi i obrir-la per a retrobar-me quan m’ho demane l’ànima amb el xiquet i l’adolescent que portava el meu nom.

TRANSAMÈRICA D'IVAN CANET

Ivan Canet ens proposa en el seu primer llibre de poesia, Transamèrica (Editorial Germania, Alzira, 2013), un viatge pels Estats Units en cotxe, un viatge en el qual hem de dur poca roba en la maleta i els diners justos en la cartera per a sobreviure, ja que l’objectiu és navegar cremant quilòmetres i intentant viure al màxim. Un poemari on the road. Una col·lecció de postals en blanc i negre de ciutats, paratges i personatges peculiars. Com a bagatge, Ivan porta l’obra poètica d’alguns autors nord-americans de la generació beat i de la generació hippie, com ara John Berryman, Allen Ginsberg, Jack Kerouac (autor d’A la carretera), Adrienne Rich, o out-siders com ara Thom Gunn, escriptors que reflectixen el pensament del sud dels Estats Units com ara Robert Penn Waren, però també cantautors de la música pop nord-americana com ara Bob Dylan o Patti Smith.

A la carretera trobarem la vida i, en aturar-nos en cada ciutat, anirem ensopegant amb personatges de tota mena de pelatges, el tracte amb els quals ens donarà una visió diferent de la realitat. A les ciutats observarem fauna de tota mena com ara rates covardes, i ens entrebancarem en situacions que ens duran a la ràbia i a la soledat.

També en el poemari hi ha la reivindicació de la llibertat, una llibertat en minúscules oculta darrere de les llums de neó, una llibertat que naix de la necessitat de sentir-se amo del propi temps, dels propis sentiments i de les pròpies emocions.

Veurem com hi ha qui va a la recerca d’un espai vital d’acord amb la seua identitat individual que va construint malgrat tot, i sentirem el desig d’acompanyar-lo.

Assumirem l’encant dels somnis i el tast agre del desengany. Assistirem a la descoberta de la sexualitat, a la necessitat de contacte físic, de jugar sensualment amb els cossos i trobar calor humà i l’estima necessària per a omplir de nou el depòsit i continuar el camí.

Sovint veurem el paisatge des de la finestra d’un bar o d’una cafeteria on el protagonista espera un gest, una mirada que li canvie el rumb obtús del dia. La ràdio estarà sempre encesa, ja que la música és la companya inevitable a la carretera.

Transamèrica està ple d’homenatges ocults a obres literàries i a films com ara La mort a Venècia, amb la presència de Tadzio, jove objecte d’una passió malaltissa de desig, o personatges  com ara Martin Luther King, en un poema, Atlanta, en el qual reivindica el seu famós discurs I’ve got a dream, però que acaba portant cap al seu país parafrasejant una coneguda cançó de Lluís Llach, ja que el viatger, per molt ciutadà del món que es considere, per a ser-ho sempre ha de ser d’algun lloc.

Un viatge que va més enllà de l’espai geogràfic d’eixa nació de new people que és els Estats Units, un viatge que ens situa en la via per on ha circulat la millor poesia nord-americana del segle xx. Un homenatge a la cultura nord-americana de la qual Ivan es mostra com un gran coneixedor.

PARAULES QUE MOSSEGUEN LA NIT

Mossegar és una acció que posem en marxa o bé per alimentar-nos (si em permeteu inclouria ací els mossos enfebrits que donem en la batalla del sexe que vénen a nodrir la nostra estima), o bé com un acte reflex de defensa. Les paraules, encara que per a ser dites els fa falta en part dels mateixos elements que mossegar, no tenen dents, necessiten com el poema d’un subjecte. En el cas del llibre Paraules que mosseguen la nit, d’Almudena Puchol (Editorial Germania. Alzira, 2013), aquella que diu les paraules i la que compon els poemes és la mateixa persona. Al llarg de la història de la literatura s’ha emprat molt la nit com a sinònim d’obscuritat, d’opacitat, de laberint de paranys perillosos, fins i tot de dictadura, però, també, la nit és el moment ideal per al descans, per a la reflexió, per a la conversa, per a graduar al nostre gust la llum i descobrir els petits espais plens de bellesa i sobretot per a l’amor. Quan Almudena, des de la mateixa portada del llibre, ens parla de les paraules que mosseguen la nit no ho fa com un acte d’atac o de defensa en un laberint fosc i perillós, ens parla de la nit amiga del o dels silencis on podem escoltar els nostres pensaments, on ens deixem dur cap al bell pentagrama dels sentits i ens lliurem a la melodia de les confidències o al ritme sensual de l’amor. Les paraules, que ens naixen en ser colpits per una situació, per un sentiment, per una emoció, per una absència (de la qual ja ens parla en la dedicatòria del llibre i en el poema «Absències»), mosseguen en nom nostre la nit per a intentar arrancar-li la part més saborosa per tal de nodrir-nos. El poeta sempre es troba a la recerca de la bellesa, la bellesa l’il·lumina i l’alimenta. Almudena Puchol, tot emprant el vers lliure i en alguna ocasió la prosa poètica, ha escrit un llibre ple d’imatges senzilles, de paraules que vessen per totes bandes sinceritat. En la nit, quan ella troba el moment de conversar amb si mateixa, no li calen ni les disfresses ni les màscares del fingidor.

