L'EFÍMER I L'ETERN

L’ésser humà, quan té l’oportunitat de reduir la velocitat en la cursa cap a enlloc que l’obliga a estar tens, estressat, ansiós i troba un lloc tranquil on aparcar, si encara se’n recorda, respira a fons i reflexiona sobre la pròpia existència. És en eixos moments que arriba a la conclusió de com d’efímera és la vida i com d’intranscendent és la lluita quotidiana per sobreviure, aleshores sent la necessitat espiritual d’agafar-se a la roca de la transcendència i aspira a acariciar la idea de l’eternitat.

Entre l’efímer que palpa a cada instant i l’etern que s’imagina hi ha un espai colossal, laberíntic, on l’únic que realment és segur és allò del que es té una constatació diària.

L’autor de Rafelbunyol Vicent Penya, en el seu darrer llibre de poesia, L’efímer i l’etern (Onada edicions, 2018), un poemari amb el qual va obtindre el Premi de Poesia Antoni Matutano-Vila d’Almassora, reflexiona des d’un punt de vista subjectiu i basant-se en la seua experiència vital sobre la quotidianitat en la qual vivim, una rutina que ens atrapa de vegades i que en altres hem convertit en el nostre refugi davant d’una societat farcida de discursos agressius. També reflexiona sobre l’afany de transcendir, de perpetuar-se i de buscar desesperadament una incerta glòria.

Vicent Penya, des del seus primers llibres de poesia, ha estat un poeta que des del realisme intimista ha tingut una constant preocupació per deixar constància d’un univers en profund i veloç procés de transformació, destinat a desaparéixer sense a penes deixar rastre, el de la ruralia al voltant d’una gran ciutat en constant procés d’expansió, el d’una cultura i una llengua que són engolides i reduïdes a no res.

En L’efímer i l’etern, el poeta, més madur, amb un domini clar del seu ofici, es mostra més que mai com el subjecte del poema. De vegades ens parla amb un cert to sorneguer, altres apassionat, sovint amb tendresa i també amb una honestedat directa i crua sobre la fugacitat de la vida i com ens deixem arrossegar d’una manera covarda per la quotidianitat provocada per un sistema que ens vol productius. També ens parla sobre la lluita per dotar de color, de transcendència i de sentit la nostra vida. El poeta es despulla, es mostra tal com realment és, tal com verdaderament viu, tal com sent. Trobem entre versos l’home que treballa, que estima, que somnia, que patix, però també ensopeguem amb el lector i l’aficionat a la música que ret homenatge més o menys ocult a les obres que l’han colpit al llarg de la seua vida.

Vicent Penya, en aquest llibre que ha dividit en cinc apartats, es mou entre el sonet i la tanka, sense oblidar altres fórmules com ara el haiku. Fa temps que Penya va envidar, sense renunciar a res, per deixar una mica de costat el vers lliure i la prosa poètica, on tants i tants poetes s’han instal·lat confortablement, i decidí sotmetre la seua poètica a disciplines més exigents. En L’efímer i l’etern trobem un autor que ha aconseguit no sols dominar-les, sinó que s’hi troba a gust i construïx un discurs poètic amb una gran soltesa i naturalitat.

VESTALS DE ROMA

L’any 1985 l’escriptora de Tavernes de la Valldigna Encarna Sant-Celoni rebia el prestigiós Premi de Narrativa Joanot Martorell, que atorga l’Ajuntament de Gandia, per la novel·la Vestals de Roma.

Trenta-tres anys més tard, i després d’haver conformat una obra sòlida en el camp de la novel·la, la narrativa breu, la poesia i fins i tot de la traducció literària, Encarna Sant-Celoni reedita en la col·lecció Lo Marracó, de l’editorial ilerdense Pagès editors, Vestals de Roma, una novel·la breu, intensa, carregada de sensualitat i de lirisme on el tractament del llenguatge és un dels principals protagonistes.

Sant-Celoni és una dona de fermes conviccions feministes que al llarg de la seua trajectòria com a ciutadana, com a activista cultural, com a escriptora i traductora, ha lluitat d’una manera permanent i decidida per visibilitzar l’aportació que les dones han fet a la societat i en especial a la cultura, reivindicant la seua obra i el lloc que es mereixen en la història de la literatura. L’any 2016 l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va reconèixer la seua tasca, la seua dedicació, el seu esforç com a escriptora i com a lluitadora en la defensa de la igualtat de gèneres atorgant-li la Lletra Lila.

