ÒSCAR BRIZ: ENTRE LLUMS I LES OMBRES DEL TEMPS

Hi ha gent a la qual li costa molt qualificar Òscar Briz com a cantautor i diuen d’ell que és un cantant, un guitarrista, un compositor valencià. Potser perquè Briz és un home que durant els primers anys de la seua carrera musical ha format part de diversos conjunts, com ara Banderas de Mayo o el grup australià (el de l’Alcúdia va residir uns anys a Austràlia) The Whitlams. Fins i tot crec que ell mateix es resistix al terme, que una part del públic vincula amb la figura del cantant protesta, i es definix en la seua carrera en solitari iniciada l’any 2000 com un bandautor. Al llarg d’aquests darrers quinze anys Òscar Briz ha aconseguit crear, a través d’una manera personal d’entendre la música, un so propi que xucla de les diverses fórmules i fusions del pop i el rock anglosaxó. El seu treball ha estat reconegut amb diversos guardons, així com per un públic fidel que veu en la tasca del de l’Alcúdia una professionalitat i una creativitat envejables.

Aquest mes d’octubre ha publicat el seu seté treball en solitari, Entre ombres i llums (Mésdemil). Un disc de deu cançons de pop-rock en el qual Òscar, amb una veu que emana tendresa, sensualitat, ironia quan cal, i bon rotllo, cavalca sobre unes guitarres sòlides acompanyat per uns cors d’allò més suggeridors i encertats.

Estem davant d’un disc de bones cançons. Òscar coneix el seu ofici i en té traça. A través de les seues lletres recrea una atmosfera, subratllada per la música, i un univers personal fàcilment recognoscible on trobem eixa mirada personal, una mica transversal i no exempta de lirisme, amb la qual denuncia la indecència social que practiquen una part de la classe política, financera i dels mitjans de comunicació; dialoga amb l’home que l’acompanya fent-se preguntes al bell mig d’un món atrapat pel caos, ens parla del pas del temps i la perplexitat que això li genera, etc. Òscar Briz és conscient que sovint la bellesa es pot trobar en la senzillesa, i sovint fuig de les pirotècnies sonores artificioses. En la seua manera de treballar, sobretot en els seus darrer discos, hi ha una recerca de la naturalitat producte d’una profunda reflexió, però també trobem eficàcia. Elements que formen part de la seua personalitat. Entre llums i ombres s’ha gravat amb l’acompanyament de dos músics, el bateria Víctor Traves i el baix elèctric Nacho Villanueva, de la guitarra i les veus s’ha encarregat ell mateix. La producció ha estat a càrrec de Mark Dassousa, un home que ha estat darrere d’un grapat de bons discos de músics valencians.

M’és difícil destacar alguna de les cançons d’Entre llums i ombres, ja que totes m’han agradat. Ara, si he de destacar-ne alguna és Delicat Narcís, Entre llums i ombres o Florentina Sunset. Algunes, millor dit.

LES HORES INGRATES

Amb el llibre Hores ingrates (Bromera, 2015), Robert Cortell va obtindre l’any 2014 el Premi Ibn Jafadja-Ciutat d’Alzira de Poesia. Es tracta d’un poemari dividit en tres apartats, Hores ingrates, Melodies silenciades i Pluja canviant, format per deu poemes cadascun, al qual s’afegix com un pòrtic un poema, Temps. En aquest poema Cortell reflexiona d’una manera intel·ligent sobre eixe instant de la vida en què, d’una manera crua, ens adonem que res no ens pertany, que som com un rellotge d’arena que ha vessat ja bona part dels seus grans en el depòsit que conforma el passat.

Hi ha un moment en la vida de qualsevol ésser humà en què de colp i volta l’angoixa que de tant en tant el tenallava produïda per diversos factors, com ara la precarietat laboral, la competitivitat malaltissa, la por al futur, als enganys i els paranys del desig i de l’amor, la frustració que ens generen les il·lusions i els somnis que se’ns han podrit en les butxaques, que eixa angoixa, com deia, deixa de ser important i n’apareix una altra generada per la certesa de la proximitat de la fi, una fi que tant de bo fóra digna i sense dolor, però la qual sovint és acompanyada pel deteriorament físic i mental i la dependència. A aquesta nova angoixa se li suma el neguit amb el qual hem de conviure en un nou temps, el que assenyala les hores ingrates.

Robert Cortell, en aquest primer apartat, ens parla no tan sols de com ha  sentit astorat l’amargor d’aquestes hores, sinó que ha estat capaç de parlar-nos i reflexionar sobre elles amb uns poemes carregats de veritat i posseïdors d’una gran bellesa, cosa que em fa atrevir-me a dir que som davant del millor text literari que aquest llicenciat en dret de Carcaixent ha escrit mai.