El poemari està dividit en tres parts, a les quals se suma un epíleg. Per a encapçalar cadascuna de les parts Almudena ha triat citacions d’uns poetes d’estètiques diverses com ara Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit i Carmelina Sánchez-Cutillas, una tria que ens parla d’un lectora de poesia sense dèries que busca i troba en l’obra poètica dels altres els missatges xifrats que la facen créixer com a individu i com a poeta. La primera part, «Els silencis de la paperera», la conformen tretze poemes, alguns ens parlen d’amor, un tema que d’una manera transversal recorre tot el llibre, també de la creació literària en les hores que la poeta passa omplint de gargots uns papers, esborranys de poemes que potser acabaran arrugats dins d’una paperera, són els escrits avortats, condemnats a l’oblit, del seu final potser en naixeran d’altres més sòlids. La segona part, «El teu nom tentineja», de tretze poemes sobre l’amor i els sentiments que l’estimat desperta en l’autora. Tot allò que fa és important, des d’un gest fins una besada. La importància del nom de l’ésser estimat és fonamental per a ella, quan el diem de colp i volta pren cos l’estimat. En aquest apartat hi ha poemes realment deliciosos, d’una gran sensualitat. També hi ha altres poemes que ens parlen d’un altre tipus d’estima, com ara l’esmentat anteriorment «Absències» o «Uns blancs dits», aquest darrer m’ha recordat un altre poemari de la mateixa col·lecció, La farina que admeta, d’Alba Camarasa. La tercera part, «Passes», conformada per cinc poemes on ens parla de la vida, de la crueltat d’una situació de crisi davant de la qual no tenim munició per a combatre, d’imatges suggerents que com un oracle ens parlen de «pàgines que queden obertes» o creen una atmosfera on es poden sentir fins i tot les flaires que emanen de les paraules; de l’amor. I l’epíleg, «La marxa i la pluja», és una prosa poètica on ens invita a deixar-nos dur amb naturalitat per la necessitat, per l’impuls de gaudir dels moments màgics de la vida que al cap i a la fi són els que ens carreguen les piles i ens donen forces per a sobreviure cada dia.

UNA HISTÒRIA AMB LLUM I OMBRES

(Manel Alonso i Josep Usó a la 48 edició de la Fira del Llibre de València)

El que són les casualitats històriques, quan a l’Estat Espanyol començava a veure’s la llum després de la llarga nit de la dictadura del general Franco, a l’hemisferi sud, concretament a Xile, el general Pinochet, amb un colp d’estat salvatge, acabava amb la democràcia i submergia en la foscor tenebrosa de la nit el seu país. És com si el moviment polític en un país haguera acabat produint el moviment contrari en l’altre. Josep Usó, en la seua novel·la Una història amb sol i ombres (28 Premi de Narrativa Vila de Puçol, Onada edicions, Benicarló 2013), és conscient d’aquesta casualitat i se n’aprofita per tal d’oferir-nos una relat complex en el qual la història personal de cadascun dels personatges acaba creuant-se en un moment determinat i crea el retrat cru i cruel d’un temps i dues societats.

Usó ens oferix escenes protagonitzades per diferents personatges masculins i femenins, en les quals no sols descobrim allò que li està passant en eixe moment al protagonista, sinó que també ens aporta d’una manera pausada informació sobre el seu passat alhora que ens mostra petites dosis del relat principal.

