LA MORTE DI JOAN CONFLENT

Joan Conflent, un vecchio marinaio che viveva nel numero trentanove, era convinto che l'opposto alla morte non era strettamente la vita, ma piuttosto

la memoria. Senza ricordi, senza l’esercizio de rimembrare il tempo passato, la vita humana diventava identica a quella che fanno i vegetali.

Di maniera che, come un ginnasta, curava la sua memoria, alimentandola ed esercitandola costantmente. No viveva per null'altro.

Un giorno morì, come tutti noi abbiamo l'abitudine di fare. Il dottore diagnosticò che la morte gli sopraggiunse come conseguenza di un'emorragia cerebrale. La moglie, Maria Garí, fu più esplicita:

–È stato un'emorragia di memoria. Io l'avevo avvertito, ma lui non volle darmi retta.

Tre anni dopo, mentre Maria scopava sotto uno scaffale, trovò dei pezzetti di un ricordo di suo marito. Era come il piccolo frammento di un bicchiere di vetro, in cui rimaneva ancora in movimento una scena della sua gioventù.

***

(Del llibre El carrer dels Bonsais de Manel Alonso i Català (Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999), traductor Antoni Rovira)

UN GIORNO RITORNERAI NEL LUOGO CHE AVEVI LASCIATO

Un giorno ritornerai nel luogo che avevi lasciato

e vedrai che la strada era stata interrotta all'improvviso,

riconoscerai i mucchi di sabbia pieni di erbaccia

le lastre dimenticate coperte di licheni

gli attrezzi pieni di ruggine e sparsi dovunque;

dovrai, allora, inventarti il futuro,

nelle mani avrai l'opportunità

d'indirizzare la strada verso l'orizzonte che tu ami,

finalmente, sarai libero fra i popoli liberi,

intanto, io ti aspetterò cavalcando un nuovo verso

con una rosa fra le mani.

A Ximo Gimeno

Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser

i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,

reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,

les llambordes oblidades cobertes de líquens,

les eines plenes d’òxid i escampades per tot arreu;

hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur,

en les mans tindràs l’oportunitat

d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes,

seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,

mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers

amb una rosa en les mans.

******

Versió a l'italià d'Antoni Rovira Gonçals. Poema del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso i Català.

REREFONS D'ALEXANDRE ROS

Alexandre Ros i Ros (Bonrepòs i Mirambell, 1968) és un d’eixos poetes valencians que es prodiga poc en tertúlies i gens en certàmens literaris, una qüestió, aquesta darrera, que en un principi podria ser qualificada de banal però que, si es té en compte que quasi l’únic camí que troba un poeta novell en aquests temps i en aquest país per a l’edició dels seus llibres és concursar en algun dels premis que hi ha, la seua postura l’obliga a oferir-nos part de la seua obra a través d’allò que s’anomena l’autoedició, amb totes les mancances de distribució i comercialització que aquesta pràctica arrossega.

Alexandre Ros, alguns, com ara jo mateix, l’hem conegut primer com a activista, com a agitador, com a defensor del patrimoni de l’Horta, després i quasi per casualitat hem sabut de la seua vessant creativa. És un individu a qui no li agraden les estridències dels egos sobrevalorats ni l’autobombo, és auster, humil, treballador, silenciós, qualitats que també sap transmetre amb la justa mesura a la seua poesia.

El poeta Alexandre Ros partix de la idea d’expressar, de suggerir més amb menys. La seua és una poesia en què tot el poema pot arribar a estar al servici d’una sola imatge poètica o cada paraula pot arribar a representar una emoció, un sentiment, o suggerir una idea.

És un creador auster, estalviador en recursos i pirotècnia verbal, senzill, ja que sovint la senzillesa és sinònim de bellesa; observador, troba en el detall no sols el fil, sinó l’essència del discurs poètic que en esclatar en el lector ompli la seua ment d’imatges.

Després de participar en els llibres col·lectius Solcs de paraules (Llibres de l’Aljamia 2000), Ponts de paraules (Amics de Joan Valls, 2008) i Estels de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI (Editorial Germania, 2012) i publicar el llibre Bé i avant. Recull vinarossenc (Antinea, 2004) i, juntament amb Francesc Pou, De fil de veu (Misèria i companya, 2009), Sere breu (edició d’autor, 2012) ara, dins de la col·lecció Mil poetes i un país de l’editorial Germania, ens oferix el que sembla ser el seu poemari més sòlid i alhora més extens, i amb un títol curt, diàfan, directe: Rerefons.

El rerefons, segons el diccionari, és el conjunt de circumstàncies o intencions que hi ha darrere d’un fet o bé que hi tenen relació. Si volem anar al moll de l’os del poemari d’Alexandre Ros, és molt important saber el que l’ha mogut a escriure.

En primer lloc està l’esguard, vull dir la mirada del poeta, una mirada que mai no és objectiva perquè naix i partix del jo, un jo amb uns interessos i unes circumstàncies propis. El seu esguard es projecta sobre el seu món més pròxim. Alexandre pertany a una generació de poetes d’un lloc geogràfic molt concret, l’Horta, un espai que va sent devorat per la ciutat impersonal, provinciana, que fa desaparéixer una manera d’entendre la vida, una cultura, un dialecte i fins i tot la llengua a la qual pertany aquest dialecte substituint-la per una d’aliena. La ciutat representa la fi d’un món, la fi del paradís que fou la infantesa de l’autor.

En aquest procés els camps ubèrrims i la gent que els feren possibles s’han convertit en espais rònecs i en individus de rostres rovellats. Les noves generacions de la societat perden les baules que els unixen a les anteriors, desapareix un univers i el poeta se sent sol, apesarat, envoltat d’absència i desesperança.

En segon lloc hi és la necessitat d’alçar la veu, potser des de la ràbia que provoca el desencís, i escriure sense voluntat d’alçar acta notarial (un poeta no és un notari, ni un registrador de la propietat, ja que no és propietari de res i tot li pertany). El poeta busca respostes, s’enfonsa i renaix de cendres i oblits, sent una necessitat vital d’entendre i aprendre per a continuar creixent com a ésser humà.

El rerefons d’aquest Rerefons és un temps en el qual l’ésser humà ha creat un monstre amb el fang dels seus pitjors pecats i aquest ha decidit esclavitzar-lo.

Al fons del rerefons trobem la figura del poeta que busca la llum.

