"NECTARI"

El poeta de Castelló de la Plana Josep Porcar Museros (1973) ha publicat recentment en Edicions del Buc el que és el seu seté llibre de poesia, Nectari (2016). Porcar és sense cap mena de dubte un dels poetes valencians amb una obra més sòlida i amb una projecció que va més enllà de la creació poètica i que entra en camps com ara el de l’agitació cultural i la divulgació de la literatura a través de les xarxes socials, no debades el 2007 va obtindre el Premi lletrA a la millor pàgina web sobre literatura catalana.

La trajectòria literària de Josep Porcar està marcada per un magnífic coneixement de la matèria primera amb la qual treballa, la llengua, i de l’ofici de poeta, domina el tempo i la creació d’imatges i metàfores sempre eficaces i mai sobreres. Aquest coneixement l’aplica per a construir uns artefactes literaris amb una composició interna complexa i amb un funcionament esplèndid. També està marcada per la llibertat creativa de què ha fet ús. Una llibertat amb la qual ha construït una poètica personal que el va convertint en una mena d’out-sider dins de la seua generació, amb bona part dels membres de la qual manté vincles d’amistat enfortits per una passió compartida, la poesia.

Nectari és un llibre extens, dividit en tres apartats, una qüestió habitual en el seu treball. Un llibre intens, profund, dramàtic, que li servix a Porcar per a reinventar-se de nou per tal d’oferir-nos un poemari amb algunes peces realment impressionants. Un llibre amb poemes ben construïts, amb un ritme interior clar, que l’autor és capaç d’alterar sense trencar-lo, cosa gens fàcil. Des del mateix títol, Nectari, Porcar es mostra profund i obliga el lector a eixir a la recerca etimològica del mot. Sabem que nectari és la glàndula productora de nèctar, el nèctar que nodrix alguns animals i pol·linitza les plantes, allò que possiblement no sabem és que prové de la paraula grega nektar, que l’emparenta amb nekros (mort) i, si ens atrevim a aprofundir encara més, trobarem en l’indoeuropeu nek (mort física) i terd (anar cap endavant). Pistes magnífiques per a després endinsar-nos en la lectura dels poemes.

Aquesta profunditat no és producte d’una impostura estètica. Josep Porcar es mostra més contingut que mai, més nu, encara que per moments siga capaç d’una intensitat lírica gens desdenyable.

En aquest llibre he trobat allò que per desgràcia no he vist en un gran nombre d’autors actuals: ambició, sagacitat, enginy i intel·ligència, i no sóc lector de dos o tres llibres de poesia a l’any. Entre llibres i originals llig més d’un centenar de poemaris cada semestre.

Nectari és un llibre on, a pesar del seu to dramàtic (la vida, l’amor i el pas del temps són un drama del qual ens és impossible fugir), Porcar és capaç de crear moments d’una gran tendresa (llegiu Flor del món) que conviuen amb el sarcasme i la ironia.

Un poemari que invita a ser gaudit una vegada i una altra, en cada nova lectura descobrirem nous matisos, noves textures.

"MISTERIS DE SA VIDA"

Donallop és un duet mallorquí format per Pere Bestard i Joana Pol. Apareix en l’escena musical l’any 2013 amb un EP sota el braç, Veus de sa vida, un treball autoeditat que recollia quatre de les seues primeres cançons. El 2015 enregistren en directe i en tres sessions el seu primer llarga durada, Te’n recordes, un concert per sempre (Espora, 2015). I ara, en desembre del 2016, han presentat el que és el seu segon treball en estudi, Misteris de sa vida (Mésdemil). Un treball produït, enregistrat i mesclat per Paco Lobo al Puerto de Santa María.

Donallop es mou entre sonoritats pop i folk. Les seues cançons són intenses i es caracteritzen pel joc de veus de Pere i Joana i per unes lletres amb les quals busquen respostes a les petites i grans qüestions que la simple existència genera. La vida fràgil, finita.

Som fills del temps i el temps ens devora a cada pas que fa, deixant sobre el sòl trepitjat la memòria de les nostres emocions: «La meua pell és la casa del temps».

Els esculls amb què ens trobem, el primer dels quals aconseguir sabem qui som, qui és el que tenim davant i al costat, «Què hi ha davall de sa crosta?», es pregunten una i altra vegada en la cançó Barreres de coral.

Les mentides necessàries per a sobreviure a la idea de la mort.

El duet aconseguix crear amb ofici i intel·ligència una sonoritat rica, íntima, bella, tràgica per moments.

El disc el conformen nou cançons de factura impecable on no n’hi ha cap sobrera. Personalment, destacaria per assenyalar-ne algunes Misteris de sa vida, Serres i oliveres, Magranes.

Pere i Joana s’han fet acompanyar per una banda (baix, bateria i teclats) que ha sabut embolcallar el so personal, característic, del duet mallorquí alhora que l’ha enriquit i l’ha potenciat, fent-lo anar unes passes més enllà.

El cedé se’ns oferix dins d’un llibre amb catorze làmines i una targeta postal, imatges que ben bé podrien ser cadascuna d’elles portada del disc. El disseny i les fotografies són obra de Joanra Estellés i el resultat, com les mateixes cançons, és elegant, atractiu i capta a la perfecció l’aura d’intimitat i lirisme del duet i les seues cançons.