Per una banda, tenim dos grans escenaris, un poble de la comarca de la Plana i una ciutat minera xilena. Per una altra, una galeria de personatges convertits en víctimes i botxins. Dos dels quals, un capellà i un militar, que són uns individus lligats a una cadena jeràrquica, el primer viu en la mentida d’una falsa vocació i atrapat per una voracitat sexual que el porta a assetjar reiteradament algunes dones, el segon és un comandant de l’exèrcit xilé, un home disciplinat, seriós, patriota, que creu en la bona fe dels seus superiors i que executa les seues ordres fins el final. Les víctimes, dues dones, la primera una jove estudianta, la segona la muller d’un miner torturat que abans de morir ha estat capaç d’inculpar la seua dona embarassada en un afer del qual ni tan sols ell sap res. L’estudianta quedarà marcada de per vida, la segona morirà just després de veure com els militars que la torturen maten el seu fill de poques setmanes.

El relat farà que en un moment determinat es troben el capellà i el militar i la por; la falta de reacció i de respostes del primer enfonsarà psicològicament d’una manera irrecuperable el segon.

La prosa és directa, amena, fins i tot en alguns moments trepidant. L’autor, impassible en el seu ofici de descriure cada escena al detall, no li estalvia al lector res per molt dur que siga, la qual cosa fa que la novel·la tinga un plus de perillositat per a les ànimes càndides.

EN EL CAMÍ DE L'ALBA

A veure, anem a pams, si filem prim sobre el viatge cap a Ítaca que descriu Homer al poema èpic L’Odissea prompte ens adonarem que no es tracta d’un camí d’anada sinó de tornada, Odisseu (Ulisses) torna a la llar, al punt de partida, al regne on ha anat construint la seua felicitat. Mentre que Konstantinos Kavafis, en el seu conegut poema, Viatge a Ítaca, traduït al català per Carles Riba i popularitzat entre nosaltres per Lluís Llach, li canvia el sentit, per a ell l’important no és arribar, sinó les experiències, les coneixences que ens aporta el camí. Alba Fluixà Pelufo (Alzira, 1988) pren la idea de Kavafis, més que la d’Homer, per a escriure «En el camí de l’alba» (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, 2013) i posa amb ell rumb cap a l’illa de la maduresa. Alba no fa molt que ha deixat de ser una adolescent i busca i es busca entre els esculls dels dubtes i les incerteses que li va plantejant el viure, però també en la lluita i les tasques quotidianes del navegant. Alba sap que el millor tresor que pot aconseguir en aquesta aventura és l’experiència. El lector atent podrà veure que en el viatge cap a la maduresa que ens narra, la poeta d’Alzira també va madurant en l'ofici de compondre versos i la podem veure evolucionar des d’una poesia deliciosament tendra, innocent, una mica ingènua, fins a una de més sòlida en la qual aconsegueix insinuar i suggerir més que detallar.

L’objectiu d’Alba Fluixà al llarg del llibre és reflexionar sobre el procés de recerca i conformació de la pròpia identitat i ho fa recolzant-se en alguns mites i textos literaris, però sobretot en la seua intuïció. Alba té intencions de futur i l’objectiu de ser ella mateixa, però li cal abans trobar-se, potser per això sovint la veiem davant de l’espill, com si pretenguera interrogar-lo o interrogar-se a si mateixa. Busca també el seu espai al món. Alba podria ser qualsevol cosa, menys un personatge fals de cartó pedra, ja que per a ser-ho no li haguera calgut embarcar-se. La seua, però, és una actitud que trobe una mica ingènua i alhora rebel, es rebel·la contra el gregarisme imperant. Ella no es considera massa, sinó un individu que forma part d’una comunitat humana, i un individu a la recerca d’una identitat que busca traçar els seus propis itineraris.

Podem trobar en els seus versos una preocupació per la imatge, víctima com les darreres generacions ho han estat d’uns models de bellesa marcats per una societat obsessionada amb talles impossibles. Una defensa de la intel·ligència davant de la superficialitat. Una aposta per la vida i per l’honestedat amb un mateix.

Aquest poemari és un primer pas en un camí, el de l'Alba, que esperem siga llarg i fructifer.