NEKEGA DNE

Nekega dne se boš vrnila tja, kjer si prenehala biti,
in videla boš, da je bila pot nenadoma prekinjena,
prepoznala boš kupe peska, polne nesnage,
pozabljene tlakovce, prekrite z lišaji,
zarjavelo in vse naokrog raztreseno orodje;
morala si boš, torej, izmisliti prihodnost,
v rokah boš imela priložnost
naravnati pot proti obzorju, ki si ga želiš,
končno boš svobodna med svobodnimi narodi,
medtem pa te bom jaz čakal jahajoč na novem verzu
z vrtnico v rokah.

A Ximo Gimeno.

Un dia tornaràs allà on vas deixar de ser

i veuràs que el camí va quedar bruscament interromput,

reconeixeràs els munts de sorra plens de brossa,

les llambordes oblidades cobertes de líquens,

les eines plenes d’òxid i escampades per tot arreu;

hauràs, aleshores, d’inventar-te el futur,

en les mans tindràs l’oportunitat

d’adreçar el camí cap a l’horitzó que tu estimes,

seràs a la fi lliure entre els pobles lliures,

mentrestant jo t’esperaré cavalcant un nou vers

amb una rosa en les mans.

****

Versió en eslové de Vesna Crček. Poema del llibre Correspondència de guerra de Manel Alonso i Català

Clica ací per a llegir altres textos en eslové.

LA SUITE DE VALÈNCIA DE MARISOL GONZÀLEZ

Abans de posar-me a escriure aquest article sobre el nou llibre de poemes de Marisol Gonzàlez i Felip, he anat a consultar dues enciclopèdies, una digital i l’altra en paper. Quan u ignora o no està segur d’alguna cosa, assegurar-se’n no costa res, el cas és que no acabava de tindre clar què era amb precisió una suite, ara ja sé de les dues accepcions, la primera és la d’un conjunt de dues o més cambres d’un hotel que es comuniquen entre elles formant una unitat; la segona és una composició musical que consta d’un nombre indeterminat de moviments cadascun dels quals, tradicionalment, es basa en un ritme de dansa. El seu nom és degut a un conjunt de fragments o peces que sonen l’un darrere de l’altre com en una successió. El nucli primitiu estava format per dues danses, una moderada i l’altra ràpida. La suite que Marisol Gonzàlez ha escrit de i no a –és important remarcar aquesta diferència– València no té, com en les suites del xvii, més preludi que dues citacions de Vicent Andrés Estellés, que encapçalen les dues part del poemari. Unes citacions que ens anuncien el que trobarem tot seguit, en la primera el desig d’escriure versos per a oferir la seua visió particular de la ciutat, la segona ens parla d’eixa necessitat que pren molts poetes valencians d’escriure el seu cant a València.

La primera part comprén díhuit poemes i la segona nou, totes dues tenen un o diversos nexes d’unió com ara la suite d’un hotel o la composició musical, el títol, la ciutat i l’eco potent de la veu poètica de Vicent Andrés Estellés, ja que la suite, ja ho hem dit, ens parla de València, però alhora és un homenatge honest, sincer, a l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés.

Marisol Gonzàlez Felip és una poeta de la Plana Baixa amb una obra extensa, sòlida i reconeguda amb un gran nombre de guardons literaris i en la qual trobem influències de Salvat-Papasseit, Miquel Martí i Pol, Josep Piera, Marc Granell i Vicent Andrés Estellés. En Suite de València (Babilònia edicions, 2012) se’ns apareix com una apassionada i lúcida lectora de l’obra del poeta de Burjassot, una lectora que pren adjectius, estructures i imatges per a crear amb intel·ligència i desimboltura nous artefactes poètics que creen la sensació que Estellés continua, malgrat la seua mort física, exercint de cronista líric de la ciutat.

Marisol s’atorga el paper d’hereua d’Estellés, hi ha molts que així es consideren i altres que confessen la gran influència d’aquest en la seua obra. N’hi ha fins i tot qui, el que fa Marisol, ja ho ha intentat amb més o menys encert, però ella ho fa per a cantar honestament, iradament la València dels darrers vint-i-cinc o trenta anys, la València governada, dirigida, dominada en part pels fills i néts d’aquells que ho feren en les dècades dels quaranta, cinquanta, seixanta i setanta del segle passat.

La nova València, eixa «Ciutat d’absurds mil·lennis i trista solitud», «pandèmica i amarga ciutat» és l’estranya alcavota de forasters però també l’eterna València d’Ausiàs March i de Vicent i la d’aquells rebels que han mantingut i mantenen la flama de la cultura i de la llengua encesa: Toni Mestre, Alfons Cervera, Joan Francesc Mira, Josep Vicent Marqués, Marc Granell, Pere Bessó  i la bona gent de la Forest d’Arana...

Hi ha, per part de Marisol, com també ho feren altres poetes que escriviren el seu personal cant a València, una denúncia de les barriades abandonades, de les polítiques d’aparador que tenen poc en compte els veïns, d’eixa actitud cosmopolita que sospitosament oculta la ciutat casposa i provinciana que li ha donat l’esquena al seu passat i al país del qual, a pesar de tot, és capital, però Marisol també reivindica l’altra ciutat, la culta, la solidària, la combativa que conviu o sobreviu a l’oficial.

Una suite que cal escoltar amb atenció per tal que el joc que ens proposa no ens oculte la mirada i la veu de la pròpia autora.

EUROPE

EUROPE, PENINSULA MUTIPLYING ITSELF IN PENINSULAS,

labyrinth of paths and crossroads

your seas  made of freckle archipelagos,

your fields of markets, but, also,

the gloomy remains of ancient abatoirs.

Europe, watchful  geography and enduring cradle,

fondling a diversity of tribes,

languages and cultures.

Europe, be mindful,
don’t let yourself be raped by  the strength of shadows
wanting to drag you to the cavern.
Europe, forget woeful, cainite, past tenses,
drown your flesh in the joyful
waters of freedom and tolerance,
open you arms to the children of all nations
and take care that the flood
does not carry away your millenial roots.

Autor: Manel Alonso. Translation: Joan-Carles Martí i Casanova

EUROPA, PENÍNSULA QUE ET MULTIPLIQUES EN PENÍNSULES
laberint de camins i cruïlles
pigallats els teus mars d'arxipèlags,
els teus camps de mercats, però, també,
de les restes infaustes de vells escorxadors.
Europa, geografia amatent i bressol sofert
que agomboles diversitat de tribus,
de llengües i de cultures.
Europa, estigues atenta,
no et deixes raptar per la força de les ombres
que et volen arrossegar a la caverna.
Europa oblidat de prèterits malaurats, caïnites,
nega la teua carn amb les joioses
aigües de la llibertat i de la tolerància,
obri els teus braços als fills de totes les nacions
i tingues cura que la riuada
no s'emporte les teues arrels mil·lenàries.