En el segon apartat, Melodies silenciades, Cortell ens parla del passat, d’eixe moment en què l’autor va creure que podria haver reeixit dels diversos embats de la vida. La poesia de Cortell naix ací de la seua relació amb la ciutat, amb la soledat, amb la creació literària, i ens parla de les seues realitats més íntimes, de la seua experiència vital. Aquests poemes, a l’igual que els de la resta del poemari, estan conformats per versos escrits al ritme que imposa el tic-tac del pas del temps.

En el darrer apartat, Pluja canviant, Cortell es recrea traçant línies que separen l’ara i ací del temps que vindrà després. De les possibles petjades que restaran després de la nostra mort, encara que ningú no recorde qui les va fer.

També ens parla de la por, de la soledat, de la literatura, d’allò que el mou a escriure, del perill que oculten certes preguntes i del camp de mines que són algunes respostes.

Un llibre de versos lliures amb un únic sonet, aparentment senzill però amb una gran força lírica, i un batec tan intens que ens pot arribar a fer pensar en alguns moments que és vida en forma de llenguatge poètic.

"HOME ROMANCER"

Quatre de les veus masculines més representatives de l’actual folk valencià (amb permís de Miquel Gil, Carles Dénia, Josep Aparicio «Apa» o Toni Torregrossa), Pep Gimeno «Botifarra», Xavier de Bétera, Naiet Cirerer i Hilari Alonso, han decidit confluir per tal de posar en marxa un espectacle i gravar un disc amb catorze cançons que porta el títol Home romancer, un treball que ha estat editat per Mésdemil.

Alguns d’aquests noms sovint han quedat en segon pla, ja que solen treballar amb grups de danses, rondalles i bandes de música, és una llàstima, ja que això els invisibilitza davant d’una gran part del públic.

Els músics que han treballat acompanyant aquestes quatre veus posant al servici del projecte la seua qualitat i la seua experiència com a instrumentistes i fent els arranjaments són cinc dels màxims especialistes de la música popular valenciana (amb permís d’Eduard Navarro, Josep Sebastià, Xavier Ahuir o Manolo Miralles), cinc músics que ens els trobem sovint acompanyant el Botifarra o Xavier de Bétera: el baixista Pere Rodenas, el guitarra Nèstor Mont, el llaüt Paco Lucas, el percussionista Àlvar Calabuig i el teclista Enric Calabuig.

Es tracta d’un disc i d’un espectacle en què s’interpreten diverses de les peces més conegudes de la nostra tradició del romanç de cec, però on no falten havaneres, com ara L’havanera de la tia Alberta, alguna cançó de Pasqua o algun valset... Tots ells interpretats magistralment pels vocalistes, com no podia ser d’una altra manera, ja que aquests homes han aprés el seu ofici xafant carrers i escenaris, amb un contacte viu i directe amb els aficionats al cant valencià, han aprés l’ofici escoltant altres veus que els precediren.

Les cançons, de temàtica majoritàriament tradicional, encara que n’hi trobem alguna de més rabiosa actualitat com ara Arriba el facebook, les adornen amb refranys, sentències i versos dits amb una gràcia innata.

Musicalment, és un treball ric, eclèctic, en el qual podem trobar des de la recreació de sons aràbics com ara en Clot de grava fins el so que es podia escoltar en aquells teatrets de principi del segle xx on s’interpretaven cuplets i tonadillas.

És un treball que ha seleccionat amb molta cura les peces musicals que el conformen, amb uns arranjaments elaborats que volen transmetre l’atmosfera d’un univers que hem deixat enrere però que no hem oblidat.

És un treball intens, fet amb estima i a consciència, per moments pres per l’emotivitat que desprén el relat d’un drama, en altres per la ironia i l’humor. Un treball que ens retorna i actualitza les cançons que conformaren i conformen la banda sonora del poble valencià.

"CARRERS DE FANG"

El veterà poeta valencià Francesc Belda i Tortosa acaba de publicar Carrers de fang, es tracta d’un recull de proses breus que tenen com a eix la memòria, unes narracions que naveguen amb seguretat i solvència entre el costumari i el dietari. Carrers de fang està escrit en primera persona, però no la de l’home madur que és, sinó la del xiquet i jove que fou.

El llibre és el retrat emotiu, sentimental, que fa un adolescent del món en què viu. Carrers de fang és la continuació del seu anterior Memòries del paradís, on Francesc Belda narrava els seus primers anys de vida en una casa de camp, on la natura i la llibertat conformaven el seu univers personal.

En aquest nou llibre ens parla del seu pas del camp al poble, una transició un tant traumàtica que deixa en el protagonista una gran enyorança pel que arriba a considerar el seu particular paradís perdut. El poble és Vallada, a la comarca de la Costera. Un poble petit, de carrers per pavimentar, als peus de la muntanya. La seua és una família modesta en la qual la mare treballa a casa tenint cura de la família però també fent treballs d’artesania.