"PELS ULLS TREMOLA LA CARN" DE JOSEP MICÓ

(A la biblioteca de la Societa Coral El Micalet de València, 18 d'abril de 2013, d'esquerra a dreta els poetes  Manel Alonso, Josep Micó, Elena Escribano i Ivan Brull)

Pels ulls tremola la carn de Josep Micó (col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania, Alzira, 2013)  és un llibre que ens parla d’un dels gran temes de la literatura universal, el desig. Venim d’una cultura de la culpa, una cultura que no creu en la presumpta innocència de l’ésser humà i de les seues passions. Som culpables des del mateix moment en què naixem, perquè la nostra pròpia existència és fruit del pecat, un pecat perdonable ja és necessari per a la procreació. Així i tot se’ns recomana que la sexualitat quede arraconada, oculta en un àmbit privat i que no ens lliurem a ella amb alegria i joia sinó amb una certa resignació ja que cal calmar la bèstia que portem dins. Si la nostra sexualitat no entra dins dels cànons d’allò que se’n diu normal, una part de la societat ens convertirà en diana de les seues burles, quan no l’ase que rebrà els pals del seu odi més irracional, obligant-nos a patir i a convertir-nos en actors que interpreten un paper hipòcrita.

Som en un temps contradictori en el qual pareix que ja ha arribat el moment d’encendre els llums, aclarir ombres, perdre la disfressa i viure diàfanament i intensament el desig que ens crema a dins, però per altra banda s’està covant de nou l’ou de la serp de l’odi contra aquell que s’atreveix a rebel·lar-se i revelar la seua identitat sexual, la qual cosa fa que escriure i publicar uns versos com aquest siga encara una gosadia, una gosadia necessària.

El desig és una menja que ens alimenta i que podem apaivagar però que prompte es torna a despertar amb fam, som animals addictes a les carícies.

El desig com un poltre salvatge podem tractar de domar-lo, per a tindre un cert control i poder gaudir més de tots els petits tresors que ens passarien desapercebuts si el deixaren ens deixarem anar embravits.

Domar el poltre és deixar que la mirada prenga la iniciativa assaborint la bellesa que ens regala l’altre, després anirem deixant pas a la resta dels sentit, l’olfacte que ens seduirà i arrancarà del nostre cervell emocions intenses i primitives, l’oïda que ens servirà per a captar la tonada de la veu suggeridor, el tacte que usarem per a recórrer la geografia sobre la qual ens desfarem com un terrós de sucre, el gust que ens servirà per a tastar les textures dels àpats de la passió carnal.

Pels ulls tremola la carn és un poemari ple de sensualitat i sexualitat, és un cant al desig que naix de la mirada i que després es consumeix o no, un cant que naix de la pròpia experiència i des d’allò que s’anomena poesia de l’experiència es canta.

Un desig homosexual, malvist i perseguit per una part de la societat. Un cant a la carn, que com deia Ausiàs March, vol carn. Un cant lliure que reclama llibertat i respecte.

CAMINS

Des de petit que he practicat l’excursionisme, l’excursionisme de motxilla, cantimplora al muscle i xiruques en els peus. M’agrada fer senders i camins per valls i muntanyes, provar les meues forces, assaborir amb intensitat l’aire i la llum de la serra.

Som en un temps en el qual ja no queden continents per descobrir ni paisatges verges, i on tots els camins ja han estat oberts i tots els passos salvats i convenientment senyalitzats per aquelles generacions que ens han precedit. El pioner és una raça que s’ha extingit, l’explorador hi és davant d’una pantalla.

Així i tot, continue, continuem fent, camí, continuem descobrint espais, però ho fem només ja d’una manera individual i sovint amb referents gràfics trobats en els llibres o en la xàrcia. Ens porta a fer camí el repte personal i una il·lusió íntima. Capturem en les nostres càmeres digitals els paisatges gaudits, que funcionen com un disc extern de la nostra memòria personal, i ens agrada compartir les imatges amb els amics.

Quan camine sol deixe el pensament en blanc. Si vull ordenar les meues idees, necessite mussitar-les. Quan camine amb algun amic m’agrada conversar, assenyalar els petits i bells detalls que com un trencaclosques conformen la bellesa que em trobe i em retrobe.

