dissabte, 11 de febrer del 2012

RONDALLES DE BENEIXAMA


Francesc Gascó
Si buscàrem en un diccionari la definició de rondalla segurament que ens diria que es tracta d’una narració popular anònima en la qual es combinen elements de fantasia, de llegenda i de realitat.. La rondalla no és part del patrimoni cultural concret d’un municipi, d’una comarca o d’una llengua. Les rondalles són un bé immaterial que pertany a tota la humanitat i sovint podem trobar versions d’una mateixa trama en diverses llengües i cultures.
Afegir al títol d’un recull de rondalles una adscripció geogràfica, com ho ha fet Francesc Gascó en el seu nou recull, Rondalles de Beneixama (Editorial Germania, Alzira, 2011), pot en un primer moment entrar en contradicció amb la natura del gènere. Res més lluny de les intencions d’aquest filòleg que l’any 1999 va editar un primer recull sota el títol de Rondalles de la Vall d’Albaida i de l’Alcoià. Gascó ha pretés en aquest nou treball retre un homenatge a les seues fonts, aquelles persones que amb gràcia i enginy han mantingut viva una tradició mil·lenària, malgrat uns temps tan pocs propicis per a l’anomenada literatura de transmissió oral. Unes persones que han format part de l’univers més pròxim de l’autor: la seua família, el seu veïnat.
Rondalles de Beneixama recull quaranta narracions de diferent índole, n’hi ha fantàstiques, de por, escatològiques... Durant la seua lectura m’he anat retrobant amb el paisatge i el paisanatge de la meua infantesa, i jo, que sóc d’una comarca allunyada geogràficament de l’Alcoià, he pogut comprovar que aquelles rondalles, amb molt poques variacions, també són les del meu poble.
Algunes de les il·lustracions del llibre obra d'Empar Piera
Però, a més d’aquest homenatge a la gent més pròxima, què és el que fa que l’autor vulga posar-los denominació d’origen? Molt senzill, el magnífic treball lingüístic que ha fet per a transformar una narració en un text escrit. Gascó ha depurat la llengua emprada de barbarismes, de frases fetes, sentències i refranys provinents de la pressió que sobre el valencià exercix la totpoderosa llengua castellana i ha buscat amb perseverança i intel·ligència en la llengua viva del seu poble paraules i expressions vives i genuïnes per a enriquir-lo. Tota aquesta gegantina tasca és producte, com no pot ser d’una altra manera, de la passió i l’estima que l’autor té per la seua cultura, la seua llengua, el seu país.
El resultat final, un llibre amé, entretingut, àgil, enriquidor.
Però, com no hi ha dos sense tres, Gascó a la tasca de recol·lector pacient i transcriptor ha volgut sumar la seua vessant com a docent, annexant a les quaranta rondalles un glossari i diverses propostes de treball segons el nivell dels alumnes que ajuden a una millor comprensió del contingut i la pervivència en les noves generacions d’una part del nostre patrimoni literari.

divendres, 10 de febrer del 2012

VIDES DESAFINADES



En Vides desafinades (Premi Joanot Martorell 2011) l’escriptor Xavier Aliaga ens oferix una novel·la de temàtica actual en la qual, a través de la vida de diversos individus, assistim al trànsit d’una generació cap a la maduresa. Una generació que ha fet en part bandera de padrons juvenils i que intenta ampliar al màxim els anys de la seua joventut. Es tracta d’una narració polifònica en què diverses històries personals acabem creuant-se en un drama que suposarà un punt i a part en les seues vides. Un grapat de crisis individuals que apareixen en l’inici d’una traca de crisis generals vinculades a l’economia i a la política que no sols els tocaran de prop, sinó que fins i tot amenaçaran d’arrossegar-los com una riuada. Des de les primeres  pàgines l'autor capta l'interés, l’atenció del lector i sap mantindre la tensió narrativa que va in crescendo fins arribar al drama final.
Xavier Aliaga ha sabut crear en Vides desafinades (Edicions 62, Barcelona, 2011) un llenguatge juvenil valencià, fresc i creïble, ha sabut dotar la narració d’una estructura aparentment intermitent a base de les veus solistes dels principals personatges, tot utilitzant la veu interior, els diàlegs i fins i tot l’epístola. I aconseguix dotar la narració d’una atmosfera on el món de la música independent té el seu pes en l’univers literari que bastix, però que no és la peça primordial i per tant és excusa i acompanyament per a una història d’encontres i desencontres d’allò més universal. 
Capítol a banda mereixen, per una banda, els personatges, una galeria d’individus retratats amb la solvència que és capaç de donar-los només un gran observador de les realitats quotidianes, un caçador de personalitats; i per una altra, la destresa que té per a descriure algunes escenes i sobretot els escenaris urbans, en especial la ciutat de València, però també, encara que en menor mesura, Barcelona o Londres, que sense acaparar com a focus en la novel·la tenen un protagonisme fonamental.
M’agradaria destacar també altres detalls d’aquesta narració, rica per cert en ells, com ara el trànsit de molts professionals en la majoria de casos lligats a l’ensenyament però també a la música o a la literatura a través d’allò que ara s’ha donat a dir corredor mediterrani i que fomenta llaços que alguns volgueren inexistents.
Després d’haver llegit les dues anteriors novel·les de Xavier Aliaga, Si no ho dic rebente (2005) i Els neons de Sodoma (2008), amb les quals va obtindre els premis Vila de Lloseta i l’Andròmina de Narrativa, respectivament, puc dir que Vides desafinades representa sense cap mena de dubte un salt molt important en la seua trajectòria com a narrador, ja que hi he trobat un escriptor més sòlid, amb més ofici i més recursos, amb un estil millor definit, amb una veu més personal i amb una gran capacitat narrativa.

dilluns, 6 de febrer del 2012

ŽENSKA



Ženska, čedni in prijetni kavalir, ki ga ljubiš,
ter zmaj zahrbtnih in trpečih misli, ki se ga bojiš,
je dvoglava pošast, zmožna najnežnejših dotikov,
pa tudi vir nepričakovanega in krutega nasilja.

Ženska, tvoj dom je votlina s hipoteko,
turobna in grenkobna luknja luninih mrkov,
v kateri si ujetnica verige nevidnih členov,
ki jo je težko vleči in nemogoče zlomiti.

Ženska, ljubezen in sovraštvo, strah in razočaranje
nečistujejo in preplavljajo tvojo glavo z norimi metulji,
medtem ko zadnje trpke kaplje ljubezni polnijo
z lužami zamere tla, po katerih stopaš.

Ženska, raj je sanjski pobeg, nedosegljiv,
vice sobica, v kateri žvečiš trpljenje,
limb vlažna brazda, v kateri umre veselje,
pekel modrica, prizadejana tvoji koži. 


(Versió  en eslové de Vesna Crček del poema Dona del llibre Correspondència de Guerra, Editorial Aguaclara, 2010)

Français  http://manelalonso.blogspot.com/2010/12/femme.html