LA VIDA SONORA

Mercè Claramunt és una dona intel·ligent, tendra, dialogant, seductora, sensual, amb talent i amb una capacitat autocrítica tan desmesurada (i disculpe’m aquest darrer adjectiu, no és normal en mi, ja que sóc d’aquells que creuen que un gran nivell d’autocrítica és imprescindible en qualsevol faena) que li ha retallat l’ànsia que sovint patim els escriptors de publicar al preu que siga, i a nosaltres, lectors de poesia, es ha impedit gaudir d’una veu poètica brillant.

Aquesta llarga espera ha pagat la pena. Després d’oferir-nos durant dècades petites dosis en mostres i antologies, enguany, dins de la col·lecció de poesia del Petit editor, publica el llibre Insomne vida sonora.

Un substantiu, vida, custodiat per dos adjectius, insomne i sonora, però perquè no pot dormir la vida?, pel so?, un so que no sabem si és soroll o música, o és el grinyol que provoquem en la nostra navegació diària, o perquè, com deia V.A. Estellés: «No t’han parit per a dormir, sinó per a vetlar...». Vetla la poeta?, una poeta que es declara novícia de mots, o és desvetlada pels grans interrogants que se li obrin al seua davant?: el pas del temps, el sentit de la vida, la mort, el fat del destí, l’amor... Potser és això.

A aquest títol Claramunt li ha afegit un subtítol, Poemes en quatre temps, quatre com són les estacions de l’any, quatre etapes en què dividim la vida (infantesa, joventut, maduresa i senectut).

Estem davant d’un llibre molt pensat, on l’autora ha defugit de convertir-lo en un simple contenidor de poemes. Ha creat una estructura sòlida, que ha dividit en quatre apartats i un final. Cada apartat l’encapçala amb un poema. L’apartat el dividix en dos subapartats, amb quatre poemes numerats i un cinqué sense numeració que fa de capçalera. El final té la mateixa estructura, però sense un segon subapartat.

Les imatges poètiques i fins i tot el llenguatge que empra estan vinculats a la natura, a la terra: «A l’esquerra / s’escolta el riu pel que salta la lluna, / mentre una fulla cau a la revolta / de la tardor, / agitada com si fos primavera» i als moviments de l’oratge: «Bec pregàries com a gotes de pluja» i el pas del temps: «Esdevinc temps i done temps al temps». Al llarg del llibre trobem una autora amb una vigorosa capacitat d’observació i una consistent formació acadèmica, a la qual li agrada assajar-se amb un mostrari divers de formes poètiques que van des de la prosa, passant pel vers lliure, el sonet, fins el haiku.

Insomne vida sonora està concebut com un edifici amb un jardí lluminós i acolorit, un espai íntim, personal, per a la confessió, la reflexió, el diàleg i on regna la paraula però, també, els silencis. Un laberint de mots construït per a la trobada, per a l’encontre i no per a perdre’s infructuosament.

La reflexió porta l’autora a sentenciar: «El temps, insensat, no és l’espai que passa / que és mor / és vida». I per tant, afegisc jo, forma part de nosaltres.

Insomne vida sonora és un llibre compacte i intens que ens parla de tot allò que convertix la vida en una navegació de vegades complicada i en altres plena de joia.

Com en la resta de títols d’aquesta mateixa col·lecció, acompanyen els poemes les il·lustracions d’una artista plàstica, en aquest cas Leonor Seguí. Són les seues unes il·lustracions fetes amb línies, textures i colors càlids, elegants i sensuals. Mai com en aquest llibre he vist un diàleg tan nítid, espontani i directe entre la poeta i l’artista plàstica. La poesia de Claramunt, com les il·lustracions de Seguí, són sense renunciar a res i sense fer cap concessió acollidores, expressives i vitals.

Tanca el volum un epíleg del poeta Ramon Guillem, un text que no sé si qualificar-lo d’atípic, ja que el poeta de Catarroja el dividix en dues parts, una primera escrita en prosa en què ens parla de l’arquitectura compacta i treballada dels poemes de Mercè Claramunt, i una segona part, Variacions sobre una lectura, en què en forma d’extens poema Guillem ens confessa d’una manera indirecta que s’ha sentit interpel·lat en llegir el llibre. No debades Mercè Claramunt el tanca amb aquests versos: «Allí també canta l’ocell / i fou després, HIVERN REMOT», justament el títol d’un del poemaris més celebrats del catarrogí.

LES QUATRE VIDES DE L'ONCLE ANTOINE

Hi ha petites i grans històries amb les quals un narrador va entropessant per casualitat, se les troba en un parc, en un taxi o en la barra d’un bar. Altres són quatre línies en un llibre o en una revista que necessitaran un treball d’arxiu o una enorme capacitat de fabulació per a desenvolupar-les. Hi ha històries que com un objecte les heretem i anem per casa entropessant amb elles durant dècades. De tant en tant restem una llarga estona mirant-les, tot pensant que hem de fer alguna cosa amb elles. Imaginem un enfocament que no ens convenç, perquè ens recorda altres obres de ficció, i l’abandonem convençuts que la història no està encara prou madura, o som nosaltres que com a escriptors encara no ho estem.