El camí és també una metàfora que mai no s’esgota o almenys de la qual els poetes, i una altra fauna de l’escriviure, mai no es cansa. El camí com a sinònim del viure. Només en els poemes i en les cançons els camins s’esvaïxen. En la realitat els senders es transformen en camins i aquests en carreteres, autovies o carrers, adreçant-los com si d’un fil d’aram torturat es tractara.

El caminant sempre fa el camí sol, encara que aparentment l’acompanye una multitud amb la qual puga compartir solidàriament l’aigua o la conversa. En la motxilla hi ha el seu bagatge vital, la seua herència genètica i el seu esguard és únic com ho és el ritme dels seus passos.

El viure ens obliga a prendre decisions, a agafar una nova direcció en el camí que anem fent. Hi ha ocasions en què ens cal tornar enrere, desfer una part o la totalitat del camí i començar de nou amb l’esperança de retrobar-se amb els amors i amb les amistats que deixàrem de costat anys enrere. Conec qui ha tingut la sort de retrobar-se un amor d’adolescència en plena maduresa i ha sabut reprendre’l i fer-lo créixer amb la intensitat que no va ser capaç de donar-li quan era jove i inexpert. Amb l’amor li ha retornat el desig de viure i el ritme en el seu caminar que fins aleshores s’havia tornat difús ara és carregat de l’alegria que havia anat perdent amb els anys.

Hi ha camins de tota mena, plans, sinuosos, enfangats, ombrius, assolellats, amargs, de dolor, de goig, de fantasia, d’amor i desamor, d’encant i desencant...

No els fem en caminar, ja hi són fets, els fem en triar-los i avançar, el que sí que construïm és el nostre propi itinerari en trencar-los en una cruïlla o una altra i prenent noves direccions. Com a caminant expert, sé que u no es pot deixar arrossegar quan camina, pot permetre un cert guiatge durant un temps, però l’itinerari se l’ha de fer u mateix. Bon camí!

FER INVENTARI

L’altre dia, a Castelló de la Ribera, vaig conéixer el sogre del poeta i cantautor Rafael Estrada, un home de noranta-dos anys amb una salut i un aspecte envejable. «El meu sogre –em deia Estrada–, una nit em va mirar a la cara i em va dir que la vida passa de pressa», res de nou, ja que aquest és un fet que tots podem constatar cada dia, encara que si ho afirma una persona amb més de nou dècades a l’esquena això fa que la frase tinga la contundència d’aquell qui ja ha fet bona part del camí.

Jo he viscut cinquanta anys, espere viure unes quantes dècades més amb dignitat, i com altres que han superat aquesta xifra que ens col·loca una mica apartats de l’equador de la nostra vida, em crema la pell de l’ànima el pensament que el crepuscle s’acosta a gran velocitat i, per tant, no he de deixar passar el temps debades, he d’aconseguir convertir en realitats projectes i fins i tot fantasies abans que comence a perdre forces i il·lusió.

No sóc partidari de balafiar, sense solta ni volta, energies per a intentar fer a la babalà i en uns pocs anys allò que no hem fet fins ara, tot esperant marcar un gol en el darrer minut que maquille un resultat que fins aleshores era d’una mediocritat anorreadora. Sóc partidari abans d’agafar-se un temps per a fer un inventari vital.

És cert, almenys fins que cap científic no demostre el contrari, que som fills del temps i que el temps ens acabarà devorant, però mentre vivim no ens valen excuses, tenim temps, mai no l’acabem de vendre o malvendre tot a canvi d’un jornal, sempre ens en queda una mica per a nosaltres, no podem deixar que la rutina, el tedi, ens el devoren, ens cal reservar unes hores per asseure’ns sols i fer recompte. Fer un inventari on sumar en una columna els amors i en l’altra els desamors, els somnis viscuts i els somnis trencats, els moments de joia, de tristesa, de dolor, de por, d’angoixa.

Farem la llista dels amics guanyats i la dels amics perduts.

Ordenarem les petites coses que tenim per casa i que duen adossades un o diversos records: un punt de lectura, les entrades a un concert de Raimon, un bitllet de tren, una pedra de riu, una petxina, el xiulet que vam fer amb un pinyol d’albercoc aquell estiu tan màgic. Li traurem la pols als àlbums fotogràfics on habiten els nostres estimats espectres.