****

Poema inclòs al llibre Correspondència de guerra i a l'antologia Quadern dels torsimanys/Cuaderno de los trujimanes dels quals és autor Manel Alonso i Català. Traducció a l'anglès de Joan Carles Martí i Casanova.

DES DEL ROVELLET DE L'OU

Fa una setmana vaig estar a Elx, una ciutat oasi, de palmerars extensos on el morrut roig no ha dibuixat el traç criminal de la tristesa i de la mort com sí que ho ha fet en altres comarques valencianes. Un oasi de verds amb un fons terrós de les muntanyes de les valls del Vinalopó. Un oasi al sud del meu estret i llarg país on encara he pogut escoltar la meua llengua en boca d’ancians, joves i xiquets. Una ciutat bella, amb un centre històric que conté petites i grans joies arquitectòniques. Un centre urbà que la tradició local anomena el rovellet de l’ou. Allí he tingut l’oportunitat de tornar a parlar amb tot un senyor, a qui segurament Josep Pla li haguera dedicat algun dels seus homenots, Joan Carles Martí i Casanova, l’altre cavaller del barret valencià amb molts punts en comú amb el primer, Enric Valor.

Joan Carles Martí pren aquesta expressió il·licitana per a encapçalar un recull de trenta-quatre articles, Des del rovellet de l’ou (Voliana edicions, 2011). Trenta-quatre petits assajos escrits des del jo d’un erudit del segle xxi a qui tot allò que tinga a veure amb la seua ciutat, la seua comarca, el seu país, la seua llengua i la seua cultura li interessa i el mou a investigar, a aprendre, a reflexionar i a crear-se una opinió per a després oferir-nos el seu personal punt de vista crític i alhora constructiu. En els seus articles ens parla de cultura popular, de lingüística, de poesia, de geografia, d’història, ens dóna testimoni de personatges rellevants de la cultura i de personatges anònims, del Misteri d’Elx.

No es tracta de petits estudis on la veu narrativa és asèptica, impersonal, objectiva, sinó tot el contrari, Joan Carles Martí ens parla des de l’experiència, en cada paràgraf està l’autor passejant entre mots amb el seu barret, escoltant i apuntant cada detall i fent gala d’una gran erudició.

Els articles, a pesar que tenen la ciutat i el Camp d’Elx com a punt de referència, aconseguixen interessar els lectors de nord enllà, com ara jo, sorpresos en descobrir un personatge com l’autor i una ciutat a l’extrem del País Valencià que ja quasi consideraven un erm lingüístic i que és encara un referent important de la nostra llengua i cultura, que ha fet i ens fa grans aportacions.

El llibre està dividit en dues parts, Des del rovellet de l’ou, amb vint-i-tres articles escrits en i sobre la ciutat i el Camp d’Elx, i Pel camí de la tramuntana amunt, amb onze articles en els quals el cronista es convertix en un viatger que té la mirada d’un senyor d’Elx que no s’oblida mai de qui és i d’on és.

Un llibre entretingut, en el que el que subscriu s’ho passat molt bé amb ell a les mans, ple de grates descobertes, darrere del qual no sols hi ha un erudit sinó un home amb idees clares i fermes, amb una prosa rica, que es nega a renunciar al seu valencià del sud a pesar dels estàndards imposats des de la ciutat de València.

UNA MENTIDA FABULOSA

Dolors Jimeno, Pepa Úbeda i Manel Alonso durant la presentació d'Una mentida fabulosa a la seu de l'Intersindical Valenciana el 21 de novembre de 2012.

Una vesprada d’un hivern fred, a la porta del cementeri del meu poble, acabàvem de soterrar el meu pare, la meua àvia se’m va quedar mirant amb els ulls vidriosos i amb la saviesa d’aquell que ha viscut intensament més de huit dècades em va dir: «Ara es trobarà amb la veritat», però de quina veritat em parlava?, era la veritat sobre l’existència de Déu i de la vida eterna? O potser era la veritat de la vida que ens van ensenyar a escola: nàixer, créixer, reproduir-se i morir?, o aquella que vaig aprendre en una pantalla del cinema: «Només es viu una vegada», «Viu el moment», no importa ja que la reposta religiosa, la científica i la cultural tenen un punt en comú: el final irremeiable.

L’ésser humà viu angoixat d’una manera o altra pel pensament de la mort, l’única cosa certa, l’única veritat de la qual ningú no escapa. Per a sobreviure a aquesta asfíxia que ens podria dur cap a una espiral de melangia i a naufragar en un mar de tristesa hem estat capaços de crear grans i petites mentides amb l’únic objectiu d’oblidar-nos de la veritat i gaudir de la vida. La cultura n’és una i dins d’ella convertir-se de sobte en creadors d’imatges, de sons, de sabors, d’olors, de textures i sentir el plaer de la recerca de la perfecció i assaborir el resultat però també el procés és ser partícips d’una mentida colossal, fabulosa, que és el resultat de segles de civilització humana que ens allunyen de la «veritat» però que també ens particularitzen com a espècie, ja que hem estat capaços de convertir el fet de menjar i de beure, d’aparellar-nos, de comunicar-nos com ho feien els nostres avantpassats en arts com ara la gastronomia i la viticultura, l’erotisme, la literatura, la música... Cadascuna d’elles i totes juntes fan la vida més agradable alhora que ens allunyen de la terrible «veritat».

Una mentida fabulosa, de Pepa Úbeda, (l’Eixam edicions) és un llibre que usa i en parla, d’aquestes arts, l’objectiu de l’autora i dels seus còmplices i col·laboradors, Josep Maria Baldó, Eduard Mestres i Benjamin Serrano, és redescobrir-nos la cultura no sols com una recerca de la bellesa sinó com una eixida per a gaudir-ne intensament.

En l’inici del llibre Pepa Úbeda, a través de dos textos, La flaire de l’ora i El somriure del vi, ens situa en un espai concret del món, la Mediterrània, que d’alguna manera no és sinó l’antic imperi romà. Hui la globalització pareix haver diluït en part les velles fronteres, però si pareu una mica d’atenció veureu encara que hi ha una línia on damunt de la qual la gent d’Europa cuina amb mantega i davall ho fa amb oli, on la cervesa és present a taula i en l’altra banda predomina el vi.

