dilluns, 3 de setembre de 2012

EL QUADERN DE LES VIDES PERDUDES



El poeta i narrador alcoià Silvestre Vilaplana ens demostra, en la novel·la El quadern de les vides perdudes (Premi Alfons el Magnànim, València 2011, Bromera) com mantindre una tensió narrativa que va in crescendo, i alhora com construir i donar-li vida a un personatge sobre el qual s’aguanta tot el relat.
El protagonista és un vell bibliotecari a qui un fet dramàtic li capgira la vida, tot perdent les persones que més estimava i fins i tot el seu lloc de treball. Però com la dissort, que és una bèstia que mai no assacia la seua voracitat, fa que, per a poder menjar, s’haja d’anar desfent dels millors exemplars de la seua biblioteca personal, aquelles obres que apaivaguen la cruesa de la seua solitud, aquelles a través de les quals viu i vivia intensament altres vides, altres emocions. A més, la seua salut mental es va deteriorant ràpidament i això li provoca buits de memòria i una doble personalitat a la qual ell anomena «l’hoste» i sobre la qual té seriosos dubtes i que el lector acabarà convertint en l’antagonista de la novel·la.
La relació en un principi impossible amb «l’hoste» a través d’un quadern, i el diàleg que s’inicia entre tots dos i entre el narrador i el lector amb l’ús de diferents fragments de diversos llibres, servirà per a donar les claus per a resoldre una trama que al final només el lector i el vell bibliotecari sabran resoldre i no la policia, o potser m'equivoque.
Silvestre Vilaplana enllaça amb subtilesa el present miserable, cru i dur del protagonista amb el seu passat més o menys feliç però d’on naix un feixuc sentiment de culpa que el perseguix, així com el possible inici de tota la intriga generada. Lliga, també, amb eficàcia la vida d’un ancià assejat que sobreviu sobre les runes del passat en un ambient hostil, brut, monòton i cruel amb la investigació sobre la desaparició d’una xiqueta que acaba de convertir-lo als ulls de la policia i als seus propis ulls en el principal sospitós del fet.
L’estructura de la novel·la, formada per capítols curts, monòlegs, que fugen del pensament erràtic i laberíntic, escrits amb una prosa àgil però cuidada i amb referències constants a grans obres i autors de la literatura universal, la converteix en un plat suculent i abellidor per a lectors àvids i alhora exigents que vulguen anar més enllà de la sovint fàcil intriga i barata psicologia d’algunes novel·les de lladres i serenos.
El quadern de les vides perdudes és un cant d’estima als llibres, un homenatge a la literatura, la qual per a l’autor és, i ho dic citant un text de Proust que el protagonista escriu en la darrera pàgina del seu quadern: «La vertadera vida, la vida finalment descoberta i dilucidada, l’única vida per tant, realment viscuda és la literatura». 

Cap comentari: