IGNOT

 

Els darrers anys, i en especial des de la publicació el 2007 de L’home manuscrit, l’aparició d’un nou llibre de Manuel Baixauli ha estat entre alguns cercles de lectors un esdeveniment esperat i desitjat. Aquest primer trimestre del 2020 Edicions del Periscopi edita, en la seua col·lecció Escafandre, Ignot, el nou treball de l’artista plàstic i escriptor de Sueca.

En Ignot tornem a trobar els paisatges buits, desèrtics, extensos, de llargues perspectives, creuats per individus inquietants que baden en solitud; els edificis laberíntics, pertorbadors; els personatges torturats per les seues contradiccions; l’univers personal, imaginatiu i radical de l’autor.

Manuel Baixauli escriu amb una prosa fluida, àgil, seduint-nos i arrossegant-nos cap a un món producte de la seua mirada sobre la realitat que l’envolta.

Ens parla, sense subtileses, de la creació artística i literària, una necessitat d’expressar-se compartida per molts. Reflexiona sobre el talent, l’originalitat, l’aportació personal a la història de l’art i de la literatura, les frustracions de l’artista, el plagi, el fracàs o el doble tall de l’èxit. Sobre com el moment històric, les circumstàncies socials, físiques i culturals que envolten l’artista poden influir en el seu reconeixement i com la mateixa obra, en un altre entorn cultural i social i signada per un autor més atractiu físicament i personalment, aconseguix l’èxit que se li negava.

Manuel Baixauli posa el dit en la nafra en assenyalar el patiment pel qual passen els creadors, producte de les inseguretats, de les pors que els acompanyen i del menyspreu que els envolta.

Fa un elogi dels artistes ignorats, incompresos. Una legió de talents malaguanyats i soterrats sota la pols de l’oblit. Creadors que aportaven «una visió innovadora dins de la seua disciplina artística i que, pel motiu que fora, romanien ignots».

De què depén l’èxit? Com i per què es produïx?, es pregunta Manuel Baixauli. Si això té una o diverses respostes, jo no ho sé.

Ignot és el llibre que més he gaudit de Manuel Baixauli. He llegit tota l’obra que ha publicat fins ara, però és en aquesta novel·la on he sentit una major connexió amb el seu univers creatiu.

L'ESPERIT DEL TEMPS

 

Jo soc un ignorant que a penes sé que existisc, però hi ha qui afirma que el temps és un invent humà, la divisió en porcions de l’eternitat des d’un punt on se situa un abans i un després; que només som temps i que el temps, mentre aspirem a l’eternitat completa, ens acaba devorant. Que cada període de temps té el seu esperit, un esperit amb el qual podem coincidir o no. Un esperit que, com un vent ens serà favorable en la nostra navegació o s’alçarà com un escull terrible que ens farà naufragar i perir.

Cal estar sempre en guàrdia front a l’esperit del temps, ja que mai no ens eximirà dels nostres errors individuals.

Sobre aquesta idea del filòsof alemany Ernst Jünger, l’escriptor valencià Martí Domínguez ha escrit la novel·la L’esperit del temps (Proa, 2019), que li ha valgut el Premi Llibreries Valencianes que atorga el Gremi de Llibrers de València i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any 2019.

A finals de la dècada dels quaranta del segle passat, en la desapareguda Unió Soviètica, un oficial mèdic austríac fet presoner en el front de l’Est, és obligat, durant el procés de desnazificació, a escriure sobre el seu passat. El que és una obligació acaba sent assumit pel personatge com una necessitat vital.

Escriu sense subterfugis, utilitzant la pàgina en blanc com un espill on es mira i es retroba en diferents etapes de la seua vida. El resultat és una narració en primera persona que s’inicia a Viena just abans que Àustria siga annexionada al Tercer Reich alemany. Prové d’una família burgesa i culta, antisemita, que creu profundament en una nació pura. La figura del seu pare, la seua autoritat moral, és un referent al llarg de la seua vida.