Traurem de butxaques, de calaixos i caixes mirades, somriures, converses, el primer poema que vam llegir, la primera muntanya que vam pujar, el primer viatge que férem, la novel·la que vas escriure només per a ella i que mai no acabares, els poemes publicats i aquells que, esgarrats, periren en una paperera, el tast de la fruita més dolça, les mans brutes en la sensual batalla dels cossos. I l’amor que no volia ser i que ha estat capaç de reinventar-se una vegada i una altra, d’encendre’s i de vibrar com el primer dia.

I ja amb l’inventari fet, reagruparem les forces, ens posarem la cuirassa per a protegir-nos contra aquesta època en què mediocres i psicòpates ens governen i aleshores començarem a fer... i a refer.

LA VIDA ERA....

Despertar del bell somni de la infantesa, deixar enrere el pati de l’escola, els partits de futbol al caminàs, l’harca per l’horta i descobrir que la vida era un autobús que et porta cada matí a l’institut del Port, uns pantalons de pana ajustats sobre unes formes arredonides que t’hipnotitzen i et desconcerten, una classe inoblidable de literatura, el vent colpejant-te la cara alhora que t’enlaira uns cabells cada dia més llargs, la velocitat recentment descoberta.

La vida era un guateque en el vell molí, una conversa nocturna inacabable en les escales de l’estació sota una volta de cel estelada, un inoportú dolor de queixal just abans dels exàmens, una partida de futbolins amb els col·legues, una guitarra d’aire entre les cames mentre ballàvem i ens créiem estrelles del rock.

La vida eren unes botes camperes, una samarreta sense mànigues, un argot recentment estrenat, el sabor agre de la primera cigarreta i l’amarg de la primera cervesa, les partides de pilota al bar de l’Avinguda, un llop estepari escapat d’una novel·la, un home que es convertia en escarabat, un viatge mai no fet a La Alcarria, la recerca d’una identitat que t’ocultaven, un magnetòfon en marxa mentre estudiaves i una cançó que tornava una vegada i una altra als llavis, un poema que volia i encara no et sabia nàixer i créixer entre les mans, un amor que esperaves i que pareixia que mai no arribaria.

La vida era la necessitat intangible de la revolta, el crit provocador agosarat, la paraula llibertat pintada en roig sobre una paret, una bandera amb un estel, una paella sense carn, menjada a la platja mentre el vent s’emportava les tovalloles i la conversa, una rialla embogida, la por de no saber véncer mai les pors que t’acompanyaven.

La vida era un dissabte collint taronja amb les mans, amb els cabells plens de melassa, un estiu amb l’esquena colrada fent tomata o bajoca, un Nadal a vora llar, una son, una fam, una set, un desig que mai no s’acabava, un capvespre solitari a la muntanya o a vora mar.

La vida era un brau al mig del carrer que calia esquivar, un plat d’olla per sant Pere al Puig, unes sardines torrades a la costera, l’aigua fresca del clot de l’aiguader, un meló obert en el marge d’una séquia, una mirada que se m’escapava, el tast dolç d’una taronja, el més dolç encara del primer bes, les mans en les butxaques dels pantalons mentre somniava en viatjar als seus pits.

La vida és alçar-me cada dia i esperar trobar-me a l’altra banda de l’espill l’adolescent que vaig ser i que encara crec que sóc.

L'ETERNA LLUITA ENTRE EL BÉ I EL MAL

Va haver-hi un temps en què els nostres avantpassats van somniar en la construcció d’un regne que tinguera com a columna vertebral la serralada dels Pirineus. Un somni que es va frustrar davant l’aliança política del rei de França i del Papat, els quals amb l’excusa d’una croada contra els càtars, una confessió cristiana de tipus gnòstic que s’havia estés per les terres d’Occitània, va fer possible que França s’annexionara els diversos comtats occitans obsessionada com sempre ha estat en fer coincidir el seu territori amb el de la Gàl·lia romana. Aquesta aliança, dècades més tard, tornaria a donar fruit contra l’ordre del Temple. Tant els càtars com els cavallers templers trobarien un cert refugi en les noves terres de la Corona d’Aragó.

El final del somni d’aquest nou regne féu que la corona aragonesa girara la seua mirada i els seus interessos cap al sud i cap a la Mediterrània, conquerint els regnes de Mallorca i València, però també Sardenya i Nàpols.