Tot seguit Pepa Úbeda ens oferix set receptes culinàries (el nombre no ha estat triat debades, el set és un número màgic) amb set vins diferents que il·lustra amb magnífiques fotografies de cada plat. Unes receptes que marida amb un conte que alhora il·lustra amb insinuants i tòrrides aquarel·les.

Els contes, amb una prosa més poètica que prosaica, amb un gran ritme interior i una gran imagineria verbal, descriu diversos encontres sexuals. Úbeda recrea amb minuciositat de rellotger espais i personatges atenta a l’atmosfera de la narració, pendent de perfums humans i aromes culinàries, de la roba del llit i de la roba o nuesa dels amants. De vegades els arropa amb música, no té manies, potser una cançó de la Billie Holliday, o una Leonard Cohen, o una peça de La Traviatta interpretada per Maria Callas. En altres no hi cal, amb la rítmica percussió de la pluja n’hi ha prou.

Ni les receptes ni els vins hi són per pur atzar, cada menja demana un tipus de caldo, com tots dos li han exigit a l’autora una història concreta. El lector trobarà com un fil de vegades invisible que els unix, d’altres són més evidents ja que han estat el preludi del joc amatori.

Hi ha personatges que necessiten de la fantasia per al joc, altres de la seducció i de l’equívoc. Hi ha qui necessitarà més d’una amant i altres tindran prou amb ells mateixos. Hi ha qui el joc li costarà la vida i hi ha per a qui la vida no tindria sentit sense el joc. Però tots gaudiran amb intensitat del moment, de les mentides fabuloses, així com espere que en gaudisquen vostés. Salut i bon profit.

LES PENÚLTIMES PARAULES DE SÍSIF

En els darrers mesos, no sé si guiat per la casualitat o per alguna estranya força còsmica, he anat ensopegant ací i allà amb el mite de Sísif. Primer fou en el llibre de relats de Francesc Mompó Fronteres de vidre, després en el llibre de poesia de Lluís Vicent Banyuls Les penúltimes paraules de Sísif i fa uns dies en un poema, El mite de Sísif d’Enric Sanç, que forma part del llibre col·lectiu Estels de paper (Vint-i-un poetes per al segle xxi). Es dóna l’estranya coincidència que els tres llibres han estat editats per la mateix editorial, Germania. Espere que ni l’empresa ni el seu editor acaben patint la mateixa condemna de Sísif. O potser jo, com a lector que inicia un llibre darrere d’un altre, una vegada i una altra... Però no, això que em passa no és una condemna, sinó un gaudi.

Sobre el llibre de Francesc Mompó ja vaig escriure en el seu moment, del llibre col·lectiu no sé si ho faré. Ara el que m’abelleix es parlar sobre el poemari de Lluís Vicent, però abans vull parlar-los una mica de Sísif.

El grec Sísif, rei de Corint, quan Tànatos va anar a buscar-lo li posà grillons, Ares alliberà Tànatos i posà a Sísif sota la seua custòdia més tard. A l’infern convencé Hades perquè li permetera tornar al món superior i després no hi volgué tornar, raó per la qual fou condemnat a empényer una enorme roca per un vessant costerut, però abans d’arribar al cim de la muntanya la maleïda pedrota sempre rodava cap avall. Sísif no volia morir i de fet mai no morirà, però, a canvi, es veu condemnat a començar una i una altra vegada des del principi.

Lluís Vicent és molt conscient que el rei de Corint, encara que volguera, no podria dir l’última paraula, la definitiva per això ha titulat el seu llibre les penúltimes i no les últimes paraules de Sísif.

Per a Lluís Vicent l’ésser humà, a l’igual que Sísif, inicia una vegada i una altra el camí des del seu origen com una bèstia depredadora, inculta cap a un ideal d’humanitat: una societat d’individus lliures, solidaris i plens de saviesa, però està condemnat, no sé si per la seua pròpia naturalesa, a tornar bruscament, quan és just a un pas d’aconseguir-ho, al seu origen per a des d’ací recomençar el procés de nou.

La vida és un aprendre i un desaprendre constants, quan l’avi es va oblidant de tot l’aprés el nét comença el lent camí de l’aprenentatge vital, així com Lluís Vicent i el seu avi, el record de la mort del qual, inicia el poemari amb dos poemes llargs, que conformen la primera part del llibre i que es tanca amb una estrofa molt clara: “Els cicles es lliguen les mans”.

Sísif és però, també, la història que una i una altra vegada es repetix, com el dia i la nit, com les estacions al llarg dels anys. Potser aquest repetir-se siga perquè la Terra pega voltes sobre el seu eix i després al voltant del Sol i el sistema solar ho fa dins de la Via Làctia i aquesta dins de l’univers, i ens condemnen així a passar una i altra vegada pels mateixos itineraris ensopegant amb els mateixos cúdols.

Sísif és etern, com ho és allò que mou el poeta a escriure, com ho és allò que mou l’ésser humà en la recerca de la felicitat.

Les penúltimes paraules de Sísif són en realitat el desig de ser les últimes, d’aconseguir alliberar-se de la maledicció i assumir la seua mortalitat, encara que ho dubte, ja que Sísif seria incapaç de no caure en la temptació d’enganyar els déus i retornar al món superior.

Les penúltimes paraules de Sísif haurien de ser d’ànim per a traure les forces suficients per aconseguir donar el darrer pas i deixar la roca d’una vegada i per sempre dalt del cim.

La segona part del llibre de Lluís Vicent comprén cent poemes, i això convertix la primera en un proemi, en una mena de pòrtic. L’extensió dels poemes oscil·la entre un mínim de tres estrofes i un màxim de deu. En tots ells ha utilitzat el vers lliure. De vegades ratllen en la sentència, fins i tot en l’aforisme “El principi és la cara amagada de tot final./ La veritat es construix amb milers de prismes./ Sinèrgies de realitats.”, en altres és un joc d’imatges amb notables referències a la cultura clàssica “En la història mai contada/ Prometeu introduix el voltor,/ després de donar foc i ànima,/ dins de la caixa de Pandora/ No eixirà mai més l’odi carronyaire./ Depén de tu.”, en altres hi ha la denúncia escrita d’una manera nua i contundent “Hi ha locutors que metrallen en pocs segons/ la consciència per allò més humanament horrible/ incapaços de digerir-la, rebentem enfitats/ amb un oblit que és més supervivència/ que enteniment.”, però també és capaç d’oferir-nos-la amb una gran intensitat lírica “Un batec d’ales de papallona,/ un vol inesperat de parotet,/ i l’antic món cau autodeglutit en la borsa/ custodiada per Pandora,/ de Wall Street i del never again no more./ El diluvi d’amor i sexe netejarà de corrupcions/ i pol·lució la vostra avarícia./ Tan sols restaran les hienes salvatges”.

