El 20 de setembre
de 2024 rebia una trucada telefònica en la qual Mercè Claramunt, amb veu
trèmula, em deia «Ramon [Guillem] se n’ha anat». De sobte em vingué al cap una
altra trucada, rebuda el 5 de juny de 2006, en què el mateix Ramon i amb les
mateixes paraules em deia «Manel se n’ha anat». Es referia a Manel Garcia Grau,
company generacional, amic i còmplice de tants combats en la defensa, promoció
i difusió dels drets i les obres dels nostres escriptors i escriptores.
Nascut l’any 1962
a Benicarló, una ciutat que tants lletraferits ens ha donat, fill de família
humil, havia aconseguit ser un dels poetes capdavanters del País Valencià. El 5
de juny del 2006 va faltar a Castelló de la Plana als quaranta-quatre anys,
deixant dues filles i una obra important al seu darrere, a la qual s’hagueren
sumat, sense cap mena de dubte, nous llibres que els lectors de poesia trobarem
a faltar ja que era en un moment de maduresa creativa.
Manel Garcia Grau,
filòleg, crític literari, agitador cultural, narrador, però sobretot poeta, fou
un dels màxims exponents de la generació dels huitanta junt amb Lluís Roda,
Anna Montero, Vicent Berenguer, Isidre Martínez Marzo, Marisol González, Teresa
Pascual, Xulio Ricardo Trigo, o el mateix Ramon Guillem. Tenia els companys i
companyes lletraferits com a membres d’una gran família.
Garcia Grau era un
individu prim, aparentment tranquil, a qui res humà li era alié. Tenia en el
cap una idea clara i un projecte de país literari i treballava apassionadament
des de diversos àmbits per portar-lo a terme.
El seu amic i
conveí benicarlando amb el qual compartí hores i projectes culturals, Josep
Manel San Adbón, un dels millors artesans de les lletres que ha donat el País
Valencià, ha escrit la primera biografia de Garcia Grau amb un títol que
definix l’home i el poeta; Manel Garcia
Grau. El poeta de la dignitat (Onada Edicions, 2025). Fou realment un home
digne que va treballar per la dignitat de la literatura catalana, però també
fou un individu generós, solidari, preocupat pel proïsme, treballador
incansable, seriós i alhora amb un gran sentit de l’humor. No et deixava mai
indiferent.
M’he llegit la
biografia que ha teixit amb destresa San Abdón, i ho he fet com si fora una
novel·la. San Abdón ha sabut organitzar tot el material que tenia al seua abast
i l’ha estructurat dotant-lo d’una amenitat i d’una agilitat narrativa que
atrapa el lector. No estem davant d’allò que alguns anomenen un totxo acadèmic,
tot el contrari, sense perdre interés acadèmic, el llibre es fa de llegir i té
a més la particularitat de donar-li vida de nou al personatge.
Una altra de les
qüestions importants és aquella idea dels anells concèntrics, conformats per
les diverses ciutats que el veren créixer i madurar com a ésser humà i com a
escriptor, Benicarló, Castelló de la Plana, València, Alacant. Situa molt bé el
personatge en un temps, un territori i una cultura i sap recolzar-se
perfectament en el testimoni d’un bon nombre d’individus que el van conéixer i
van compartir experiències amb ell. L’aparició en escena de tota aquesta llarga
galeria de personatges, Pasqual Mas, Isabel Marín, Vicent Usó, Vicent Pallarés,
Marisol González, Joan Garí... aporta una panoràmica generacional molt
interessant, com afirmava John Donne en el seu famós poema Cap home no és una illa. Garcia Grau no fou una illa, sinó un
escriptor entre escriptors, un home excepcional amb talent, intel·ligència i
amb una estima immensa pel seu país, la seua llengua i la seua tradició
literària.
Un llibre necessari per a començar a fer recompte de les aportacions que han fet les generacions dels setanta i dels huitanta a la nostra literatura.