De vegades aquestes històries es perden. Altres, per una raó o una altra, un dia comencen a prendre cos. Hi ha històries que tenen la sort de tindre un bon padrí capaç de convéncer de les seues possibilitats el novel·lista.

L’escriptor i periodista de Xàtiva Xavier Aliaga tenia a casa una història que li reclamava un relat, i en la figura del seu pare, Pere Aliaga, la persona que l’avalava. Era una herència familiar a la qual li faltaven algunes peces i calia traure-li la pols. Era com un llarg fil ple de nucs al qual durant anys no trobava el cap per a estirar i refer una bona madeixa. De vegades, això de començar pel principi és dificultós.

L’herència era la complicada vida d’un germà del seu pare, un ferroviari anònim que es va veure obligat a fugir a França durant els terribles anys del franquisme i que va acabar allistat en la legió estrangera. Un individu que formà dues famílies i que va morir abans d’haver complit els quaranta anys. Un home amb unes quantes vides que Aliaga reconstruïx en Les quatre vides de l’oncle Antoine (Angle editorial, Barcelona, 2017).

L’escriptor se servix de l’experiència, de l’ofici de periodista, per a trobar les peces que falten i per a fer-les encaixar amb les que té amb versemblança.

El que podia haver estat el simple relat d’un heroi aventurer acaba sent la història d’una nissaga familiar lligada al ferrocarril, i sobretot és el relat autobiogràfic d’un escriptor de raça a la recerca de la veritat dels protagonistes de la seua novel·la. Un escriptor que dubta, que entropessa, que ens confessa amb sinceritat els seus errors, les seues mancances, les seues pors, el seu dolor, els seus amors, els seus petits èxits i fracassos. Un home que acaba compartint la gran aventura que és construir un relat amb el seu pare, els seus oncles i cosins.

Una novel·la on l’autor, a més de mostrar bones maneres com a prosista i un gran ofici en tensar les cordes que mantindran el fil narratiu, ha posat el seu cor i el seu fetge en cada capítol. Ha sabut mostrar una  sincera empatia per cadascun dels personatges i les seues circumstàncies vitals, i ha teixit complicitats amb el lector, un lector que es veurà desbordat per l’emoció que amb una mirada clara i honesta Xavier Aliaga li ha transmès.

Les quatre vides de l’oncle Antoine va obtindre el XXVII Premi Ciutat de Tarragona de Novel·la Pin i Soler, un bon aval per a un gran relat.

MERCI BRASSENS

Des que la Nova Cançó va començar a donar els primers passos de la mà d’Els Setze Jutges que el poeta i chansonnier francés Georges Brassens (1921-1981) ha tingut una influència i una projecció notables en bona part dels nostres cantants. Gent com ara Josep Maria Espinàs, Quico Pi de la Serra, Rafael Subirachs o Joan Manuel Serrat han fet versions d’alguns dels seus èxits. Però són el terrassenc Miquel Pujadó i la valenciana Eva Dénia els qui al llarg de la seua carrera s’han capbussat més profundament en la seua obra.

Eva Dénia és una músic i cantant amb una obra sòlida i consolidada, en la qual l’hem pogut veure i sentir interpretar amb solvència temes de gèneres tan diferents com el jazz, la bossa nova, la cançó d’autor i la cançó tradicional valenciana.

A principis de la segona dècada del segle, junt amb Lola Ledesma, Amparo Hurtado, Merxe Martínez, Patxi Ferrer i Sílvia Ampolla, formen el grup Sis veus per al poeta, el qual el 2013 publica el disc Homenatge a Vicent Andrés Estellés que ha donat nom a un espectacle que quatre anys més tard encara continua amb èxit rodant per tot el país. El 2015 Eva Dénia publica en solitari Quan abril era abril, un disc ple de poesia acompanyada per unes textures sonores cosides amb un fil invisible fet de sensibilitat i domini de l’ofici. I el 2017, amb la col·laboració de la violoncel·lista Merxe Martínez, ens oferix el treball Merci Brassens (Mésdemil, 2017). Com en altres ocasions, Eva compta amb la col·laboració del seu germà, el també cantant i músic Carles Dénia, qui a més de ser el responsable de la producció artística, la gravació i les mescles s’ha encarregat dels llaüts, de les segones guitarres i de les percussions.

Georges Brassens fou un chansonnier, i amb açò no dic res que no s’haja dit mil vegades, amb unes cançons que tenien el magnetisme i l’atractiu que donen les melodies senzilles i alhora elegants, així com unes lletres treballades on es veia la mà del gran poeta que fou, però també del lector de poesia que es va atrevir a musicar els poemes d’altres.