Per a Lluís Vicent la lluita del nou Sísif, del Sísif que obligadament ha de ser rebel, revolucionari, ha de partir en primer lloc del desfer-se de les seues possessions, oblidar-se de l’avarícia i de la mentida. La força per a empentar la roca ha de nàixer de l’amor, del desig de llibertat i justícia, aleshores serà capaç de trencar la maledicció i aconseguirà la pau infinita.

ENVERS, DE PEP ALFONSO

Hi ha dins de la nostra tradició literària més recent, sobretot dins del gènere de l’assaig, una manera d’organitzar el textos que conformen un llibre tot imitant un diccionari. Ara mateix em vénen al cap títols com Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, Un cristall habitat, de Joan Garí, Catecisme per a agnòstics, de Josep Franco, o Diccionari personal, d’Agustí Peiró, és aquesta una fórmula que en si mateixa és una metàfora que naix de la necessitat de crear un ordre, copiant l’organització interna del llibre on l’ordre és una necessitat, un llibre que a més sempre dóna una resposta als nostres dubtes i on ens la trobarem en la pàgina assenyalada.

Poemaris que seguisquen aquesta fórmula supose que n’hi deu haver, ara mateix no en recorde cap dins de la nostra tradició literària, la qual cosa dota, des de la meua humil opinió, al llibre de poesia Envers de Josep Antoni Alfonso i Díaz (Col·lecció Mil poetes i un país. Editorial Germania. Alzira 2012) d’una certa originalitat.

Els poemes que el componen estan escrits en vers lliure, exceptuant «Amic», que obri el llibre i «Introducció» que són proses poètiques, la extensió dels poemes és irregular, en trobem alguns amb més de quinze estrofes però també altres de tres i quatre estrofes. L’autor els ha organitzat seguint un ordre alfabètic (ja ho he dit, copiant la fórmula d’un diccionari) i els ha agrupat en un mínim d’un poema i un màxim de tres per lletra de l’alfabet.

Josep Antoni Alfonso se’ns apareixen en Envers com un poeta a qui li agrada jugar amb el llenguatge i els dobles sentits, una mostra clara la tenim en el poema Llengua: «La tens molt llarga / però no la fas servir / La tens molt suau però no ens fas gaudir».

 Li agrada utilitzar sovint un registre col·loquial i fer ostentació d’una nuesa d’imagineria poètica, la justa, ell mateix ho assegura en el títol, és aquest un llibre escrit en vers, encara que puga estar acariciant la frontera d’altres gèneres que hi són en el territori de la prosa, com ara alguns artefactes que des de la reflexió ratllen els camps de la literatura d’idees com l’aforisme o el microassaig, seria el cas entre altres de Quatre: «En la numerologia el números tenen un sentit / En la rumorologia els rumors donen sentit».

N’hi ha altres gairebé telegràfics, que recullen una tradició de rebel·lia política i pamfletària que els emparenta per la temàtica i per l’ortografia amb pintades polítiques, com ara Eskoltar: «Kaka, / política, / Anarkia. / Llibertat d’expressió!!!/ Estem preparats per a eskoltar-nos?». Encara que l’autor no sempre renuncia a l’imagineria com ho podem veure en poemes com Babilònia: «L’eterna tranquil·litat del ventre / on fermenten les històries del passat / on els vins gran reserva / són contes amb els graus justos...» n’és un exemple.

Alfonso i Díaz, Pep per als amics, manté en Envers una postura clara, ferma davant dels diversos embats de la vida, una postura en la qual la ironia, el sarcasme, l’humor són armes de defensa però també d’atac.

Al lector li demane que no faça una lectura superficial d’Envers, ja que és una obra que enganya i ens en pot fer crear una falsa imatge, és un llibre que necessita d’un esguard que sàpia llegir entre línies, que sàpia ser flexible i deixar-se dur en el joc de paraules i sentits que el poeta li proposa, si el lector ho fa així en gaudirà, si no, no aconseguirà gaudir del sabor i de la textura que Alfonso, com un dels vells artesans de la seua ciutat natal, Ontinyent, ha teixit.

LA FARINA QUE ADMETA, D'ALBA CAMARASA

En ma casa, com supose que passa en totes les cases on es recullen en una llibreta receptes culinàries, a l’apartat dedicat a la rebosteria, després d’informar sobre la quantitat exacta dels diversos elements que barrejats o no conformaran el producte culinari, sovint sol aparéixer una expressió que acaba deixant en mans del cuiner el resultat i eixa és: «la farina que admeta». Una expressió, aquesta, que traslladada al fet poètic o a la vida es convertix en una imatge senzilla però d’una força impactant. Potser els éssers humans no som més que una combinació dels diversos gens que ens han llegat els nostres ancestres, que la nostra personalitat vinga marcada per un temps, una societat i una cultura i que tot plegat podria donar lloc a una biografia dissenyada abans de ser viscuda, però potser també que com en la rebosteria sempre hi haja un espai, encara que siga molt petit, que ens deixa un marge de decisió i fa que d’alguna manera el destí estiga en les nostres mans.

Sota aquesta idea la poeta Alba Camarasa Baixauli ha escrit un llibre de poesia, La farina que admeta, un recull de trenta-cinc poemes en vers lliure que es dividixen en una introducció, una recepta que dóna sentit al poemari i tres parts de desigual extensió que no de qualitat literària. La primera, «De la roba estesa», és la més extensa, amb díhuit poemes, és un apartat en el qual les ferides obertes pel passat: el drama de la malaltia i pèrdua d’un ésser estimat fa retornar amb nostàlgia a la infantesa i l’adolescència de l’autora: «Cíclicament retorne al clot / on he vist estavellar-se / tots els records» fan que converse amb algú que ja no hi és, però que sempre portarà amb ella per a recuperar el temps i l’espai en què convisqueren, la memòria hi és en els petits detalls que ens porten el sabor, l’atmosfera i les paraules d’un ésser estimat que ens han arrabassat i a qui no volem renunciar. Hi ha ací poemes deliciosos, on es diuen les coses d’una manera lírica però sense falsos recaragolaments verbals, impactants per la seua senzillesa, com aquell que s’inicia amb aquestes estrofes: «Tinc un gos que em ve al darrere / des de fa molt de temps. / És pollós i afamat / i camina amb la llengua fora / vessada cap a un costat./ Porte anys mirant-lo de reull,/ d’ençà que em persegueix,/ tot just després de mossegar/ ma mare».