El protagonista és un científic interessat, des de la seua adolescència, en la biologia i les teories darwinistes. Membre del Partit Nacional Socialista, acaba posant al servici de l’argumentari polític del partit les seues investigacions, les quals acabaran convertint-se en un puntal de les pràctiques nazis.

Martí Domínguez, amb ofici i mestria, reflexiona sobre l’ètica i la moral d’una societat que ha estat humiliada i ferida i que se sent seduïda per un discurs supremacista, racista, de culte a la personalitat, autoritari i militarista.

Ens detalla amb precisió el procés en què la raó i l’ètica són capgirades com un calcetí. I en què la situació resultant acaba beneficiant els interessos i les ambicions d’uns individus que de vegades callen i altres acaben justificant la baixada als inferns.

L’esperit del temps és una narració ben documentada. Un relat cru, intens i extens, escrit amb una prosa àgil, amb un discurs diàfan que dota el text d’una gran amenitat. Un relat amb pulsió cinematogràfica que ens invita a reflexionar sobre la condició humana i el depredador cruel, territorial, que s’oculta sota una aparença civilitzada.

Però l’esperit del temps també és capaç de fer que la societat, després d’haver salvat l’abisme, siga capaç de readmetre, de rehabilitar i fins i tot de premiar a gran part d’aquells que encoratjaren i justificaren les accions dels botxins.

EL IAIO A NOVA YORK

No soc lector d’allò que els especialistes anomenen LIJ, vull dir literatura infantil i juvenil. De tant en tant, molt de tant en tant si els he de ser sincer, cau en les meues mans un llibre destinat per les editorials al nínxol de mercat dels lectors més menuts, i per vici (tinc el mal vici de devorar amb ulls àvids gran part de la lletra impresa que se’m posa per davant) el llig.

Durant la lectura, la meua cara no és un poema, és un article crític. Sovint demolidor quan tinc en les mans una cosa pensada com un producte de consum sense ànima, superficial i carregat de tòpics del gènere. Un llibre d’usar, tirar i oblidar.

Quan la LIJ és capaç de captar l’atenció i emocionar saltant per damunt de les línies que separen les diverses edats de les persones és quan, des del meu punt de vista, la seua lectura realment paga la pena.

Fa unes setmanes va caure en les meues mans el llibre El iaio a Nova York (Aila edicions, 2019), amb el qual l’escriptor d’Algemesí (Ribera Alta) Vicent Borràs ha obtingut el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil. Un relat escrit amb gran ofici, aparentment senzill, amb una gran claredat expositiva i una prosa diàfana, àgil i amena. Un relat amb una gran càrrega emocional que l’autor gestiona amb cura i delicadesa.

En les seues pàgines no trobem ni bruixots, ni castells encantats, ni princeses ni cap poció o artefacte màgic, trobem els membres d’una família, com qualsevol altra, d’una ciutat mitjana. Una família en un moment trist, dramàtic, provocat per la sobtada malaltia de l’avi i l’anunci de la seua mort.

L’actitud dels xiquets i els adults davant de la nova situació és descrita evitant els tòpics i en alguns moments amb un humor fi i delicat. La nova situació ve acompanyada per un gran interrogant. Cal dir-li la veritat a l’avi? La veritat és un ganivet de doble tall que pot fer més mal que bé. Així i tot, els xiquets amb gran consideració i afecte acabaran trobant la resposta. Cal enfrontar-se a la mort com un fet natural, però no és necessari mostrar-la amb cruesa, la mort potser és un viatge a una ciutat meravellosa on ens esperen els éssers estimats que iniciaren abans la partida.

Vicent Borràs s’ha enfrontat amb una gran clarividència i honestedat a una de les eternes qüestions, la mort, i amb ella al dolor provocat per la pèrdua i l’absència, i ens ho conta a menuts i grans, aconseguint emocionar-nos a tots.