Aquesta preocupació pel paper que les dones han ocupat en la societat l’ha duta primer a prendre consciència i després a revoltar-se i lluitar amb totes les armes al seu abast per tal de revertir-lo. Una lluita, un interés que és present en tota la seua literatura i d’una manera especial en Vestals de Roma, un relat en el qual la seua protagonista, Eumàquia Fúlvia Crocina, una patrícia de la Hispània Citerior, ens mostra els diversos papers que la societat romana feia interpretar a les dones, segons la seua classe i condició.

Com a espectador privilegiat, el lector assistirà a diferents moments de la vida d’Eumàquia i serà testimoni de la seua relació amb el pare, el marit, la família, amb l’imperi. La novel·la, per una banda, és el relat d’un viatge temporal, el que va des de la infància a la maduresa de la protagonista, però també de diversos viatges geogràfics que la portaran de Diànum a Tàrraco, passant per Saetabis, Valentia, Sagúntum i Dertosa. Pel camí, Sant-Celoni ens explicarà detalladament aspectes dels usos i costums de la societat hispanoromana. Subratllant la situació de les dones que es troben sotmeses als capritxos d’un llarg escalafó de patriarques que arriba fins a l’emperador, homes que juguen amb elles i amb les seues vides com si foren simples objectes.

Eumàquia es rebel·la i busca la manera de viure sentint el menys possible el pes del poder patriarcal. La novel·la, marcadament historicista, està impregnada d’una gran sensualitat i erotisme que arriba a coprotagonitzar gran part del relat. En cada escena descrita hi ha força, intensitat, passió per la la bellesa, amor a la llibertat i una voluntat manifesta de gaudir amb intensitat dels petits i grans plaers que ens oferix la vida, que van des de la gastronomia fins al sexe.

CANTA CANALLA

Havia sentit parlar de cinema familiar, una etiqueta sota la qual se’ns oferix tot un seguit de pel·lícules de diferent gènere que poden gaudir les diverses generacions d’una mateixa família. Relats sovint festius i on l’absència de sexe i violència respecta la innocència dels més menuts de la casa. Mai, però, no havia sentit parlar de música familiar, supose que, com las «meigas, haberlas, haylas». Música que com altres disciplines, com ara la literatura, està emparentada amb productes pensats per als infants però que també té components que atrapen i seduïxen als adults, fins i tot els més seriosos i exigents.

Amb aquest objectiu s’ha presentat enguany en públic el quintet musical valencià Canta Canalla i ho ha fet amb un primer cedé amb el mateix nom.

Al capdavant del grup trobem dos escriptors, el poeta Eduard Marco, amb una obra sòlida al seu darrere, i el narrador, especialitzat en literatura infantil, Ferran Bataller, tots dos responsables de les lletres dels diversos temes que conformen aquest primer treball discogràfic. Completen la banda Paco Arroyo, un home amb una llarga trajectòria com a sonidista, cantautor i electroluthier i responsable, junt amb Edu Marco, de la composició i adaptació musical, Javi Vega, que ha estat vinculat a creacions originals de teatre, dansa i circ, i Carme Laguarda, que fins ara ha estat la gerent del desaparegut segell discogràfic Mésdemil i que actualment col·labora amb el programa Territori Sonor d’À Punt ràdio.

Canta Canalla és un grup musicalment eclèctic, no té cap dèria més que la d’entretindre, divertir, fer ballar un públic intergeneracional, tant capaç de crear el tema principal d’una sèrie de superherois com un bolero suggerent, enyoradís, que invita a un ball lent, un tema perfecte per a un crooner hortolà que sota els fanalets canta al bell mig de la plaça del poble a la lluna de València.

En aquest primer disc podem trobar adaptacions personals del famós Bolero de l’Alcúdia, tangos, cançons amb tocs de pop, de rock, pop, country, balades i fins i tot una cançoneta de bressol en la qual qui demana poder dormir és el pare.

Cançons escrites amb un gran sentit de l’humor, un humor amb picades d’ull als infants, però també als adults. Un humor per a tots els públics amb concessions a la ironia i, com no podia ser d’una altra manera, a la tendresa.