Francesc Belda és un home que veu el passat com una gerra que s’ha trencat en mil bocins i que intenta amb paciència recompondre des de la literatura. Per molt insignificant que siga el bocí, Belda el recull i l’enganxa allà on toca. És conscient que sense aquest bocí la gerra no serà la mateixa i no podrà contindre al final el món que dóna per desaparegut.

El petit narrador s’enfronta a una nova etapa de la seua vida marcada pel canvi que suposa deixar el camp i viure en un poble, però també pel canvi que es va produint en ell d’infant a adolescent.

A pesar que la narració està en primera persona del present, el present no és el segle xxi, sinó les dècades dels cinquanta i seixanta del xx, hi ha entre línies una comparació subjectiva entre la manera de viure d’aleshores i la d’ara, l’escola, els jocs, les normes, els drets i els deures...

El llibre també és un magnífic mostrari de costums de l’època, un temps en què s’havia iniciat en els nostres pobles una gran metamorfosi que faria desaparéixer un univers transmés de generació a generació durant segles sense a penes canvis.

Carrers de fang és un llibre on retrobem personatges, jocs, un estil de vida que els nascuts després de la segona meitat del segle xx hem anat abandonant però del qual encara ens resten recialles en la memòria.

És un llibre que ens parla del gran esforç i sacrifici que en un temps d’escassetat, no sols econòmica sinó també de drets i llibertat, va fer tota una generació perquè els seus fills pogueren tindre una vida millor.

En Carrers de fang també retrobem mots, modismes de l’època i expressions que fan que la seua lectura, sempre amena i interessant, ens enriquisca com a lectors i com a parlants d’una llengua que ens la volen condemnar a la minorització i la dialectalització, i que alguns volgueren que formara part d’un passat irreconstruïble.

"EL MISTERI DE LA PEDRA". LA DARRERA AVENTURA DE PINXO

Camacuc és una de les editorials valencianes que podem considerar com a heroiques. En altres circumstàncies m’atreviria a dir que d’heroica en singular, però, veient com està el mercat del llibre valencià, l’heroïcitat és un patrimoni col·lectiu.

Camacuc naix en els anys huitanta al voltant de la revista infantil, del tebeo, del mateix nom. En un principi, la revista apareix seguint el patró de la catalana Cavall fort, però prompte es desmarca del model d’aquesta i fa una clara aposta per potenciar el còmic valencià.

Després d’haver editat diverses col·leccions de narrativa, des de fa uns anys s’ha especialitzat en àlbums d’historietes il·lustrades, i ha esdevingut, tant la revista com l’editorial, una plataforma que ha sabut recollir amb dignitat el treball de diverses generacions de dibuixants valencians, des de Josep Sanchis i Reinoso a Josex o Toni Cabo.

Enguany ha publicat el darrer treball de José Vicente Alcón Fernández (Josex), Pinxo. El misteri de la pedra, la darrera aventura dels seus entranyables personatge Pinxo i Dori. I dic darrera perquè el seu autor ha faltat víctima d’un càncer. Edicions Camacuc l’ha publicada en una edició cuidada fins el darrer detall.

Pinxo i Dori són dos joves estudiants amb una imatge propera a la dels skinheads, la seua cresta és el que els atorga el nom. Sovint es veuen immersos en mil aventures de les quals ixen airosos gràcies a la seua determinació, desimboltura, intel·ligència i valentia.

Estem davant d’una historieta il·lustrada que funciona com una novel·la juvenil amb una trama que es va desenvolupant amb agilitat, humor i altes dosis d’intriga. Un relat on els protagonistes, una mica brètols,  es trobaran amb un misteri que s’anirà complicant a mesura que avance la història amb l’aparició d’elements del camp de la fantasia. És un narració rica en diàlegs, personatges, escenes i escenaris. El llenguatge visual és atractiu i allunyat de certs experiments que creen, al meu entendre, monstres d’una estètica excèntrica. Els fons estan molt cuidats i en alguns moments hi trobem paisatges coneguts valencians, com ara l’Estació del Nord de la ciutat de València. La trama sobre la qual s’aguanta l’aventura és consistent i imaginativa.

Josex treballà al voltant d’un dels grans temes que des de sempre han interessat l’ésser humà: el temps, i ho fa traient-li punta a la idea de l’eterna joventut.

L’àlbum es complementa amb diverses aventures curtes de Pinxo en les quals li passen aventures de tots els colors. Uns relats visuals breus però d’una gran efectivitat.

Segons ens explica l’editorial, Josex es va passar els darrers sis anys immers en aquest còmic i el resultat és una història atractiva, ben narrada, amb uns diàlegs amens i un dibuix de línia clara, simpàtica, atractiva. Un treball adreçat als adolescents però amb la suficient força i magnetisme per a interessar gent de totes les edats.