"ULLS DE NIT"

Vivim immersos en una quotidianitat que hem anat pastant amb la farina d’un espai, l’aigua del temps, el rent de l’amor i la sal del desig, i pensem d’una manera equivocada que aquest pa resultant mai no es farà dur ni es florirà. Però un dia, de colp, ens trobarem a la vora mateixa de l’abisme i sentirem com ens fluixegen les cames, com se’ns buida la mirada.

Hi ha abismes provocats per tota mena de moviments tel·lúrics, una ruptura amorosa, l’anunci d’una malaltia greu, un accident de trànsit que ens arrabassa un ésser estimat, una crisi d’identitat, la pèrdua del lloc de treball, el tancament forçat de l’empresa on vam invertir diners, energia i sacrifici... La darrera dècada la crisi del sistema econòmic i polític ha obert abismes als peus de molta gent. Alguns no han pogut suportar el vertigen que els ha produït i han decidit llançar al sòl del ring la tovalla de la vida, altres han necessitat ajuda de metges i medicaments.

Quan se’ns apareix l’abisme, una nit sense lluna i estels cobrix la nostra vida. La foscor ens roba la llum, l’esperança i ens buida per dins. Immersos en una profunda obscuritat, busquem amb la mirada el punt lluminós d’un far en la distància que ens ajude en la cega navegació i ens allunye dels perills d’una costa abrupta.

És el moment en què l’amistat i la solidaritat comencen a cotitzar a nivells alts en la borsa del nostre viure. Ser amic, amant, company quan tot va bé és fàcil; en les hores amargues, inhòspites, és quan ens adonem de qui ho és o no ho és de veritat.

Per a la poeta Roser Furió Antoni, en el seu primer llibre de poesia, Ulls de nit (Editorial Neopàtria, 2016), I Premi de Poesia Xavier Casp de la Ciutat de Carlet, la nit és la metàfora del moment en què la vida ens situa a la vora de l’abisme, junt amb la nit que per a ella és la foscor apareix sovint la paraula boira, que ve a subratllar si cal més el desenfocament de la mirada, una mirada que voldria la poeta nítida per a poder afrontar el present.

D’allò que Roser Furió va sentir i viure en una etapa de la seua vida, on es va trobar atrapada en un laberint situat al llindar de l’abisme, fa una crònica i ens l’oferix en forma de quaranta-set poemes breus de vers lliure encapçalats tots menys el primer, que fa de pòrtic, per un simple número romà. No és aquest un gest gratuït, hi ha una voluntat d’estalvi de recursos per tal de no distraure el lector i centrar-lo estrictament en els versos.

Roser Furió no ens detalla què l’ha portada a la vora de l’abisme. No. Encara que aquesta podia haver estat una opció si la nostra poeta haguera pretés, des del realisme social, denunciar com de feble és l’individu davant de les sacsejades d’eixe monstre immens que és el sistema, un sistema que acaba devorant fins i tot els més lleials servidors. No. La seua poètica és marcadament intimista. Ha aconseguit, partint d’un seguit de vivències personals, de les quals d’una manera subtil va deixant rastres entre línies, parlar-nos d’emocions, de sentiments que pot entendre i comprendre qualsevol ésser humà. Perquè tots en un moment o altre de les nostres vides hem estat víctimes o testimonis d’alguna desfeta.

Roser ha estat capaç de crear en el conjunt del llibre una atmosfera de penombres, per on veiem que es mou un individu que vol assumir amb dignitat el rol que ha de tindre en unes hores, crues, tenebroses, conscient que de les crisis o s’ix més fort o s’ix derrotat. «No vull ser l’àngel caigut, / ni la llum que et cega els ulls, / ni la tempesta que trenca / el silenci de la nit. / Vull ser una realitat de pell, / un cos que respira al teu costat».

El dolor, la incertesa, la por provoquen en Roser Furió insomni, «solament el cervell treballa actiu / damunt d’un obscur llac / de paranoies que traeixen / el Jo més coherent i reflexiu». Un insomni com un camp erm ple d’espectres pel qual deambula amb ulls fets a la foscor i amb les mans buides. «Desenganys i ombres poblen els dies / i l’esperança marra quan esdevé / la por, clau que tanca tots els panys / i deixa els averanys dispersos / en camins sense retorn». És en la memòria d’un temps millor i sobretot en la paraula com a matèria primera del poema on l’autora trobarà consol i confort.

Després d’acompanyar la poeta per aquest infern, més que dantesc kafkià (no he pogut deixar de pensar en tot moment en el llibre del narrador txec El procés), només el final de la nit i l’aparició de les primeres llums del dia començaran allunyar-nos de l’abisme. «L’alba trenca l’alè de la / nit i ompli la buidor del cos».

Aquests primers rajos de llum li serviran a la poeta per a descobrir l’inici d’un camí ocult entre la malesa que li possibilitarà allunyar-se del perill de l’abisme i començar més forta i segura a omplir la vida d’il·lusió i, sobretot, d’esperança, marcant amb seguretat un rumb clar en la seua vida. «He deixat per la senda / de la vigília la dona plena / de dubtes i he trobat l’esposa / invicta que camina vers Ítaca / teixint l’esperança».