HISTÒRIA EN UNA CAIXA

Hui m’ha passat una cosa meravellosa. En alçar-me de dormir i baixar a la cuina, amb els somnis enganxats en la punta de les pestanyes (que encara, malgrat els anys que tinc, les conserve llargues, un tret familiar heretat de la meua mare), m’he trobat damunt de la taula una d’aquelles velles caixes de llanda que abundaven a cals meus pares. Encuriosit, l’he oberta sense saber si era jo el seu destinatari. Sóc un tafaner. Defecte potser d’ofici o de caràcter, no ho sé. En el seu interior he trobat un grapat de boletes de colors, de quan jugàvem al carrer aprofitant un forat en el paviment en aquell temps en què comptàvem les distàncies amb pam i gall. Dues monedes amb la cara del dictador, aquell que ho fou por la gracia de Dios en una, grande y libre. Mai no s’han escrit tantes mentides juntes en tan poc d’espai. Però això aleshores no ho sabia, els adults amb resignació canina ho silenciaven. Un parell de cromos de futbol de la lliga 70-71, del València CF, quan aquest equip era gran i era també una mica nostre perquè hi jugaven dos veïns del poble. També he trobat unes dècimes escrites en papers de colors. Versos d’un llaurador amb un cert prestigi literari a la vila, que imaginava el viatge d’un tal Sebastianet a la lluna. Versos que em mostraven una llengua que a l’escola ens ocultaven. El crit del Raimon escoltat una nit a la vorera de casa en el tocadiscos d’una jove estudianta de filologia italiana. També, com Raimon, he trobat les nits que ens passàvem caminant amics, hores iniciàtiques, de converses inacabables on buscàvem identitats personals. La tos amb la qual el meu pare, impenitent fumador, cada matí trencava l’alba. El somriure amb què la meua àvia em despertava cada matí per anar primer a escola i després a l’institut. Ella, sempre amb el davantal posat. De les butxaques treia els seus somriures, un caramel o una moneda amb la qual en donar-me-la em sentia l’amo de la botiga del costat de casa. El bolígraf de punta fina amb què vaig escriure el meu primer poema i la carta engroguida de comiat a la infantesa. Un mocador que encara guarda el perfum d’una llàgrima que em porta el record d’un capvespre en què temia que el pas del temps fera de nosaltres uns estranys.

He agafat la caixa per a pujar-la al despatx on treballe. En passar per davant de l’espill de l’entrada de casa, de reüll m’ha paregut veure que qui la portava era un adolescent de cabells llargs i no l’home de temples platejades que sóc jo. Ha estat el miratge del desig de tornar a estar, encara que siga durant uns breus minuts, amb aquell que vaig ser? No ho sé. He deixat la caixa sobre una prestatgeria, amb la idea de tindre-la a prop de mi i obrir-la per a retrobar-me quan m’ho demane l’ànima amb el xiquet i l’adolescent que portava el meu nom.

TRANSAMÈRICA D'IVAN CANET

Ivan Canet ens proposa en el seu primer llibre de poesia, Transamèrica (Editorial Germania, Alzira, 2013), un viatge pels Estats Units en cotxe, un viatge en el qual hem de dur poca roba en la maleta i els diners justos en la cartera per a sobreviure, ja que l’objectiu és navegar cremant quilòmetres i intentant viure al màxim. Un poemari on the road. Una col·lecció de postals en blanc i negre de ciutats, paratges i personatges peculiars. Com a bagatge, Ivan porta l’obra poètica d’alguns autors nord-americans de la generació beat i de la generació hippie, com ara John Berryman, Allen Ginsberg, Jack Kerouac (autor d’A la carretera), Adrienne Rich, o out-siders com ara Thom Gunn, escriptors que reflectixen el pensament del sud dels Estats Units com ara Robert Penn Waren, però també cantautors de la música pop nord-americana com ara Bob Dylan o Patti Smith.

A la carretera trobarem la vida i, en aturar-nos en cada ciutat, anirem ensopegant amb personatges de tota mena de pelatges, el tracte amb els quals ens donarà una visió diferent de la realitat. A les ciutats observarem fauna de tota mena com ara rates covardes, i ens entrebancarem en situacions que ens duran a la ràbia i a la soledat.

