PUNXA DE TEMPS

 

 Abans d’escriure una paraula més, he de dir que soc un ferm partidari de l’obra de Raimon. He assistit al llarg dels anys a l’evolució del personatge i la seua obra, des del cantant protesta de la seua primera època, al de l’autor capaç de convertir en cançó la música de Frederic Mompou, passant per les adaptacions musicals dels clàssics de la nostra literatura, en especial d’Ausiàs March, gràcies a la seua mà aprenc a estimar-los, i d’autors del segle XX com ara Salvador Espriu. He llegit el seu llibre de poemes D’aquest viure insistent (1986). No seré jo qui parle dels seus mèrits, la seua trajectòria ha estat reconeguda amb un munt de premis.

L’any 2023, aprofitant l’aparició del dietari Personal i transferible, em vaig capbussar en els seus dietaris i vaig llegir també l’anterior, Les hores guanyades (1983), i aquest mes de maig el que és el seu tercer dietari: Punxa de temps, editat per Empúries.

Són, els tres, llibres extensos, de lectura àgil i amena, que en cap moment decau. En cap gènere literari com en el dietarisme el temps marca el ritme de l’escriptura. El pas de les hores, de la llum, tot allò inesperat que altera la nostra rutina, la nostra vida és la matèria de la qual es nodrix el gènere.

Raimon ha deixat escrit que tenia l’objectiu d’escriure un dietari de la dècada dels huitanta del segle passat, un moment en què intenta deixar enrere la imatge de cantant protesta que té el públic d’ell i oferir-ne una altra. És una etapa de grans canvis en la indústria musical i dels gustos de la gent. És un temps plens de dubte per a l’autor. He fet números i, almenys, encara li’n quedaria un altre volum per a publicar. Personalment, frise per llegir-lo.

En Punxa de temps trobem el creador, vull dir el poeta i el compositor de cançons preocupat per bona part de la seua obra. L’intèrpret que s’inventa cada dia la possibilitat de sobreviure sense haver de trair-se, se sent sovint incomprés, una qüestió que el porta a sospesar una vegada i una altra la idea de deixar-ho córrer. Trobem el lector d’assaig i poesia, de periòdics, un home crític i amb una gran curiositat intel·lectual. L’amic dels seus amics que gaudix de les seues trobades i amb la conversa intel·ligent.

Exigència, coherència i perseverança són els cognoms que més s’adiuen a Raimon.

Hi ha en el dietari la part humana, la part tràgica de la vida, el fill que assistix al deteriorament físic i mental de la seua mare que acabarà morint. L’home enamorat que ha convertit l’estimada en el pilar sobre el qual se sosté la seua existència i que, de colp i volta, es troba davant de la possibilitat de perdre-la per a sempre per culpa d’una greu i cruel malaltia. La mort d’un gran amic i gran escriptor, Salvador Espriu.

Hi trobem reflexions, alegries, preocupacions, tristesa en les més de cinc-centes pàgines del llibre, i també paisatges naturals i urbans. En aquest dietari més que en els altres dos, Raimon es recrea en alguns moments en el paisatge i el clima, en la bellesa sublim, ja siga a Xàbia o al bell mig del desert d’Algèria. Hi ha les ciutats: Barcelona, Roma, París, València, Sueca, Madrid, Xàtiva i Xàbia.

Escriu i reflexiona sobre música i la indústria musical, sobre literatura, escultura, pintura, sobre la situació política catalana, valenciana, espanyola, italiana i mundial.

Raimon ha estat un personatge privilegiat, ha tingut grans amics, que com ell mateix han estat protagonistes d’un temps i d’un país.

En Punxa de temps hi ha l’home Ramon Pelegero Sanchis i el seu personatge Raimon, amb els seus dubtes i les seues obsessions.

Soc de l’opinió que l’aparició de Raimon ha estat una de les millors coses que li ha passat al País Valencià durant el segle XX, junt amb Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner.

ESTELLES SOTA LES UNGLES

 

El sociòleg, assagista i poeta de la ciutat de Castelló de la Plana Josep J. Conill ha publicat aquest mes de febrer un recull d’aforismes, dins de l’editorial Afers, agrupats sota el títol Estelles sota les ungles.

Un, com a espectador del moviment lector, té la sensació que en aquest país els aforismes se citen més que es lligen, convertint d’aquesta manera l’edició de reculls en un risc empresarial. Per aquesta i per altres raons, com ara l’important aposta per la qualitat, és d’agrair la tasca que fa l’editorial Afers.

