Francesc Gascó
Si buscàrem en un diccionari la
definició de rondalla segurament que ens diria que es tracta d’una narració
popular anònima en la qual es combinen elements de fantasia, de llegenda i de
realitat.. La rondalla no és part del patrimoni cultural concret d’un municipi,
d’una comarca o d’una llengua. Les rondalles són un bé immaterial que pertany a
tota la humanitat i sovint podem trobar versions d’una mateixa trama en diverses
llengües i cultures.
Afegir al títol d’un recull de
rondalles una adscripció geogràfica, com ho ha fet Francesc Gascó en el seu nou
recull, Rondalles de Beneixama (Editorial Germania, Alzira, 2011), pot
en un primer moment entrar en contradicció amb la natura del gènere. Res més
lluny de les intencions d’aquest filòleg que l’any 1999 va editar un primer
recull sota el títol de Rondalles de la
Vall d’Albaida i de l’Alcoià. Gascó ha pretés en aquest nou treball retre un
homenatge a les seues fonts, aquelles persones que amb gràcia i enginy han
mantingut viva una tradició mil·lenària, malgrat uns temps tan pocs propicis per
a l’anomenada literatura de transmissió oral. Unes persones que han format part
de l’univers més pròxim de l’autor: la seua família, el seu veïnat.
Rondalles de Beneixama
recull quaranta narracions de diferent índole, n’hi ha fantàstiques, de por,
escatològiques... Durant la seua lectura m’he anat retrobant amb el paisatge i
el paisanatge de la meua infantesa, i jo, que sóc d’una comarca allunyada
geogràficament de l’Alcoià, he pogut comprovar que aquelles rondalles, amb molt
poques variacions, també són les del meu poble.
Algunes de les il·lustracions del llibre obra d'Empar Piera
Però, a més d’aquest homenatge a
la gent més pròxima, què és el que fa que l’autor vulga posar-los denominació
d’origen? Molt senzill, el magnífic treball lingüístic que ha fet per a
transformar una narració en un text escrit. Gascó ha depurat la llengua emprada
de barbarismes, de frases fetes, sentències i refranys provinents de la pressió
que sobre el valencià exercix la totpoderosa llengua castellana i ha buscat amb
perseverança i intel·ligència en la llengua viva del seu poble paraules i
expressions vives i genuïnes per a enriquir-lo. Tota aquesta gegantina tasca és
producte, com no pot ser d’una altra manera, de la passió i l’estima que
l’autor té per la seua cultura, la seua llengua, el seu país.
El resultat final, un llibre amé,
entretingut, àgil, enriquidor.
Però, com no hi ha dos sense
tres, Gascó a la tasca de recol·lector pacient i transcriptor ha volgut sumar
la seua vessant com a docent, annexant a les quaranta rondalles un glossari i
diverses propostes de treball segons el nivell dels alumnes que ajuden a una
millor comprensió del contingut i la pervivència en les noves generacions d’una
part del nostre patrimoni literari.
.JPG)