La croada contra els càtars a Occitània fou cruenta, amb episodis d’una gran violència que van acabar amb vertaderes massacres d’una gran vilesa i crueltat.

L’escriptor Antoni Rovira, en la seua primera novel·la, La profecia del llorer, recupera el mite dels càtars, també coneguts com a bons hòmens, i l’agermanament entre els pobles d’un costat i l’altre dels Pirineus, per a escriure un relat situat en dos plans temporals distanciats l’un de l’altre per prop d’un mil·lenni, una trama que va més enllà de la història ficció, quan dic història ficció vull dir que és un relat històric en què es pretén canviar el curs de la història, per a incloure-hi elements màgics i fantàstics, alguns dels quals provinents de les llegendes artúriques i de les novel·les de cavalleries.

El temps és relatiu i Rovira, que ho sap, se n’aprofita per a transportar el lector amb un viatge a través del temps d’anada i tornada. En el pla temporal del present tres personatges distingits amb una marca de naixement que representa les fulles d’un llorer acaben d’una manera involuntària ajuntant-se per a després unir les seues forces i coneixements per tal d’esbrinar quina és la profecia i com poden complir-la. Rovira ens parla de l’eterna lluita entre el bé i el mal, entre el costat obscur i el clar dels éssers humans. El mal s’ha apoderat de la cort francesa que ha iniciat a les terres d’Occitània una vertadera orgia de sang. La consecució de la profecia no sols salvarà la humanitat, sinó també canviarà la història tot rescatant el somni del regne que té com a columna vertebral els Pirineus i la confessió càtara.

El llenguatge emprat per Rovira és una barreja de la llengua estàndard, amb paraules més o menys arcaïtzants que li donen versemblança i color a l’acció. La prosa és amena i àgil. El relat conté elements del gènere policíac, a més dels ja anomenats històrics i fantàstics.

Antoni Rovira és un home de cultura llibresca, però que no ha pogut ni ha volgut defugir de la cultura audiovisual per tal d’escriure aquest relat ple d’acció trepidant. Dins de la cultura audiovisual no incloc solament el cinema o la televisió, també hi pose els videojocs. La manera de narrar de Rovira està més a prop d’aquesta cultura que de les novel·les de cavalleria, la qual cosa fa que el relat connecte d’una manera directa amb un públic més o menys jove avesat (anava a dir aviciat) a l’audiovisual.

"DIRECTAMENT" DE JOAN AMÈRIC

No em considere un apòstol de les noves tecnologies ni he pretés, com altres ho fan, evangelitzar les masses amb la nova del poder digital que ens ha sobrevingut i que en bona mesura ens ha canviat les hores de lleure i les del treball també. El vehicle que em transporta per les autopistes de la informació m’ha facilitat la vida, ha fet possible la visibilitat de la meua obra i, sobretot, m’ha donat l’oportunitat de conéixer gent que d’una altra manera no hauria conegut mai. Aquest és el cas del cantautor d’Alzira Joan Amèric, que un dia a través del xat em va convidar a veure una obra de Carles Alberola a la ciutat de València. Jo sabia qui era, el poeta Vicent Penya feia uns anys m’havia deixat una casset d’Amèric i uns anys més tard me’n vaig comprar el cedé Escala de colors. Després de l’obra de teatre ens en vam anar a pegar un mosset a un bar del barri del Carme i vam estar parlant durant un parell d’hores. Joan és un home directe, amistós, que busca la comoditat del seu interlocutor, amb un to de veu pausat, masculí i alhora tocat d’una certa sensualitat.

Parlant amb ell vaig recordar que allà per la dècada dels huitanta me l’havia trobat, quan anava al barri del Carme a les tertúlies de la Forest d’Arana, aleshores ell vivia en aquest barri, també, segons em va dir, Borja Penalva, un dels músics i productors més interessants que ha donat aquest país les darreres dècades i que col·labora en el darrer treball d’Amèric.

Joan Amèric comença la seua trajectòria musical en solitari a mitjans de la dècada dels huitanta. Abans, però, havia format part del grup Califat. L’any 1987 publica Papallones del verd, l’any 1989, produït per Lluís Llach, grava Tornar a l'aigua, el 1992 Escala de colors, el 1995 Ànima, diari de les hores blaves i l’any 2000 Obert.

Directament és el primer disc en directe de Joan Amèric i va ser enregistrat durant el concert que va fer a l'auditori de Barcelona que tancava el Festival Barna Sants, Cançó d’Autor, el 2012, obtenint el Premi BarnaSants al millor concert de la secció oficial.

En les cançons de Joan Amèric hi ha un gran protagonisme de la veu, una veu suggestiva, suggeridora, amb tocs de sensualitat i de tendresa. Joan ho sap (ho ha escoltat moltes vegades, els especialistes en parlen sempre) i per això, perquè quede ben clar, inicia Directament amb una cançó, L’inefable, que canta sense cap acompanyament, no li fa falta, perquè és capaç d’omplir el silenci de la sala amb la veu. L’inefable parla de la lluita, de la recerca de l’artista per trobar la paraula justa, el so just per a dir tot allò que porta dins, i és tota una declaració de principis, com ho és també Primer color, que canta acompanyat al piano per Miguel Ángel Vera, i que diu coses com ara “He triat la melodia, la veu i les paraules/ per fer artesania i expressar-me./ És  mirant-me cap a dintre/ com he tret allò que cante/ i per tant, el meu ofici és despullar-me”.

Les lletres de les seues cançons, totes les d’aquest disc, estan escrites per ell, carregades d’una gran intensitat lírica, amb una veu poètica personal un univers pròpi guardat per sirenes, que junt amb la temàtica, l’amor i el compromís, el compromís vital amb la recerca de la felicitat, el compromís social amb la demanda de llibertat individual i col·lectiva, i l’exigència de justícia creen una atmosfera de complicitat de bona companyonia amb l’oient que es veu atrapat per la xarxa musical d’un gran seductor. Perquè Amèric és un gran seductor, no a la manera dels cantants melòdics, que tants n’ha donat el País Valencià: Juan Bau, Nino Bravo, Camilo Sesto..., sinó amb una imatge barreja de mariner d’un gran vaixell mercant i de poeta maleït, que és capaç de despullar-se d’hipocresia i de falsos rituals per a tot seguit convidar-nos també a fer-ho nosaltres.

Joan Amèric no és tampoc, però, un cantautor d’afirmacions, de veritats contundents. No obliga qui l’escolta a estar en una banda o l’altra de la trinxera, encara que des d’un principi ens deixa clar on és: a favor dels que pateixen les accions barbares dels mercenaris del benefici econòmic. Ell és un militant de la vida, capaç de fer una cançó de benviguda al viure com és Paula, un soldat de l’amor, com diria el magnífic poeta Salvador Jàfer, i com el poeta de Ràfol de Salem inventa possibilitats per a sobreviure dignament en un món al qual li falten grans dosis d’estima.

Amèric, que pertany a una generació de cantautors que van aparéixer en un temps en el qual regnaven els diversos grups de la movida, en el qual amb la constitució de l’estat autonòmic el govern i la mateixa ciutadania van donar l’esquena a la música en valencià, no sols va aconseguir sobreviure, com ho feren uns pocs, sinó també gaudir d’un gran reconeixement entre la crítica i el públic, per a després convertir-se en la baula necessària entre dues generacions.

La seua música, a diferència dels cantautors anteriors, no està marcada per la influència de la cançó francesa, però sí en part per la italiana del moment, i sobretot per la nova troba cubana.

Directament, a més d’oferir-nos una antologia de l’obra d’Amèric, amb tres  cançons fins aleshores inèdites Perquè sóc poble, Defensa del somriure i Despert per a somiar, ens brinda l’oportunitat d’escoltar com l’artista es reinventa amb una nova sonoritat, com es relaciona amb el seu públic, un públic que prompte se sent captivat per les cançons però també per la manera d’interpretar-les, per la manera de crear complicitats que li són tan necessàries.

Joan compta amb una trajectòria que li dóna ofici, però també amb uns músics dalt de l’escenari d’una gran qualitat, Rafa Martín, Miguel Àngel Vera, Eloi López, Borja Penalva, Nacho Lesko, Eduard Iniesta, que li donen una enorme seguretat i un acompanyament musical de gran qualitat, tot això es transmet a qui, com jo, escolta el disc des de la butaca de sa casa i en gaudix.

Un gran treball al que esperem no tarde massa temps a seguir-li un de nou amb noves cançons.