Les estelles en el cos incomoden, torturen i ens obliguen d’una manera o altra a actuar per tal d’apaivagar el dolor que ens causen. Les estelles de Josep J. Conill són clarament metafòriques, però no per això inofensives, són situacions i idees que l’han incomodat intel·lectualment, i contra les quals s’ha vist obligat a plantejar una estratègia per a construir una resposta o un contraatac.

L’aforisme per a Josep J. Conill és una invitació a eixir de la nostra zona de confort i enfrontar-nos amb intel·ligència a una realitat que no ens agrada i ens deixa sovint perplexos. No trobarem en Estelles sota les ungles un autor complaent i complagut, sinó un escriptor amb ganes d’alterar la comoditat del lector, de llançar obusos per tal de sacsejar els fonaments sobre els quals s’han construït les grans veritats que sostenen els discursos socials.

La seua és una posició de crítica permanent, una aposta per l’heterodòxia davant d’un món que tendix a santificar els dogmes.

Josep J Conill és un escriptor que domina a la perfecció la claredat expositiva, els jocs del llenguatge, que modela amb traça la intensitat àcida de l’humor, del sarcasme i de la ironia, acoblant-los als seus interessos. Sap jugar amb l’energia del lirisme i és conscient que un aforisme que no encerta en la diana és una excrescència del tedi.

En Estelles sota les ungles trobem vertaderes troballes poètiques: «La justícia poètica, que poques vegades s’aplica als poetes!»; acudits: «El botxí humanista, partidari de l’execució personalitzada»; drama: «Per què hauria de tenir la història un desenllaç feliç si tots aquells que la protagonitzen tenen un destí irremeiablement tràgic?»; l’estocada verbal: «L’esperit olímpic és la variant biopolítica de la comunió nacionalista»; el sarcasme: «Gent que porten dins un llibre imprès, però no es rebaixen a manuscriure’l»; jocs del llenguatge: «Plaer amagat és plaer cobejat».

Un llibre que, si volem dormir tranquil·lament, no podem tindre en la tauleta de nit, sinó en aquell espai que ens reservem per a la reflexió. Que no en tenen cap? Doncs eixe és el seu problema.

ENTRE AMICS

 

Després d’oferir-nos dos llibres de relats, Mala sort per a la fusta si naix violí i D’amor res, l’escriptor de la ciutat de Carlet (Ribera Alta) Antoni Martínez Bonet publica en Onada edicions la novel·la Entre amics.

Entre amics és una narració que partix de la mort inesperada del seu protagonista que alhora és la veu narrativa, l’escriptor Bernat Benavent. Traslladades les seues restes mortals al tanatori, aniran desfilant per davant d’ell amics, parents i coneguts.

Antoni Martínez Bonet, amb una prosa tocada per un cert lirisme, afila el seu humor, la seua ironia i amb un to sarcàstic ens mostra una galeria de personatges amb una idea de l’amistat un tant esbiaixada. Individus que ens podem trobar un dissabte a la nit sopant en qualsevol restaurant, que es diuen amics però que en realitat no ho són i no ho han sabut ser mai, si és que alguna vegada ho intentaren. Personatges amb els quals es compartixen hores de lleure, que saps de les seues grans i petites deslleialtats i traïdories, i que continues enganxat a ells per inèrcia, per por a no tindre ningú o per simple mandra, com passa amb algunes parelles. Relacions de suposada amistat que suportes millor després de prendre’t unes copes.

Antoni Martínez Bonet ens els presenta un, d’una manera fragmentària, com si foren les seues històries narracions independents, però en realitat són peces del gran trencaclosques en el qual s’ha convertit la vida de Bernat Benavent.

El relat és un exercici de memòria, passat per la veu d’aquell que ja no té res a perdre, perquè ja ho ha perdut tot, però que abans d’anar-se’n definitivament necessita passar comptes. Hi ha també com una voluntat per part de l’autor de construir amb aquest material el possible futur de cadascun dels personatges.

Hi ha amargura i tristesa en el relat, el protagonista s’ha adonat de les diverses mentides sobre les quals ha bastit la seua vida i ha basat unes relacions socials buides, superficials i enganyoses. Hi ha en la seua veu narrativa altes dosis de desencant i un cert to de revenja que li donen al relat un toc d’humor.

La majoria dels personatges, en un grau o altre, són pocavergonyes plens de misèries, fins i tot el mateix Bernat Benavent.

Entre amics és una sàtira de les relacions humanes, una denúncia de la falsedat d’aquells que ens diuen que ens estimen mentre ens van traint. De tota aquesta desfeta salva uns pocs amics que sí que ho foren, i això al lector li dona un punt d’esperança.