En Merci Brassens, Eva Dénia i Merxe Martínez mantenen la força original d’uns temes que a pesar dels anys transcorreguts continuen vius i actuals, fins i tot afegiria que, amb la seua interpretació, han potenciat el seu lirisme brindant-nos una versió femenina, rica, sentida i alhora fidel.

El disc ha estat enregistrat a Sant Pere de Ribes i produït per Eva, Merxe i l’associació Auprès de son arbre. Els dotze temes més un bonus track que el conformen han estat arranjats per Eva Dénia, exceptuant Les amoureaux des bancs publics, del qual s’ha encarregat Merxe Martínez.

Onze de les cançons estan cantades en francés i dos en valencià, Pobre Martí i Saturn.

El disc és un magnífic treball amb una sonoritat acústica encisadora, farcida de detalls sonors i de ritmes que captiven l’oient. Un treball marcat per la veu personal d’Eva Dénia, així com pel diàleg que manté junt amb la seua guitarra amb el violoncel de Merxe Martínez i on els puntejats precisos de Carles Dénia vénen a subratllar una bellesa plena de suggerències.

L'ESTIRP DEL CAÇADOR

L’existència del bé i del mal i la lluita eterna que porten els seguidors d’un i de l’altre per imposar-se i aconseguir el poder universal ha estat des de temps remots una de les grans qüestions que han preocupat l’ésser humà. Aquesta lluita ha estat plasmada en els textos sagrats de les religions de tot el món i sovint una interpretació esbiaixada, fanàtica, ha escrit pàgines obscures i sanguinolentes en la història de la humanitat.

La guerra entre els partidaris del bé i del mal, entre les forces de la llum i les de la foscor, entre l’energia positiva i la negativa, fa segles que va traspassar els límits dels textos religiosos per a convertir-se en un dels grans temes de la creació artística en general i literària en particular.

Dins del camp de la literatura és en gèneres com ara el fantàstic on trobem aquesta lluita viva i alhora secreta transcrita amb gran imaginació i intensitat.

L’ésser humà en l’actualitat es veu immers en una realitat fictícia dissenyada per la indústria de l’entreteniment i dels mitjans de comunicació. Ens deixem portar per una cultura que ho banalitza tot, per rutines que ens ha dissenyat i planificat amb les quals donem per fetes coses que possiblement no ho són. Ens hem allunyat dels cicles de la natura, vivim en un univers de pantalles.

L’escriptora de Simat de la Valldigna (La Safor) Lourdes Boïgues, en el seu darrer llibre L’estirp del caçador (Col·lecció Albades, Edelvives, València, 2017), agafa de la realitat actual una adolescent i la trasllada des de la seua còmoda vida com a interna en un col·legi de monges a un paratge feréstec de la muntanya. Envoltada d’estranys al mig del bosc, es veurà empesa a participar en una batalla cruenta entre les forces del bé i del mal.

Som davant d’una novel·la fantàstica en la qual la protagonista, Aracel·li, en una etapa important de la seua vida es veurà obligada a madurar, a prendre decisions, a triar socis i amics, a confiar en la paraula d’estranys i a fer-li front a l’adversitat. Durant unes setmanes d’hivern, des d’un mas al bell mig del bosc, descobrirà la presència tangible i dolorosa del mal.

Lourdes Boïgues ens oferix un relat escrit amb una prosa senzilla i àgil amb la qual ha construït una trama que manté la tensió narrativa i l’interés del lector al llarg de tot el llibre.

En L’estirp del caçador, l’autora no defuig els homenatges i les referències als clàssics de la rondallística valenciana i europea. Situa l’escenari en alguns dels paisatges de les rondalles d’Enric Valor, la serra Mariola, els pobles de les comarques de la Vall d’Albaida i l’Alcoià-el Comtat. Recrea personatges provinents de llegendes anglosaxones i centreeuropees. Tots ells coneguts pels lectors del gènere, la qual cosa situa L’estirp del caçador dins d’una tradició literària concreta.

Aracel·li es veurà protegida per tot un seguit d’estranys individus que l’ajudaran a combatre les forces del mal. Unes forces que pretenen, destruir equilibris i dominar el món. Aracel·li descobrirà el passat del seu llinatge familiar, la terrible tragèdia que van viure els seus avis i el seu pare. Serà conscient que pertany a una nissaga amb un ofici molt especial i assumirà l’herència rebuda. Però també descobrirà que la força del mal, personificada ací per una bruixa tot poderosa, ha estat producte en part de la cruel persecució i tortura a la qual l’han sotmesa les suposades forces del bé. La violència engendra violència, l’odi més odi, i tot plegat ens distancia els uns dels altres.

Aracel·li comprovarà que en aquesta lluita terrible hi ha qui des de l’altre bàndol ha optat per una nova via, només d’ella dependrà si els nous personatges seran o no els seus aliats.