També en el poemari hi ha la reivindicació de la llibertat, una llibertat en minúscules oculta darrere de les llums de neó, una llibertat que naix de la necessitat de sentir-se amo del propi temps, dels propis sentiments i de les pròpies emocions.

Veurem com hi ha qui va a la recerca d’un espai vital d’acord amb la seua identitat individual que va construint malgrat tot, i sentirem el desig d’acompanyar-lo.

Assumirem l’encant dels somnis i el tast agre del desengany. Assistirem a la descoberta de la sexualitat, a la necessitat de contacte físic, de jugar sensualment amb els cossos i trobar calor humà i l’estima necessària per a omplir de nou el depòsit i continuar el camí.

Sovint veurem el paisatge des de la finestra d’un bar o d’una cafeteria on el protagonista espera un gest, una mirada que li canvie el rumb obtús del dia. La ràdio estarà sempre encesa, ja que la música és la companya inevitable a la carretera.

Transamèrica està ple d’homenatges ocults a obres literàries i a films com ara La mort a Venècia, amb la presència de Tadzio, jove objecte d’una passió malaltissa de desig, o personatges  com ara Martin Luther King, en un poema, Atlanta, en el qual reivindica el seu famós discurs I’ve got a dream, però que acaba portant cap al seu país parafrasejant una coneguda cançó de Lluís Llach, ja que el viatger, per molt ciutadà del món que es considere, per a ser-ho sempre ha de ser d’algun lloc.

Un viatge que va més enllà de l’espai geogràfic d’eixa nació de new people que és els Estats Units, un viatge que ens situa en la via per on ha circulat la millor poesia nord-americana del segle xx. Un homenatge a la cultura nord-americana de la qual Ivan es mostra com un gran coneixedor.

PARAULES QUE MOSSEGUEN LA NIT

Mossegar és una acció que posem en marxa o bé per alimentar-nos (si em permeteu inclouria ací els mossos enfebrits que donem en la batalla del sexe que vénen a nodrir la nostra estima), o bé com un acte reflex de defensa. Les paraules, encara que per a ser dites els fa falta en part dels mateixos elements que mossegar, no tenen dents, necessiten com el poema d’un subjecte. En el cas del llibre Paraules que mosseguen la nit, d’Almudena Puchol (Editorial Germania. Alzira, 2013), aquella que diu les paraules i la que compon els poemes és la mateixa persona. Al llarg de la història de la literatura s’ha emprat molt la nit com a sinònim d’obscuritat, d’opacitat, de laberint de paranys perillosos, fins i tot de dictadura, però, també, la nit és el moment ideal per al descans, per a la reflexió, per a la conversa, per a graduar al nostre gust la llum i descobrir els petits espais plens de bellesa i sobretot per a l’amor. Quan Almudena, des de la mateixa portada del llibre, ens parla de les paraules que mosseguen la nit no ho fa com un acte d’atac o de defensa en un laberint fosc i perillós, ens parla de la nit amiga del o dels silencis on podem escoltar els nostres pensaments, on ens deixem dur cap al bell pentagrama dels sentits i ens lliurem a la melodia de les confidències o al ritme sensual de l’amor. Les paraules, que ens naixen en ser colpits per una situació, per un sentiment, per una emoció, per una absència (de la qual ja ens parla en la dedicatòria del llibre i en el poema «Absències»), mosseguen en nom nostre la nit per a intentar arrancar-li la part més saborosa per tal de nodrir-nos. El poeta sempre es troba a la recerca de la bellesa, la bellesa l’il·lumina i l’alimenta. Almudena Puchol, tot emprant el vers lliure i en alguna ocasió la prosa poètica, ha escrit un llibre ple d’imatges senzilles, de paraules que vessen per totes bandes sinceritat. En la nit, quan ella troba el moment de conversar amb si mateixa, no li calen ni les disfresses ni les màscares del fingidor.

El poemari està dividit en tres parts, a les quals se suma un epíleg. Per a encapçalar cadascuna de les parts Almudena ha triat citacions d’uns poetes d’estètiques diverses com ara Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit i Carmelina Sánchez-Cutillas, una tria que ens parla d’un lectora de poesia sense dèries que busca i troba en l’obra poètica dels altres els missatges xifrats que la facen créixer com a individu i com a poeta. La primera part, «Els silencis de la paperera», la conformen tretze poemes, alguns ens parlen d’amor, un tema que d’una manera transversal recorre tot el llibre, també de la creació literària en les hores que la poeta passa omplint de gargots uns papers, esborranys de poemes que potser acabaran arrugats dins d’una paperera, són els escrits avortats, condemnats a l’oblit, del seu final potser en naixeran d’altres més sòlids. La segona part, «El teu nom tentineja», de tretze poemes sobre l’amor i els sentiments que l’estimat desperta en l’autora. Tot allò que fa és important, des d’un gest fins una besada. La importància del nom de l’ésser estimat és fonamental per a ella, quan el diem de colp i volta pren cos l’estimat. En aquest apartat hi ha poemes realment deliciosos, d’una gran sensualitat. També hi ha altres poemes que ens parlen d’un altre tipus d’estima, com ara l’esmentat anteriorment «Absències» o «Uns blancs dits», aquest darrer m’ha recordat un altre poemari de la mateixa col·lecció, La farina que admeta, d’Alba Camarasa. La tercera part, «Passes», conformada per cinc poemes on ens parla de la vida, de la crueltat d’una situació de crisi davant de la qual no tenim munició per a combatre, d’imatges suggerents que com un oracle ens parlen de «pàgines que queden obertes» o creen una atmosfera on es poden sentir fins i tot les flaires que emanen de les paraules; de l’amor. I l’epíleg, «La marxa i la pluja», és una prosa poètica on ens invita a deixar-nos dur amb naturalitat per la necessitat, per l’impuls de gaudir dels moments màgics de la vida que al cap i a la fi són els que ens carreguen les piles i ens donen forces per a sobreviure cada dia.

UNA HISTÒRIA AMB LLUM I OMBRES

(Manel Alonso i Josep Usó a la 48 edició de la Fira del Llibre de València)

El que són les casualitats històriques, quan a l’Estat Espanyol començava a veure’s la llum després de la llarga nit de la dictadura del general Franco, a l’hemisferi sud, concretament a Xile, el general Pinochet, amb un colp d’estat salvatge, acabava amb la democràcia i submergia en la foscor tenebrosa de la nit el seu país. És com si el moviment polític en un país haguera acabat produint el moviment contrari en l’altre. Josep Usó, en la seua novel·la Una història amb sol i ombres (28 Premi de Narrativa Vila de Puçol, Onada edicions, Benicarló 2013), és conscient d’aquesta casualitat i se n’aprofita per tal d’oferir-nos una relat complex en el qual la història personal de cadascun dels personatges acaba creuant-se en un moment determinat i crea el retrat cru i cruel d’un temps i dues societats.

Usó ens oferix escenes protagonitzades per diferents personatges masculins i femenins, en les quals no sols descobrim allò que li està passant en eixe moment al protagonista, sinó que també ens aporta d’una manera pausada informació sobre el seu passat alhora que ens mostra petites dosis del relat principal.

Per una banda, tenim dos grans escenaris, un poble de la comarca de la Plana i una ciutat minera xilena. Per una altra, una galeria de personatges convertits en víctimes i botxins. Dos dels quals, un capellà i un militar, que són uns individus lligats a una cadena jeràrquica, el primer viu en la mentida d’una falsa vocació i atrapat per una voracitat sexual que el porta a assetjar reiteradament algunes dones, el segon és un comandant de l’exèrcit xilé, un home disciplinat, seriós, patriota, que creu en la bona fe dels seus superiors i que executa les seues ordres fins el final. Les víctimes, dues dones, la primera una jove estudianta, la segona la muller d’un miner torturat que abans de morir ha estat capaç d’inculpar la seua dona embarassada en un afer del qual ni tan sols ell sap res. L’estudianta quedarà marcada de per vida, la segona morirà just després de veure com els militars que la torturen maten el seu fill de poques setmanes.

El relat farà que en un moment determinat es troben el capellà i el militar i la por; la falta de reacció i de respostes del primer enfonsarà psicològicament d’una manera irrecuperable el segon.

La prosa és directa, amena, fins i tot en alguns moments trepidant. L’autor, impassible en el seu ofici de descriure cada escena al detall, no li estalvia al lector res per molt dur que siga, la qual cosa fa que la novel·la tinga un plus de perillositat per a les ànimes càndides.