La segona part, «De la sal», és la més curta del llibre, amb sis poemes. Alba Camarasa utilitza la sal, un element capaç d’enriquir o malmetre el sabor dels aliments, d’augmentar el dolor de les ferides obertes, per a parlar-nos d’alguns temes d’allò més universals, com ara l’amor «Que em buscares l’esquena/ per sota dels llençols/ i a besos em tornarés/ la sal que em falta.», el desamor «No, ja sé, que no anirem mai junts al cinema/ ni em vindràs a recollir amb una caixa de bombons/ amb forma de cor,/ ni jo et faré esperar mentre m’endrece.» i el dolor «Si per ventura trobes la meua dissort/ escampada pel silenci, de nit/ fer per guarir-la».

La tercera part, «D’escriure», està formada per deu poemes, en els quals d’alguna manera, tot jugant amb les dues paraules «de» i «escriure», que en ser pronunciades poden donar lloc a dos significats: d’escriure i descriure, Alba ens parla de l’ofici de poeta, definint la seua posició davant del fet poètic i també explicant-nos la intensitat amb què el viu, i fins i tot s’atrevix a signar un contracte amb el lector, ja que per a ella la poesia no és si el lector no s’acosta a ella i la fa seua, la qual cosa fa dir a la poeta: «Si em llegeixes, si em fas el favor de llegir-me,/ si fas la funció de llegir-me,/ jo t’estaré en el deute d’esriure».

La poesia d’Alba Camarasa té com a eix una certa claredat, una certa nuesa d’imatges i de retòrica feixuga, no hi tobareu laberints dificultosos, ni andròmines verbals que dificulten el pas al lector entre estrofes, la seua força es troba en una aparent i treballada senzillesa capaç de seduir qualsevol lector.

55 MANERES DE MIRAR VALÈNCIA DE FRANCESC MOMPÓ

Hi ha un moment en la trajectòria literària de molts poetes valencians que irremeiablement els arriba l’hora del seu cant a la ciutat de València; potser fou Estellés el més conscient d’això, i així ho escriu en Cant de Vicent, i potser siga també qui més ha escrit la ciutat, però no l’únic, recorde ara alguns poemes de Lluís Roda o Enric Sòria que també en parlen.

Ara, amb la publicació de 55 maneres de mirar València, (Col·lecció Plaerdemavida, número 5. Editorial Germania. Alzira, 2012) li ha arribat el moment a Francesc Mompó. Més que un cant, la seua és una ràfega de petits projectils poètics amb una càrrega interior explosiva que en impactar sobre el lector li oferix tot un seguit de sentiments, sensacions i emocions que l’autor, des de la seua arribada en plena adolescència a la ciutat fins a dia de hui, ha anat acumulant per a després, com en una mena de catarsi, boçar sobre el paper, deixar respirar i, després, amb el vestit i les eines d’un bon jardiner de la poesia, aclarir pacientment fins a convertir-los en uns bonsais poètics amb una marcada línia impressionista, no per això exempta de simbolisme.

55 maneres de mirar València traspua un gran amor i un odi aparent que no és més que decepció per la ciutat. Mompó li reclama a València que exercisca com a capital d’un país amb una identitat i personalitat pròpies, d’un país que després de la llarga nit encetada el 1707 reviscola mentre la ciutat sorda es construïx una imatge cosmopolita de cartó pedra que només és una disfressa, un engany de modernitat, ja que continua aspirant només a ser una capital provinciana que navega sobre tòpics fal·laços.

Hi ha moments en què Francesc Mompó convertix la ciutat en un espill del país, un país seduït per l’olor de la rosa i el cant de les gavines, que han fet que el moment històric en el qual semblava que es podria alçar per a emprendre un camí de llibertat decidira prostrar-se als peus del penó de la nació opressora.

Mompó estima València com a símbol d’un regne sobirà que fou i la menysprea amb el rancor d’un amant rebutjat com a símbol de la república que es nega a ser. Quan dic amant no ho faig debades, al llarg de tot el llibre els qualificatius que dedica a la ciutat tenen en la seua majoria clares connotacions sexuals.

55 maneres de mirar València és un llibre subjectiu, com la mateixa mirada de l’autor, perquè Mompó no vol ser objectiu en cap moment. El jo del poeta, un poeta amb una clara vocació de ciutadà que té un projecte per a la comunitat humana on viu, passa compte amb una ciutat que el va fascinar, que el va enamorar, des del seu primer encontre. Una ciutat que després no tan sols el va desencantar, sinó a la qual li ha vist donar-li l’esquena i fins i tot ensenyar-li els ullals del menyspreu i la intolerància.

La lectura de 55 maneres de mirar València, n’estic segur, no deixarà indiferent ningú.

DEGLI AMORI

Giulia, la piccola Giulia, la vicina del venticinque s’innamorò di Ramon per come taceva. Questi silenzi avevano envaghito la ragazza dal primo momento che se n’era accorta. C’era anche quell’aria enigmatica di fragilità e di malinconia che quel silenzio dissegnava nel viso di lui. Anzi c’era un quel bagliore febbrile romantico stampato nei suoi occhi verdi. Dietro quei silenzi lei si rappresentava nascosto un homo affabile, onesto, colto, brillante, un uomo con una grande capacità di ascolto e una ricca vita interiore.

Giulia innalzò un palazzo su questo amore, una dimora dove nutrire la passione e la felicità di tutti e due. Ma le fondamenta erano tanto sottili come quelle di un castello di carte. E l’alito di vento di un’unica parola fece crollare tutto con grande fracasso.

Ramon giurò di non parlare mai più perchè lui amava lei più di ogni altra cosa. Non servì a niente, el male era già fatto.

***

(Del llibre El carrer dels Bonsais (Premi Benvingut Oliver de Narrativa, 1999), traductor Pau Marqués)

EL QUADERN DE LES VIDES PERDUDES

El poeta i narrador alcoià Silvestre Vilaplana ens demostra, en la novel·la El quadern de les vides perdudes (Premi Alfons el Magnànim, València 2011, Bromera) com mantindre una tensió narrativa que va in crescendo, i alhora com construir i donar-li vida a un personatge sobre el qual s’aguanta tot el relat.

