(D'esquerra a dreta Albert Forment, Manel Alonso i Francesc Mompó al Port de Catarroja durant L'anguila literària) Sovint les histories més belles són les més senzilles. No fa falta ni laberints ocults on habiten monstres impossibles, ni universos paral·lels, només calen dues persones i els sentiments que fluïxen entre elles per atrapar el lector. Així ho ha entés Francesc Mompó i el resultat és una novel·la, Camí d’amor (Premi de Narrativa Juvenil Benvingut Oliver 2008, Perifèric edicions), on totes les sensacions i sentiments que apareixen giren al voltant del gran astre lluminós de l’amor.
El camí d’aquest amor s’inicia amb l’entrada a la guarderia dels seus protagonistes, Màrius i Talia, i ho fa amb un tal magnetisme que els unirà tots dos al llarg dels anys. La seua amistat, a mesura que van creixent, es convertirà d’una manera natural en amor i desig.
El seu és un amor tendre, però capaç de saltar per damunt de les barreres i de les convencions dels adults, alguns dels quals intentaran sense èxit posar-hi impediments, contraposant l’amor filial a l’amor de parella.
L’amor no és cec, com s’ha dit tantes vegades, sinó que no diversifica la mirada, la centra en l’ésser estimat i al seu voltant fa girar totes les coses.
Al llarg de la narració Mompó va deixant caure, com molletes de pa, els senyals de la tragèdia, la qual prendrà cos i marcarà el final de l’obra. De vegades l’ésser humà, per adonar-se del que realment és important en la vida, necessita que el drama li done un colp baix.
Aquest Camí d’amor també és un cant a l’amistat, la del seu amic comú Fèlix, a la lleialtat, a la fidelitat.
No hi ha amor sense erotisme i Francesc Mompó resol els afers més tòrrids, que alguns autors que adrecen els seus textos al públic juvenil decideixen ocultar, amb lirisme, un lirisme que remarca la tendresa i la bellesa d’aquesta bella història.
El camí d’aquest amor s’inicia amb l’entrada a la guarderia dels seus protagonistes, Màrius i Talia, i ho fa amb un tal magnetisme que els unirà tots dos al llarg dels anys. La seua amistat, a mesura que van creixent, es convertirà d’una manera natural en amor i desig.
El seu és un amor tendre, però capaç de saltar per damunt de les barreres i de les convencions dels adults, alguns dels quals intentaran sense èxit posar-hi impediments, contraposant l’amor filial a l’amor de parella.
L’amor no és cec, com s’ha dit tantes vegades, sinó que no diversifica la mirada, la centra en l’ésser estimat i al seu voltant fa girar totes les coses.
Al llarg de la narració Mompó va deixant caure, com molletes de pa, els senyals de la tragèdia, la qual prendrà cos i marcarà el final de l’obra. De vegades l’ésser humà, per adonar-se del que realment és important en la vida, necessita que el drama li done un colp baix.
Aquest Camí d’amor també és un cant a l’amistat, la del seu amic comú Fèlix, a la lleialtat, a la fidelitat.
No hi ha amor sense erotisme i Francesc Mompó resol els afers més tòrrids, que alguns autors que adrecen els seus textos al públic juvenil decideixen ocultar, amb lirisme, un lirisme que remarca la tendresa i la bellesa d’aquesta bella història.
1 comentari:
Manel,
Entrar al teu blog és trobar sempre l'amor, el sexe, el temps, la terra i el seu mar. És trobar la vida. "Camí d'amor" té un bellíssim títol i, pel que dius, no dubto que el contingut deu estar a l'alçada del que sembla prometre al lector.
Rep la meva salutació!
Publica un comentari a l'entrada