El protagonista és un vell bibliotecari a qui un fet dramàtic li capgira la vida, tot perdent les persones que més estimava i fins i tot el seu lloc de treball. Però com la dissort, que és una bèstia que mai no assacia la seua voracitat, fa que, per a poder menjar, s’haja d’anar desfent dels millors exemplars de la seua biblioteca personal, aquelles obres que apaivaguen la cruesa de la seua solitud, aquelles a través de les quals viu i vivia intensament altres vides, altres emocions. A més, la seua salut mental es va deteriorant ràpidament i això li provoca buits de memòria i una doble personalitat a la qual ell anomena «l’hoste» i sobre la qual té seriosos dubtes i que el lector acabarà convertint en l’antagonista de la novel·la.

La relació en un principi impossible amb «l’hoste» a través d’un quadern, i el diàleg que s’inicia entre tots dos i entre el narrador i el lector amb l’ús de diferents fragments de diversos llibres, servirà per a donar les claus per a resoldre una trama que al final només el lector i el vell bibliotecari sabran resoldre i no la policia, o potser m'equivoque.

Silvestre Vilaplana enllaça amb subtilesa el present miserable, cru i dur del protagonista amb el seu passat més o menys feliç però d’on naix un feixuc sentiment de culpa que el perseguix, així com el possible inici de tota la intriga generada. Lliga, també, amb eficàcia la vida d’un ancià assejat que sobreviu sobre les runes del passat en un ambient hostil, brut, monòton i cruel amb la investigació sobre la desaparició d’una xiqueta que acaba de convertir-lo als ulls de la policia i als seus propis ulls en el principal sospitós del fet.

L’estructura de la novel·la, formada per capítols curts, monòlegs, que fugen del pensament erràtic i laberíntic, escrits amb una prosa àgil però cuidada i amb referències constants a grans obres i autors de la literatura universal, la converteix en un plat suculent i abellidor per a lectors àvids i alhora exigents que vulguen anar més enllà de la sovint fàcil intriga i barata psicologia d’algunes novel·les de lladres i serenos.

El quadern de les vides perdudes és un cant d’estima als llibres, un homenatge a la literatura, la qual per a l’autor és, i ho dic citant un text de Proust que el protagonista escriu en la darrera pàgina del seu quadern: «La vertadera vida, la vida finalment descoberta i dilucidada, l’única vida per tant, realment viscuda és la literatura». 

DEPENDENȚĂ

Când se vedeau deja vastele și luminoasele bulevarde

iar semafoarele orașului păreau că se schimbă în verde,

maladia a făcut  să mă pierd într-un labirint de ulițe sumbre.

Exasperat, am parcat mașina pe parcela unde

se căutau porți spre paradisuri artificiale:

butelii cu gâtul rupt, seringi sângerânde,

plapume cu spermă stătută, graffiti din cuvinte costelive:

rămășițe ale rataților.

Pe capota mașinii s-au așezat batjocoritor corbii nenorocului,

alterându-mi buzele și ochii,

surâsul și lacrimile,

Vremea m-a transformat într-un sclav al tristeții.

***                 ****

Traducció al romanés d'Andrei Langa. El poema pertany al llibre Com una òliba (IV Premi Gorgos de Poesia, 2002. Editorial Aguaclara, Alacant 2002)

Clicant ací podreu llegir la versió original i la versió en castellà.

COM UN GRANISSAT DE LLIMA

Sol de mitjanit a Reykjavik és un més d’eixos blogs unipersonals de creació literària que tant han proliferat els darrers anys i que han servit per a canalitzar la vocació poètica d’un gran nombre de persones. Els blogs, després de la desaparició dels fanzines, de les poquíssimes revistes literàries en paper que sobreviuen, així com de la pèrdua de bona part de la credibilitat de la qual gaudien els premis literaris, que han arribat a tiranitzar els poetes obligant-los a seguir la màxima de si no concurses no publiques, els blogs, dic, s’han convertit en un espai on el creador oferix el seu treball amb una gran llibertat, una llibertat a la qual de vegades li falta autocrítica per a ser quasi perfecta.

En els blogs podem trobar de tot, fins i tot veus poètiques verges d’un interés remarcable com ara la de la valenciana Alba Àlvarez, propietària del blog Sol de mitjanit a Reykjavik, qui sota el mateix títol ha publicat en format de paper, dins de la col·lecció Mil poetes un país de l’editorial Germania, una selecció de setanta-quatre poemes que abans foren post del blog.

 Sol de mitjanit a Reykjavik és un recull de poesia en vers lliure que jo m’atreviria a incloure dins d’allò que el crític David Castillo va anomenar realisme intimista, però on també conviu, sense cap estridència ni distorsió, un realisme més que de caràcter social de compromís cívic que naix com una promesa. «Tranquil ho faré per tu. Per mi. / Ho faré pels que vindran. / Perquè ells no hagen / de demanar perdó».

Els poemes intimistes són d’amor i desamor i estan tractats de vegades amb humor i ironia, però en la majoria amb una gran tendresa i una sinceritat molt versemblant. Alba ens parla d’un amor juvenil, de fet l’autora no supera les tres dècades d’edat, d’una parella de novençans que no han passat per la vicària ni pel jutjat i que viuen amb intensitat l’eròtica de les soledats compartides, dels petits detalls en els gestos i en la carn. Perquè només l’amor i tot el seu bagatge de mirades, de carícies, de paraules xiuxiuejades a cau d’orella, fan que la vida els siga més suportable, perquè la joia està en ser generosos i cuidar l’un de l’altre.

La poesia de compromís cívic va pigallant tot el volum que majoritàriament ompli la intimitat del crepitar de la foguera de la passió amatòria, i ho fa embellint el discurs i alhora assegurant al lector que la mirada de la poeta també es fixa en la realitat que l’envolta que ferix la seua sensibilitat. És una realitat propera propiciada per una societat narcotitzada i presonera d’un discurs populista i autoritari que convertix els ciutadans en individus panxacontents, plens d’autoodi i víctimes propiciatòries d’una classe dominant complexada i coent. El compromís d’Alba és amb la lluita per una societat més justa, més culta, més lliure i fins i tot més feliç, el nord enllà del poeta de Sinera ací al sud. Una societat amb una cultura de la pau on la llengua del país ocupe l’espai que li correspon.

La poètica d’Alba Àlvarez i Gimeno és una poètica del quotidià, en els seus versos utilitza un llenguatge que no defuig les frases fetes ni la llengua col·loquial, una poètica arrelada a una certa escola literària que encapçala el mestre Estellés.

Sol de mitjanit a Reykjavik és un llibre per moments fresc, dolç i en altres una mica àcid, com un granissat de llima.

LA TRAMPA DEL DESIG

El primer que li crida l’atenció al lector quan s’endinsa en la novel·la La trampa del desig, amb la qual Urbà Lozano va obtindre el XXIII Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, és el llenguatge emprat, ric i ple d’expressions populars que denoten una gran estima per la llengua i un treball d’investigació lingüística important i molt interessant, cosa que el situa dins del grup de prosistes valencians que consideren fonamental per a construir una veu narrativa pròpia el fet de xuclar amb intel·ligència de les fonts més genuïnes per tal d’oferir-nos una llengua d’una gran vitalitat.

Després veurà com Urbà Lozano ha construït una novel·la amb moltes i variades peces, la qual cosa li dona un aire fragmentari, alguns dels capítols funcionen com a textos independents i altres ho podrien fer en associació amb segons i tercers, ja que tant els protagonistes, Daniel i Mirsanda, com els diversos antagonistes, com ara Angie o Guido i fins i tot personatges secundaris, en un capítol o altre, els atorga un protagonisme que potser el lector només entén en arribar a les darreres pàgines, que és el moment on Urbà acaba soldant cadascuna de les peces per acabar d’arredonir un relat de relats on la tensió narrativa no ha afluixat en cap moment.

L’autor situa en diferents llocs les diverses trames: Sevilla, Mallorca, Barcelona, Montanejos, Vila-real, Bòsnia, Hongria, València i sobretot Alginet i la Ribera del Xúquer, un espai que li és propi i que en altres novel·les com ara La màquina ronca ja ha retratat.

També, com en altres narracions, Lozano no es conforma a l’hora de construir un personatge de centrar-se en l’aspecte físic i en la personalitat de l’individu, sinó que actua com un furó que grata en la genètica i l’entorn social dels quals prové. El treball és tan intens i profund en aquest sentit que fins i tot d’alguns dels personatges arriba a parlar-nos de quatre i cinc generacions enrere.

A través de les diferents trames l’autor ens dóna les claus per a saber com es vivia durant alguns esdeveniments importants de la història espanyola i europea, com ara la restauració borbònica, la guerra civil, la guerra de Bòsnia, el franquisme, la transició, l’arribada al poder dels socialistes, la creació de l’administració autonòmica valenciana, entre altres, i ho fa des de l’espai privat dels personatges que transiten per aquests esdeveniments i que sovint es veuen arrossegats pels fets, però també pel desig voraç que els consumix o pel que són capaços de provocar en els altres. Aquestes darreres afirmacions no són debades ja que la paraula clau de la novel·la és desig, el desig sexual, però també el desig brutal de poder i de venjança.

El desig sexual fa que algunes de les pàgines del llibre continguen una impactant força eròtica. El de venjança fa que el text funcione com una novel·la d’intriga. Però Urbà, amb una gran dedicació i ofici, aconseguix també situar alguns capítols en altres gèneres i subgèneres narratius, com ara la novel·la bèl·lica, la costumista o la històrica. Un poliedrisme narratiu en el qual s’assaja i gaudix i que junt amb el treball lingüístic, del que els parlava en un principi, fan d’aquesta una novel·la de lectura molt recomanable.

EL MERCADER O LA HISTÒRIA D'UN EMPRENEDOR

“Jaume Miravall i la seua esposa Elvira, un matrimoni jove de Reus, s’instal·len en companyia de la germana de la dona a la ciutat de Barcelona, són pobres però tenen moltes il·lusions, idees i un munt de projectes...” Podríem estar parlant de la Barcelona del segle xix o del xx, quan la gent es traslladava a la ciutat a la recerca de faena i una oportunitat per agafar l’ascensor social que els poguera traure de la misèria. Però no, estem en ple segle xiv i la lluita per sobreviure és ferotge, tot i que la ciutat és el centre comercial de la Corona d’Aragó. Barcelona, llevat d’algun període dramàtic de la seua història, ha estat una ciutat on qui, amb intel·ligència i valentia ha buscat una oportunitat, l’ha pogut trobar, una ciutat amb un pol d’atracció important per als emprenedors com ara Jaume Miravall, el protagonista de la novel·la El Mercader, de Coia Valls (Ediciones B, Barcelona, 2012), un home lúcid, amb una gran capacitat per a seduir i convéncer i amb noves idees sobre el comerç.

La lluita i l’esforç titànic dels protagonistes per aconseguir les seues ambicions, el seu tarannà, a pesar dels colps baixos, quasi indestructible; els vincles invisibles d’amistat que són capaços de crear tot oferint als qui no han tingut mai res un lloc al món; la força immensa de l’amor, capaç de sobreviure al pas del temps, i el triangle que aquest crea i en el qual es veuen atrapats els protagonistes, un triangle que els fa patir, però que alhora els dóna un nou fill a Jaume i a Elvira i una primera oportunitat a ell per aconseguir credibilitat social són alguns dels eixos sobre els quals es mou la novel·la.

Però no tot són flors i violes, la ciutat també està plena de perdedors i de derrotats, de misèria, de maldat i de superstició. Coia Valls ens farà visitar les barriades més pobres, ens presentarà individus d’una gran vilesa i ens farà ser espectadors d’alguns espectacles de gran crueltat.

A través de la família Miravall el lector assistirà a la recomposició d’un període històric d’una gran importància. Els escenaris i accions no queden emmarcats dins del terme municipal de Barcelona, amb els Miravall travessarem la Mediterrània fins la mítica Alexandria, anirem a Tortosa i a Reus i fins i tot veurem com ha quedat el paisatge físic i humà de l’Horta de València després d’una impressionant riuada.

El Mercader és un homenatge a la Barcelona emprenedora i solidària, a la Barcelona capaç d’acollir els nouvinguts i alhora oferir-los un espai per a l’esperança. És un homenatge a aquells que l’ambició no els torna cecs i són capaços de compartir l’èxit i la riquesa que els envolten. Un llibre interessant, àgil, on Coia demostra la seua gran capacitat per a recrear espais i construir personatges.

J'AI BESOIN DES MOTS

10.

J’ai besoin des mots
pour tisser un espace
une cachette où survivre,
une arme contre les débris du temps,
un sourire pour me défendre de la nécropole
en laquelle se transforme mon passé.

10.

Necessite de les paraules

per tal de teixir un espai,

un amagatall on sobreviure,

una arma contra els enderrocs del temps,

un somriure per a defensar-me de la necròpolis

en què es va convertint el meu passat.

*****

(Traduction: Enric Sanç i Ferrandis

Du recueil de poemès Hores baixes de Manel Alonso i Català )